CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

Categoria: Opinió

Entrevista a Lola Gutiérrez, d’Ensorrem Fronteres-CGT: ‘L’emigració serveix de boc expiatori per al sistema capitalista’

Entrevista amb Lola Gutiérrez, delegada sindical de CGT a la Diputació de Barcelona, encausada simplement per solidaritzar-se amb una persona migrant a Grècia i pel que la legislació hel·lena li demana fins a deu anys de presó.

A finals d’aquest mes de novembre, si no hi ha ajornament pel mig, Lola Gutiérrez, delegada sindical de CGT a la Diputació de Barcelona i activista en defensa dels drets de les persones migrants, serà jutjada a Grècia.

Llegir més »

Entrevista a Jordi Martí Font sobre el ‘Llibre Negre’: ‘La revolució anarquista del 1936 suposà el moment d’independència més gran a Catalunya des del 1714’

El filòleg tarragoní Jordi Martí Font parla sobre la seva darrera publicació, ‘Llibre Negre’, una antologia de textos anarquistes d’alliberament nacional: “La revolució anarquista del 1936 suposà el moment d’independència més gran a Catalunya des del 1714”

Jordi Martí Font (Tarragona, 1969) és doctorat en Filologia Catalana per la Universitat Rovira i Virgili. La seva tesi està molt vinculada amb la seva activitat política, ja que la va fer sobre ‘Josep Llunas, la literatura obrerista i la construcció de l’anarquia en català al segle XIX’. Militant i fins fa poc regidor de la CUP-Tarragona, és afiliat a la Confederació General del Treball (CGT) i ha publicat diversos llibres, entre els quals destaquen ‘En aquesta gran època… Les paraules són punys’ (Edicions del 1975), ‘Visca la terra i visca l’anarquia’ (Calumnia Editorial), i amb la fotògrafa Roser Arques publicà ‘Crema Londres a Tarragona’ (Arola Editors). L’entrevistam per la seva darrera obra, ‘Llibre Negre’, una antologia de textos escrits per intel·lectuals i obrers llibertaris que des de final del segle XIX fins a la Guerra Civil debateren sobre la relació entre el catalanisme, la independència i l’anarquia a Catalunya.

Llegir més »

‘Mati’, la mestra llibertària dels Ports

La pedagoga i mestra valenciana Matilde Escuder (1913-2006) va dedicar la seua vida a la difusió dels ideals llibertaris a la Barcelona dels anys 30, mitjançant la pràctica docent en escoles racionalistes i ateneus obrers de la ciutat. Amb l’esclat de la guerra civil va marxar al front amb la columna Durruti i va formar part del moviment de col·lectivització de terres a Mirambel (Terol). Després de la derrota republicana i amb una filla recent nascuda sota el braç, va patir la repressió, la clandestinitat i l’exili a l’Estat francès, des d’on va continuar articulant la seua lluita per transformar la societat a travésde la pedagogia.

Llegir més »

Sindicalisme i feixisme 2.0

A ningú se’ns escapa que el feixisme està creixent arreu d’Europa. Tampoc se’ns escapen dos aspectes d’aquest fenomen. Primer, que els “nous” feixistes molts cops no van amb el cap rapat ni aixequen obertament el braç (tot i que alguns ho continuen fent). Sovint són homes i dones amb un cert aspecte d’executius i roba pija, com la Marie Le Pen (Front Nacional, França), el Jörg Meuthen (Alternativa per Alemanya) o Geert Wilders (Partit per la Llibertat, Països Baixos). Tots ells fugen de l’estereotip del fatxa mamporrero, tot i que sovint els facin servir en els seus espais polítics.

Llegir més »
5ac2110f27264.jpg
Opinió

Catalunya i les anarquistes

Parlar de Catalunya, des de l’anarquisme (i gairebé des de qualsevol lloc) resulta difícil. El còmode sembla ser mantenir-se al marge, implicar-se en les pròpies dinàmiques, menysprear el que allí passa com si no tingués gens d’importància o despatxar-ho tirant de llocs comuns i fórmules doctrinàries. Sembla que un es juga el prestigi a l’immiscuir-se en temes tan aferrissats en els quals es dibuixen dos fronts clars, encara dins de l’anarquisme. No obstant això, jo no tinc cap prestigi per arriscar i parlar sense res que perdre alleugereix bastant la labor.

Llegir més »

La privatització de les pensions, l’objectiu declarat de la dreta liberal

Aquesta setmana, Christine Lagarde, directora gerent del Fons Monetari Internacional (FMI), ha visitat l’estat espanyol per inspeccionar les finances i per deixar les coses clares. Per una banda, s’ha mostrat satisfeta de les reformes econòmiques i laborals impulsades per l’anterior govern. Per l’altra, ha declarat que això de vincular les pensions amb la taxa d’inflació, l’índex de preus al consum (IPC), com es pretén ara, «pot fer perillar la sostenibilitat del sistema».

Llegir més »

La penalització de la maternitat al departament d’Ensenyament

Que el departament d’Ensenyament aplica polítiques que institucionalitzen la discriminació laboral per raó de gènere és un tema poc conegut. Hi ha l’errònia percepció que les condicions de les treballadores de l’administració són justes atès que és aquest l’organisme que hauria de garantir l’equitat i el compliment de la llei d’igualtat efectiva de dones i homes.

Llegir més »

‘És l’economia, estúpid’ (menors estrangers)

“És l’economia, estúpid“. Amb aquesta frase, els assessors de Bill Clinton van definir perfectament quina és la realitat subjacent a la major part dels temes que es tracten a nivell polític. Amagar la relació entre aquest fet i la realitat és el gran triomf del sistema.

Sovint les fronteres s’utilitzen per amagar la realitat d’un problema global que ens interpel·la a totes. Se’ns presenta la immigració com un problema i com una amenaça obviant que és una conseqüència directa de la misèria i la violència que provoca aquest sistema-món d’explotació global. Tanmateix, és més fàcil crear estereotips, fomentar pors que ens divideixin i ens allunyin els uns dels altres perquè no ens adonem que el problema no som els què patim amb diferent intensitat aquest sistema, sinó els que esbeneficien d’ell.

Llegir més »

Disset anys sense patró a Zanon

La fàbrica de ceràmica Zanon recuperada l’any 2001 a l’Argentina segueix viva malgrat els obstacles institucionals i les dificultats econòmiques

“No hay patrón en Zanon y la cosa parece que marcha bien.” Així comença la cançó d’Arbolito –una popular banda argentina– dedicada a la mítica Fábrica Sin Patrones (FASINPAT) de ceràmica Zanon. Les seves treballadores emprenien, l’any 2001, un llarg recorregut de lluita en el qual encara caminen avui. Carlos Menem, president fins llavors de l’Argentina, fugia en avió d’un inici de mil·lenni catastròfic, d’un país trencat a bocins després d’aquell corralito que deixava les classes treballadores del país sense estalvis, robades per una mà invisible subjecte a una classe política hereva de la dictadura militar. Era el moment del “que se vayan todos”. Centenars d’empreses i fàbriques tancaven les portes i la del gran empresari italià Luigi Zanon no volia ser menys. Però a Zanon hi havia un sentiment de consciència especial. A Zanon les obreresno ho permetrien.

Llegir més »

Educació: molles o pa sencer? Revertim el 20%

Continuen les retallades, i la pública en paga el plat fort. Aquestes frases podrien sintetitzar la presentació oficial del curs 2018-2019, que la setmana passada va dur a terme el conseller d’Ensenyament, Josep Bargalló.

L’acte es va centrar principalment en l’exposició de dades quantitatives pel que fa al nombre de professorat, de construcció i renovació de centres, així com de les línies educatives que es volen embastar a partir d’aquest setembre. L’optimisme i el to que s’acostuma a utilitzar en aquest tipus d’exposicions contrasta, però, amb les dades que s’evidencien quan les analitzem de forma més exhaustiva; demostren que no hem recuperat ni de bon tros la inversió en matèria d’educació d’abans del 2011 (que malgrat que era millor que l’actual ja estava per sota de la mitjana l’europea). Va ser a partir d’aquell moment quan els governs espanyol i català van començar a desinvertir en educació, sanitat i altres serveis públics, per fer-ne negoci.

Llegir més »

L’anarquisme segons la seva relació amb la realitat material

Ja coneixem, llegint els clàssics, les tres principals corrents de l’anarquisme segons el seu model econòmic: individualista/mutualista, col·lectivista i comunista, que d’això deriven els debats entorn dels models organitzatius de l’anarquisme, entre els quals destaco: informal/rebuig a l’organització, de masses (anarcosindicalisme) i a dos nivells específica/plataformisme (que inclou l’organització de masses en relació directa amb l’específica), que té relació directa amb les tres actuals grans corrents: nihilisme/insurreccionalisme, anarcosindicalisme i anarquisme social. Però faltaria per definir la seva relació amb la realitat material, és a dir, en el seu nivell d’inserció social i influència en les lluites socialsque té també relació amb el punt anterior.

Llegir més »

Les feines de merda estan de moda

‘Bullshit jobs: a theory’ (Feines de merda: una teoria), Simon & Schuster, 2018, és un llibre de publicat fa poc que parla de la consagració del treball i la seva irracional veneració en la societat postmoderna, de com la nostra civilització occidental es troba fanàticament supeditada i dependent del treball i de la necessitat imperiosa de revisar i reformular el concepte treball en els inicis de la revolució 4.0 que ja estem patint.

L’autor del llibre és David Graeber, activista d’Occupy Wall Street —ell va crear el lema ‘Nosaltres som el 99%’—, anarquista i, actualment, docent de la London School of Economics. El llibre recull centenars de testimonis i entrevistes a ciutadans que reconeixen la qualitat inútil i prescindible de la seva feina, a partir dels quals Graeber elabora una peculiar taxonomia de les ocupacions. Són les feinesde merda.

Llegir més »

Des de les trinxeres del Servei d’Atenciò Domiciliària de Sabadell

DES DE LES TRINXERES DEL SAD (Servei d’Atenció Domiciliària)

A l’últim Ple de l’Ajuntament de Sabadell del 26/7/2018, el Departament d’Acció Social va explicar les millores del SAD per als treballadors i les treballadores, junt amb la decisió de govern, de fer un nou concurs al desembre d’aquest any.

Entre les millores el regidor Gabriel Fernàndez, va anomenar les següents:
-L’increment d’hores de servei i d’usuaris/es.

Llegir més »

L’economia catalana creix, però qui en surt beneficiat?

L’economia catalana va tancar l’any 2017 amb una taxa de creixement del 3,4% respecte a l’any anterior, dada que confirma una dinàmica positiva de quatre anys consecutius d’augment del producte interior brut (PIB): el conjunt de la producció mercantil del país. Es tracta d’un nivell important, per sobre del de la zona euro (2,4%). Així ho apunta la Nota de Conjuntura Econòmica (número 100) publicada al mes de juliol pel departament d’Economia de la Generalitat de Catalunya.

L’informe representa un bon exemple del corol·lari de l’economia neoclàssica: l’aparell teòric que fonamenta la política econòmica i la gestió de la crisi basada en la liberalització i l’austeritat. De manera paradigmàtica, observem com les característiques de l’economia catalana que l’informe destaca com a positives són justament les grans febleses del nostre sistema productiu i els elements constitutius d’una economia perifèrica. No advertir del caràcter dependent del sector exterior i mostrar-lo com a fortalesa és un error que evidencia que no es vol corregir un desequilibri que és estructural en la nostra economia. En les condicions descrites, el creixement econòmic no pot beneficiar el conjunt de la població i molt menys ens permet concloure que la crisi iniciada fa 10 anyshagi quedat enrere. Vegem per què.

Llegir més »

Un curs per oblidar

«La persecució de docents intenta aconseguir un determinat relat de la situació, fer trontollar l’escola pública i censurar la capacitat de reflexió i anàlisi crítica»

El curs 2017-2018 ha estat fosc o amb molts clarobscurs. No des del punt de vista de les activitats i les relacions educatives i afectives entre alumnat, docents i famílies, però sí en els seus aspectes més institucionals. I diguem-ho clar: aquestes col·lisions i desacords s’han produït tant amb l’estat ­espanyol com amb la Generalitat. A continuació, les que al meu ­parer han estat més dures i sig­nificatives.

Llegir més »

El Mediterrani, aquest cementiri de l’Europa desenvolupada

“La paraula clau és la frontera i la por. Occident té por a l’Islam, els homes tenen por de les dones. Contra això es creen dobles barreres: el visat a la frontera que separa els de el sud dels del nord. I, dins del Magrib, l’espai públic, reservat als homes, del privat en el qual es confina a les dones a l’obediència. (…) El transgressor ha de saltar tres obstacles alhora: la frontera del país, la de la seva diversitat cultural i la de classe inferior i reprimida. –Quin és la seva proposta? –És tan ximple com a simple. En comptes de tancar fronteres, demanar visats, armar-se fins a les dents i donar lloc al naixement de nous feixismes europeus, bastaria amb invertir en educació”.

Llegir més »
photo6001442718955449970.jpg
Opinió

La població jazidí commemora els 4 anys del genocidi en camps de refugiats on esperen solucions que no arriben

Fa 4 anys del genocidi yazidí a Sinjar en mans de l’ISIS, el 3 d’agost de 2014, i milers de persones continuen malvivint en camp de refugiades, la majoria al Kurdistan de Basur (nord de l’Iraq), esperant, – enmig de temperatures superiors als 40 graus i amb poques hores d’electricitat al dia,- la resolució a les peticions d’asil a altres països, tramitades a través de les Nacions Unides, la majoria sense resposta.

Són 74 genocidis els que ha patit aquest poble i l’únic que demanen és seguretat, reconeixement i recuperar als familiars que encara continuen desapareguts en mans de l’ISIS. El yazidis són una minoria ètnica-religiosa kurda de l’Orient Mitjà, amb unes creences que provenen del zoroastrisme. Resen tres o quatre vegades al dia orientats al sol -diuen-, tot i que també n’hi ha de no practicants i no creients. Sinjar – al Kurdistan iraquià, ara ocupat per l’Iraq- és la ciutat històrica d’aquest poble, la qual va ser arrasada per l’ISIS el 3 d’agost de 2014.

En el camp de refugiats de Chemishko, al Kurdistan, hem participat des de la Brigada 19 de julio, – on hi ha membres de CGT- a la commemoració del quart aniversari del genocidi, en diferents actes des de l’1 al 3 d’agost, on els parlaments de denúncia, la poesia, la música i l’exposició de fotografies i històries de les persones desaparegudes han ocupat l’entrada i el carrer principal del camp. Milers de persones hi han participat portant les fotos dels seus familiars desapareguts i pancartes de denúncia. Ens diuen que volen que el món conegui la seva història.

Demanen que les Nacions Unides reconegui el genocidi al poble jazidí, que es trobin solucions per a les persones que viuen en camps de refugiats, que es persegueixi als assassins de l’ISIS i que es rescati a les persones que estan encara segrestades, pel que també demanen responsabilitats al govern del PDK del Govern Regional del Kurdistan (KRG).

Un genocidi que va ser també un feminicidi

El Salim, un jove del camp, ens explica que aquell 3 d’agost de 2014, “quan vam saber que estava entrant l’ISIS vaig començar a córrer sense poder recollir res. La majoria vam marxar sense tant sols agafar els nostres documents o passaports. Per sort vaig poder salvar els meus fills, però he perdut 34 persones de la meva família”. I mostra les fotos de les persones assassinades o desaparegudes a mans de l’ISIS, entre elles les de noies que es van suïcidar per evitar ser venudes com esclaves sexuals-. Perquè el genocidi, -en el que es volia exterminar a tota la població jazidí- va ser també un feminicidi i moltes dones van ser segrestades, violades i venudes com a esclaves sexuals.

La incertesa sobre els familiars desapareguts, més de 3.000 actualment, és una càrrega molt gran per les persones que van poder fugir. Shame – nom fals- , una dona que viu al camp de refugiats de Chemishko, explica com va córrer a refugiar-se a la muntanya: «vaig veure morir allà gent de gana i de sed. El meu fill i la meva filla grans van anar a buscar aigua pels germans i mai van tornar, l’ISIS els té segrestats. Encara no en sé res». Un altre fill té greus problemes de salut mental, però l’atenció mèdica al camp és escassa. Es queixa que ningú els escolta ni els ajuda.

4 anys vivint en tendes a camps de refugiats

Són al voltant de 300.000 les persones jazidís que viuen en camps de refugiats i les condicions de vida en aquests fan l’espera molt més dura. El camp de Chemishko és el més gran del Kurdistan i es troba als afores de la ciutat de Zakho. La majoria, al voltant del 90%, són jazidís i el 10% restant són musulmans, tots de Sinjar. La relació amb el veïnat de la ciutat diuen que és bona, i els han ajudat molt amb menjar, roba, mantes, calçat…, especialment els primers mesos quan es van allotjar en escoles, parcs, etc. fins que no es va construir el camp. Però mentre la solidaritat entre persones funciona, les institucions fallen.

Els fons de les Nacions Unides que rep el camp de Chemishko, gestionat pel KRG, han disminuït molt aquest any. Reben 20.000 dinars iraquians mensuals (l’equivalent a 15 euros) en concepte d’ajuda alimentària, una quantia insuficient per menjar adequadament en un país on un quilo de tomàquets val mig euro i una dotzena d’ous, un.

Llegir més »

El dia que ‘uberitzin’ el teu treball serà massa tard per reaccionar

La lluita dels taxistes va molt més allà que la simple protecció del seu sector, és una batalla en una guerra contra la precarització i atomització de l’ocupació. La ‘uberització’ de l’ocupació està aquí, i si creus que a tu no et passarà o que el teu sector és intocable, t’equivoques.

Si alguna cosa ha aconseguit el capitalisme ha estat l’atomització de l’ocupació. La descomposició de la forces sindicals mitjançant el desmantellament de l’estructura dels treballs i dels llocs on es realitzen. Això no és una cosa que s’hagi inventat o hagi arrencat amb les noves tecnologies en l’última dècada. No és una cosa atribuïble a cap aplicació de mòbil o a cap visionari fundador de ‘s

Llegir més »

Amazon, treballar al límit per entregar al minut

Rere l’aparença asèptica d’un web, la companyia, recentment aterrada a Catalunya, amaga una gran xarxa de centres logístics de distribució on s’imposen condicions laborals extremes, segons revelen treballs periodístics d’infiltració a França, Alemanya i el Regne Unit.

Carles Puigdemont, el 10 de febrer del 2017, va fer d’amfitrió del director general d’Operacions per a Espanya i Itàlia d’Amazon, Fred Pattje, durant una visita a les obres de construcció del nou centre logístic que la companyia inaugurarà el 4 d’octubre al Prat de Llobregat, en uns terrenys a tocar de l’aeroport que l’Incasòl li va vendre per 30 milions d’euros. “La inversió d’Amazon al Prat és una porta d’entrada a l’economia del futur”, emfatitzava Puigdemont davant del conseller d’Empresa i Coneixement, Jordi Baiget, i de l’alcalde del Prat de Llobregat, Lluís Tejedor. La foto d’aquell dia anava acompanyada de l’anunci de contractació de “més de 1.500 persones altament qualificades durant els propers tres anys”, segons la nota de prema emesa pel govern català. Pattje va incrementar la xifra a 2.500 persones, sumant-hi els centres logístics de Martorelles, Castellbisbal i l’esquerra de l’Eixample de Barcelona. En aquest últim, situat en un edifici del carrer Rosselló –que durant 55 anys va ser la seu de l’editorial Gustavo Gili– i que du el segell d’ultrarapidesa Prime Now, hi treballen un centenar de persones, sotmeses a la pressió d’entregar la comanda en el termini d’una hora. La premsa catalana ha pogut captar imatges dels dos centres en funcionament –Castellbisbal i Barcelona– i de les obres en marxa al Prat i Martorelles, això sí, sota la supervisió del responsable de comunicació de la companyia.

Llegir més »

Sobre el SAD (Servei d’Atenció Domiciliari) a Sabadell

El SAD s’adreça a persones que necessiten suport per a continuar vivint als seus domicilis. Qualsevol empresa es pot presentar al procés de contractació de l’Ajuntament de Sabadell d’aquest servei públic i essencial de la nostra ciutat. Des de 2007 han passat tres empreses.

Llegir més »
p12_mercat.png
Opinió

Fulgor, misèries (i resistències) a la turistització

La turistització, un procés mundialitzat, arrossega un tsunami urbanitzador que depreda i espolia territoris, alhora que arrasa les cultures apegades als llocs. Ja incrustat en les metròpolis, accentua la mort dels barris. No obstant això, encara que silenciades o deformades, ja portem anys de resistències i lluites col·lectives enfront de tant de despròsit.

Llegir més »

Devaluació de drets i sistema punitiu

Estem vivint un procés de devaluació de drets civils en el marc d’un sistema que mai es va caracteritzar pel respecte als drets civils. No obstant això, un dels èxits actuals del punitivisme és generar la sensació que no hi ha remei a aquesta devaluació de drets.

Llegir més »

Cent anys del Congrés de Sants (1918-2018)

La reorganització dels sindicats era la gran preocupació de la nova etapa confederal, que va seguir a la vaga general d’agost de 1917, doncs era necessari establir les bases del sindicalisme modern, és a dir superar els sindicats d’ofici per convertir-los en sindicats únics o de ram industrial. D’aquesta manera, es va convocar un congrés de la Confederació Regional del Treball per als dies 28, 29 i 30 de juny i 1 de juliol de 1918, a l’Ateneu Racionalista de Sants, al carrer Vallespir, 12.

El primer sindicat d’indústria a establir el nou model fou el de la Fusta, el qual s’havia fusionat després de la vaga d’ebenistes del 1916. Després dels conflictes socials de 1917, de la repressió governamental i de tants entrebancs, la CNT ressorgia més forta que mai.

La necessitat de superar els sindicats d’ofici era el tema estrella del Congrés, però n’hi havia d’altres també importants, com el suport de l’organització al diari confederal, la creació d’escoles racionalistes, la solidaritat amb els presos, la unitat sindical, etc.

Llegir més »

Els estralls de la reforma laboral

«Demà aprovem la reforma del mercat laboral i ja veurà que serà extremadament agressiva, amb molta flexibilitat en la negociació col·lectiva i reducció de la indemnització per acomiadament». Qui s’expressava així no era cap altre que el ministre d’Economia de l’estat espanyol, Luis de Guindos, en una conversa amb el comissari d’Assumptes Econòmics de la UE, Olli Rehn. Les paraules van ser captades pel so ambient d’una càmera que gravava les trobades prèvies a una reunió de l’Eurogrup. I, efectivament, l’endemà, 10 de febrer del 2012, s’aprovava via decret llei la pitjor caiguda de drets laborals i salarials de la classe treballadora d’ençà de la mort del dictador.

Llegir més »