En primer lloc sóc conscient,que el senyor Quim Gibert, autor d’una oda en prosa sobre la figura de Miquel Badia, busca afanosament el reconeixement institucional per al feixisme català. Es basa fonamentalment en els testimoniatges de l’historiador Josep Benet i dels apologistes de Miquel Badia, Josep Planxart i Jaume Ros i Serra. Situarem ideològicament a aquests testimoniatges.

Homenatge en memòria del company anarquista Emili Pardiñas Viladrich, conegut com “Pedrals” quan militava al MIL (Moviment Ibèric d’Alliberament), mort als 68 anys diumenge passat 23 d’octubre a Vilanova i la Geltrú.

Qui era Emili Pardiñas

Nascut a Lleida, sociòleg i advocat. Ha mort als 68 anys a Vilanova i la Geltrú. Va passar la seva Infància i adolescència al Marroc. Va participar al Maig francès i fou militant del MIL (Moviment Ibèric d’Alliberament) amb el nom de “Pedrals”. Fou el primer dels militants del MIL en fer una valoració i testimoniatge sobre el seu pas pel MIL El llibre té per titol un comentari de Salvador Puig Antic: “Si este año no tocamos la revolución me aventuro con los caballos salvajes”. El dedica a la seva companya Hortensia i a la seva filla Ixia i a Jean Marc Rouillan, que estava a la presó.

Un grup d’amics vam anar a Normandia on viu en Joan Busquets. Dos mil cinc-cents quilòmetres d’anada i tornada per veure’l. N’haguéssim fet cinc mil. Vam ser molt ben rebuts. I en Joan qui més menjava, bevia, xerrava i reia amb nosaltres. Una vitalitat i vida exemplar. Li agrada viure bé i fer la feina ben feta.

Ha escrit un llibre autobiogràfic “El Senzill. Guerrilla i presó d’un maqui”, editat pel Centre d’Estudis Josep Ester Borràs de Berga l’any 2008 i que aviat serà reeditada una versió corregida. Un llibre fet a consciència per deixar constància del seu pas amb els maquis i la vida llegendària dels germans Sabaté, Massana i molts d’altres guerrillers menys coneguts.

Avui en dia, en Joan Busquets Verges és un dels pocs sobrevivents de la resistència llibertària, junt amb l’Àngel Fernàndez, Manuel Fornés i pocs més. Estaria bé poder-los connectar i homenatjar-los en vida. Els amics de Berga ja ho han fet amb en Joan Busquets. Hem de seguir el seu exemple i així respondre a l’oblid, l’insult i a l’ignominia dels nostres corruptes governants.

A Normandia, al costat de la casa del Joan, constatem com els francesos han donat sepultura digne als alemanys nazis, als ocupants, als enemics estrangers, en cementiris impressionants construïts sols cinc anys després de la guerra, i a Espanya han passat setanta cinc anys i no s’ha donat sepultura als republicans, als milicians, als defensors de la llibertat, als ciutadans assassinats pels falangistes, pels militars colpistes, pels moros de Franco i els mercenaris del capitalisme internacional. Per què no se’ls dóna sepultura i se’ls oblida? Segueixen governant els franquistes, els borbons i els que es van fer rics durant la dictadura.

Els maquis van jugar-se la vida en la lluita contra el terrorisme franquista. La majoria van morir assassinats en una resistència heroica, alguns amb condemnes perpètues, altres condemnats a molts anys de presó, la majoria torturats, maltractats durant anys, i avui silenciats. El pitjor de tot és que els pocs que han quedat vius, com en Joan Busquets, pateixen l’oblit, el menyspreu i la injustícia de les autoritats oficials que sols tenen ulls pels vencedors i els seus beneficiaris.

La dictadura franquista va acabar amb els maquis gràcies a la col·laboració dels aliats, dels Estats Units i democràcies europees que públicament repudiaven la dictadura, però l’acceptaven per la por a l’adveniment d’una revolució comunista i anarquista a Espanya. El dictador Franco, amb l’ajuda i reconeixement dels aliats, va atacar amb terror i crueltat als maquis, als enllaços, als ciutadans qui li donaven suport, sigui per afinitat ideològica, per diners, o per lligams de familiars i amistats, i se’ls aplicà la llei de fugues, condemnes a mort o a molts anys de presó.

L’historia oficial és la dels assassins i els colpistes franquistes. Als maquis sols els recorden alguns novel·listes, com a herois i llegendaris guerrillers, o bé, alguns investigadors independents que recullen les vivències dels maquis i els seus amics per a saber més d’aquella resistència desconeguda i que persisteix sobretot en l’imaginari i de manera oral

Després de coronar-se Rei, l’elegit com a successor pels franquistes, el Borbón, va anar a París i els governants el van rebre amb honors i van desterrar a Belle Ille a resistents i companys anarquistes per a complaure el successor de Franco. Entre ells en Joan Busquets, una infàmia tant dels francesos com del Borbón, que va fer que les autoritats franceses segrestessin durant uns dies tant a anarquistes com a militants de l’ETA (en illes diferents). Cal recordar que la Monarquia no reconeix els maquis. Tampoc la Generalitat de Catalunya els reconeix, tal com denuncia en Joan Busquets

Joan Busquets va néixer l’any 1928 al barri de san Gervasi de Barcelona. Actualment viu amb la seva companya Ivette. Tenen un fill. En Joan té tres germanes més grans, quasi centenàries, i nebots i petits nebots, una gran família que visita quan ve per Barcelona.

– Com t’hasformat en la vida?

Entrevista a Noam Chomsky, lingüista, filòsof i activista llibertari nord-americà, realitzada per Àngel Ferrero.