Conjunt d’instal·lacions industrials (edificis, maquinària, etc) destinades a la transformació o conservació de primeres matèries o a la producció d’objectes a partir d’elements més simples.

En el sistema capitalista de divisió del treball i de relacions de la propietat sorgit a Europa a mesura que anava desapareixent l’estructura social medieval en estaments, estrat social els membres del qual són posseïdors del capital industrial i financer. Amb l’aparició de la Revolució Industrial, esdevinguda a Anglaterra als ss XVIII i XIX, i l’expansió de la industrialització al continent, aparegué la burgesia industrial. Amb ella aparegué el concepte modern de burgesia, antagònica del proletariat. La seva història es confon aleshores amb la del capitalisme.

Grup social que es distingeix dels altres per la seva relació de propietat respecte als mitjans de producció i de distribució.

Societat dividida en classes. Es tracta del model típic de la societat burgesa capitalista, on cada grup -o classe- es classifica en la jerarquia social en funció de la seva propietat o el seu capital. Així, els nous grups socials venen definits per la propietat o el capital que posseeixen, distingint-se un ampli ventall de categories socials, des de les classes altes-riques fins a les classes més baixes-pobres.

Sistema o mode de producció caracteritzat per la tècnica avançada, la propietat privada dels mitjans de producció i la recerca del benefici màxim.

Associació científica i literària dedicada a elevar el nivell intel·lectual dels seus associats mitjançant discussions, conferències, cursos i lectures. El nom prové del temple dedicat a Atena d’Atenes i de l’Ateneu de Roma, i fou aplicat a diverses societats sorgides a París a la fi del s XVIII: Athénée de París fundat el 1785 per Jean-François Pilâtre de Rozier, Athénée des Arts (1792). El 1824 Walter Scott i Thomas Moore fundaren a Londres la més famosa de les associacions d’aquest nom: The Atheneum. El 1820, seguint l’exemple dels ateneus francesos, Alcalá Galiano i d’altres liberals fundaren a Madrid l’Ateneo Científico y Literario: dissolt pel triomf absolutista del 1823, fou reinstaurat el 1835. L’any següent el «Diario de Barcelona» publicà una crida per tal de constituir un Ateneu Català, que no fou fundat fins al cap de vint-i-quatre anys (1860).

Semblantment sorgiren l’Ateneu Balear a Palma de Mallorca (1862), l’Ateneu Mercantil de València (1876), l’Ateneu Científic, Literari i Artístic de Maó (1905) i d’altres en nombroses poblacions del Principat, molt sovint amb especial vocació històrico-arqueològica, els quals s’aplegaren en els Congressos d’Ateneus i Associacions de Cultura que foren celebrats a Reus (1911) i a Vilanova i la Geltrú (1912). Des de mitjan s XIX aparegueren els ateneus obrers dedicats a l’ensenyament de la classe treballadora, els quals sostenien escoles primàries i d’arts i oficis: Ateneu Català de la Classe Obrera, de Barcelona, Ateneu Igualadí de la Classe Obrera, etc. A la primeria del s XX nasqué una tendència nova entre els ateneus obrers catalans: un moviment d’universitat popular nascut a Anglaterra del qual fou exponent a Catalunya l’Ateneu Enciclopèdic Popular; també en una línia semblant funcionà l’Ateneu Polytechnicum.

Organització sindical que pretengué de superar els anteriors sindicats o societats obreres d’ofici, i que fou adoptada per la Confederació Regional de Treballadors de Catalunya al congrés de Sants del juliol del 1918.

De fet, es tractà de la constitució de sindicats de ram o d’indústria en l’àmbit local composts de diverses seccions corresponents als diversos oficis. Hom pretengué d’augmentar així la capacitat d’acció de les forces sindicals, però hagué de vèncer fortes resistències tant dels sindicalistes més corporativistes com d’altres que denunciaven la possibilitat d’una burocratització del funcionament sindical. El triomf dels sindicats únics al congrés de Sants significà la consolidació de nous dirigents, com Salvador Seguí, Camil Piñón, Simó Piera, Joan Peiró, Josep Viadiu, Manuel Buenacasa, etc, que havien ja intentat des del 1915 la formació d’alguns sindicats únics (com en els sectors de la fusta o de la construcció).

Organització que reunia els representants de tots els partits comunistes del món, fundada a Moscou al març de 1919 després del triomf de la Revolució bolxevic. Per ingressar-hi s’exigia l’acceptació de les tesis marxistes-leninistes, la qual cosa va fer que els partits socialistes no s’hi adherissin i fundessin la seva pròpia Internacional socialista el 1923. Amb l’arribada de Stalin al poder (1924), es convertí en un instrument més de la política exterior de l’URSS. La influència del Partit Comunista de l’URSS hi era determinant. Es va dissoldre el 1943.

Sistema d’organització social que proposa l’abolició de la propietat privada i la comunitat de béns (mitjans de producció i béns de consum). El comunisme va lligat als corrents del socialisme marxista

Corrent dins el comunisme europeu que es caracteritza per la renúncia a la dictadura del proletariat i l’acceptació del pluralisme democràtic.
Nom amb què hom designa el corrent sorgit a mitjan dècada dels setanta en els partits comunistes de l’Europa mediterrània (italià, francès, català i espanyol).

Teoria socialista que formula crítiques als aspectes bàsics del marxisme. No està d’acord amb el concepte de plus-vàlua i creu que la transició del sistema capitalista al socialista no serà un procés violent sinó que serà el producte d’una transformació gradual del primer. El determinisme econòmic i social, propugnat per Marx, no és primordial ni té la influència que els marxistes li atorguen, ni la dictadura del proletariat és contrària als principis democràtics. Segons aquesta teoria cal abandonar la revolució i avançar en el camp de les reformes parlamentàries i sindicals.

Organització de treballadors de caràcter supranacional, fundada a París el 1889, com a reconstrucció de la Primera Internacional. A diferència d’aquesta, es basà en els membres dels partits nacionals i reconegué l’autonomia d’aquests darrers. Durant els primers anys promogué la celebració revolucionària del primer de maig i la lluita per la jornada de vuit hores. Malgrat que el congrés d’Amsterdam (1904) prohibí la participació dels partits socialistes als governs burgesos, la Internacional restà dividida en dues tendències, una de reformista, que era majoritària, i un altra de revolucionària.

El congrés de Stuttgart (1907) proclamà una posició antibel·licista, però en esclatar la Primera Guerra Mundial la política majoritàriament partidària de la defensa del propi estat provocà la dissolució de la Internacional. Posteriorment hi hagué diversos intents de reconstruir-la: la Internacional Sindical d’Amsterdam (1919), la Internacional Dos i Mig i, finalment, la Internacional Socialista d’Hamburg (1923) i la de Frankfurt (des del 1951). La Segona Internacional tingué com a ressò als Països Catalans que el grup dirigent socialista de les Tres Classes de Vapor (Josep Pàmies, Eudald Xuriguera, Joan Vidal, etc), oposat des del 1887 als caps del PSOE, assistís el 1889 al Congrés Possibilista de París (Xuriguera), i no al marxista, primer de la Segona Internacional.

La presència d’aquesta al Principat s’hagué de limitar a una minoritària Federació Socialista Catalana afiliada al PSOE. L’actitud dels organismes directius del socialisme espanyol -de desconfiança cap al sindicalisme català i de recel davant la qüestió nacional catalana- restà possibilitats d’expansió als socialistes catalans i provocà una escissió, de la qual sorgí, el 1923, la Unió Socialista de Catalunya.

Període de la història de l’estat espanyol que comença el 14 d’abril de 1931, amb la proclamació de la República a Barcelona i a Madrid. Acaba l’1 d’abril de 1939, data en què la guerra civil iniciada el 18 de juliol de 1936 finalitzà amb la victòria de Franco i del govern de Burgos i la instauració, sobre la totalitat del territori de l’estat, d’un nou règim: el franquisme. Cal distingir, doncs, dos períodes ben diferenciats: la pau (14 d’abril 1931 — 17/19 de juliol 1936) i la guerra (17/19 de juliol 1936 — 1 d’abril 1939).

Conveni polític entre els dirigents de l’oposició antimonàrquica espanyola i representants del republicanisme català, formalitzat a Sant Sebastià el 17 d’agost de 1930, amb l’objectiu de coordinar l’acció comuna per a l’enderrocament del règim i la instauració de la República. Després de les gestions preparatòries de Marcel·lí Domingo i José Salmerón, la reunió se celebrà al Casino Republicano de la ciutat basca, sota la presidència de Fernando Sasiaín i amb l’assistència de Macià Mallol i Bosch, per Acció Republicana de Catalunya, M.Carrasco i Formiguera per Acció Catalana, J.Aiguader i Miró per Estat Català, Alejandro Lerroux per l’Alianza Republicana, Marcel·lí Domingo, Álvaro de Albornoz i Ángel Galarza pel Partit Radical-Socialista, Manuel Azaña per Acción Republicana, Santiago Casares Quiroga per l’Organización Republicana Gallega Autónoma, Niceto Alcalá Zamora i Miguel Maura per la Derecha Liberal Republicana, i els socialistes Indalecio Prieto i Fernando de los Ríos, a títol personal; també hi foren invitats Eduardo Ortega y Gasset i Felipe Sánchez Román. L’assemblea acordà la creació d’un comitè revolucionari —que esdevingué més tard govern provisional de la República— i la recerca de la col·laboració del PSOE i la CNT; sobre la qüestió catalana —de molt, la més debatuda—, els reunits reconegueren la personalitat política de Catalunya, i autoritzaren l’elaboració d’un estatut d’autonomia que, plebiscitat pel poble català, hauria d’ésser aprovat per les corts constituents.

Tot i que el pacte fou objecte de moltes crítiques a posteriori, per la inconcreció en què deixava el contingut real de l’autonomia, els seus acords serviren de marc polític bàsic a les relacions entre la Generalitat i Madrid durant l’etapa provisional de 1931-32. Dos dels delegats catalans, M.Carrasco i Formiguera i J.Aiguader i Miró, han deixat escrites llurs versions de la reunió en els llibres El pacte de San Sebastián i Catalunya i la revolució, respectivament.

Consell compost per igual nombre de representants obrers i patronals amb un president nomenat pel govern, que tingué com a finalitat resoldre per arbitratge previ obligatori els conflictes laborals col·lectius i individuals a cada sector local de la producció. Constituïren els organismes bàsics del règim corporatiu paritari muntat a Espanya per la dictadura del general Primo de Rivera a la segona etapa del règim, per decret de 26 de novembre de 1926, obra del ministre de treball, Eduard Aunós. S’inspirà en el corporativisme feixista d’Itàlia i en les idees del moviment social catòlic.

La UGT i els socialistes participaren en els comitès paritaris en virtut del pacte tàcit de no-agressió existent entre ells i la Dictadura. Malgrat les mesures repressives contra les vagues, aquesta participació, que mantingueren àdhuc després de negar-se a participar a l’Assemblea Nacional Consultiva, augmentà la influència socialista en certs sectors. En el camp de l’agricultura no funcionaren pràcticament els comitès paritaris, i en el de la indústria no evitaren que l’índex dels salaris reals dels obrers qualificats espanyols baixés de 106 a 103,8 l’any 1930 (índex 100 = 1914).

Les vagues tampoc no disminuïren, puix que el nombre de vaguistes a Espanya fou de 21 851 l’any 1926, de 70 024 el 1927, de 55 576 el 1929 i de 247 460 el 1930. A Catalunya el sistema fou poc operatiu per la dissolució de la CNT, que tenia la majoria dels treballadors associats, pel maig del 1924. La representació dels obrers fou confiada sobretot als sindicats lliures, minoritaris i sospitosos de connivència amb les autoritats, i alguna vegada a la UGT. Abans no havia funcionat eficaçment, a Catalunya, més que una institució d’arbitratge: la Comissió Mixta del Treball en el Comerç de Barcelona (1920), que continuà funcionant sota la Dictadura.

Organisme creat durant la dictadura de Primo de Rivera, a semblança de les corporacions feixistes italianes, que integrava obrers i patrons en comitès paritaris, agrupats per oficis i professions, a nivell local, provincial i estatal. El seu objectiu era regular les condicions laborals, controlar el moviment sindical i evitar la conflictivitat social.

Denominació aplicada a l’autorització legal de la força pública per a disparar contra els detinguts en cas de fuga. Fou el pretext aplicat sobretot contra els sindicalistes de la CNT, especialment en moments de màxima tensió social, com en 1920-23 a Barcelona o en 1931-32 a Sevilla (fets del parc de María Luisa).

Nom amb el qual és més coneguda la Unió de Sindicats Lliures. Aquesta organització sindical fou iniciada a Barcelona per Ramon Sales per l’octubre del 1919 i es proclamà aconfessional i de reivindicació obrera i professional. Aviat adoptà com a denominació oficial la de Corporació General de Treballadors-Unió de Sindicats Lliures d’Espanya, defensà com a bases de la societat la família i la corporació professional i vindicà la teoria del preu just. Sorgida de l’Ateneu Legitimista, la nova corporació intentà de combatre l’hegemonia de la CNT i s’abocà a l’ús de la violència, ajudada per la patronal i les autoritats governatives de Barcelona. El seu creixement, iniciat cap a 1922-23, tingué un gran desenvolupament en produir-se la dictadura de Primo de Rivera, que li donà suport en detriment de la CNT.

Tancament temporal d’una empresa o un grup d’empreses dut a terme per part de la direcció en una situació de conflicte laboral. El locaut pot ésser una mesura preventiva, prèvia a la implantació de noves condicions de treball, o a una resposta a les reivindicacions i les posicions de força dels obrers. Considerada fora de la llei en algunes constitucions, fou considerablement utilitzada a l’inici de la industrialització. Actualment hom hi recorre només en una situació extrema, per tal com la interrupció total del procés de producció que suposa tampoc no afavoreix la situació de l’empresa.

‘Nom’ que hom dóna al període del regnat d’Alfons XIII en el qual el general Miguel Primo de Rivera actuà de cap de govern amb poders dictatorial (del 13 de setembre de 1923 al 28 de gener de 1930).