Associació d’ajuda mútua. Fou el primer tipus d’organització obrera. Les societats de socors mutus actuaven com a societats de resistència i provenien, a vegades, d’antigues formes de protecció dels artesans per oficis; ajudaven el treballador en cas de malaltia o d’atur i van organitzar les primeres vagues gràcies al cobrament de quotes, que permertiuen crear caixes de resistència.
Associació fundada el 1861, a Barcelona, amb el propòsit de servir culturalment als obrers. Fins el 1868 fou dominat pels liberals progressistes, però a partir de la revolució de setembre d’aquest any hi predominaren els bakuninistes com Rafael Farga i Pellicer, Jaume Balasch, Josep Llunas i Pujals. Igualment com la secció espanyola de la Primera Internacional, fou clausurat en produir-se el cop d’estat del general Pavia el gener del 1874.
Setmanari subtitulat de educación y moral, creat i dirigit per Narcís Monturiol a Barcelona pel novembre del 1847 i que sortí fins al març del 1848. Es presentà com a òrgan del “partit socialista espanyol” i fou la primera expressió pública del grup cabetià català, amb el mateix Monturiol, Josep Anselm Clavé, el metge Joan Rovira, Francesc Sunyer i Capdevila i el militar Francisco José Orellana. El periòdic reproduí fragments de Viaje por Icaria, obra traduïda per Orellana i Monturiol i publicada el 1848, així com els fullets De qué manera soy comunista i Mi credo comunista. Suspès governativament, el mateix grup edità posteriorment “El Padre de Família” (octubre del 1849 març del 1850).
Unitat econòmica de producció, comercialització o consum que pertany als mateixos usuaris dels seus serveis. El sorgiment històric i el desenvolupament de les cooperatives han donat lloc a tot un moviment social (cooperativisme). Cal diferenciar el cooperativisme com a modalitat d’associació econòmica (adequada a determinats sectors i moments dins el sistema capitalista) del cooperativisme entès com a moviment social reformador o revolucionari, tal com el formularen els socialistes utòpics del s XIX (Fourier i Owen: comunitats ideals i alliberadores, falansteris, colònies, etc) i tal com és estructurat als estats socialistes. En relació amb el primer aspecte, hom ha de remuntar-se a l’any 1844, quan vint-i-vuit teixidors de Rochdalex (Gran Bretanya) establiren el primer magatzem cooperativista, que venia a preus de mercat normals i repartia els beneficis entre els seus membres. Cent anys després era el primer negoci de la ciutat, amb 90 000 membres.
Els principis i les normes establerts des de la seva fundació són la base de tota la formalització jurídica posterior: nombre il·limitat de membres, funcionament democràtic, limitació dels rendiments del capital i reembors al consumidor. Les cooperatives de consum s’estengueren ràpidament a tot Europa.
Als Països Catalans, hom pot situar l’inici d’una lluita obrera amb característiques específiques a Barcelona cap al 1840, després d’uns antecedents més particulars de disputes amb la patronal del 1827, 1831 o 1834-35 (la denominada “qüestió de la llargada de les peces teixides”). La nova lluita obrera, diferenciada dels motins urbans o camperols anteriors, aparegué en estreta relació amb el procés de creixement de la indústria tèxtil cotonera al Principat, la qual ocupava uns 117 000 obrers el 1839, xifra que al compàs de la progressiva mecanització davallà fins a 75 000 el 1850, i tornà a créixer en la segona meitat del segle.
D’altra banda, havia de mantenir durant força temps unes fortes connexions amb el desenvolupament del republicanisme radical. Des d’un bon començament, temes centrals del moviment obrer foren l’associacionisme de resistència i la solidaritat i consciència de classe, però això no significà inicialment l’elaboració d’un programa propi coherent i menys socialista (malgrat la tímida presència d’algunes teories anivelladores). L’esforç i les primeres lluites sorgiren per a resistir un empitjorament de les condicions laborals (especialment contra la rebaixa de les retribucions o per a combatre la manca de feina) i alhora per a obtenir el reconeixement legal del dret d’associació.
La seva inserció i influència en la vida política fou real, però de fet, com a mínim fins el 1868, sempre es produí a remolc dels grups progressistes i en ocasions de la nova burgesia. La creació d’unes primeres estructures organitzatives fou difícil i aquestes només es pogueren desenvolupar en 1840-43 i en 1854-56. Amb una localització quasi exclusiva al Principat, en 1840-43, a l’empara del moment governamental progressista, l’Associació Mútua d’Obrers de la Indústria Cotonera impulsà la formació d’associacions semblants a Vic, Igualada, Olot, Mataró, Sabadell, etc, i a Barcelona dinamitzà un moviment, encapçalat per Joan Muns, que agrupà, juntament amb els teixidors, fusters, sabaters, clavetaires, etc.
Hom aconseguí la creació d’una primera cooperativa de producció, La Companyia Fabril (1842), i també l’establiment d’una comissió mixta amb la patronal. El fracàs del moviment de la Jamància del 1843, al qual se sumaren els obrers, i la posterior consolidació en el poder dels moderats provocà la quasi total desaparició de l’activitat de les societats obreres. La reorganització del moviment obrer en 1854-56 partí de la resistència dels filadors a la introducció de les màquines automàtiques de filar conegudes com a selfactines. Aquest antimaquinisme obrer pot ésser vist com a emparentat amb el fenomen ludista d’arreu d’Europa. Hi hagueren certament manifestacions de ludisme als Països Catalans abans del 1854; així, el 1821 a Alcoi o el 1823 a Camprodon contra la introducció de màquines de filar i cardar llana, o el 1835 quan la crema de conventsfou acompanyada a Barcelona de l’incendi de la fàbrica El Vapor, de Bonaplata, Vilaregut i Companyia.
Estadi del desenvolupament de la societat en el qual desapareixen les diferències entre els homes degudes a l’actual estructura sòcio-econòmica capitalista.
Conjunt de normes legals a favor dels treballadors. Comprèn l’assegurança social (de vellesa, invalidesa, accident de treball, malaltia, maternitat, viduïtat, orfenesa i atur forçós).
Conjunt de normes de caràcter estatal o sectorial per a tutelar la integritat dels drets adquirits dels treballadors i per a promoure llur elevació econòmica i social. A nivell internacional hi ha la instància de l’Organització Internacional del Treball. Comprèn l’assegurança social, la normativa administrativa del treball (treball de les dones i dels menors, horari de treball, higiene del treball, vacances, repòs setmanal, etc) i l’assistència social.
Dit de qui és considerat políticament revolucionari i més específicament militant socialista o del moviment obrer. Expressió arrelada al s XIX, ha estat usada sovint com a sinònim de comunista, sobretot pels sectors conservadors o reaccionaris. Així, fou adoptada pels franquistes durant la guerra civil espanyola per designar el bàndol republicà.
Sindicalisme que reclama com a objectiu del sindicat la lluita per millorar les condicions de vida i de treball dels obrers i també proposa la necessitat d’emancipar la classe obrera mitjançant la destrucció del capitalisme. Molt més actiu i radical que el sindicalisme polític o socialista, es va mostrar més procliu a la vaga i a la mobilització. Defensaven la independència dels partits polítics i molts es van mostrar propers a les ideologies anarquistes. El seu origen està en la fundació, el 1895, de la Confédération Général du Travail (CGT) francesa. La Carta d’Amiens (1906) va perfilar els trets essencials del sindicalisme revolucionari: apoliticisme, defensa de l’acció directa dels treballadors, negociacions entre obrers i amos sense acceptar cap mediació i la vaga general revolucionària com a mitjà per aconseguir una societat sense classes.
Sindicalisme vinculat amb més o menys intensitat a les idees socialistes. Presenta sindicats forts i nombrosos que centren les seves actuacions en reivindicacions de caràcter estrictament laboral (salaris, horaris,condicions de treball…). Aquest sindicalisme és el que va consolidar la pràctica de les negociacions col.lectives entre obrers i amos. Recorren poc sovint a la vaga, encara que, quan ho fan, la seva força i capacitat de resistència són impressionants. Dins d’aquest sindicalisme es contraposen el model alemany (dependència del sindicat al partit) i el model britànic (subordinació del partit al sindicat).
Agrupació de sindicats horitzontals en el pla nacional o internacional.
Acord escrit entre associacions professionals d’obrers i empresaris, amb personalitat jurídica, per fixar les condicions laborals a què s’hauran d’ajustar els contractes individuals de treball. L’acord obliga les parts i té efectes sobre els representants i, àdhuc, sobre tercers. Nascut a Anglaterra, s’estengué per Europa al començament del s XX gràcies tant a les lluites obreres com al canvi de política social iniciada pels governs europeus i fou un dels instruments motors de l’estratègia sindical. Després ha restat institucionalitzada i integrada dins la dinàmica del desenvolupament econòmic.
Associació formada per a la defensa dels interessos econòmics i socials dels seus membres. Trobem sindicats obrers, sindicats camperols, sindicats agrícoles, etc.
Com arreu, els inicis del sindicalisme als Països Catalans es confonen amb una llarga etapa del moviment obrer i, en especial, amb l’esforç per veure reconegut legalment el dret d’associació. Així, les societats obreres de 1840-43, com l’Associació Mútua d’Obrers de la Indústria Cotonera, o de 1854-56, com la Comissió de la Classe de Filadors, foren sindicats embrionaris, organitzacions exclusivament de treballadors d’un mateix ofici que s’uniren per a la negociació col·lectiva amb la patronal i per a l’obtenció del propi dret a l’associació. Fins al començament del s XX el sindicalisme obrer es basà en aquestes societats d’ofici constituïdes a escala local, les quals procuraren una certa federació entre elles: la Junta Central del 1841, la Junta Central de Directors de la Classe Obrera del 1855 o la Direcció Central de Societats Obreres del 1868, totes organismes de Barcelona. Per a assolir una estructuració més àmplia calgué esperar el 1870, amb la formació de la Federació Regional Espanyola de l’Associació Internacional del Treball, basada organitzativament en la reunió de federacions locals de societats obreres.
A més, paral·lelament, hom impulsà la formació d’unes unions d’ofici d’abast estatal, com és ara la Unió de Constructors d’Edificis, la Unió Manufacturera, la Unió de Treballadors del Camp, etc. Aquestes unions recolliren l’experiència d’alguns intents anteriors, i molt en especial de la Federació de Les Tres Classes de Vapor o Unió de Teixidors Mecànics, Filadors i Jornalers.
L’esforç organitzatiu fou presidit per l’elaboració d’una estratègia sindical basada en la resistència al capital mitjançant l’ús de la vaga i la creació d’unes caixes de resistència alimentades amb la cotització dels afiliats; i això per més que la direcció bakuninista de la Federació Regional tendís posteriorment a minimitzar una acció sindical per impulsar una acció revolucionària. La Federació de Treballadors de la Regió Espanyola del 1881 no alterà pràcticament aquest model sindical. Per la seva banda, la Unió General de Treballadors, fundada el 1888, havia d’accentuar-ne el centralisme i la reglamentació de les condicions exigides per a la declaració d’una vaga.
Fou al començament del s XX que tornaren a desenvolupar-se amb força les unions d’ofici, les quals gradualment passaren a denominar-se federacions nacionals i, en general, s’adheriren a la UGT. Això no obstant, hi hagueren federacions d’un fort arrelament als Països Catalans o d’abast exclusiu del Principat: la Federació Espanyola de Vidriers i Cristallers, la Federació Nacional d’Obrers de la Mar i Transports Marítims, la Federació de Dependents de Catalunya, la Federació Espanyola de l’Art Fabril i Tèxtil, etc. La renovació important del sindicalisme partí tanmateix del Principat, amb la fundació de la Solidaritat Obrera el 1907 i la formulació d’un sindicalisme revolucionari, formalment apolític i extraparlamentari, amb una clara aspiració a dirigir la lluita per l’emancipació dels treballadors, amb independència de qualsevol partit polític.
Moviment dels treballadors organitzats en sindicats en defensa d’una millora de llurs condicions de vida i de treball. Sorgí com a conseqüència de la separació entre el treball i la propietat dels mitjans de producció, produïda pel desenvolupament del sistema capitalista. La primera lluita dels treballadors fou per aconseguir el reconeixement del dret d’associació, que els era negat pel liberalisme en nom de la llibertat.
Corporació que considera el conjunt dels obrers com una entitat econòmica i social.
1. Unió de diverses persones amb un vincle jurídic per a un fi comú; en aquest concepte són compreses totes les manifestacions del fenomen associatiu (societats, sindicats, etc). Les associacions són grups que existeixen per assolir uns propòsits específics, segons un sistema explícit de normes que determinen clarament la conducta de cada individu.
2. Unió de diverses persones, vinculades jurídicament, per a l’obtenció d’un fi no lucratiu, la qual cosa no vol pas dir que no pugui ésser assolit un fi econòmic (de fet n’hi ha que el tenen: cooperatives de consum i d’altres), sinó que les persones associades no poden obtenir un guany proporcional a quotes o participacions preestablertes. Els membres d’una associació —normalment anomenats socis— tenen uns drets i unes obligacions mutus i també davant l’associació, que fixen els estatuts de cada associació, i que poden ésser legalment exigits. Les associacions són governades, normalment, per una assemblea de socis, una junta directiva i un president, les facultats dels quals són fixades per la llei i pels estatuts socials.
Consciència que els membres d’una classe social tenen, com a grup, de llur pertinença a la pròpia classe. La problemàtica de la consciència de classe és inherent, històricament, a la doctrina marxista i té el puntal teòric en Lukács. Segons aquesta perspectiva, una classe social no existeix com a tal sinó a partir del moment que en té consciència (tot entenent aquesta en un sentit no purament psicològic), és a dir, quan s’organitza en partit autònom. Així els diversos nivells de l’anàlisi de Marx sobre la història poden ésser considerats com a etapes de la formació d’una classe, des de la massa indiferenciada d’individus, que tot seguit s’organitza en “classe en si” (classe-subjecte), fins a arribar a la “classe per si” (classe política), la qual cosa suposa una comprensió de la classe com a subjecte de la història i com a factor genètic i transformador de les estructures socials. Actualment, la problemàtica de la consciència de classe tendeix a ésser abandonada, en el sentit que hom entén que els homes -agrupats en classes socials- fan un paper objectiu, com a agents de la història i segons els límits donats per les estructures, independentment de la cosnciència que en tinguin.
Nom amb el qual fou coneguda la bullanga de Barcelona del 1843. El nom provenia del verb caló jamar (‘menjar’), i al·ludia humorísticament als membres del Batalló de la Brusa i als altres cossos de voluntaris que potser s’havien apuntat per menjar de franc i cobrar l’estipendi (cinc rals diaris). La revolta s’inicià com a ajut a la insurrecció general contra Espartero, que acabà amb el derrocament d’aquest, però aviat es girà contra el nou govern de Madrid, pel fet que aquest, en lloc de crear la Junta Central que havia acordat amb la Junta Suprema de Barcelona, pretenia de convocar corts generals. Aquest intent, de sentit conservador, provocà l’anomenada Insurrecció Centralista. Les forces del govern no vacil·laren a ultrapassar el bombardeig de Barcelona d’Espartero, amb atacs sistemàtics, des de la Ciutadella i Montjuïc, a la ciutat, desmoralitzada pel poc ressò exterior de la lluita i pel fet que el futur general Joan Prim s’havia posat al costat del govern, malgrat la seva suposada adhesió als postulats dels progressistes. Sotmesa Barcelona a un rigorós blocatge, la Junta de la ciutat inicià negociacions amb el nou capità general, Laureano Sanz, que la comminà a la rendició (19 de novembre), malgrat l’oposició dels exaltats. La fi de la lluita representà la submissió definitiva de Barcelona al govern de Madrid i a la centralització a ultrança que aquest, en mans dels moderats, emprengué des d’aleshores.
Himne revolucionari i patriòtic escrit en català per Abdó Terrades, repartit en fulls volants pel periòdic barceloní “El Republicano” (1842); la música ha estat atribuïda a Anselm Clavé. Incita el poble a agafar les armes en nom de la república i a abolir qualsevol poder aliè a la voluntat popular, tot al·ludint als drets perduts dels catalans (bandera, sometent). Adoptat pels republicans, esdevingué aviat popular fins al punt d’ésser repetidament prohibit per les autoritats. La seva vigència com a cançó política es mantingué al llarg de tot el sXIX.
