Encaixant les peces, lluitant per una República Social

David Gómez, membre de l’organització llibertària Embat, aborda la necessitat d’iniciar de manera efectiva la República des de les lluites socials concretes en clau constituent

Els darrers mesos a Catalunya han vingut marcats per una agenda política independentista intensa que no només ha afectat la resta de les lluites, sinó que fins i tot ha arribat a posar cap per avall la quotidianitat de totes les catalanes. Vam arribar a viure dies on parar l’orella en converses alienes era quasi garantia de sentir a parlar d’el tema. Davant d’aquestes circumstàncies, moltes persones implicades en les lluites socials han fet valoracions on s’hi podia llegir la preocupació de quedar relegades a un segon pla, la por que l’omnipresència de l’independentisme servís per invisibilitzar la importància i sovint la urgència d’altres temes com, per exemple, la crisi de l’habitatge o la precarització de les condicions laborals.

He sentit diverses veus que parlen de les contradiccions del moviment llibertari, especialment per aquestes latituds. Personalment, no les negaré. La vida, en si mateixa, ens aboca a contradiccions. Bàsicament perquè la realitat massa sovint és la que és i no pas la que voldríem que fos. En conseqüència, prendre una actitud activa davant la vida, davant la realitat com a tal, ens porta a tenir-ne de contradiccions. I no crec que sigui una cosa dramàtica sinó la simple conseqüència d’estar ben vius i de no ser simples espectadors d’aquesta realitat. Miro d’il·lustrar-ho a partir de situacions que he viscut. I estic segur que molta altra gent en podria esmentar unes quantes més.

No sóc bon coneixedor de la història del moviment llibertari a Catalunya però imagino que deuria haver-hi alguna bona raó perquè el 1934 la CNT, que estava llavors en la plenitud de la seva força, refusés col·laborar en l’intent de proclamar «l’Estat Català en forma de la República Catalana». Tan sols ho imagino. No obstant això, el que no em limito a imaginar, sinó que estic plenament convençut, és que no hi ha cap bona raó perquè part de l’actual moviment llibertari de Catalunya col·labori d’una manera o d’una altra amb el procés «nacional-independentista» protagonitzat pel Govern català, pels partits polítics que el sostenen, i per les grans organitzacions populars nacionalistesque l’acompanyen.

M’han demanat que escrigui algunes ratlles sobre “el tema”. El cert és que m’he assegut a fer-ho amb plena consciència que, tal com estan les coses, el que escrigui potser resultarà anacrònic d’aquí uns dies i serà superat pels esdeveniments. O no, a saber. Atès que m’han demanat brevetat, intentaré sintetitzar algunes idees (atesa la meva tendència a la dispersió, dubto que ho aconsegueixi).

L’autor reivindica un anarquisme social que busqui confluències amb altres moviments i tingui capacitat d’incidència en la quotidianitat de la societat i del mateix procés d’independència que viu actualment Catalunya.

No tinc ni idea de com acabarà aquest conflicte sobre la independència de Catalunya, i no vull creure en la raó, perquè la raó és sempre pel més fort o pel qui s’amaga de les realitats; però en dóna la mosca a l’orella que aquest conflicte, en el moment en què es troba, cada vegada pot ser més transversal i interessant si els ara intermediadors que es reclamen, almenys per la banda de la Generalitat, de l’Església i altres, no tenen l’efecte esperat, com és de preveure en el cas de l’Espanya eterna que sembla que continuï al segle XIX. Per aquest motiu, caldrà molta imaginació per contrarestar la violència que són capaços de legitimar aquests governs.