CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

Memòria Obrerisme Català

Sindicalisme

Moviment dels treballadors organitzats en sindicats en defensa d’una millora de llurs condicions de vida i de treball. Sorgí com a conseqüència de la separació entre el treball i la propietat dels mitjans de producció, produïda pel desenvolupament del sistema capitalista. La primera lluita dels treballadors fou per aconseguir el reconeixement del dret d’associació, que els era negat pel liberalisme en nom de la llibertat.

Llegir més »

Associació

1. Unió de diverses persones amb un vincle jurídic per a un fi comú; en aquest concepte són compreses totes les manifestacions del fenomen associatiu (societats, sindicats, etc). Les associacions són grups que existeixen per assolir uns propòsits específics, segons un sistema explícit de normes que determinen clarament la conducta de cada individu.

2. Unió de diverses persones, vinculades jurídicament, per a l’obtenció d’un fi no lucratiu, la qual cosa no vol pas dir que no pugui ésser assolit un fi econòmic (de fet n’hi ha que el tenen: cooperatives de consum i d’altres), sinó que les persones associades no poden obtenir un guany proporcional a quotes o participacions preestablertes. Els membres d’una associació —normalment anomenats socis— tenen uns drets i unes obligacions mutus i també davant l’associació, que fixen els estatuts de cada associació, i que poden ésser legalment exigits. Les associacions són governades, normalment, per una assemblea de socis, una junta directiva i un president, les facultats dels quals són fixades per la llei i pels estatuts socials.

Llegir més »

Consciència de classe

Consciència que els membres d’una classe social tenen, com a grup, de llur pertinença a la pròpia classe. La problemàtica de la consciència de classe és inherent, històricament, a la doctrina marxista i té el puntal teòric en Lukács. Segons aquesta perspectiva, una classe social no existeix com a tal sinó a partir del moment que en té consciència (tot entenent aquesta en un sentit no purament psicològic), és a dir, quan s’organitza en partit autònom. Així els diversos nivells de l’anàlisi de Marx sobre la història poden ésser considerats com a etapes de la formació d’una classe, des de la massa indiferenciada d’individus, que tot seguit s’organitza en “classe en si” (classe-subjecte), fins a arribar a la “classe per si” (classe política), la qual cosa suposa una comprensió de la classe com a subjecte de la història i com a factor genètic i transformador de les estructures socials. Actualment, la problemàtica de la consciència de classe tendeix a ésser abandonada, en el sentit que hom entén que els homes -agrupats en classes socials- fan un paper objectiu, com a agents de la història i segons els límits donats per les estructures, independentment de la cosnciència que en tinguin.

Llegir més »

La Jamància

Nom amb el qual fou coneguda la bullanga de Barcelona del 1843. El nom provenia del verb caló jamar (‘menjar’), i al·ludia humorísticament als membres del Batalló de la Brusa i als altres cossos de voluntaris que potser s’havien apuntat per menjar de franc i cobrar l’estipendi (cinc rals diaris). La revolta s’inicià com a ajut a la insurrecció general contra Espartero, que acabà amb el derrocament d’aquest, però aviat es girà contra el nou govern de Madrid, pel fet que aquest, en lloc de crear la Junta Central que havia acordat amb la Junta Suprema de Barcelona, pretenia de convocar corts generals. Aquest intent, de sentit conservador, provocà l’anomenada Insurrecció Centralista. Les forces del govern no vacil·laren a ultrapassar el bombardeig de Barcelona d’Espartero, amb atacs sistemàtics, des de la Ciutadella i Montjuïc, a la ciutat, desmoralitzada pel poc ressò exterior de la lluita i pel fet que el futur general Joan Prim s’havia posat al costat del govern, malgrat la seva suposada adhesió als postulats dels progressistes. Sotmesa Barcelona a un rigorós blocatge, la Junta de la ciutat inicià negociacions amb el nou capità general, Laureano Sanz, que la comminà a la rendició (19 de novembre), malgrat l’oposició dels exaltats. La fi de la lluita representà la submissió definitiva de Barcelona al govern de Madrid i a la centralització a ultrança que aquest, en mans dels moderats, emprengué des d’aleshores.

Llegir més »

La Campana

Himne revolucionari i patriòtic escrit en català per Abdó Terrades, repartit en fulls volants pel periòdic barceloní “El Republicano” (1842); la música ha estat atribuïda a Anselm Clavé. Incita el poble a agafar les armes en nom de la república i a abolir qualsevol poder aliè a la voluntat popular, tot al·ludint als drets perduts dels catalans (bandera, sometent). Adoptat pels republicans, esdevingué aviat popular fins al punt d’ésser repetidament prohibit per les autoritats. La seva vigència com a cançó política es mantingué al llarg de tot el sXIX.

Llegir més »

La Bandera

Proclama política apareguda a Barcelona a la darreria del 1836, durant els moviments insurreccionals, que provocà una violenta reacció entre la burgesia; incitava els obrers a proclamar la república i la independència de Catalunya i dur a terme la revolució exterminant els aristòcrates; la signaven els Germans de la Gran Unió.

Llegir més »

Batalló de la Brusa

Nom amb el qual fou conegut el dotzè batalló lleuger de la milícia urbana de Barcelona, format el 1835 i integrat per elements obrers de tendències republicanes. Es distingí en les bullangues del 1836 i el 1837. Fou dissolt pel general Francisco Parreño pel maig del 1837, i els seus components foren confinats a les Balears o a Cuba. Els seus membres anaven uniformats amb una brusa llarga com la dels carreters, d’on provingué el nom de la unitat.

Llegir més »

Les Bullangues

Conjunt dels tumults produïts a Barcelona del 1836 al 1843, provocats, en part, pel descontentament de la burgesia barcelonina per la crisi econòmica, de la qual feia responsable el govern de Madrid, seguida pels elements populars, esperonats per les repercussions de la crisi social (temor a l’atur, problema de les quintes i dels consums) i conduïts per elements republicans i exaltats, sovint afiliats a societats secretes. La bullanga del 1837 acabà amb l’afusellament de Ramon Xaudaró i el desarmament de la Milícia Nacional, i la del 1842 amb el bombardeig de Barcelona per Espartero; la del 1843 ésconeguda per la Jamància.

Llegir més »

El Vapor

Fàbrica creada a Barcelona el 1832 per la societat Bonaplata, Vilaregut, Rull, Borrell i Companyia, creada l’any anterior per iniciativa de Josep Bonaplata. La fàbrica fou la primera dels Països Catalans —i de l’estat espanyol— que emprà maquinària de vapor. Aquesta, malvista pels treballadors, perquè comportava una reducció de mà d’obra, fou el motiu de l’incendi de la fàbrica, el 5 d’agost de 1835, durant els avalots d’aquell estiu.

Llegir més »

Ludita

Obrer que, als primers temps de la industrialització, destruïa màquines (ludisme).

Llegir més »

Ludisme

Moviment sorgit entre els obrers anglesos al principi del s XIX que destruïa les màquines de la indústria. El ludisme rep el nom de Ned Lud (o Ludd), obrer que el 1779 destruí un teler mecànic. El ludisme és considerat com una reacció visceral, bé que pogués estar més o menys organitzada, a les conseqüències del maquinisme industrial: els obrers prenien com a causa dels seus mals (atur, degradació del treball, baixos salaris, etc.) els instruments, enlloc d’atribuir-los a l’organització i el sistema de la producció industrial. Els ludistes protagonitzaren accions violentes consistents a malmetre les màquines i les eines de treball, úniques responsables, segons ells, de l’atur existent. Tanmateix, el ludisme constitueix l’inici del moviment obrer.

Llegir més »

Atur

Inactivitat forçosa deguda a la manca de treball. L’atur pot ésser referit a la situació de la població que, volent treballar, no troba feina; a la situació d’una empresa inactiva; al percentatge d’empreses inactives d’un sector, o a tot un sector sense activitat. Hom distingeix entre l’atur voluntari, quan l’obrer no accepta de treballar per un salari considerat baix o en un lloc o un ofici inacceptables socialment, i l’atur forçós, quan l’obrer accepta de treballar per un salari o per unes condicions inferiors i no hi ha feina. Durant el s XIX hom no separava la noció d’indigència de la d’atur; encara més, hom considerava —Malthus hi influí molt— els treballadors en atur una classe perillosa. En aquest període, a causa de la influència del liberalisme, els governs s’abstenien d’intervenir en el nivell de l’atur. A la fi del s XIX i començament del XX es produïren periòdicament augments en el nivell d’atur a causa de les constants crisis industrials i agrícoles. No fou fins aleshores que la participació dels grups socialistes en els parlaments provocà, de primer, discussions, i després, lleis per a solucionar el problema.

Llegir més »

Maquinisme

Introducció generalitzada, progressiva i a gran escala de màquines en el procés de producció. La Revolució Industrial significà un trasbalsament molt fort de les formes de producció de béns, puix que introduí l’ús generalitzat d’artefactes mecànics que aconseguien d’estalviar mà d’obra, ja fos actuant com a complement de l’activitat productora de l’home, ja fos substituint-lo totalment, si més no en unes fases molt concretes de la fabricació d’un bé determinat. El maquinisme s’inicià juntament amb la revolució industrial, o sia, a partir del s XVIII, bé que, com a element bàsic de la formació de tota la producció manufacturera i de les indústries bàsiques, no fou fins al s XIX que sorgí com a característica definidora d’una època, amb la generalització de l’ús de les màquines de vapor.

Llegir més »

Colònia industrial

Conjunt d’instal·lacions industrials separat dels nuclis de població, amb cases per a obrers i encarregats, església, escola, economat i altres dependències. Històricament les colònies industrials estaven situades al costat del curs d’un riu, per a obtenir energia hidràulica. Les primeres colònies industrials foren establertes a la Gran Bretanya a la segona meitat del s XIX com a conseqüència de la revolució industrial i per tal d’aprofitar en llur origen les fonts d’energia, concretament els salts d’aigua per a moure la maquinària tèxtil. Al mateix temps, representaren una revaloració dels sistemes econòmics medievals, pràcticament feudals, sota l’aparença de lluitar contra el pauperisme i les miserables condicions de treball i d’habitatge dels slums anglesos, però sovint tingueren la finalitat inconfessada de controlar totalment els treballadors, tant per la impossibilitat d’aquests de canviar de feina com pel fet de no poder-los fornir a preus abusius els aliments a través dels economats. S’estengueren, però no gaire, a França, Bèlgica i Alemanya.

Llegir més »

Vapor

Nom donat a les fàbriques de teixits, per tal com funcionaven amb màquina de vapor.

Llegir més »

Fàbrica

Conjunt d’instal·lacions industrials (edificis, maquinària, etc) destinades a la transformació o conservació de primeres matèries o a la producció d’objectes a partir d’elements més simples.

Llegir més »

Burgesia

En el sistema capitalista de divisió del treball i de relacions de la propietat sorgit a Europa a mesura que anava desapareixent l’estructura social medieval en estaments, estrat social els membres del qual són posseïdors del capital industrial i financer. Amb l’aparició de la Revolució Industrial, esdevinguda a Anglaterra als ss XVIII i XIX, i l’expansió de la industrialització al continent, aparegué la burgesia industrial. Amb ella aparegué el concepte modern de burgesia, antagònica del proletariat. La seva història es confon aleshores amb la del capitalisme.

Llegir més »

Classe social

Grup social que es distingeix dels altres per la seva relació de propietat respecte als mitjans de producció i de distribució.

Llegir més »

Societat classista

Societat dividida en classes. Es tracta del model típic de la societat burgesa capitalista, on cada grup -o classe- es classifica en la jerarquia social en funció de la seva propietat o el seu capital. Així, els nous grups socials venen definits per la propietat o el capital que posseeixen, distingint-se un ampli ventall de categories socials, des de les classes altes-riques fins a les classes més baixes-pobres.

Llegir més »

Capitalisme

Sistema o mode de producció caracteritzat per la tècnica avançada, la propietat privada dels mitjans de producció i la recerca del benefici màxim.

Llegir més »

Ateneu

Associació científica i literària dedicada a elevar el nivell intel·lectual dels seus associats mitjançant discussions, conferències, cursos i lectures. El nom prové del temple dedicat a Atena d’Atenes i de l’Ateneu de Roma, i fou aplicat a diverses societats sorgides a París a la fi del s XVIII: Athénée de París fundat el 1785 per Jean-François Pilâtre de Rozier, Athénée des Arts (1792). El 1824 Walter Scott i Thomas Moore fundaren a Londres la més famosa de les associacions d’aquest nom: The Atheneum. El 1820, seguint l’exemple dels ateneus francesos, Alcalá Galiano i d’altres liberals fundaren a Madrid l’Ateneo Científico y Literario: dissolt pel triomf absolutista del 1823, fou reinstaurat el 1835. L’any següent el «Diario de Barcelona» publicà una crida per tal de constituir un Ateneu Català, que no fou fundat fins al cap de vint-i-quatre anys (1860).

Semblantment sorgiren l’Ateneu Balear a Palma de Mallorca (1862), l’Ateneu Mercantil de València (1876), l’Ateneu Científic, Literari i Artístic de Maó (1905) i d’altres en nombroses poblacions del Principat, molt sovint amb especial vocació històrico-arqueològica, els quals s’aplegaren en els Congressos d’Ateneus i Associacions de Cultura que foren celebrats a Reus (1911) i a Vilanova i la Geltrú (1912). Des de mitjan s XIX aparegueren els ateneus obrers dedicats a l’ensenyament de la classe treballadora, els quals sostenien escoles primàries i d’arts i oficis: Ateneu Català de la Classe Obrera, de Barcelona, Ateneu Igualadí de la Classe Obrera, etc. A la primeria del s XX nasqué una tendència nova entre els ateneus obrers catalans: un moviment d’universitat popular nascut a Anglaterra del qual fou exponent a Catalunya l’Ateneu Enciclopèdic Popular; també en una línia semblant funcionà l’Ateneu Polytechnicum.

Llegir més »
Memòria Obrerisme Català

Procés de Montjuïc

El procés de Montjuïc fou el procés militar que seguí a l’atemptat contra la processó del Corpus al carrer dels Canvis Nous a Barcelona, el 7 de juny de 1896, i que causà 12 morts i uns 35 ferits. La repressió afectà especialment l’anarquisme obrerista català, i foren detingudes 400 persones, entre elles els mestres José López Montenegro i Joan Montseny, els propagandistes Anselmo Lorenzo, Fernando Tarrida del Mármol, Sebastià Sunyé, Joan Baptista Esteve Josep Llunas i Pujals i Teresa Claramunt, i l’intel·lectual Pere Coromines. Tots foren reclosos al castell de Montjuïc, foren inclosos en el procediment militar 87 encartats.

Llegir més »

Sindicat Únic

Organització sindical que pretengué de superar els anteriors sindicats o societats obreres d’ofici, i que fou adoptada per la Confederació Regional de Treballadors de Catalunya al congrés de Sants del juliol del 1918.

De fet, es tractà de la constitució de sindicats de ram o d’indústria en l’àmbit local composts de diverses seccions corresponents als diversos oficis. Hom pretengué d’augmentar així la capacitat d’acció de les forces sindicals, però hagué de vèncer fortes resistències tant dels sindicalistes més corporativistes com d’altres que denunciaven la possibilitat d’una burocratització del funcionament sindical. El triomf dels sindicats únics al congrés de Sants significà la consolidació de nous dirigents, com Salvador Seguí, Camil Piñón, Simó Piera, Joan Peiró, Josep Viadiu, Manuel Buenacasa, etc, que havien ja intentat des del 1915 la formació d’alguns sindicats únics (com en els sectors de la fusta o de la construcció).

Llegir més »
congressantsz.jpg
Memòria Obrerisme Català

Congrés de Sants

Reunió de la Confederació Regional del Treball de Catalunya, celebrada els dies 28, 29 i 30 de juny i 1 de juliol de 1918 a l’Ateneu Racionalista de Sants (Barcelona). Hi participaren uns 160 delegats en nom de 153 societats i sindicats obrers i 73 860 afiliats (93 dels quals delegats en nom de 54 572 obrers barcelonins, el 73% del total de treballadors representats). Fou la primera reunió regular de la CNT des del 1911 i significà la manifestació de la reorganització confederal iniciada el 1915. Els principals temes discutits foren lògicament organitzatius i se centraren en la discussió dels sindicats únics com a base orgànica de la Confederació, a més de la qüestió de la tàctica de l’acció directa i del contingut anarcosindicalista de la CNT.

En conjunt, el congrés significà un triomf dels sindicalistes —en especial de Salvador Seguí, Camil Piñón, Salvador Quemades, Enric Rueda, Joan Pey i també Ángel Pestaña— els quals, alhora que aconseguien d’imposar el sindicat únic, limitaven la defensa de l’acció directa a una simple recomanació i afirmaren l’apoliticisme i el rebuig dels polítics professionals dins la CNT. El congrés afavorí un extraordinari creixement de la CNT (a la fi d’any els afiliats ja eren uns 345000) i impulsà la seva reorganització a tot l’estat espanyol.

Llegir més »