Vicenç Navarro: “Habermas i el Nobel de la Pau per a la UE”
Aquest article critica Els postulats del intel·lectual alemany Jürgen Habermas sobre Europa, assenyalant que mentre moltes de les seves postures són compartides per l'autor de l'article, hi ha altres que es consideren Essencials amb els quals hi ha un desacord, assenyalant -ne els Raons.
Com era d'esperar, l'article de Jürgen Habermas publicat a Le Monde (i més tard en diversos rotatius europeus, fins i tot a Espanya) sobre la crisi europea, titulat "Ara més que mai, Europa", ha tingut gran impacte en la gent gran cercles polítics, intel · lectuals i mediàtics del continent europeu. I no és estrany que en disposa, no només pel gran renom i prestigi de l'autor-el filòsof més conegut a Alemanya-sinó per la seva crítica forta i contundent al govern alemany presidit per la cancellera Merkel, responsabilizándola, en part, de no haver promogut les polítiques que ell creu que s'han d'adoptar per salvar Europa que-segons ell-corre el perill de desmembrar.
Però abans de centrar-nos en les seves propostes analitzem les seves crítiques al govern Merkel i als altres governs de la Unió Europea, acusant-los de paralitzar el desenvolupament de l'Europa democràtica de tipus federal que ell considera urgent i necessària que s'estableixi. Al govern alemany li critica, amb raó, per adoptar una postura moral cap als països del Sud, intentant penalitzar per la seva indisciplina fiscal donant la imatge de la propietària de la casa que castiga els membres de l'habitatge que s'han gastat massa. Per Habermas, el problema no és aquest i l'actitud del govern alemany està generant uns sentiments de clara hostilitat que estan anul · lant l'intent de conciliació amb Alemanya que s'havia aconseguit després de la derrota del nazisme. Tampoc en això li falta raó a Habermas. Només cal llegir la premsa de major tiratge a Alemanya per veure el caràcter ofensiu i arrogant que aquests mitjans (amb honroses excepcions) estan adoptant cap als països anomenats en la literatura anglosaxona PIGS (porcs) i que inclouen Grècia, Portugal, Espanya i Irlanda, categoria a la qual més recentment s'ha afegit a Itàlia (passant de PIGS a GIPSI).
Cal agrair que un intel · lectual alemany de la seva talla critiqui i denunciï aquesta postura arrelada en l'establishment alemany, que és profundament equivocada ja que les classes populars del Sud són víctimes, en lloc de responsables de la crisi de l'euro, com he assenyalat i documentat repetidament (veure secció economia política del meu blog www.vnavarro.org). Però a més d'injusta, aquesta postura moral del govern alemany és profundament ofensiva, i està despertant greuges i records que haguessin estat millor silenciar per al propi benefici d'Alemanya. Com bé assenyala Habermas, aquesta arrogància del govern alemany, que dóna peu al renaixement del nacionalisme alemany, està despertant duríssimes memòries en els països que van derrotar al nazisme. Grècia és un cas clar d'aquesta situació. Brutalment ocupada per les forces nazis a la Segona Guerra Mundial, mai ha rebut reparacions del govern alemany des de la fi d'aquell conflicte.
Habermas també té raó quan afegeix que el problema és la manca d'una estructura federal que acabi amb la situació actual en què cada govern sembla anar pel seu compte, reproduint una situació en què els forts tiren cap endavant, a costa que els altres vagin cap enrere.
Cal establir, diu Habermas, una "Europa federal" i afegeix "democràtica", la qual cosa vol dir, segons ell, una Europa amb plena participació de la població a través d'institucions representatives que siguin les que governin aquesta nova entitat política. Només així-afirma Habermas-es pot justificar una política fiscal i financera europea, ja que el principi que va guiar l'establiment dels Estats Units d'Amèrica va ser precisament el de "no imposició d'impostos sense representació".
Per aquest motiu la unió política sigui un pas necessari per desenvolupar la sèrie de mesures-des de la unió bancària a la política fiscal-que haurien de desenvolupar amb major rapidesa. Acaba Habermas criticant al govern alemany i altres països per desatendre aquesta urgent necessitat. Fins aquí és difícil que un europeista compromès amb l'establiment d'una Europa unida, justa i democràtica, no estigui d'acord amb el filòsof alemany.
Ara bé, dit això, hi ha un problema greu en el seu article que peca d'excessiu formalisme. En altres paraules, no aclareix el camí cap a l'establiment de l'Europa justa, federal i democràtica. Assumeix,-a la meva manera de veure erròniament-que les institucions ara existents ens permetran assolir aquell objectiu.
I aquí hi ha la gran limitació de l'article de Habermas. Sembla creure que les institucions actuals tenen el potencial per convertir-se en les necessàries per assolir aquest somni futur. I és aquí on tinc enormes dubtes que això sigui així. En realitat, el fet que les institucions actuals siguin profundament no-democràtiques, quan no antidemocràtiques, no és per casualitat. Que l'única instància de representativitat-el Parlament Europeu-tingui un paper secundari, aliè a les grans decisions que es prenen a la UE i en l'Eurozona, no és per casualitat. Passa seguint un disseny que es diu neoliberalisme, promogut pel capital financer que avui domina les institucions europees que "manen" (i utilitzo aquesta expressió deliberadament) a l'eurozona.
Un exemple d'aquest manar apareix quan el director (el Sr Draghi) de la institució europea més poderosa a la UE, el Banc Central Europeu, truca al president d'Espanya i li diu (o l'hi escriu per carta) què és el que ha de fer, inclòs el desmantellament de l'Estat del Benestar espanyol. I el Sr Rajoy ho fa. I avui estem veient l'atac frontal més dur que ha existit a Espanya des que es va establir la democràcia en contra del seu estat del benestar.
La qual cosa em porta a un altre tema, el de l'Agència de Canvi. En altres paraules, qui farà el canvi. El govern alemany representa l'establishment alemany, en el qual el Bundesbank té enorme poder. No hi ha dubte que aquest establishment jugaria un paper importantíssim en configurar aquell projecte suposadament democràtic.
I aquí la meva altra crítica a Habermas. Sembla no ser conscient que les classes populars dels diferents països de l'Eurozona tindran poca influència en aquest desenvolupament. D'aquí deriva l'excessiu formalisme de Habermas. Avui els països de l'Eurozona estan en flames. Més i més gent està sortint al carrer. I un gran enrenou (en gran part silenciada en els grans mitjans) passa a la Unió Europea. No sabem on portarà aquesta energia popular. Però el que sí hauria d'estar clar és que les institucions actuals, des de la Comissió Europea al Consell Europeu i al Banc Central Europeu (que avui governen l'Eurozona) són part del problema i no es poden utilitzar per aconseguir la solució. Una nova Europa es necessita amb altres institucions que des del principi estiguin democràticament governades i que es vagin construint de dalt a baix, i que no sigui un producte, un cop més, de les elits antidemocràtiques que l'estan governant.
Al lema que "there is no taxation without representation" de la Revolució als EUA cal afegir un altre que el va guiar "government of the people and for the people can not exist unless is by the people" (el govern per al poble no pot existir sense que hi hagi un govern del poble). Tret que la nova Europa estigui dissenyada i governada pels pobles dels països de la UE, aquesta nova Europa no serà d'ús i servei per a ells. I el que està passant és un clar exemple d'això.
És, en aquest sentit, una farsa que el Premi Nobel de la Pau s'hagi donat a la UE per la seva dedicació a la pau ia la democràcia. La patètica llista de Nobels de la Pau (amb honorables excepcions) és un exemple de la utilització abusiva de tal premi per a fins polítics. Qualsevol persona mínimament objectiva pot veure que la Unió Europea s'està construint a l'esquena de la població. Habermas ho denuncia, però s'equivoca creient que les institucions que avui la governen seran les bases per assolir l'Europa justa, i democràtica que tots volem.
* Vicenç Navarro és Catedràtic de Ciències Polítiques i Socials, Universitat Pompeu Fabra