Proclama política apareguda a Barcelona a la darreria del 1836, durant els moviments insurreccionals, que provocà una violenta reacció entre la burgesia; incitava els obrers a proclamar la república i la independència de Catalunya i dur a terme la revolució exterminant els aristòcrates; la signaven els Germans de la Gran Unió.

Nom amb el qual fou conegut el dotzè batalló lleuger de la milícia urbana de Barcelona, format el 1835 i integrat per elements obrers de tendències republicanes. Es distingí en les bullangues del 1836 i el 1837. Fou dissolt pel general Francisco Parreño pel maig del 1837, i els seus components foren confinats a les Balears o a Cuba. Els seus membres anaven uniformats amb una brusa llarga com la dels carreters, d’on provingué el nom de la unitat.

Conjunt dels tumults produïts a Barcelona del 1836 al 1843, provocats, en part, pel descontentament de la burgesia barcelonina per la crisi econòmica, de la qual feia responsable el govern de Madrid, seguida pels elements populars, esperonats per les repercussions de la crisi social (temor a l’atur, problema de les quintes i dels consums) i conduïts per elements republicans i exaltats, sovint afiliats a societats secretes. La bullanga del 1837 acabà amb l’afusellament de Ramon Xaudaró i el desarmament de la Milícia Nacional, i la del 1842 amb el bombardeig de Barcelona per Espartero; la del 1843 ésconeguda per la Jamància.

Fàbrica creada a Barcelona el 1832 per la societat Bonaplata, Vilaregut, Rull, Borrell i Companyia, creada l’any anterior per iniciativa de Josep Bonaplata. La fàbrica fou la primera dels Països Catalans —i de l’estat espanyol— que emprà maquinària de vapor. Aquesta, malvista pels treballadors, perquè comportava una reducció de mà d’obra, fou el motiu de l’incendi de la fàbrica, el 5 d’agost de 1835, durant els avalots d’aquell estiu.

Obrer que, als primers temps de la industrialització, destruïa màquines (ludisme).

Moviment sorgit entre els obrers anglesos al principi del s XIX que destruïa les màquines de la indústria. El ludisme rep el nom de Ned Lud (o Ludd), obrer que el 1779 destruí un teler mecànic. El ludisme és considerat com una reacció visceral, bé que pogués estar més o menys organitzada, a les conseqüències del maquinisme industrial: els obrers prenien com a causa dels seus mals (atur, degradació del treball, baixos salaris, etc.) els instruments, enlloc d’atribuir-los a l’organització i el sistema de la producció industrial. Els ludistes protagonitzaren accions violentes consistents a malmetre les màquines i les eines de treball, úniques responsables, segons ells, de l’atur existent. Tanmateix, el ludisme constitueix l’inici del moviment obrer.

Inactivitat forçosa deguda a la manca de treball. L’atur pot ésser referit a la situació de la població que, volent treballar, no troba feina; a la situació d’una empresa inactiva; al percentatge d’empreses inactives d’un sector, o a tot un sector sense activitat. Hom distingeix entre l’atur voluntari, quan l’obrer no accepta de treballar per un salari considerat baix o en un lloc o un ofici inacceptables socialment, i l’atur forçós, quan l’obrer accepta de treballar per un salari o per unes condicions inferiors i no hi ha feina. Durant el s XIX hom no separava la noció d’indigència de la d’atur; encara més, hom considerava —Malthus hi influí molt— els treballadors en atur una classe perillosa. En aquest període, a causa de la influència del liberalisme, els governs s’abstenien d’intervenir en el nivell de l’atur. A la fi del s XIX i començament del XX es produïren periòdicament augments en el nivell d’atur a causa de les constants crisis industrials i agrícoles. No fou fins aleshores que la participació dels grups socialistes en els parlaments provocà, de primer, discussions, i després, lleis per a solucionar el problema.

Introducció generalitzada, progressiva i a gran escala de màquines en el procés de producció. La Revolució Industrial significà un trasbalsament molt fort de les formes de producció de béns, puix que introduí l’ús generalitzat d’artefactes mecànics que aconseguien d’estalviar mà d’obra, ja fos actuant com a complement de l’activitat productora de l’home, ja fos substituint-lo totalment, si més no en unes fases molt concretes de la fabricació d’un bé determinat. El maquinisme s’inicià juntament amb la revolució industrial, o sia, a partir del s XVIII, bé que, com a element bàsic de la formació de tota la producció manufacturera i de les indústries bàsiques, no fou fins al s XIX que sorgí com a característica definidora d’una època, amb la generalització de l’ús de les màquines de vapor.

Conjunt d’instal·lacions industrials separat dels nuclis de població, amb cases per a obrers i encarregats, església, escola, economat i altres dependències. Històricament les colònies industrials estaven situades al costat del curs d’un riu, per a obtenir energia hidràulica. Les primeres colònies industrials foren establertes a la Gran Bretanya a la segona meitat del s XIX com a conseqüència de la revolució industrial i per tal d’aprofitar en llur origen les fonts d’energia, concretament els salts d’aigua per a moure la maquinària tèxtil. Al mateix temps, representaren una revaloració dels sistemes econòmics medievals, pràcticament feudals, sota l’aparença de lluitar contra el pauperisme i les miserables condicions de treball i d’habitatge dels slums anglesos, però sovint tingueren la finalitat inconfessada de controlar totalment els treballadors, tant per la impossibilitat d’aquests de canviar de feina com pel fet de no poder-los fornir a preus abusius els aliments a través dels economats. S’estengueren, però no gaire, a França, Bèlgica i Alemanya.

Nom donat a les fàbriques de teixits, per tal com funcionaven amb màquina de vapor.

Conjunt d’instal·lacions industrials (edificis, maquinària, etc) destinades a la transformació o conservació de primeres matèries o a la producció d’objectes a partir d’elements més simples.

En el sistema capitalista de divisió del treball i de relacions de la propietat sorgit a Europa a mesura que anava desapareixent l’estructura social medieval en estaments, estrat social els membres del qual són posseïdors del capital industrial i financer. Amb l’aparició de la Revolució Industrial, esdevinguda a Anglaterra als ss XVIII i XIX, i l’expansió de la industrialització al continent, aparegué la burgesia industrial. Amb ella aparegué el concepte modern de burgesia, antagònica del proletariat. La seva història es confon aleshores amb la del capitalisme.

Grup social que es distingeix dels altres per la seva relació de propietat respecte als mitjans de producció i de distribució.

Societat dividida en classes. Es tracta del model típic de la societat burgesa capitalista, on cada grup -o classe- es classifica en la jerarquia social en funció de la seva propietat o el seu capital. Així, els nous grups socials venen definits per la propietat o el capital que posseeixen, distingint-se un ampli ventall de categories socials, des de les classes altes-riques fins a les classes més baixes-pobres.

Sistema o mode de producció caracteritzat per la tècnica avançada, la propietat privada dels mitjans de producció i la recerca del benefici màxim.

Associació científica i literària dedicada a elevar el nivell intel·lectual dels seus associats mitjançant discussions, conferències, cursos i lectures. El nom prové del temple dedicat a Atena d’Atenes i de l’Ateneu de Roma, i fou aplicat a diverses societats sorgides a París a la fi del s XVIII: Athénée de París fundat el 1785 per Jean-François Pilâtre de Rozier, Athénée des Arts (1792). El 1824 Walter Scott i Thomas Moore fundaren a Londres la més famosa de les associacions d’aquest nom: The Atheneum. El 1820, seguint l’exemple dels ateneus francesos, Alcalá Galiano i d’altres liberals fundaren a Madrid l’Ateneo Científico y Literario: dissolt pel triomf absolutista del 1823, fou reinstaurat el 1835. L’any següent el «Diario de Barcelona» publicà una crida per tal de constituir un Ateneu Català, que no fou fundat fins al cap de vint-i-quatre anys (1860).

Semblantment sorgiren l’Ateneu Balear a Palma de Mallorca (1862), l’Ateneu Mercantil de València (1876), l’Ateneu Científic, Literari i Artístic de Maó (1905) i d’altres en nombroses poblacions del Principat, molt sovint amb especial vocació històrico-arqueològica, els quals s’aplegaren en els Congressos d’Ateneus i Associacions de Cultura que foren celebrats a Reus (1911) i a Vilanova i la Geltrú (1912). Des de mitjan s XIX aparegueren els ateneus obrers dedicats a l’ensenyament de la classe treballadora, els quals sostenien escoles primàries i d’arts i oficis: Ateneu Català de la Classe Obrera, de Barcelona, Ateneu Igualadí de la Classe Obrera, etc. A la primeria del s XX nasqué una tendència nova entre els ateneus obrers catalans: un moviment d’universitat popular nascut a Anglaterra del qual fou exponent a Catalunya l’Ateneu Enciclopèdic Popular; també en una línia semblant funcionà l’Ateneu Polytechnicum.

Organització sindical que pretengué de superar els anteriors sindicats o societats obreres d’ofici, i que fou adoptada per la Confederació Regional de Treballadors de Catalunya al congrés de Sants del juliol del 1918.

De fet, es tractà de la constitució de sindicats de ram o d’indústria en l’àmbit local composts de diverses seccions corresponents als diversos oficis. Hom pretengué d’augmentar així la capacitat d’acció de les forces sindicals, però hagué de vèncer fortes resistències tant dels sindicalistes més corporativistes com d’altres que denunciaven la possibilitat d’una burocratització del funcionament sindical. El triomf dels sindicats únics al congrés de Sants significà la consolidació de nous dirigents, com Salvador Seguí, Camil Piñón, Simó Piera, Joan Peiró, Josep Viadiu, Manuel Buenacasa, etc, que havien ja intentat des del 1915 la formació d’alguns sindicats únics (com en els sectors de la fusta o de la construcció).

Organització que reunia els representants de tots els partits comunistes del món, fundada a Moscou al març de 1919 després del triomf de la Revolució bolxevic. Per ingressar-hi s’exigia l’acceptació de les tesis marxistes-leninistes, la qual cosa va fer que els partits socialistes no s’hi adherissin i fundessin la seva pròpia Internacional socialista el 1923. Amb l’arribada de Stalin al poder (1924), es convertí en un instrument més de la política exterior de l’URSS. La influència del Partit Comunista de l’URSS hi era determinant. Es va dissoldre el 1943.

Sistema d’organització social que proposa l’abolició de la propietat privada i la comunitat de béns (mitjans de producció i béns de consum). El comunisme va lligat als corrents del socialisme marxista

Corrent dins el comunisme europeu que es caracteritza per la renúncia a la dictadura del proletariat i l’acceptació del pluralisme democràtic.
Nom amb què hom designa el corrent sorgit a mitjan dècada dels setanta en els partits comunistes de l’Europa mediterrània (italià, francès, català i espanyol).

Teoria socialista que formula crítiques als aspectes bàsics del marxisme. No està d’acord amb el concepte de plus-vàlua i creu que la transició del sistema capitalista al socialista no serà un procés violent sinó que serà el producte d’una transformació gradual del primer. El determinisme econòmic i social, propugnat per Marx, no és primordial ni té la influència que els marxistes li atorguen, ni la dictadura del proletariat és contrària als principis democràtics. Segons aquesta teoria cal abandonar la revolució i avançar en el camp de les reformes parlamentàries i sindicals.