Vídeos del Debat sobre anarquisme i nacionalisme del 20 de gener a Barcelona amb Tomás Ibáñez i Jordi Martí
Vídeos del debat sobre Anarquisme i Nacionalisme entre Jordi Martí i Tomás Ibañez:
Intervenció de Jordi Martí:
Intervenció de Tomás Ibañez:
Debat amb el públic assistent:
Intervenció final Jordi Martí:
Intervenció final Tomás Ibañez:
Debat: Anarquisme – Nacionalisme
Dimarts 20 de gener de 2015, 18.30h.
Sala Costa i Font, CGT Barcelona, Via Laietana 18, 9a planta
Ponents: Tomás Ibáñez i Jordi Martí Font
El sindicat d’Ensenyament de CGT Barcelona, organitzem pel proper 20 de gener un debat sobre anarquisme i nacionalisme, en que participaran com a ponents, en Tomàs Ibáñez i en Jordi Martí Font. Un debat que considerem necessari per recollir el conjunt d’opinions, coincidents o divergents, per enriquir les conviccions pròpies sobre el tema i per fer arribar al conjunt dels treballadors i treballadores el nostre discurs anarcosindicalista, amb les alternatives que des del Federalisme Internacionalista proposem per al nou model de societat llibertària a la que aspirem i per la qual lluitem.
Pensem que les persones de CGT compartim prou idees per buscar un debat seré, sense la pressió dels acords o les conclusions. Només volem un debat obert, plantejat en positiu per a conèixer millor els pensament dels nostres companys i companyes, per ampliar la nostra base filosòfica i també per conèixer-nos millor a nosaltres mateixos
Josep Riera i Pere Lirón
Sindicat d’Ensenyament de Barcelona
Secretaria de Formació Federació Local
Anarquisme i nacionalisme
El proper 20 de gener es celebrarà als locals de la CGT de Barcelona un debat sobre anarquisme i nacionalisme, en que participaran com a ponents, en Tomàs Ibáñez i en Jordi Martí.
Un debat que considerem necessari per recollir el conjunt d'opinions, coincidents o divergents, per enriquir les conviccions pròpies sobre el tema, i per fer arribar al conjunt dels treballadors i treballadores un discurs anarcosindicalista, amb les alternatives que des del Federalisme Internacionalista proposem per al nou model de societat llibertària a la que aspirem i per la qual lluitem.
1. Posició de CGT sobre el Federalisme Internacionalista.
Els nostres estatuts defineixen la CGT com una organització Federalista i Internacionalista que aspira a la consecució d'una societat llibertària. Això significa que el nostre federalisme no es limita a una articulació del sindicat basada en els principis d'autonomia i lliure acord de les primeres organitzacions obreres, sinó que també lluitem per una organització social basada en aquests mateixos principis. El nostre objectiu és aconseguir una societat assentada en ferms principis d'associació individual i de solidaritat per formar una col·lectivitat autogestionada i organitzada horitzontalment, de forma no jeràrquica, on la voluntat de participació és condició ineludible; una societat on llibertat i igualtat siguin indissociables. Per tant, el nostre model organitzatiu federal va més enllà dels individus o dels treballadors/es, mes enllà del sindicat o la organització obrera i s'estén a la comuna, el barri, el municipi, la comarca.
2. Demanda social d'independència de Catalunya.
Alguns pensem que estem assistint a un moviment social com feia temps que històricament no es produïa i que s'ha traduït en la demanda de la independència de Catalunya. Deu n'hi do, que es diu.
Convé aclarir diverses qüestions:
1r. A Catalunya l'independentisme ha estat sempre d'esquerres i el Federalisme de dretes. Un federalisme que no ha dubtat a recolzar el feixisme quan a vist perillar la botigueta (tenim un exemple clar en Cambó). De fet la burgesia sempre ha necessitat associar-se a l'Estat Espanyol per diferents motius (i la intervenció de l'exèrcit durant la setmana tràgica representa un dels extrems més significatius).
2n. A Catalunya existeixen moviments i organitzacions que es defineixen d'esquerra i independentistes a l'hora des d'antic, si bé el seu ressò social sempre ha estat relativament, i amb excepcions, limitat. I és clar, moltes persones que es reconeixen com a independentistes i anarquistes.
3r. La gran burgesia catalana segueix essent contrària a la independència. Diguem que el marc que ofereix l'Estat Espanyol li va de fabula.
4rt. El moviment actual ha estat fruit del fracàs de l'Estat Espanyol a l'hora d'acontentar les “classes mitges” (aquestes que sovint aspiren a ser petit burgesos). Això ha provocat una mena de fusió de grups que han començat a veure la independència com a desitjable i assumible. I això s'ha produït a partir de la base associativa que hi ha al nostre país. A estat com si de cop i volta, aquests grups socials haguessin sortit de l'armari i haguessin explicitat allò que durant anys havien sentit i no gosaven per considerar-ho improcedent (la bona educació té aquestes coses). De tota manera l'esquerra ha intentat no perdre els papers en aquest procés sense aconseguir-ho.
5è. Convergència (que no Unió) s'hi ha sumat des de l'acció política a causa de la demanda social. De fet, a Catalunya, l'Estat Espanyol com a organització, només serveix per a la més alta burgesia.
6è. Evidentment que a partir d'aquí tothom es belluga i intenta adoptar postures diverses a partir de dos objectius, un d'implícit i un altre no tant: a) La independència, vista com un alliberament de les estructures de l'Estat Espanyol, i b) el nou model d'estat que n'ha de resultar.
3. Raons per donar suport a aquest procés.
No negarem que a la base de qualsevol raonament (com afirmava Hume) hi ha un sentiment. I tanmateix els sentiments apareixen també per una base real. Creiem que no cal reafirmar-se en que independentisme i anarquisme no són conceptes renyits. De tothom és sabut el suport que Bakunin va oferir al moviment d'Independència de Polònia, o les paraules del “Noi del Sucre” acusant a la burgesia catalana d'espanyolista.
D'altra banda defugirem el model federalista de Pi i Maragall, entenent que representa una forma d'organització per a un estat que volia ser burgés i que va reprimir el cantonalisme com una concepció absolutament diferent (més anarquista) del que havia de ser la federació. És a dir, que qualsevol federalisme no ens val.
Al fons de la postura que prengui cada persona que es reconegui com a anarquista (a favor i en contra) hi ha un punt antropològic. Hi ha una formació cultural, la forma de veure la vida de cadascú i que ha mamat a partir de l'educació, del context familiar i social, de les pròpies experiències. Per tant potser caldria entrar a fer anàlisis profunds per arribar a la conclusió que acabem en un tema d'identitats, d'on cadascú es creu amb més dret d'influir o de participar. A fi de comptes el que volem és construir una federació de federacions a nivell mundial.
Si ens mirem els estats com a organitzacions socials (que és el que són), veurem que la participació en ells conclou les mateixes contradiccions que treballar en una empresa (una altra organització social, per cert bastant repressora). El fet és que les persones necessitem menjar, i mentre no hi hagi una altra cosa venem la nostra força de treball a algú que té més poder. Això sí, quan podem mirem d'influir per a que sigui més humana, i lluitem contra els empresaris per a minvar el seu poder, amb l'esperança de poder canviar algun dia el model de treball i de producció.
Doncs bé, resulta que molts catalans sentim la necessitat vital d'alliberar-nos de l'Estat Espanyol, i si podem, influir per a que el que surti sigui una mica més humà. Per tant, és importantíssim dotar al moviment independentista de consciència de classe. Finalment la desconstrucció de l'estat espanyol pot representar també una oportunitat única de replantejar-se el model d'estat. Això només ho podrem fer si també hi som.... fins on ens deixin.
4. Raons per a no implicar-se en el procés.
Altres entenem que el federalisme internacionalista és un model d'organització que no te res a veure ni amb el federalisme espanyol i català del PSOE-PSC, ni amb l'opció sobiranista de CiU, ERC o les CUP. Tant el federalisme estatista com l'independentisme català es basen en la idea lliberal de l'estat-nació, és a dir, un instrument per a l'explotació dels treballadors/es i l'opressió de la població que viu sota el seu domini. Això no significa en absolut que ens hem d'oposar a la pretensió de que Catalunya es constitueixi com un nou estat (dins o fora de la UE). Significa que hem de mantenir la nostra oposició contra les polítiques antisocials, explotadores i repressives tant de la Generalitat com del Govern espanyol, i també contra aquesta Europa neoliberal, antisocial i racista; però la lluita per una Catalunya independent, senzillament no formaria part de les nostres preocupacions si no fos per la seva capacitat desmobilitzadora.
A Catalunya entre maig i octubre del 2011 es van produir un seguit de manifestacions excepcionalment multitudinàries contra les polítiques socials i econòmiques que posaven en qüestió la legitimitat del nostre sistema polític. El 15 juny mes de 10.000 persones es van concentrar al voltant del Parlament i el President de la Generalitat malgrat el fort desplegament policial no es va atrevir a passar ni a peu, ni en cotxe per entre mig dels concentrats i va optar per entrar al parlament en helicòpter. Posteriorment la manifestació del 15 d'octubre amb el lema “De la indignació a l'acció” va ser un èxit amb mes de 400 000 persones als carrers de Barcelona demanant un canvi social i polític al crit de NINGÚ NO ENS REPRESENTA.
A la resta d'Espanya aquesta capacitat de mobilització contra polítics i banquers s'ha anat mantenint, però a Catalunya, la reivindicació de la Independència suposa una eficaç cortina de fum per amagar els greus problemes de cohesió social que estan provocant les retallades i les polítiques antisocials de Mas i Rajoy. Desmobilització política i social gràficament representada, el 9N, per l'abraçada de David Fernàndez i Artur Mas.
5. Necessitat del Debat.
El 16 d'Octubre de 2004 es va celebrar a Barcelona un ple de sindicats, amb el següent punt: “La CGT de Catalunya i la qüestió nacional al segle XXI”. L'Objectiu era actualitzar el debat sobre allò que genèricament es defineix com “nacionalisme”, tema que va ser abordat des de diferents perspectives, des d'interessos diversos i motivacions heterogènies.
Deu anys després, en el darrer congrés de Mataró es van presentar al plenari dues resolucions per fixar la posició de la CGT de Catalunya en l'actual context sociopolític: Una resolució de suport al poble de Catalunya en la seva reivindicació d'autodeterminació i una altre declarant que la CGT no s'enfronta al desig d'emancipació de qualsevol comunitat, però que com a Organització anarcosindicalista, la lluita per aconseguir que Catalunya sigui un nou Estat d'Europa no és la nostra lluita. El plenari no va considerar procedent pronunciar-se sobre aquestes resolucions donat que prèviament a la celebració del Congrés s'havia acordat excloure aquest tema de les seves deliberacions.
No obstant això el debat en el si de la CGT continua obert. Si més no, les persones de CGT compartim prou idees per buscar un debat seré, sense la pressió dels acords o les conclusions. Només volem un debat obert, plantejat en positiu per a conèixer millor els pensament dels nostres companys i companyes, per ampliar la nostra base filosòfica i també per conèixer-nos millor a nosaltres mateixos.
El proper 20 de gener tots i totes tenim l'oportunitat de participar i dir la nostra.
Josep Riera i Pere Lirón