“Mateo Santos va propagar el cinema als locals obrers”

“Era autor de nombrosos articles així com de dos documentals sobre la Guerra Civil”

Pau Martínez Muñoz és llicenciada en Història de l’Art i doctora en Comunicació Audiovisual. El 2006 va rebre el premi Cinema Rescat d’Investigació Cinematogràfica. Ha publicat articles relacionats amb la filmografia anarquista i ha participat en diversos congressos de l’Associació Espanyola d’Historiadors de Cinema, de la qual ésmembre.

Colin Ward va ser un dels més destacats anarquistes britànics de la segona meitat del segle XX. Va viure del 14 d’agost de 1924 a l’11 de febrer de 2010, i per tant la seva vida plena es va desenvolupar després de la Segona Guerra Mundial i en un context que inclogué l’arribada del neoliberalisme tatcherià. Tot i ser considerat un dels anarquistes més influents de la Gran Bretanya, als Països Catalans és un autor molt desconegut i la part més ortodoxa del moviment llibertari no acceptà les seves propostes teòriques i l’acusà repetidament d’antianarquista. La seva obra inclou prop de trenta llibres, entre els quals destaca ‘The Child in the City’ (1978), una obra molt influent en col·lectius de mestres i sectors socials amb preocupacions per l’urbanisme social i la planificació urbana tant de Liverpool com d’Amèrica Llatina. En català no hi ha cap obra seva traduïda i en castellà disposem del text «La libertad de circular después de la era del motor», inclòs en el llibre col·lectiu ‘Contra el automóvil’, de Virus Editorial, i ‘Anarquía en acción. La práctica de la libertad’, la darrera edició del qual va ser publicada per Enclave de Libros.

La seva vinculació amb les idees llibertàries parteix de la seva participació en la Segona Guerra Mundial com a membre de l’Exèrcit britànic. Segons ell mateix, van ser determinants les seves lectures d’Emma Goldman i Alexander Berkman, i les d’Arthur Koestler i George Orwell. La seva tasca en el moviment anarquista va desenvolupar-se en diverses vessants, però les que li aportaren més visibilització va ser la seva tasca editorial i la seva feina com a urbanista i pedagog, que en moltes ocasions va barrejar. Ward va ser editor del periòdic ‘Freedom’ de 1947 a 1960 i fundador i editor de la revista mensual ‘Anarchy’ de 1961 a 1970. Alhora, com a arquitecte, va treballar entre els anys1952 i 1961.

L’Enric Casanyes Piera (1919-2015) fou un històric llibertari que al llarg de molts anys el varem entendre com una persona que sempre ens va parlar amb claredat, senzillesa i molta humilitat, que en cap moment va tractar d’imposar el seu criteri, i amb el pas del temps, és una de les persones que guanyen i fan respectar la seua manera d’estar i el seu criteri d’home lliure que sempre va caminar i aprendre quina era la nostra raó de ser.

La cooperació, la socialització de les nostres vides és el camí que per raons de injustícies classistes es fomentaren en un període de revolució industrial on molt pocs tenien els drets adquirits de la vida social, per la qual cosa els homes i dones dels pobles injustament tractats tingueren que començar a organitzar les seves vides i construir una societat, i Enric Casanyes Piera forma part d’aquests homes i dones. Ja procedia d’uns vincles familiars molt directes amb les lluites obreres de moments anteriors, i de ben jovenet ja estava militant amb les Joventuts Llibertàries de Santa Coloma de Gramenet, que eren els seus barris, quan amb al maig de 1935 el varen detenir amb 16 anys amb altres companys i l’acusaren de boicotejar els tramvies de Sant Andreu a Sant Adrià, quan col·laboren amb els obrers del sector que estaven en vaga i es cremaren alguns dels tramvies d’aquella línea.

Ell, Casanyes, a penes tenia 16 anys, i ja trepitjava la presó, ell que havia nascut al 1919, un any que podem destacar perquè un dels seus familiars, Simó Piera, fou un dels obrers a destacar en aquell moment de la Vaga de la Canadenca i fundador de la CNT de 1910 i Salvador Seguí havia voltat per casa seua quan ell era xicotet.

Ressenya del llibre de Chris Ealham sobre un dels militants més rellevants de la CNT abans i durant la guerra del 1936-39.

L’historiador britànic Chris Ealham, autor entre d’altres del magnífic treball La lucha por Barcelona. Clase, cultura y conflicto 1898-1937, acaba de publicar el llibre Vivir la anarquía, vivir la utopia, una complerta biografia del militant llibertari Josep Peirats i Valls.

DAVID CASTILLO – BARCELONA

La història del maqui anarquista Francesc Sabaté Llopart ha crescut amb el temps, fins i tot més enllà de les organitzacions que va representar. Nascut a l’Hospitalet de Llobregat fa un segle, va destacar en els conflictes dels anys trenta abans d’enrolar-se a la columna Durruti durant la Guerra Civil. Va passar per Puigcerdà a l’Estat francès el gener del 1939 i va conèixer totes les misèries que van haver de patir al país veí els exiliats republicans.

El guerriller va ser dels últims homes a creuar la frontera, amb les unitats dels Aguiluchos de la FAI. Convençut anarquista, membre de les Joventuts Llibertàries i la CNT –s’hi va afiliar als quinze anys–, Quico Sabaté no es va rendir mai i va continuar les incursions contra el franquisme. Des de l’adolescència, en què va militar en el grup faista d’Els Novells –o Els Novençans–, Sabaté va mantenir en escac les autoritats franquistes durant quinze anys, del 1945 al 1960, quan el seu grup va patir una emboscada al mas Clarà, entre Girona i Banyoles.

Tots els membres de l’escamot, Antoni Miracle Guitart, Roger Madrigal, Francisco Conesa i Martín Ruiz Montoya, van morir per les bales de la Guàrdia Civil, però el Quico, greument ferit –amb dos impactes, un a la natja i l’altre al peu–, va aconseguir liquidar un oficial i travessar les línies durant la nit. Com en una pel·lícula d’acció, i amb el suport d’una injecció de morfina, va creuar el Ter i a Fornells va segrestar un tren. Els maquinistes van explicar que l’únic mal que els va fer va ser devorar els seus dos entrepans de l’esmorzar. Amb l’avís de perill fet pel maquinista de tornada a Girona, la Guàrdia Civil i les forces reaccionàries de Sant Celoni, com el sometent, el van matar pels carrers de la ciutat la vigília del dia de Reis del 1960. El cos duia tants impactes de bala que ni el seu pare ni la seva germana el van poder reconèixer.