Vicenç Navarro: Alternatives per crear ocupació i aconseguir crèdit

Aquest article assenyala que tant el Banc Central Europeu, com el sistema bancari europeu, com el govern espanyol, podrien portar a terme polítiques que facilitarien l'estímul econòmic i l'obtenció de crèdit per les empreses i famílies si tinguessin voluntat política per a això. L'article assenyala com podria fer-se.

Una explicació generalitzada del fet que el Banc Central Europeu (BCE) no ajudi directament als Estats (comprant-los bons públics, per exemple, per reduir els interessos del seu deute) és que el Banc Central té prohibit fer-ho. La lectura del Tractat que va establir les funcions de les diferents institucions de la Unió Europea ('The Treaty of the functioning of the European Union'), però, no permet aquesta interpretació del perquè el BCE no ajuda als Estats. En realitat, tal Tractat així ho permet. Els articles 3 i 127 de tal Tractat indiquen explícitament que, sempre que es compleixi amb l'objectiu de garantir l'estabilitat dels preus (per sota del 2% de l'increment mitjà anual) el BCE té l'obligació de contribuir a les polítiques econòmiques de la Unió Europea, incloent el creixement econòmic, la plena ocupació, la cohesió social i territorial i la solidaritat entre els Estats membres. El mandat no pot ser més clar.

Tal mandat, però, ha estat oblidat. Ni l'anterior president del BCE, el senyor Trichet, ni l'actual, el senyor Draghi, han donat molta importància a aquest mandat, a l'inrevés, per cert, de la postura adoptada pel governador del Banc Central Nord-americà, el Federal Reserve Board ( FRB), el senyor Ben S. Bernanke, el qual ha emfatitzat que un objectiu central de tal Banc és estimular l'economia i reduir l'atur, declaració que seria impensable que haguessin fet els presidents del BCE, fossin aquests els anteriors, o fora l'actual.

En realitat, el FRB ha publicat una sèrie de gràfics que són enormement il · lustratius. Ha analitzat des de 1948 l'evolució del dèficit federal i la taxa de desocupació als EUA, mostrant que han seguit una evolució paral · lela. A menor atur, menor dèficit de l'Estat federal. Durant tots aquests anys, i durant tots els cicles econòmics, els gràfics mostren que, quan la desocupació baixa, el dèficit públic (com a percentatge del PIB) baixa. I quan la desocupació puja, el dèficit públic augmenta. Per aquest motiu el FRB indiqui que per a la reducció del dèficit públic és essencial que es creï ocupació. Com a resultat d'això, s'estan recuperant les polítiques per assolir la plena ocupació que les administracions federals anteriors havien aparcat. L'evidència científica acumulada en la literatura econòmica mostra clarament que la millor manera de reduir el dèficit públic és assolir la plena ocupació.

S'ha iniciat així tot un debat als EUA que, en certa manera, s'assembla als debats que van tenir lloc a principis del segle XX, i que van generar l'establiment del New Deal, el programa economicosocial desenvolupat per l'Administració Roosevelt, que va acabar amb la Gran Depressió. I el que és important subratllar és que el debat se centra, no només a estimular l'economia, sinó en 'com estimular'. En aquest debat d'ara, l'estímul econòmic es veu com un objectiu per assolir la plena ocupació.

Es considera que no és suficient amb estimular l'economia. Aquesta pot anar creixent sense crear ocupació, cosa que no resol el problema més gran, que és la falta d'ocupació. D'aquí que molts autors concloguin que les propostes de reduir impostos, com a mesura d'estímul de l'economia, no resoldran el problema. És millor augmentar els impostos (sense necessàriament afectar els impostos de la gran majoria de la població) i amb els fons públics així obtinguts, facilitar la creació d'ocupació a partir d'intervencions i inversions públiques.

En un període en què la producció d'ocupació en el sector privat és insuficient, es necessita que el sector públic creï ocupació, bé directament, bé indirectament. Tal ocupació s'ha de finançar mitjançant l'augment dels ingressos a l'Estat, el descens ha estat causat, en part, per les excessives avantatges fiscals i frau fiscal de les rendes més superiors, que són les que s'han beneficiat més de les polítiques fiscals regressives que s'han anat desenvolupant durant els anys que van precedir la crisi, abans que la crisi s'iniciés. Segons el FRB, si les rendes del capital es gravaran al mateix nivell que les rendes del treball, els ingressos a l'Estat federal d'EUA augmentarien un 8%

TAMPOC ÉS CERT QUE EL BCE NO PODRIA DEMANAR PRESTAT DINERS ALS ESTATS

Si bé és cert que el Banc Central Europeu no està autoritzat a prestar als estats membres, sí que pot prestar als organismes públics de crèdit (tal com assenyala l'article 21.3 de l'Estatut del Sistema Europeu de Bancs Centrals). El BCE podria prestar al 0,01% a qualsevol banc públic de l'Estat nacional i / o agència pública de crèdit (l'ICO, per exemple) que podrien al seu torn prestar al propi Estat diners al 0,02%.

Això tindria un enorme impacte en els comptes de l'Estat espanyol i de les seves CCAA. Així, el col · lectiu anomenat 'Roosevelt 2012' (en honor a la política creditícia pública del President Roosevelt) ha mostrat que l'Estat espanyol s'hauria estalviat 26.000 milions d'euros l'any, diners suficients-segons tal col · lectiu-per crear un milió de llocs de treball. Tal col · lectiu, basat en Aragó, també ha mostrat que aquesta mesura hauria estalviat a la Comunitat Autònoma d'Aragó 982 milions d'euros, xifra a la qual arriben descomptant de els 1.232 milions d'euros que tal CCAA ha pagat en interessos del seu deute (des l'any 2002), els diners que s'hagués pagat en interessos a la banca o agència de crèdit públic, els interessos haurien estat l'1% (en realitat els interessos del BCE són del 0,75%).

El BCE podria (i hauria) haver prestat aquests diners a aquests interessos. En realitat, el BCE és, en teoria, un Banc públic, en el qual l'Estat espanyol té el 8% del seu capital. Si tal BCE ha prestat als bancs públics a l'1%, aquests podrien haver prestat al mateix interès, tant a l'Estat com a les famílies i empresaris, permetent un enorme estalvi, ja que ara paguen una mitjana del 6% assegurant així els beneficis de la comunitat bancària privada. ¿Per què l'Estat espanyol (central i autonòmic) no ho fa?

* Article publicat per Vicenç Navarro a la revista digital SISTEMA, el 19 d'abril de 2013

FONT: WEB VICENÇ NAVARRO