Vida, proceso y muerte de Francisco Ferrer Guardia

William Archer

Tusquets Editores. 2010

El 13 d’octubre de 1909 era afusellat a Barcelona Francesc Ferrer i Guàrdia, pedagog, lliurepensador i fundador del moviment de renovació pedagògica conegut com Escola Moderna. Aviat, la notícia d’aquesta execució, dictada en gran mesura com represàlia per la recent insurrecció de la Setmana Tràgica de Barcelona, es va difondre entre els cercles esquerrans europeus. L’assassinat de Ferrer Guàrdia, condemnat per un tribunal militar en un procés despreciable en el qual tornaven a aliar-se el fanatisme catòlic-clerical i la repressió militar.

Pocs mesos després arribava a Barcelona el periodista William Archer. La revista per a la qual treballava li havia encarregat esbrinar de primera mà les circumstàncies que van conduir a aquest procés. Archer va visitar els escenaris de la vida de Ferrer i Guàrdia, es va entrevistar amb qui el van conèixer bé i es va embardissar en el pensament, l’obra i tot tipus de documents relatius a l’autor de L’Escola Moderna, per a reflectir-los magistralment en aquestes pàgines. Reconstrueix així mateix la insurrecció barcelonina contra la lleva militar de juliol de 1909, la subsegüent vaga general i l’assalt i la crema de convents; desemmascara les presses processals del judici a Ferrer i Guàrdia i ofereix una emotiva crònica de les seves últimes hores abans de l’execució. Aquest relat de la intolerància i l’estupidesa polítiques, d’una actualitat esglaiadora, és una important obra de periodisme d’investigació.

William Archer Perth (1856-1924) va estudiar en la Universitat d’Edimburg, on es va llicenciar en Lletres en 1876. Va exercir de crític teatral en diverses publicacions angleses, i a Londres no va trigar en convertir-se en un dels més influents crítics literaris. Archer no oculta la seva creixent simpatia cap a un personatge la vida i mort del qual tan bé va saber relatar en un llibre que manté tot el seu interèsi vigència.

Maroto, el héroe

Una biografía del anarquismo andaluz

Miquel Amorós

Virus editorial, 2011, 312 pàg.

L’anarquisme andalús figura entre els grans buits de la història de la primera meitat del segle XX i, concretament, de la que es refereix al període que abasta la dictadura de Primo de Rivera, la República i la Guerra Civil i la Revolució. Aquestes dues dècades de cruenta guerra de classes, de les quals sortirien victoriosos els sectors més reaccionaris i, en definitiva, el feixisme, van convertir al anarcosindicalista granadí Francisco Maroto del Ojo en el símbol d’una generació de militants i lluitadors.

Maroto, fill d’una família de tres germans i orfe de pare des de molt jove, va néixer en el barri del Albaicín, on residia bona part de la classe obrera granadina, expulsada del centre després de successives remodelacions urbanístiques. Ebenista de professió, seria un dels principals capdavanters de la CNT a Granada durant la República. Maroto es convertiria en un personatge tan volgut per les classes populars granadines com avorrit per la burgesia i els cacics granadins, els quals formaven «part de la dreta més conservadora i ultramontana». Qualificat de «maleante i delinqüent» en les pàgines del diari monàrquic L’Ideal, Francisco Maroto va participar activament en l’aferrissada conflictivitat obrera existent a Granada en els anys trenta, sofrint la consegüent repressió.

Però seria durant la guerra quan es dibuixarien en Maroto els trets que el converteixen en una figura excel·lent, juntament amb unes altres com el malagueny Juan Santana Calero o el sevillà Juan Arcas. A pesar d’haver aconseguit organitzar una columna de milicians que va demostrar una més que sobrada solvència militar, l’estrepitosa caiguda de Màlaga va ser utilitzada per a criminalitzar a les milícies anarquistes i, en última instància, per a empresonar i treure del mig al propi Maroto. A pesar de les acusacions sense proves i de les incomptables peticions de llibertat, la malvolença cap a ell tant del PCE com del governador civil d’Almería, el socialista Gabriel Morón —juntament amb la passivitat calculada dels organismes dirigents de la CNT, més preocupats pels equilibris en les instàncies de govern que pels presos anarquistes—, van fer que passés bona part de la guerra en la presó.

Capturat pels feixistes a Alacant al gener de 1940, seria afusellat al juliol d’aquell any després de ser salvatgement torturat. La història de Maroto no pot llegir-se com la història d’un sol home, sinó com una biografia d’un anarquisme andalús que en les lluites socials va forjar el caràcter de centenars de militants. Una història que ha estat tancada i barrada tant pel franquisme com pel règim que li succeiria.

Les col-lectivitzacions a Barcelona 1936-1939

Antoni Castells Duran

Editorial Hacer, 1993

En aquest llibre, un clàssic sobre el tema editat fa més de vint anys, Antoni Castells analitza les característiques socials i econòmiques de la transformació col·lectivista a la industria i els serveis de Barcelona, que es desenvolupa des del juliol del 1936 fins l’ocupació de Catalunya per les tropes franquistes. Tot i que constitueix una experiència única en el món, en la que s’intentà -i en part s’aconseguí- portar a la pràctica els principis del socialisme llibertari, el seu coneixement i anàlisi és molt escàs. Existeix un gran nombre de llibres sobre la guerra civil espanyola en els que es parla de batalles militars i conflictes polítics, però tret d’unes poques excepcions, ignoren o, com a màxim, fan una breu i superficial referencia a la revolució social que es desenvolupà. Aquest llibre contribueix a la lluita per la memòria col·lectiva d’una experiència que el Poder vol fer oblidar.

A 51 anys de l’assassinat del maqui anarquista Quico Sabaté, surt l’edició en català del llibre “Sabaté. Quinze anys de guerrilla urbana antifranquista (1945-1960)”, en una edició de 320 pàgines realitzada per Virus editorial ( www.viruseditorial.net/ ).

Antonio Téllez a la seva obra ens narra la història de la lluita d’aquells que, acabada la Segona Guerra Mundial, van decidir que encara no havia arribat el moment de descansar. Calia continuar la lluita fins acabar amb el sanguinari règim que s’havia imposat a l’Estat espanyol desprésde la Guerra Civil.