La reorganització dels sindicats era la gran preocupació de la nova etapa confederal, que va seguir a la vaga general d’agost de 1917, doncs era necessari establir les bases del sindicalisme modern, és a dir superar els sindicats d’ofici per convertir-los en sindicats únics o de ram industrial. D’aquesta manera, es va convocar un congrés de la Confederació Regional del Treball per als dies 28, 29 i 30 de juny i 1 de juliol de 1918, a l’Ateneu Racionalista de Sants, al carrer Vallespir, 12.

El primer sindicat d’indústria a establir el nou model fou el de la Fusta, el qual s’havia fusionat després de la vaga d’ebenistes del 1916. Després dels conflictes socials de 1917, de la repressió governamental i de tants entrebancs, la CNT ressorgia més forta que mai.

La necessitat de superar els sindicats d’ofici era el tema estrella del Congrés, però n’hi havia d’altres també importants, com el suport de l’organització al diari confederal, la creació d’escoles racionalistes, la solidaritat amb els presos, la unitat sindical, etc.

Joan Peiró va néixer el 18 de febrer de 1887 a Sants (Barcelona). Va començar a treballar, encara nen, en un forn de vidre de la Bordeta. Posteriorment, i sempre en el mateix sector, va treballar al Poble Nou i a Badalona. En 1907 es va casar amb Mercè Olives, obrera tèxtil, i van tenir cinc fills.

Ell mateix situa la seva iniciació sindical l’any 1906. La dècada següent va assumir importants responsabilitats: secretari general de la federació local de sindicats de Badalona (1915-1916), secretari general de la Federació Espanyola de Vidriers (1916-1920), director de La Colmena Obrera (òrgan dels sindicats de Badalona) i de El Vidrio (portaveu dels vidriers federats).

El 3 de setembre de 1936 començava les seves emissions de ràdio en ona normal i en ona extracurta ECN1 Ràdio CNT-FAI Barcelona, l’emissora anarquista d’aquestes organitzacions durant la revolució. Les seves emissions arribaven a Catalunya i la resta de l’Estat però també a Europa, Amèrica del Nord i Àfrica. Les emissions van durar un període de nou mesos i mig, un temps durant el qual el proletariat català va poder estendre les seves idees, la seva visió de la realitat i la seva cultura en un àmbit on mai abans no havia pogut arribar amb tanta rapidesa ni, pel context i la situació del moment, amb tanta autoritat.