CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

“Vull estendre les idees llibertàries mitjançant les cançons”

Dimecres, 4 abril, 2012
Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print

Juanito Piquete canta a l'esperança i a l'autoorganització del poble

Joan Martinez és un artista polifacètic underground i llibertari. Veu i compositor del grup de rock punk Juanito Piquete y los mataesquiroles. Creador de diferents discs. A més de músic, lletrista i activista social, és actor. Últimament ha participat en diversos curtmetratges. A la xarxa, es poden escoltar avenços de les cançons per publicar i també de les antigues. El Joan es troba en una etapa de plena activitat artística. Respon a les preguntes de manera directa i clara.
L’entrevista es basa en els dos eixos vitals d’en Joan, conegut com a Piquete: música i militància anarcosindicalista

Música

- Parla’ns del pròxim concert del trenta d’abril. Segons el cartell, és una «gira fi del món 2012». S’acaba el món?

És una manera de donar-li un toc irònic a la nostra existència. El fet d’anomenar-la «Fi del món» és per recordar la predicció Maia que el món s’acabarà al 2012, i en certa manera així és. Qui diu que no serà aquest l’any de la fi del capitalisme i el començament d’una nova forma de gestionar o autogestionat el món?

- El 30 d’abril, el dia del concert, és el dia del sabotatge. Hi té res a veure? Què en penses del sabotatge?

Sempre es millor fer servir la intel·ligència que la violència, però hi ha cops en que no hi ha més remei i cal utilitzar els mitjans que tenim a l’abast i el sabotatge potser una eina útil en cas de necessitat.

- Quins projectes tens per a després de la fi del món?

El nostre proper disc Alma Libertaria surt a l’abril editat per rock de Kasba i caldrà fer tots els concerts que es pugui dins la gira «fi del món» i a d’altres que vagin sortint al llarg d’aquest any i els següents.

- D’on treus tanta energia?

En això de la música o la poesia hi ha alguna cosa interior que et dona força per continuar creant. En aquests moments treballo en nou repertori i en noves cançons per a propers treballs.

- En els teus discos què pretens, a què vols incitar els que t’escolten?

Acostar el sentiment i les idees llibertàries mitjançant les cançons, sense caure en el pamflet. Pretenem que l’actitud i el só facin reflexionar i, si cal, actuar als que ens escolten. Amb humilitat però amb decisió creiem que si el que diem i cantem ens ajuda a nosaltres també pot ajudar als altres a prendre posicions en aquesta llarga aposta per transformar el món.

- Com valores el llibre Que pagui Pujol! del teu amic i guitarrista Joni D?

Com diu a la portada és una crònica punk. És la memòria viva del meu amic Joni D sobre totes aquelles coses viscudes com a úniques i amb la certesa que el present no seria com és sinó hagués estat per l’actitud i el compromís d’aquella «trobada» entre llibertaris i punks que de manera natural van lluitar i lluitem encara per transformar la societat. Té una visió diferent a la dels altres llibres publicats sobre l’època de la Barcelona dels vuitanta. Em sembla un molt bon document gràfic, un testimoni històric. Recull allò que és essencial segons el parer de l’autor i el de molts que el recolzem.

- Tu eres el lletrista i veu del grup Juanito Piquete y mataesquiroles. D’on ve el nom?

El nom ens el va posar un col·lega, nosaltres érem i som encara molt fans de grups com ara Johny Thunders & the Hearthbreakers, per exemple, i ens agradava aquest tipus de nom compost. El nom de piquete té a veure amb el meu passat de militància anarcosindicalista. I mataesquiroles amb la lluita obrera, l’època de la fàbrica, la indiferència i la por de la gent a ser solidaria en les lluites. Calia recordar-ho als més insolidaris. En això estàvem alguns de nosaltres...

- «Barcelona explota» una portada d’un CD vostre. Explotarà aquesta primavera Barcelona?

Crec que ja ho esta fent en aquest moment present, estem en l’inici d’alguna cosa important que potser marcarà el principi del fi del capitalisme, hem d’estar alerta!

- A part de la música, a què et dediques?

Bàsicament a escriure, tocar una miqueta la guitarra, el justet per agafar idees a l’hora de composar i a criar les dues filles de la meva companya a qui considero com a meves. Estic en un moment en que després d’haver estat casi vint anys entre una cooperativa i una etapa com a autònom freelance he decidit dedicar-me només a la música, jo mai he necessitat massa per viure, faig les feines de la casa com d’altres homes que conec també dedicats al mundillo musical, no sóc l’únic en això, jajaja.

- En Joan Anton, un amic comú, et pregunta: Pots viure de la música? Com t’ho fas per a guanyar-te els cigrons?

Dificilíssim viure de la música, però et diré una cosa que he experimentat: si li dones tot el que tens i pots a la música, es possible que la música et retorni part en forma de «reconeixement». Ens alimenta l’ego que tots els artistes tenim. En el moment actual penso que alguna cosa dec haver fet bé quan als que jo no agrado gens punxen la meva música als seus programes. Només per això ja val la pena continuar.

- Què penses del treball assalariat, dels treballs precaris, del treball en general?

Bona pregunta, primerament és que el treball mata. A continuació hauríem de continuar lluitant per l’autogestió integral de la societat i fer del treball una activitat compartida en l’esforç i en el fruit mitjançant la igualtat. No podem continuar com fins ara. És el moment de donar un pas endavant i construir la nostra societat, si cal al marge de l’actual capitalisme, gradualment, sense pressa però sense pausa, de manera decidida. Però abolir el salari és el primer pas, per construir una societat autogestionada.

- A Llatinoamèrica, i també aquí, molts companys s’han iniciat a l’anarquisme per la música. És vàlida, generalitzable aquesta apreciació?

Crec que la música és una mitjà excel·lent per propagar i fer reflexionar, pensar, emprenyar, alegrar, entendrir, seduir i com no aprendre... Per a mi és vàlida

- El teu ultim disc «La revolución desconocida», de quina revolució parles? com s’ha gestat? on es pot comprar o descarregar?

La portada i la contraportada tenen a veure amb una imatge de l’època makhnovista. Makhno era un pseudònim que utilitzava de jovenet i el fet que la revolució a Ucraïna fos aixafada pels bolxevics, censurada i silenciada, té molt a veure amb el meu sentit innat de lleialtat i justícia. D’alguna manera sento que en el món de la música hi ha molt «traïdor» que t’apunyala per l’esquena, el mateix que va passar als revolucionaris ucraïnesos. Essencialment per una qüestió de donar a conèixer la nova música desconeguda del grup i d’explicar a la gent l’existència de la revolució anarquista a Ucraïna.

- Quins són els teus cantants preferits?

Dels molt coneguts: Lou Reed, Patti Smith, fonamentals per a mi.

- I els músics llibertaris que prefereixes

Leo Ferre, Chicho Sánchez Ferlosio, Brassens, Víctor Jara, encara que no ho sigui, i el Paco Ibáñez que tampoc ho és.

- I els cantautors que més valores

En Ramon Muns, el Moi Rojo, el Jofre Ferriols, el Pito Karkoma, el Javi Chispes, el Iagolokekiero...

- La teva mirada sobre el 15M. Els músics, quina ha estat la vostra participació i la teva en particular?

Crec que la gent que ha escoltat el meu disc anterior (La Revolucion Desconocida) ja pot esbrinar que en el textos del disc, alguns escrits a final del segle xx i a principis del xxi ja es deixa veure l’esperança en la capacitat d’autoorganització del poble. Això ha quedat palès en les actituds i mobilitzacions que fonamentalment a qui han agafat desprevinguts ha estat com sempre a la classe política de torn, instal·lats en el núvol del poder. La gent s’adona que no cal cap intermediari quan la resolució del problemes pots estar en l’autogestió, l’autoorganització, l’assemblea i, sobretot, la sensació que quan el poble lluita per la seva llibertat és difícil aturar-lo.

Som molts els que creiem que cada quatre anys és molt temps per expressar una opinió a través d’un paperet. La democràcia ha d’evolucionar d’una vegada. Des de la Grècia clàssica fins aquí encara segueixen havent uns més lliures que d’altres, la prova la tenim en la lluita del propis grecs a l’actualitat, són els que ens ensenyen la cara de l’enfrontament quan un poble ha d’estar esclavitzat pels errors dels «seus» governants. Tot i que potser l’exemple Islandès de «entalegar» a la classe financera i als alts càrrecs de banca podrien ser una bona alternativa. És clar, per això caldria un sistema judicial democràtic, jajaja.

15M és el principi d’alguna cosa que encara no ha esclatat de veritat. He participat com a persona de manera individual i com a grup musical o artista quan hem estat cridats a fer-ho i seguirem fent-ho si el moviment no claudica en mans d’una opció política concreta, o acaba essent utilitzat...

- Et vaig escoltar en un concert a la terrassa de la CGT, on tocaves sol i amb vells amics. Et tornarem a veure a la terrassa de la seu de la CGT abans que el govern no la regali als seus dòcils amics de CCOO?

Quan vulgueu! Sempre he estat obert a les propostes del moviment anarcosindicalista vinguin d’on vinguin.

Compromís social i militància anarcosindicalista

- Com t’inicies a l’anarquisme?

Després d’una reflexió basada en la lectura i envoltat de joves cristians a Itàlia, vaig decidir que la classe treballadora i la seva reivindicació com a classe enfrontada a la burgesia i a l’estat eren la meva gent, de fet encara ho són.

- Com t’has format a la vida? Quina ha estat la teva evolució i el teu compromís polític?

Vaig començar a assistir a classes a La Escuela de Artes Aplicadas y Oficios Artísticos curs 1972-73, fins als quinze anys compaginava aquests estudis fomentats per la meva mare amb l’obligatorietat d’assistir als salesians d’Horta, un col·legi d’on hem sortit algun que altre personatge de la música com Sabino Mendez, avui president de l’SGAE i antic guitarra de Loquillo i compositor del seus grans èxits; allà, al marge de sotanes havíem constituït un grup clandestí d’estudiants antifranquistes. Amb catorze anyets compartia amb Sabino pupitre i una revista de còmic que fèiem a mitges.

En aquella època adolescent vaig contactar amb llibertaris del Guinardó i Sant Andreu i vaig afiliar-me a la CNT l’any 1977. De fet per a mi era un fet mític i extraordinari pertànyer a una organització que jo tenia idealitzada en aquell moment. També vaig estar en contacte directe amb el moviment antimilitarista i vaig ser membre fundador de la Coordinadora Anti-Mili més coneguda com a MILI KK (això ja als anys vuitanta, és clar).

Després va venir l’escissió, abans d’això els esdeveniments mítics, el míting de Montjuïc, les jornades Llibertaries, el famós V congrés de Madrid, on el meu sindicat va rebre de valent i molts vam ser expulsats o autoexpulsats, jo no vaig participar directament al congrés, però poc després les seves conseqüències organitzatives van afectar a tothom... Calia renovar-se o morir i jo vaig retornar a l’organització però aquest cop a la «paral·lela» com ens deien els companys de la CNT-AIT de l’època. De fet i mirat amb els ulls del temps els dos tenien raó, però jo mai he entès en la meva innocència les batusses «fratricides»...

- Com valores el teu treball passat com a delegat del metall, o com a secretari d’acció social o en altres responsabilitats?

Bé, l’organització era més petita que ara la CGT i la CNT juntes, no sabria donar xifres
però si que puc parlar de les coses que vam fer des de la meva Secretaría: tornar l’organització al carrer en las qüestions purament extra sindicals i picar pedra, estar en els moviments socials. A les lluites inevitablement coincidíem amb els nostres «companys» i això va fer que any rere any les coses s’anessin apropant fins l’any 1984 on semblava que la unitat era possible, però els que ho vam viure allò també vam plorar el fet que no s’arribés a cap acord i a la fi fos l’Estat... Crec que mai s’hauria d’haver arribat en aquesta situació.

- Parla’ns de la teva posició en aquestes divisions fratricides

Es dolorós veure companys amb al mateix sentiment enfrontats. Aquest sectarisme per ambdues parts, malgrat que una ho fos més que l’altra, va fer impossible la unitat. Per conviure cal voler-ho fer i això no és possible si no es fan esforços reals i en aquells moments estava tot massa tendre... Jo vaig deixar l’organització confederal l’any 1986 desprès de militar nou anys quasi sense interrupcions, sense massa vida privada i havent viscut el cop d’estat l’any 1981 com a secretari de premsa de la Federació Local: corredisses amb arxius, canvis de casa, detencions, etc., és a dir, el que és normal per a una persona amb certa implicació a la vida militant. La meva posició llavors i ara, malgrat haver triat una opció, era i és la unitat d’acció i el diàleg entre les diverses mirades que de vegades es complementen i de vegades es trepitgen. Avui les coses estan servides per continuar el debat, ja sense violència, i això és bo.

- Persones que t’hagin influenciat.

Josep Costa Font, vell militant de Badalona, a l’època d’en Peiró ell era un jovenet i va explicar-me moltíssimes coses del moviment obrer viscudes a la seva pell i sempre m’aconsellava: Joan al carrer la feina esta per fer, a la presó millor no entrar-hi, però si hi vas has de continuar amb la tasca revolucionaria. Guillermina Peiró a qui vaig conèixer i tractar de manera personal tot interessant-me per la tasca del seu pare el gran company Joan Peiró, assassinat pel feixisme l’any 1942. En Casas, l’Edo, el Marco, tots ells diversos i entre ells no massa d’acord, de vegades enfrontats representaven d’alguna manera les diverses formes de sentir i de viure el sindicalisme revolucionari. Sempre he estat respectuós amb els vells de la tribu..., encara que no necessàriament d’acord.

- Com veus el moviment llibertari actual?

Sempre amb esperança, crec que la pràctica, el mètode i la mateixa idea ha ultrapassat els «límits» del moviment i que s’ha escampat per altres moviments que encara que no es denominin ells mateixos com a llibertaris, si actuen com a tals. De totes manes cal lluitar per la cultura i per la pedagogia llibertaries en tots els àmbits de la vida, deixant ben clar que no lluitem per assolir el poder sinó per viure en llibertat amb majúscules, sense intermediaris, sense líders, sense guies, no deixant que el nostre egoisme manipuli els altres. Cal viure dia a dia.

- Com veus la divisió actual entre la gran família anarcosindicalista?

Amb tristor però també amb la certesa que els moments que estem vivint faran que com en els grans moments històrics la gent lluita plegada i no l’importa tant la lletra G, o la N, o la que sigui. És moment d’ajuntar-se ni que sigui a les lluites, crec que els altres processos són més lents. Jo, com romàntic que sóc, tinc l’esperança de veure de nou l’organització com la que vaig viure d’adolescent torni a tenir aquella sensació vermella i negre al carrer. Il·lusions?

- Qui és l’enemic?

Hi ha un enemic interior que tots portem en un grau o altre: la POR. Em refereixo a la por a ésser lliures, a viure en llibertat. L’enemic exterior, són els clàssics: el capital, la banca, la classe política, els mass media i el famós cinquè poder, que no sabem quina cara té, perquè en té moltes i totes elles xungues.

- Sobre els mitjans de comunicació alternatius (premsa, ràdios, webs), digue’ns aspectes positius i negatius.

Positiu en si mateix és la seva existència. En tots els àmbits anem una mica endarrerits però anem fent. Recordo que a finals dels vuitanta plantejàvem una especie d’emissora alternativa d’àmbit metropolità quan a l’amic PICA li van xapar la ràdio però mai van poder ofegar-lo. Em refereixo a una assemblea de ràdios lliure que es va fer al carrer Llúria als locals de la CNT-C on entre d’altres coses s’havia posat a l’ordre del dia una proposta d’emissora d’àmbit geogràfic més gran per arribar a més gent, però feta entre totes les ràdios que hi havia en aquella època que a la fi va acabar en un no sectari i endogàmic per desgràcia) En el moment actual hi ha les ràdios que funcionen des de fa anys: Pica, Bronka, Contrabanda, Inoxidable, parlo de Barna i, fins i tot, una televisió: latele.cat. Hem de continuar fent mullader, n’hi ha massa poc.

- Estas fent entrevistes en el programa Voces llibertarias a Ràdio Bronka. Parla’ns de la teva experiència com a entrevistador.

Això va començar als anys vuitanta quan a KRAK Ràdio ja fèiem cosetes, era l’època que Ràdio Pica va estar clausurada temporalment i en Salvatore ens donava quatre lliçons a tots/es. Després vaig estar una curta temporada a Radio 3 fent una col·laboració amb el Manolo Ferreras «Desde la Bahia» fins que el PP ens va fotre fota a tots, època bastant dura però molt interessant. Volia fer alguna cosa que tingues a veure amb la radio i la contrainformació en un programa que no fos musical encara que sempre hi ha alguna música que identifica a l’entrevistat. El primer programa ha estat radiat dos anys desprès de produir una serie d’entrevistes a Enric Marco, l’anomenat impostor de Mathausen, una oportunitat per la rèplica en un àmbit lliure informativament parlant, són quatre sessions de dues hores on es pretén fer un perfil autobiogràfic des de la infantessa fins a l’actualitat, aquest perfil requeria moltes hores de gravació. Per altres persones vam fer un format una mica més lleuger, d’una hora de durada aproximadament, amb la finalitat de construir un perfil personal, el més íntim a que estiguin disposats els entrevistats per tal d’explicar la seva elecció de lluita llibertaria. Crec que serà força interessant i pedagògic per a tots/es

- I per acabar, fes una pregunta als lectors

Creus que calen grups com Juanito Piquete i d’altres?

* Entrevista realitzada per Txema Bofill publicada al núm. 137 de la revista Catalunya-Papers

Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print
  • Etiquetes

  • Dins la mateixa secció