Corrent dins el comunisme europeu que es caracteritza per la renúncia a la dictadura del proletariat i l’acceptació del pluralisme democràtic.
Nom amb què hom designa el corrent sorgit a mitjan dècada dels setanta en els partits comunistes de l’Europa mediterrània (italià, francès, català i espanyol).

Teoria socialista que formula crítiques als aspectes bàsics del marxisme. No està d’acord amb el concepte de plus-vàlua i creu que la transició del sistema capitalista al socialista no serà un procés violent sinó que serà el producte d’una transformació gradual del primer. El determinisme econòmic i social, propugnat per Marx, no és primordial ni té la influència que els marxistes li atorguen, ni la dictadura del proletariat és contrària als principis democràtics. Segons aquesta teoria cal abandonar la revolució i avançar en el camp de les reformes parlamentàries i sindicals.

Organització de treballadors de caràcter supranacional, fundada a París el 1889, com a reconstrucció de la Primera Internacional. A diferència d’aquesta, es basà en els membres dels partits nacionals i reconegué l’autonomia d’aquests darrers. Durant els primers anys promogué la celebració revolucionària del primer de maig i la lluita per la jornada de vuit hores. Malgrat que el congrés d’Amsterdam (1904) prohibí la participació dels partits socialistes als governs burgesos, la Internacional restà dividida en dues tendències, una de reformista, que era majoritària, i un altra de revolucionària.

El congrés de Stuttgart (1907) proclamà una posició antibel·licista, però en esclatar la Primera Guerra Mundial la política majoritàriament partidària de la defensa del propi estat provocà la dissolució de la Internacional. Posteriorment hi hagué diversos intents de reconstruir-la: la Internacional Sindical d’Amsterdam (1919), la Internacional Dos i Mig i, finalment, la Internacional Socialista d’Hamburg (1923) i la de Frankfurt (des del 1951). La Segona Internacional tingué com a ressò als Països Catalans que el grup dirigent socialista de les Tres Classes de Vapor (Josep Pàmies, Eudald Xuriguera, Joan Vidal, etc), oposat des del 1887 als caps del PSOE, assistís el 1889 al Congrés Possibilista de París (Xuriguera), i no al marxista, primer de la Segona Internacional.

La presència d’aquesta al Principat s’hagué de limitar a una minoritària Federació Socialista Catalana afiliada al PSOE. L’actitud dels organismes directius del socialisme espanyol -de desconfiança cap al sindicalisme català i de recel davant la qüestió nacional catalana- restà possibilitats d’expansió als socialistes catalans i provocà una escissió, de la qual sorgí, el 1923, la Unió Socialista de Catalunya.

Període de la història de l’estat espanyol que comença el 14 d’abril de 1931, amb la proclamació de la República a Barcelona i a Madrid. Acaba l’1 d’abril de 1939, data en què la guerra civil iniciada el 18 de juliol de 1936 finalitzà amb la victòria de Franco i del govern de Burgos i la instauració, sobre la totalitat del territori de l’estat, d’un nou règim: el franquisme. Cal distingir, doncs, dos períodes ben diferenciats: la pau (14 d’abril 1931 — 17/19 de juliol 1936) i la guerra (17/19 de juliol 1936 — 1 d’abril 1939).

Conveni polític entre els dirigents de l’oposició antimonàrquica espanyola i representants del republicanisme català, formalitzat a Sant Sebastià el 17 d’agost de 1930, amb l’objectiu de coordinar l’acció comuna per a l’enderrocament del règim i la instauració de la República. Després de les gestions preparatòries de Marcel·lí Domingo i José Salmerón, la reunió se celebrà al Casino Republicano de la ciutat basca, sota la presidència de Fernando Sasiaín i amb l’assistència de Macià Mallol i Bosch, per Acció Republicana de Catalunya, M.Carrasco i Formiguera per Acció Catalana, J.Aiguader i Miró per Estat Català, Alejandro Lerroux per l’Alianza Republicana, Marcel·lí Domingo, Álvaro de Albornoz i Ángel Galarza pel Partit Radical-Socialista, Manuel Azaña per Acción Republicana, Santiago Casares Quiroga per l’Organización Republicana Gallega Autónoma, Niceto Alcalá Zamora i Miguel Maura per la Derecha Liberal Republicana, i els socialistes Indalecio Prieto i Fernando de los Ríos, a títol personal; també hi foren invitats Eduardo Ortega y Gasset i Felipe Sánchez Román. L’assemblea acordà la creació d’un comitè revolucionari —que esdevingué més tard govern provisional de la República— i la recerca de la col·laboració del PSOE i la CNT; sobre la qüestió catalana —de molt, la més debatuda—, els reunits reconegueren la personalitat política de Catalunya, i autoritzaren l’elaboració d’un estatut d’autonomia que, plebiscitat pel poble català, hauria d’ésser aprovat per les corts constituents.

Tot i que el pacte fou objecte de moltes crítiques a posteriori, per la inconcreció en què deixava el contingut real de l’autonomia, els seus acords serviren de marc polític bàsic a les relacions entre la Generalitat i Madrid durant l’etapa provisional de 1931-32. Dos dels delegats catalans, M.Carrasco i Formiguera i J.Aiguader i Miró, han deixat escrites llurs versions de la reunió en els llibres El pacte de San Sebastián i Catalunya i la revolució, respectivament.

Consell compost per igual nombre de representants obrers i patronals amb un president nomenat pel govern, que tingué com a finalitat resoldre per arbitratge previ obligatori els conflictes laborals col·lectius i individuals a cada sector local de la producció. Constituïren els organismes bàsics del règim corporatiu paritari muntat a Espanya per la dictadura del general Primo de Rivera a la segona etapa del règim, per decret de 26 de novembre de 1926, obra del ministre de treball, Eduard Aunós. S’inspirà en el corporativisme feixista d’Itàlia i en les idees del moviment social catòlic.

La UGT i els socialistes participaren en els comitès paritaris en virtut del pacte tàcit de no-agressió existent entre ells i la Dictadura. Malgrat les mesures repressives contra les vagues, aquesta participació, que mantingueren àdhuc després de negar-se a participar a l’Assemblea Nacional Consultiva, augmentà la influència socialista en certs sectors. En el camp de l’agricultura no funcionaren pràcticament els comitès paritaris, i en el de la indústria no evitaren que l’índex dels salaris reals dels obrers qualificats espanyols baixés de 106 a 103,8 l’any 1930 (índex 100 = 1914).

Les vagues tampoc no disminuïren, puix que el nombre de vaguistes a Espanya fou de 21 851 l’any 1926, de 70 024 el 1927, de 55 576 el 1929 i de 247 460 el 1930. A Catalunya el sistema fou poc operatiu per la dissolució de la CNT, que tenia la majoria dels treballadors associats, pel maig del 1924. La representació dels obrers fou confiada sobretot als sindicats lliures, minoritaris i sospitosos de connivència amb les autoritats, i alguna vegada a la UGT. Abans no havia funcionat eficaçment, a Catalunya, més que una institució d’arbitratge: la Comissió Mixta del Treball en el Comerç de Barcelona (1920), que continuà funcionant sota la Dictadura.

Organisme creat durant la dictadura de Primo de Rivera, a semblança de les corporacions feixistes italianes, que integrava obrers i patrons en comitès paritaris, agrupats per oficis i professions, a nivell local, provincial i estatal. El seu objectiu era regular les condicions laborals, controlar el moviment sindical i evitar la conflictivitat social.

Denominació aplicada a l’autorització legal de la força pública per a disparar contra els detinguts en cas de fuga. Fou el pretext aplicat sobretot contra els sindicalistes de la CNT, especialment en moments de màxima tensió social, com en 1920-23 a Barcelona o en 1931-32 a Sevilla (fets del parc de María Luisa).

Nom amb el qual és més coneguda la Unió de Sindicats Lliures. Aquesta organització sindical fou iniciada a Barcelona per Ramon Sales per l’octubre del 1919 i es proclamà aconfessional i de reivindicació obrera i professional. Aviat adoptà com a denominació oficial la de Corporació General de Treballadors-Unió de Sindicats Lliures d’Espanya, defensà com a bases de la societat la família i la corporació professional i vindicà la teoria del preu just. Sorgida de l’Ateneu Legitimista, la nova corporació intentà de combatre l’hegemonia de la CNT i s’abocà a l’ús de la violència, ajudada per la patronal i les autoritats governatives de Barcelona. El seu creixement, iniciat cap a 1922-23, tingué un gran desenvolupament en produir-se la dictadura de Primo de Rivera, que li donà suport en detriment de la CNT.

Tancament temporal d’una empresa o un grup d’empreses dut a terme per part de la direcció en una situació de conflicte laboral. El locaut pot ésser una mesura preventiva, prèvia a la implantació de noves condicions de treball, o a una resposta a les reivindicacions i les posicions de força dels obrers. Considerada fora de la llei en algunes constitucions, fou considerablement utilitzada a l’inici de la industrialització. Actualment hom hi recorre només en una situació extrema, per tal com la interrupció total del procés de producció que suposa tampoc no afavoreix la situació de l’empresa.

‘Nom’ que hom dóna al període del regnat d’Alfons XIII en el qual el general Miguel Primo de Rivera actuà de cap de govern amb poders dictatorial (del 13 de setembre de 1923 al 28 de gener de 1930).

Organisme cívic creat a Barcelona, el 1920, per combatre les activitats terroristes provocades pels elements extremistes, tant patronals com obrers. Era domiciliat a l’Ateneu Enciclopèdic Popular, i el presidí Rafael Campalans. La Dictadura del general Primo de Rivera el suprimí el 1923.

Nom amb què es coneix l’activitat d’escamots armats de defensa per contratacar l’acció patronal, organitzats pels sectors més radicals de l’anarcosindicalisme.

Organització de gent armada no professional creada en època moderna i inspirada en l’antic sagramental o sometent suprimit amb el decret de Nova Planta (1716). Durant la Guerra Gran, davant l’angoixosa situació de l’exèrcit, elcapità general de Catalunya, comte de La Unión, ressuscità el sometent (1794), que fou novament actiu durant la guerra del Francès (1808-14), i que destorbà els atacs francesos davant Roses, Barcelona i Tarragona.

Més o menys desorganitzat durant les guerres carlines, fou refet el 1855 per iniciativa dels grans propietaris rurals, amb el nom de Sometent Armat de la Muntanya de Catalunya, i adoptà el lema Pau, pau i sempre pau. Des d’aleshores tingué un caràcter de cos auxiliar d’ordre públic. La Primera República l’abolí novament (1873), però poc després fou restablert i resultà summament eficaç per a combatre els carlins, a la tercera guerra. El 1877 publicà una revista titulada “Paz y Tregua”, publicada en català (“Pau i Treva”) des del 1934.

El sometent intervingué al costat de les autoritats en diverses ocasions, com en la detenció de Francesc Ferrer i Guàrdia (1909) a Alella (Maresme) i en l’acció contra vaguistes durant els anys que precediren la Dictadura de Primo de Rivera. Aquest decidí d’estendre el sometent a la totalitat de l’estat espanyol, temptativa que no sobrevisqué la Dictadura (1923-30). A la fi de la guerra civil el sometent restà dissolt, fins que el 1945 fou reorganitzat amb criteris molt peculiars i amb la finalitat principal de combatre el maquis. L’organització del sometent a les ciutats es realitzà únicament damunt el paper. El 1978 el sometent fou desarmat i reduït a simple agrupació civil.

Nom amb què es va conèixer l’organització armada patronal, que es va convertir en una força parapolicíaca, totalment protegida per les autoritats, que va escampar el terror en el món obrer. La patronal catalana no en va tenir prou amb la repressió. Volia posar fi al “perill” sindical i revolucionari, i no es refiava del govern, el qual veia cada cop més inestable i dèbil.

Associació de fabricants o patrons per a defensar llurs interessos econòmics i socials. Hom pot considerar el Cos de Fàbriques de Teixits i Filats de Cotó, creat el 1799, com la primera associació patronal sorgida al Principat. Procurà la defensa dels interessos econòmics propis, en especial el proteccionisme, i posteriorment, a més, la resistència a les demandes dels obrers.

Aquell organisme amplià el seu abast i adoptà diferents denominacions: Comissió de Fàbriques de Filats, Teixits i Estampats de cotó a partir del 1821, Junta de Fàbriques a partir del 1847, etc. Posteriorment, el 1889, hom fundà el Foment del Treball Nacional i, més especialment adreçada a combatre el moviment obrer, la Federació Patronal de Catalunya, creada el 1919 i que tingué una intervenció decisiva en la formació de la Confederació Patronal Espanyola. A partir del 1939, els empresaris foren inclosos en la secció econòmica de l’Organització Sindical, dissolta el 1977. L’organisme cúpula de la patronal a l’estat espanyol és, des del 1977, la Confederación Española de Organizaciones empresariales.

Tècnica de lluita del sindicalisme revolucionari basat en l’afrontament directe entre patrons i obrers, al marge del marc legal establert, i en la negativa a acceptar qualsevol mediació de persones o institucions no afectades pel conflicte, o bé organismes de conciliació. Les formes més freqüents de l’acció directa són: la vaga, el treball lent, el boicot dels productes o establiments industrials o comercials i el sabotatge.

Activitat terrorista pròpia dels pistolers. Fenomen propi dels anys 1919-23 a l’estat espanyol, tingué una importància especial a Catalunya, on es produí després de l’espectacular ascens numèric de la CNT en 1918-19. La Federació Patronal, a més d’intentar una política de total intransigència enfront de les demandes obreres, costejà una onada d’atemptats contra els quadres sindicals.

Les bandes de pistolers comptaren així mateix amb la protecció dels governadors civils del moment (sobretot el comte de Salvatierra, desembre del 1919 — maig del 1920, i el general Martínez Anido, novembre del 1920 — octubre del 1922) i del cap superior de policia Miguel Arlegui (setembre del 1919 — octubre del 1922). Fins el 1920 els pistolers, sota el comandament successiu de Bravo Portillo i el baró de König, actuaren de tota manera amb una relativa independència i intentaren en ocasions l’extorsió prop de la mateixa patronal. Després, l’aparició dels Sindicats Lliures significà, a part la prossecució del pistolerisme (amb noms com Antoni Soler, El Mallorquí, o Innocenci Feced, etc), un intent de dividir el moviment obrer. Foren morts, entre molts altres, els caps sindicalistesPau Sabater (1919), Evelino Boal (1921) i Salvador Seguí (1923).

Òrgan de premsa de la federació de societats obreres del mateix nom que aparegué a Barcelona com a setmanari el 19 d’octubre de 1907. Havia d’ésser fins el 1939 el més important periòdic del sindicalisme del Principat. Pogué aparèixer gràcies al suport financer de Francesc Ferrer i Guàrdia, i en la seva primera època, fins el 9 de juliol de 1909, hi col·laboraren anarquistes, sindicalistes i socialistes. Fou dirigit inicialment per Jaume Bisbe, i actuaren com a redactors Josep Cassasola, Antoni Colomé, Enric Ferrer, Tomàs Herreros, Miguel V.Moreno, Grau i Anselmo Lorenzo; Antoni Badia i Matamala n’era l’administrador.

A partir del setembre del 1908 passà de fet a ésser l’òrgan de la Confederació Regional de Solidaritat Obrera de Catalunya. La seva segona època (febrer del 1910 — setembre del 1911) acompanyà el procés de fundació de la CNT i el director fou Joaquim Bueso, que substituí Tomàs Herreros. Una tercera època s’inicià pel maig del 1913, i pogué prolongar-se fins al febrer del 1919, suspesa la seva publicació arran de la vaga de La Canadenca. Presidí la reorganització de la Confederació Regional Catalana i després, a partir del 1915, de la mateixa CNT. Passà a ésser diari al començament del 1916, i en el cos de redacció figuraren Andreu Cuadros, Manuel Andreu, Josep Negre, Josep Borobio, Agustí Castellà i Ángel Pestaña. Aquest, director després de la vaga revolucionària de l’agost del 1917, assolí un gran èxit professional en publicar una sèrie de documents que posaren de manifest la relació de Bravo Portillo amb l’espionatge alemany. Fou en aquest període que el periòdic assolí difusió a tot l’estat espanyol; era, a més d’òrgan de la Confederació Regional del Treball de Catalunya, el portaveu de la CNT, subtítol que no abandonà fins el 1939. No pogué reaparèixer fins el 5 de març de 1923, i aviat tornà a ésser dirigit per Pestaña, que retrobà la tirada anterior de 15 000-30 000 exemplars. La Dictadura de Primo de Rivera n’obligà de nou la suspensió, primer temporal (octubre-desembre del 1923) i després definitiva (maig del 1924). La reaparició no es produí fins el 31 d’agost de 1930, en temps del general Berenguer. Joan Peiró en fou el director i Sebastià Clara, Pere Foix, Ramon Magre i Eusebi C.Carbó els redactors.

El domini sindicalista sobre el periòdic —amb una tirada d’uns 50 000 exemplars— es mantingué sota la direcció de Clara (novembre del 1930 — juny del 1931), i de nou de Peiró, fins que per l’octubre del 1931 aquest provocà la dimissió de tota la redacció (amb Clara, Magre, Fornells, Gibanel, Alfaradre) davant les acusacions de conxorxa amb Esquerra Republicana fetes per la FAI. Es produí llavors un canvi d’orientació, amb l’ascens a la direcció de Felipe Alaiz, el qual es confirmà amb Llibert Callejas (juliol del 1932 — juliol del 1933), després d’un tímid intent de concòrdia envers els trentistes portat a terme per Josep Robusté (març-juliol del 1932). Succeí a Callejas Manuel Villar (juliol del 1933 — 1936), de nou Callejas (1936), i a partir del juliol del 1936 Jacinto Toryho; pel maig del 1938 se’n féu càrrec Josep Viadiu. Durant aquest període, les principals suspensions del diari es produïren arran dels putsche revolucionaris desencadenats en 1932-33 (així, en gener-febrer del 1932, gener del 1933, desembre del 1933-abril del 1934) i de la repressió que se seguí dels fets d’Octubre de 1934 (així, en octubre-desembre del 1934 i maig-juliol del 1935). “Solidaridad Obrera” es publicà a Barcelona fins el 24 de gener de 1939.

Després els seus tallers foren presos per editar “Solidaridad Nacional”. El seu prestigi, així com la repressió a Barcelona, provocà la multiplicació d’òrgans obrers arreu de l’estat espanyol amb la mateixa denominació: Gijón (1909-10, 1916, 1918-26), Bilbao (1919-20), València (1919-23), Sevilla (1920), Vigo (1920 i 1922), la Corunya (1920-25), Santiago de Compostel·la (1925), etc. A l’exili, i a partir de l’any 1944, la CNT “apolítica” féu aparèixer de nou “Solidaridad Obrera”, i posteriorment també, a París, Gómez Peláez i després Joan Ferrer publicaren un suplement literari (gener del 1954-desembre del 1961).

Finalment, hom féu aparèixer de nou a Barcelona, clandestinament, una publicació amb el mateix nom com a òrgan de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (1976), continuant altres moments anteriors de publicació clandestina a l’interior de l’estat espanyol. A partir de la legalització de la CNT, es publicà regularment, amb periodicitat quinzenal i tingué un tiratge de 20 000 exemplars i una difusió d’àmbit estatal. Arran de l’escissió cenetista del 1980, el sector “històric” n’ha continuat la publicació a Barcelona, bé que amb poca irradiació, mentre que els “renovadors” editen, des del 1981, una altra “Solidaridad obrera” a València, portaveu del Comitè Nacional de la Confederació.