Eficàcia i repertori
Un vell relat obsessiona a l’esquerra; és el relat de la Gran Revolució. Segons aquest relat, una mobilització social creixentment organitzada, enquadrada sota una estratègia unitària de conquesta del poder i sota el comandament d’una agència antagonista –de preferència un partit, encara que també valgui un sindicat– assoleix fer-se amb els recursos de poder que facin possible derrotar al neoliberalisme.
Sota aquesta perspectiva, Grècia avui es converteix en una fantasia i –com a tal– en un formidable exterior constitutiu al servei de la política identitària. Igual que la Itàlia de l’autonomia, l’Euskal Herria dels independentistes i altres exemples, Grècia esdevé el terreny imaginari que ens permet escapar a la terrible sensació d’impotència que aboca el relat de la Gran Revolució. I és que si alguna cosa no suporten els partidaris d’aquesta èpica, és el desolador salt entre les condicions de poder efectives sota l’opressió del qual viuen, i l’exigència de canviar tot d’arrel.
Per a entendre’ns: la Gran Revolució és una cosa així com el conte de la bona pipa per a l’esquerra radical; la narrativa neuròtica de l’èxit pretèrit que –per ser tal– no s’ha de verificar avui. La seva veritat se suposa i d’ella només es requereix que sigui el que és: un axioma. No obstant això, per a qui ja hem hagut d’experimentar dècades de reculada neoliberal, el problema no és, substantivament, epistèmic ni psicològic, sinó polític: aconseguir modificar les condicions efectives de poder sota les quals s’implementa el neoliberalisme; i això de tal sort, que sigui possible instaurar una alternativa viable.
Com abordar llavors l’exterior grec? Com extreure lliçons útils de la seva realitat-altra que no ens aboquin a projeccions neuròtiques d’impotència política? Cal invocar el principi de realitat enfront de la fantasia; i amb ell –en política– la dura prova de l’eficàcia. Només sota un gir així podran esdevenir canvi efectiu, els immensos esforços que requereix, avui, l’acció col·lectiva a qui participen en ella.
En el terreny del concret això últim s’ha de traduir en una avaluació realista dels assoliments ‘polítics’ de les mobilitzacions i aquests, caldrà recordar, no només es mesuren per l’èxit d’assistència, sinó pel que se segueix d’aquests èxits que de vegades són això –encara que no sigui poc–. I és que les mobilitzacions no haurien d’acabar el dia de la manifestació o el dia de la vaga. Resulta absolutament prioritari, si es vol començar a canviar les coses, veure més enllà de cada jornada d’acció col·lectiva, més enllà de cada cicle de lluites, més enllà fins i tot de cada ona de mobilitzacions.
Arribats a aquest punt el debat es reobre de manera productiva: les vagues –generals i sectorials– es desmitifiquen a favor de la vaga metropolitana; el proselitisme partidista cedeix davant la cooperació entre singularitats irreductibles; la construcció d’hegemonies internes es retira davant la confrontació agonística entre iguals, i la d’hegemonies externes escapa a la disciplina de negociacions i pactes entre elits… A resultes de tot això, la política es redimensiona a una escala en la qual l’eficàcia de la participació es fa assumible a mitjà termini, permet produir les institucions de l’autonomia i instaurar, per tant, el règim polític del comú –el del 99%–. És això o persistir en “un contra el PP ens mobilitzarem millor” sense més sentit ni utilitat que la ja coneguda: retornar el PSOE al poder amb més o menys contrapès de les esquerres subalternes –de partit i sindicals–.
* Raimundo Viejo és activista social i professor de teoria política de la Universitat Pompeu Fabra. Article publicat al núm. 169 de la revista Diagonal.
