Werner Rügemer: «Angela Merkel no és només un representant del capital alemany, sinó també del capital americà»

«Angela Merkel no és només un representant del capital alemany, sinó també del capital americà»

- Standard & Poor’s, Moody’s i Fitch, les tres agències de qualificació, ocupen avui el vèrtex del poder i la influència globals. Com es confecciona aquest predomini?

Principalment, perquè aquestes agències tenen la potestat de qualificar-ho tot. Una qualificació imprescindible, d’altra banda, per establir la solvència i poder obtenir un crèdit més o menys favorable. Crèdits de tota mena, accions, certificats, obligacions de deute, hipoteques… Però també corporacions, empreses mitjanes i petites, empreses públiques, ciutats, regions i estats. Amb la diferència que en el cas de les companyies i corporacions són aquestes les que encarreguen la qualificació; o si és el banc qui vol emetre un nou títol, llavors s’adreça a una agència de qualificació i li pregunta quina nota li donarà al títol que vol emetre, tot plegat a un preu molt elevat per obtenir la qualificació. En el cas dels estats, les agències de ràting tenen la llibertat de posar una qualificació a qualsevol estat, sense que els ho encarreguin. L’agència de qualificació pot elegir lliurement sota quines condicions i en quin moment es fa una qualificació d’un estat, encara que això, d’entrada, no li suposi cap tipus de benefici.

- I quins són els criteris utilitzats per adjudicar una qualificació?

Les agències de qualificació tenen un criteri fonamental que és la plena seguretat per als creditors: que es paguin els crèdits amb els interessos corresponents, aquest és el criteri principal. Les agències de ràting, per tant, no tenen en compte ni com s’ha produït aquest crèdit, ni en quines condicions s’ha produït, ni si hi ha alguna situació de corrupció amb aquests crèdits, com per exemple en el cas de Grècia amb la compra d’armes... I es considera totalment secundari si el pagament del crèdit provoca la ruïna de tota una economia nacional.

- Però quines eines s’utilitzen per valorar amb AAA o D, posem per cas, determinada empresa o país?

En teoria, rigorosament objectives: facturació, balanços, pressupostos, crèdits, ingressos, contractes, capital social, la productivitat, màrqueting... Altra cosa és la interpretació i l’enfocament que se’n faci. Al capdavall, tot respon als interessos dels prestadors i les agències mai es fan la pregunta si els prestadors tenen alguna responsabilitat en la concessió dels crèdits. Les agències tenen en plantilla un munt d’especialistes en matemàtiques financeres que no van incloure els nombrosos indicis de què disposaven quan van adjudicar AAA al gegant de les assegurances nord-americanes, AIG, una setmana abans de la seva fallida. El mateix va passar amb Lehman Brother’s, que tenia la màxima nota quan va caure, o Enron. I només et comento les fallides que han arrossegat el món sencer...

- Standard & Poor’s, però, també va rebaixar la nota al Govern dels Estats Units...

Això forma part d’un conflicte polític intern dels Estats Units. L’estat americà estava al límit dels seus deutes i el Congrés havia de decidir fins a quin punt podia permetre augmentar el sostre de la despesa. El partit republicà estava disposat a aprovar un augment de la despesa només si el Partit Demòcrata i el president Obama aprovaven determinades retallades socials. I en aquest moment va entrar en joc Standard & Poor’s que, sorprenentment, va rebaixar un punt la nota dels Estats Units. I és que aquesta agència de ràting té vincles molt directes amb el Partit Republicà. Calia pressionar Obama per tal que aprovés les retallades socials que li demanaven els republicans.

- Què hi ha darrera d’Standard & Poor’s, Moody’s i Fitch?

Les agències de qualificació pertanyen al que avui dia són els actors financers més poderosos, que no són precisament els bancs, com la gent podria pensar, sinó els fons d’inversió d’alt risc i els grans administradors de fortunes, que són, alhora, els propietaris de les principals corporacions globals de l’economia real: General Motors, Coca-Cola, Deutsche Bank, Royal Dutch Shell, Eli Lilly... i la resta que surten a Forbes o Fortune. L’1% d’Standard & Poor’s, per exemple, pertany a la família fundadora, el grup editorial McGraw Hill; però els principals accionistes són els fons d’inversió d’alt risc com Black Rock, Vanguard o Capital World, que també són copropietaris de Moody’s. Capital World, a més, és accionista de més de 500 corporacions i bancs globals. La meitat de les accions de Moody’s estan en mans del hòlding Berkshire Hathaway, propietat del multimilionari Warren Buffett.

- Es pot dir que el món està en mans d’una oligarquia global?

Es pot parlar d’una estructura, d’una xarxa de propietaris connectada internacionalment. La propietat de les seves empreses està subdividida en un cúmul d’unitats empresarials petites que, en bona mesura, són empreses tapadora. Per exemple, BlackRock, un dels propietaris d’Standard & Poor’s i Moody’s i copropietari del Deutschebank, està constituït per 2.300 empreses independents, de les quals més de 1.000 tenen la seu en 29 paradisos fiscals. Estem acostumats a associar el terme oligarca als milionaris i mafiosos russos, però, al capdavall, amb més o menys sofisticació, tots plegats actuen de la mateixa manera.

- I els estats, no disposen de mecanismes de control?

La globalització, la configuració neoliberal del món financer i de l’economia iniciada els anys setanta passa per la desregulació i per la pèrdua de poder de les instàncies de control financer. Hi ha un instrument letal que s’ha fet servir per trencar el poder de les supervisores financeres estatals que són els paradisos fiscals. I el canvi més important que han produït els tax haven en aquest període ha estat la transformació del model clàssic desenvolupat als anys vint del segle passat a Liechtenstein, Suïssa i Luxemburg, associat al frau fiscal dels milionaris, en un nou model ampliat de paradisos financers. Per exemple, la meitat dels grans consorcis nord-americans tenen la seu legal al paradís fiscal de Delaware. I moltes activitats bancàries i empresarials sospitoses –enginyeria financera o muntatges jurídics, entre altres– es perpetren a partir d’aquests paradisos financers.

- Però la mateixa Unió Europea ha proposat en més d’una ocasió aturar el desgavell dels paradisos fiscals...

Doncs la mateixa UE ha subvencionat el sorgiment d’un nou paradís fiscal a Dublín amb impostos per a les empreses molt baixos i amb una supervisora financera molt permissiva. El principal paradís fiscal és Delaware, però el segon és Luxemburg. I hi ha molts paradisos fiscals a Europa... No és sorprenent. Forma part de la globalització, del que entenen ells de fomentar l’economia, de la competència global…

- No creu que hi ha força elements delictius en aquesta crisi? Es pot parlar d’estafa?

I tant que sí! Les diferents formes d’estafa estan molt ben documentades als Estats Units per una comissió especial del Congrés que va convocar els directius i els antics empleats de les agències de qualificació i que van haver de declarar sota jurament. Milers de correus electrònics privats de les companyies van ser confiscats. En aquest informe del Congrés qualsevol polític o periodista pot trobar els tripijocs de l’estafa i les raons de la crisi. Les agències de qualificació no respectaven ni tan sols les regles de funcionament intern...

- Les agències de qualificació, podrien arribar a enfonsar l’euro?

Sí, però això no forma part dels interessos dels actuals actors financers nord-americans que volen obtenir el màxim de profit de la zona euro amb, per exemple, la privatització dels béns públics dels països en crisi: xarxa de transports, sistema sanitari... Això ja ve del Pla Marshall, quan es va apostar per una única unitat econòmica i no haver de treballar amb 27 divises diferents. El Govern alemany i la UE han seguit fil per randa la via americana, que ja és global. Al capdavall, el Govern d’Angela Merkel no és només un representant del capital alemany, sinó també del capital americà.

- Quines alternatives hi ha davant de les agències de qualificació?

És clar que hi ha alternatives. Les agències de ràting, des d’una perspectiva tècnica, no són necessàries per a l’avaluació, perquè tot creditor comprova la solvència d’una persona, d’una corporació, d’un Estat. El Deutschebank, abans de donar un crèdit a Grècia, comprova molt bé quines són les condicions de Grècia, les seves circumstàncies. El banc és responsable de les conseqüències d’aquest crèdit, mentre que les agències no. Podríem eliminar les agències de qualificació i el sistema funcionaria millor.

FONT: ELTRIANGLE.INFO