CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

Viure de l’aire

Dissabte, 28 agost, 2010
Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print

Un article d'Alberto Montero Soler

Si ets una de les 70.000 persones l'edat de les quals es troba entre els 30 i els 45 anys, has esgotat la teva prestació de desocupació, els teus ingressos no superen el 75% del salari mínim interprofessional i no tens càrregues familiars vés encomanant-te a qui puguis, perquè ni tan sols no tindràs dret a l'ajut de 426 euros que acaben de prorrogar el govern per uns altres sis mesos.

En efecte, en absoluta consonància amb la seva retòrica ferventment socialista i defensora a ultrança dels drets socials i de la classe treballadora, el ministre de Treball ha anunciat, sense que ningú sàpiga per què, que aquestes 70.000 persones, simplement pel fet de tenir entre 30 i 45 anys, no tindran dret al misèrrim ajut de 426 euros mensuals durant 6 mesos.

La qüestió té els seus bemolls. Podria explicar el ministre què diferencia la situació d'una persona en la qual conflueixen tots aquests requisits però que només té 28 anys d'una que tingui 32 o d'una que tingui 43 anys respecte a una amb 47? Quina raó objectiva pot justificar una mesura així? Quina meravellosa capacitat se li reconeix als homes i dones d'aquest ventall d'edat, dels 30 als 45 anys, perquè se'ls exclogui d'aquest ajut? Potser la d'haver après a viure de l'aire? O és que se suposa que els seus pares encara han de seguir vius i, per tant, poden tornar a la llar per passar a viure de les pensions, d'altra banda tan generoses, amb les que malviuen els seus progenitors? És que perquè no tenen càrregues familiars pel que ja no necessiten alimentar-se, vestir-se, pagar el lloguer o prendre una cervesa?

Vulguis que, no encara que només fos per aparentar que vivim en una societat democràtica i les decisions del govern obeeixen a alguna causa raonable que, al seu torn, hagués de ser justificada davant de la ciutadania, el ministre hauria de donar alguna explicació de per què s'ha exclòs de l'ajut a aquesta gent. És el menys que es pot despatxar en una democràcia. Havia d'haver assegut-se davant dels mitjans de comunicació i explicar-los que no se'ls concedirà l'ajut a aquestes persones perquè no li dóna la gana a ell; o perquè té proves que totes aquestes persones treballen al mercat negre i no necessiten l'ajut; o perquè sap de bona tinta que se la gastaran en vi o en ansiolítics... Pel que sigui, però que l'expliqui i justifiqui.

Perquè, en cas contrari, bé podria semblar que o s'ha adoptat per mer caprici o, el que podria ser encara pitjor per a la imatge d'aquest govern "socialista", que la decisió es pren per estalviar-se els 100 milions d'euros que la mateixa li suposaria a les arques públiques.

Espero que cap de vosaltres no estigui pensant tan malament d'un govern que no deixa de repetir el seu compromís amb les polítiques socials. Alguna raó profunda hi ha d'haver per a que aquest govern deixi desemparat a un col·lectiu tan vulnerable com és, precisament, el de persones que no es troben treballant i han esgotat la seva prestació per desocupació, candidats perfectes a una situació d'exclosos socials on és fàcil entrar però d'on resulta molt complicat sortir. Seria excessivament cruel pensar que es posa en risc d'exclusió social 70.000 persones simplement per estalviar-se 100 milions d'euros en aquests sis mesos, veritat?

Sobretot sabent que, per exemple, el rescat de Caixa Castella-La Manxa li està costant a les arques públiques més de 2.000 milions d'euros, és a dir, l'equivalent a prorrogar-los l'ajut a aquestes persones durant 10 anys o, el que és el mateix, a duplicar-los l'import reduint la durada de la prestació a 5 anys (això sempre que cap no arribi a incorporar-se'n al mercat de treball, és clar).

Sí, deixeu de pensar malament i no tingueu en compte les declaracions del Secretari d'Estat d'Economia, José Manuel Campa, quan fa uns dies afirmava que l'objectiu de reduir el dèficit públic al 6% el 2011 és "incondicional" i "no depèn de l'evolució del quadre macroeconòmic" (per cert, aquest passat cap de setmana Sarkozy ha fet unes declaracions idèntiques a les de Campa així que, una de dos, o Campa s'ha tornat conservador o Sarkozy s'ha fet "rojillo", però ambdues coses alhora no poden ser). Això significa que el nostre govern està decidit a rebaixar el dèficit costi el que costi i si això implica sacrificar a 70.000 d'aturats sense prestació als quals se'ls nega aquest míser ajut bé empleat estarà (disculpeu el macabre joc de paraules).

Costa seguir amb la ironia davant d'aquesta mostra de violència social instrumentada des del govern.

No és ja que un ministre digui una cosa i en surti un altre l'endemà i digui la contrària; no és ja que se'ls digui socialistes i practiquin les mateixes polítiques que els conservadors; no és que ballin al compàs del caprici dels mercats financers oblidant quina és la font de legitimitat del seu poder. No, no és només això; que també. És la violència que implica deixar desatès a qui manca de qualsevol atenció sabent que, la seva gran majoria, acabaran integrant la massa d'exclosos social d'aquest país. És la insensibilitat social davant dels més desfavorits, la prepotència xulesca davant de la part de la ciutadania més feble, i davant la que s'adopten mesures que els perjudiquen més que greument sense explicar-les, si més no mentre que es desfan en explicacions, excuses i evasives per evitar un augment dels impostos a les persones amb més renda d'aquest país i allà sí que amb la mera al·lusió a la justícia social sobrarien ja totes les explicacions.

Però és que, a més, amb aquesta mesura aquest govern està oblidant dues coses essencials.

La primera és que el dèficit públic no ha de ser mai un objectiu de política econòmica en si mateix, sinó que és el resultat comptable de la utilització dels dos vessants de la política fiscal: les despeses i els ingressos públics. Per tant, deixar de gastar 100 milions d'euros en un ajut social que no dóna si més no per sobreviure dignament a un ciutadà perquè cal retallar el dèficit públic és oblidar que darrere d'aquests 100 milions d'euros hi ha 70.000 persones que manquen de qualsevol altra font d'ingressos pròpia. Ells i la millora de la seva situació han de ser l'objectiu a tenir en compte i no solament el dèficit públic.

I la segona és que l'Estat de benestar va sorgir per superar les situacions de caritat i per convertir la solidaritat en el fonament que permetés donar cos a un conjunt creixent de drets socials. Tanmateix, amb aquesta mesura forcen milers de persones a dependre de les seves famílies quan les haguessin d'estar sostenint i, en el pitjor dels casos, a retornar a la caritat i a la humiliació de suplicar per la subsistència.

Si l'Estat de benestar tractava de desmercantilitzar la supervivència del ser humà dotant-lo de béns socials bàsics i d'una xarxa de protecció contra els riscs socials, amb aquesta decisió s'obliga aquestes persones a llançar-se desesperades a acceptar qualsevol treball, ja sigui formal o informal, per poder percebre algun ingrés; les llança a la llei de la selva que, en les nostres societats, és la llei del mercat perquè en ell busquin com fer davant el desemparament en el qual els ha abandonat l'Estat.

Bonica tasca per a un ministeri que es diu de Treball d'un govern que es diu socialista.

Alberto Montero Soler (amontero@uma.es) és professor d'Economia Aplicada de la Universitat de Màlaga i pots llegir altres texts seus en el seu blog La Otra Economía.

>>>> Article extret de Rebelión.org

Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print
  • Etiquetes

  • Dins la mateixa secció