CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

Violència i utopia anarquista: el cànon autista

Dimarts, 12 octubre, 2010
Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print

No ens ve de nou a ningú. Però no per això deixem de sorprendre'ns cada vegada que ens esmenten. Quan els mitjans parlen d'anarquisme, treuen el garrot. No hi ha vegada que no se'ls vegi el llautó. Tant és val la seva afiliació política. Els de de l'Església perquè cal mantenir viva la sagrada croada contra els descreguts. Els de la dreta per allò de a l'enemic ni aigua. Els de centre per el seu cinisme costumista (ja se sap, tots són iguals, tots van fer de les seves, diuen amb la seva rutinària arrogància). I els d'esquerra ... els d'esquerra, res de res. A Espanya no hi ha mitjans de comunicació d'esquerra: els van liquidar a trenc d'alba parents dels que ostenten el poder.

Ha estat precisament el referent mediàtic d'aquesta pedantocracia que ens vol governar l'encarregat, un cop més, de sembrar zitzània a tot vent sobre el moviment llibertari espanyol. Ara a compte d'una exposició que s'ha inaugurat a Saragossa amb motiu del centenari de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Premier oficial, sens dubte interessant en el seu apartat documental, però amb l'evident perjudici de presentar-lo com una mostra de arqueològica ideològica. O com molt d'una anacrònica corrent utòpica i romàntica. Cosa de nostàlgics aliens a la realitat dels temps que corren.

Per això el diari El País ens ha regalat sengles exclusives. Una en forma de tribuna d'opinió de l'historiador Julian Casanova, que passa per ser una autoritat en la matèria, segurament per ser aragonès oriünd i per haver fet la mili al Servicio Histórico Militar, on va poder bussejar al seu aire en els arxius maleïts. I al dia següent una crònica sobre l'exposició en qüestió. Ambdues informacions patien de la mateixa evanescència. Prejudicis i perjudicis sovint narrats amb la pomposa gravetat de qui persegueix demonitzar delectant. Aquests malvats àcrates tan lleugers de gallet. Casanova fa l'amaniment habitual, decorós en les formes, amb un punt de rigor en el contingut, però sense oblidar deixar caure el tema del suposat terrorisme com una de les senyes d'identitat de l'anarcosindicalisme espanyol. Aquest moviment social, fortament arrelat entre els treballadors, factor decisiu de la transformació cívic-social de la classe obrera, del qual, encara que no sap explicar el perquè de la seva gairebé exclusiu arrelament a Espanya, conclou que és aigua passada. Un clar exemple de prospectiva sense base ni fonament, una versió castissa d'història contra-fàctica És igual, no van consentir que la premeditada realitat ens espatlli una bona història, que deien els genis del periodisme creatiu. Aquí queda, ho va dir Casanova, punt rodó: va ser bonic mentre va durar, però ja és una peça de museu. Paraula d'historiadors ufòlegs per avís de caminants.

L'altra peça mestra del nostre diari global en espanyol és més grollera. Però no es tracta d'una raresa, el diari que un dia va ser independent ja ens té acostumats a aquest tipus de jugades. La lletra amb sang entra i si il.lustrem un text amb una foto-denúncia, millor que millor, l'opinió pública ens ho agrairà. I dit i fet. El País ha col.locat al costat de la crònica de la mostra "Terra i Llibertat. 100 anys d'anarquisme a Espanya ", no una foto d'època, sinó una recreació" de l'atemptat anarquista contra José Canalejas, president del Consell de Ministres el 1912 ". Serà, com diu a manera de presentació Casanova, el director científic de l'exposició, per "fer justícia" a aquest fenomen.

Burden i per tant cavalquem? L'únic que aquests atacs a l'objectivitat històrica demostren és que a les altures hi ha por que la utopia anarquista torni on solia, com demostra la plèiade de grups que sorgeixen reivindicant la idea llibertària, quan del comunisme només queda el seu capitalisme salvatge i de la socialdemocràcia la seva capitulació amb armes i bagatges davant el neoliberalisme. Avui hi ha un moviment obrer anarcosindicalista (CGT, CNT, Solidaridad, etc.) Que, com ha demostrat la vaga general del 29-S i les mobilitzacions annexes, propendeix a ser el pol d'atracció de moviments socials i sindicats alternatius, els principals col.lectius joves que actuen política i radicalment en la societat civil són d'estirp àcrata i, com en aquells braus anys del centenari, dignitat i lluita, hi ha una explosió d'ateneus, publicacions i premsa de caràcter antiautoritari. I no és flor d'un dia. La radiació alternativa més veterana del país és Ràdio Klara, lliure i llibertària, que emet des de València (104,4 FM) fa ja més de 29 anys, i l'equip de "Todos (...) los nombres", un dels col.lectius més representatius de la galàxia associativa per a la recuperació de la memòria històrica, està animat i impulsat per gent bregada en la idea.

I tot a força de voluntat i convicció. Sense suports estatals ni patrocinis. Amb les mans nues. Amb la mateixa generositat amb què han aixecat per subscripció popular monuments i plaques en ciutats i pobles en homenatge a Durruti (Lleó), Abad de Santillán (Reyero), Ascaso (Saragossa), Seguí (Barcelona) i tants d'altres lluitadors compromesos amb la causa de la llibertat, la igualtat i la solidaritat. Un llamp que no cessa ni cessarà mentre quedin persones amb dignitat i consciència social. Aquí està, com a últim botó, el recent lliurament al Parlament Europeu d'una Carta a la Ciutadania Europea signada per centenars de ciutadans exigint l'anul·lació de les sentències del franquisme, missiva que va subscrita, entre molts intel.lectuals, per l'escriptor José Luis Sampedro i el filòsof Michel Onfray.

Aquesta és la realitat sense colorants ni conservants. I la resta són contes i mitges tintes. Encara que ja sabem que als espanyols els han explicat moltes històries. Contes i més contes, veritats a mitges, mentides descarades i ganivetades a la història per terroritzar amb sermons, mites i llegendes. Com aquesta altra "reconstrucció" de l'assassinat de Cánovas del Castillo (el Monstre de Màlaga, després vindria Carnicerito) que presideix en granític pedestal l'entrada a l'edifici del Senat. Per a general escarment, i sobretot per a ocultar la consubstancial violència de l'Estat i dels poders fàctics, que moltes vegades van fer espontània i irrefrenable la legítima defensa dels oprimits. Compensaria que els nostres galàctics investigadors glossessin, per exemple, la recuperació del sumari del procés militar a Joan Peiró, lliurat per Hitler a Franco des de l'exili francès i afusellat en Paterna (València) perquè es va negar a acceptar un alt càrrec en els sindicats del règim ("l'acer es trenca, mai no es doblega", va respondre), encara que davant del tribunal constarà el testimoni al seu favor de molts religiosos i persones de dretes a qui havia salvat la vida.

Però el cànon autista d'acadèmics i intel.lectuals mediàtics està a l'aguait, impassible el gest. Tot en la cultura impostada de la democràcia del 18 de juliol i els seus hereus conspira contra la memòria democràtica del poble sobirà.

Rafael Cid


Article original en castellà: http://www.red-libertaria.net|http://www.red-libertaria.net/noticias/modules.php?name=News&file=article&sid=2393

Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print
  • Etiquetes

  • Dins la mateixa secció