“No crec que els meus principis hagin canviat en tots aquests anys. Ni tampoc el meu compromís polític.” Qui parla és ni més ni menys que Angela Davis, una de les activistes polítiques més famoses dels anys ’60 i ’70, una figura icònica no només pel seu discurs fortament revolucionari i per la seva prominent militància en els Black Panthers sinó també pel seu cèlebre i desafiador pentinat “afro”, que va fer furor en la seva època entre les dones negres.
Avui, als 68 anys, aquesta intel·lectual i docent universitària, formada en la Universitat de Frankfurt sota la tutela de Herbert Marcuse, va arribar al Toronto International Film Festival per a donar suport el llançament del documental Free Angela & All Political Prisoners. Dirigida per Shola Lynch, la pel·lícula parla de Davis quaranta-dos anys enrere, quan va ser involucrada pel FBI en el segrest i mort del jutge Harold Haley, del comtat de Marin, a Califòrnia. Càrrec del qual finalment va ser absolta, a pesar de la pressió que va posar en el seu moment el governador de l’Estat, Ronald Reagan, qui el 1969 ja havia assolit expulsar-la de la Universitat de Califòrnia (UCLA) per l’oberta militància de Davis en el Partit Comunista.
Pròfuga de la Justícia, de la qual lògicament desconfiava, Angela Davis va arribar a integrar, als 24 anys, la llista dels deu fugitius més buscats del FBI, fins que finalment va ser detinguda, a l’octubre de 1970. Es va deslligar llavors una campanya internacional pel seu alliberament, que va incloure la solidaritat de John Lennon i Yoko Ono, que van compondre el tema “Angela” per al seu LP Some Time in NewYork City i dels Rolling Stones, que van gravar el simple “Sweet Black Angel”, inclòs després en l’àlbum Exile on Main Street.
“Mai vaig buscar aquest grau d’exposició pública i va ser una cosa molt difícil d’acceptar llavors”, recorda Miss Davis en una entrevista exclusiva amb la revista Pàgina/12, en una suite del Soho Metrotel de Toronto. “La meva aproximació original va ser estrictament política i ni tan sols en els meus somnis més bojos vaig pensar que seria empesa en aquesta direcció. Però al mateix temps vaig ser conscient que era una cosa amb el que hauria d’aprendre a viure. I que per tant anava a tractar d’usar-lo, no tant en el meu nom com en el de tanta gent que no tenia veu en aquest moment.”
– Es refereix als seus companys de militància en els Black Panthers?
Exactament. Perquè la campanya nacional per la meva llibertat es va iniciar originalment sota la consigna “Alliberin a Angela Davis”, però jo vaig considerar que havia de ser “Alliberin a Angela Davis i a tots els presos polítics”, que és la frase que ha triat ara Shola Lynch per al seu documental.
– En la pel·lícula, vostè esmenta que la triple condemna a mort que va demanar per a vostè el fiscal no es dirigia tant cap a vostè personalment sinó cap a la construcció que vostè encarnava. Pot ampliar aquesta idea?
Em vaig adonar molt prompte que tot aquest acarnissament cap a la meva persona excedia a la meva figura i la meva situació personal. En primer lloc, perquè no em podien matar tres vegades. I em vaig adonar també del seriosa que era tota la situació. Estaven decidits a matar a la construcció d’aquest enemic imaginari. I jo era l’encarnació d’aquest enemic, per negra, dona i comunista. Quan el FBI va començar a perseguir-me, van aprofitar per a empresonar a centenars de dones negres i joves com jo. Van aprofitar la situació per a intentar infondre por en tota la comunitat negra.
– Què va canviar des de llavors?
Crec que van canviar moltes coses. I penso que van canviar en gran mesura gràcies a la lluita que vam portar a terme. Quan vaig tenir l’oportunitat d’assistir a la universitat, vaig ser una de les poquíssimes dones negres que van tenir aquesta sort. Avui ja no és ni remotament així, encara que cal reconèixer que encara hi ha una enorme desproporció entre la quantitat d’estudiants blancs i negres. El que avui m’angoixa molt és que en aquell moment, quan lluitàvem per l’alliberament de tots els presos polítics en particular i contra la institució carcerària en general, ens sorprenia la quantitat de gent empresonada que hi havia en el país, però avui, als Estats Units, hi ha moltíssimes més persones darrera les reixes. Avui en el meu país hi ha dos milions i mig de persones empresonades. Un de cada 37 adults està sota el control del sistema penitenciari. La qual cosa és un percentatge altíssim. És el país amb major població carcerària del món.
– A què ho atribueix?
Als índexs de pobresa, sens dubte. La majoria dels homes joves negres avui estan aturats. Aquest és òbviament un problema polític i també de racisme. És veritat que els llibres de text ja no expressen obertament el racisme com succeïa abans i que oficialment ja no hi ha segregació racial, però en molts sentits la situació està pitjor avui que fa mig segle.
– Fins i tot amb un president afroamericà, com Barack Obama?
Sí, és trist dir-lo, però les coses estan pitjor amb un president afroamericà en la Casa Blanca. Aquesta és la ironia. Perquè fa mig segle hagués estat impensable que alguna vegada un home negre pogués ser president dels Estats Units, cosa que avui és possible. Però també cal dir que avui a ningú en la Casa Blanca li importa que un milió d’homes negres estiguin presos. I això té una relació directa amb el desmantellament complet del sistema de benestar social i amb la desindustrialització que està vivint el país, amb la consegüent pèrdua de llocs de treball. Abans la població negra tenia fonts de treball en la indústria siderúrgica, en la indústria automobilística i tantes altres indústries que ara s’han mudat a altres països on la mà d’obra és molt més barata. Jo vaig néixer i em vaig criar a Birmingham, Alabama, i allí la indústria siderúrgica era la principal font de treball. Encara ho segueix sent, però amb molts menys llocs de treball que abans. I si a això li sumem la falta de contenció social, la falta d’educació, la falta d’un bon sistema de salut pública, succeeix que la presó es converteix en la solució per default de tots els problemes socials que no s’atenen políticament.
– Parlant de presons… per què pensa que Obama no va complir amb la seva promesa de tancar la presó de Guantánamo?
Això és el que hagué de fer des d’un primer moment, així que va assumir el govern. En molts sentits hem de dir que l’anomenada “guerra contra el terrorisme” el va sobrepassar. Però també hem de reconèixer que la primera raó per la qual no va tancar Guantánamo és perquè no sortim al carrer a reclamar-lo. En moltes instàncies, la gent que va triar a Obama no es va mantenir unida i alerta. Caldria haver creat un moviment darrere d’aquest tema per a posar pressió i que la presó de Guantánamo es tanqués. I també per a crear un millor sistema de salut pública, millor educació, etcètera, etcètera. I això és encara el que hem de fer.
– Per a les pròximes eleccions?
Absolutament. Hem de sortir a ocupar espais, adquirir una dimensió del que és possible i necessari fer.
* Entrevista realitzada per Luciano Monteagudo a Toronto (Canadà) per a la revista argentina Página 12. http://www.pagina12.com.ar/diario/suplementos/espectaculos/5-26451-2012-09-16.html
