CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

Vaga general? Sí, però després què?

Divendres, 17 setembre, 2010
Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print

En aquests moments del camí sembla una mica clar que la vaga general convocada pel proper 29 de setembre pot arribar a ser un èxit. Relatiu com tots els èxits que fan referència a les lluites socials però èxit de mobilització i de participació almenys. Pot ser que la vaga tiri endavant amb una participació més o menys alta i que durant la jornada es creïn conflictes prou potents com per deixar clar que almenys la gent treballadora conscienciada i sense massa endeutaments personals estem en contra de la desaparició de drets a què els amos ens porten amb reformes laborals, pèrdua de drets, lleis retrògrades i ensabonada permanent per als rics i poderosos. És una possibilitat i, si es treballa fort, la vaga pot sortir. Podem crear un col·lapse social durant un dia i deixar clar que les treballadores i els treballadors mobilitzats pensem que no només la crisi l'han de pagar els qui l'han provocat sinó que nosaltres no som qui l'ha provocat, o almenys no en som la part més responsable.

Molt bé. Ara pensem que tenim una vaga victoriosa, les botigues tancades i les empreses aturades, els transports desapareguts i els carrers plens de la nostra gent. Què més? Doncs és aquí on la convocatòria perd més alè i força. En el cas dels sindicats majoritaris, aquests l'expliquen com un toc d'atenció que podria fer rectificar el govern Zapatero o qui vingui després si ve algú que no sigui el noi de Lleó. Els “alternatius”, entre els quals hi ha diversitat evident però per un cop lemes i coordinació gran, no poden negociar res que no sigui de quin color anirem vestits a les respectives manifestacions, ja que tampoc hi ha la força obrera mínima, vaja, em sembla a mi, per tombar el govern i exigir una rectificació de les darreres barrabassades ja incomptables.

En el primer cas tampoc cal preocupar-se massa ni tenir-los-hi en compte ja que de fa molts anys ja han deixat clar que són purs espectadors -amb alguns miniprivilegis- de la situació econòmica general de l'Estat, tant quan avancem (això cada cop serà més impossible en aquest sistema) com quan fugim en retirada (com ara i sembla ser que per un quant temps).

En el segon, la cosa em resulta més complexa. Segons el meu punt de vista, ho tenim tot per accedir a la gestió de la societat sense mitjancers ni amos de cap tipus. I tot i això, allò que mostrem i deixem veure a la gent que no viu directament en els nostres cercles socials, de pensament i d'acció, és que no estem preparats per a res, que no podem canviar res i que no som capaces d'analitzar, enfrontar-nos i guanyar encara que siguin petites coses. Per això, quan enmig d'una negociació de conveni, obtenim un petit triomf som més feliços que una altra cosa.

Als anticapitalistes, a on ens porta guanyar una vaga general? Als anarcosindicalistes, en quin escenari ens situa esdevenir martell per als empresaris ara mateix, en una situació en què les lluites socials s'han convertit en la seva major part en resistents i poca cosa més? Tenim un pla alternatiu a aquest tan avorrit i gastat anar de bracet amb els majoritaris i posar-nos darrere la seva roda quan convoquen vaga general? La vaga general que defensem, a banda de per aturar la producció i enfrontar-nos al capital en la seva més clara expressió, en el món del treball assalariat, per a què ens servirà? L'endemà tindrem el govern de torn esperant quan en convoquem una altra per dir-nos que vol negociar o senzillament aquesta és única i irrepetible en nom de la santa hipoteca permanent i majoritàriament estesa com herba quan plou per tota la massa obrera possible i existent?

Plantejo aquests interrogants i molts altres que no escric aquí perquè realment la vaga general és una eina molt potent que cal adequar a la realitat dels nostres dies. La vaga general, al 2010 a Europa, ja no és revolucionària, ni tan sols a Grècia, ja que qui la convoca i qui hi participa té clar que a través d'ella no es pot acabar amb el capitalisme ni encetar una via social basada en el pensament i l'acció revolucionàries, una acció revolucionària que ens permeti construir una societat diferent damunt d'altres valors i sense classes. No és només un problema de resposta sinó, sobretot, que de tenir clar que aquesta és necessària i que cal que sigui contundent, sinó sobretot de saber com hem de fer per canviar les coses, i ara no ho sabem ni tan sols si comptéssim amb una àmplia participació el 29 de setembre. Perquè una cosa és la vaga i una altra la transformació social. I una i l'altra es troben més allunyades que mai. Ens caldrà treballar molt i posar tota la carn a la graella per tal que les coses esdevinguin diferents. Això sí, tenim clar que és possible i que no deixarem de lluitar mentre un sol home o dona pateixi explotació, no gaudeixi de llibertat o els seus drets bàsics a l'existència i la felicitat no siguin respectats. Així doncs, el 29 a la vaga general i l'endemà, a continuar la lluita i incrementar l'anàlisi i el debat. Som a mig camí però fa baixada!

Jordi Martí, membre del col·lectiu "La Tramuntana" i afiliat de CGT Tarragona

Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print
  • Etiquetes

  • Dins la mateixa secció