L’anarcosindicalisme, en el seu desenvolupament històric, sempre s’ha caracteritzat per la seva resistència, tant en l’orde de les idees com de l’acció revolucionària, a acceptar que la vida de les persones fóra un conjunt inconnex de compartiments estancs: per un costat el món del treball, per un altre el món de la cultura, per un altre el món de les relacions socials, personals, etc… El plantejament d’una suposada, però falsa, dicotomia entre el social i el sindical, ha degenerat sempre en conflictes de prioritats, com si un àmbit o un altre d’acció fóra més “revolucionari” enfront del contrari. La realitat és que no hi ha acció sindical sense conseqüències en la societat i en la vida de les persones, com no hi ha acció social que no tingui res a veure amb els espais laborals i de producció. L’acció sindical no és més que la nostra acció social en el món del treball, i l’acció social no és més que la nostra intervenció sindical en la societat i en les relacions socials.