Fàbrica
Conjunt d’instal·lacions industrials (edificis, maquinària, etc) destinades a la transformació o conservació de primeres matèries o a la producció d’objectes a partir d’elements més simples.
Burgesia
En el sistema capitalista de divisió del treball i de relacions de la propietat sorgit a Europa a mesura que anava desapareixent l’estructura social medieval en estaments, estrat social els membres del qual són posseïdors del capital industrial i financer. Amb l’aparició de la Revolució Industrial, esdevinguda a Anglaterra als ss XVIII i XIX, i l’expansió de la industrialització al continent, aparegué la burgesia industrial. Amb ella aparegué el concepte modern de burgesia, antagònica del proletariat. La seva història es confon aleshores amb la del capitalisme.
Classe social
Grup social que es distingeix dels altres per la seva relació de propietat respecte als mitjans de producció i de distribució.
Societat classista
Societat dividida en classes. Es tracta del model típic de la societat burgesa capitalista, on cada grup -o classe- es classifica en la jerarquia social en funció de la seva propietat o el seu capital. Així, els nous grups socials venen definits per la propietat o el capital que posseeixen, distingint-se un ampli ventall de categories socials, des de les classes altes-riques fins a les classes més baixes-pobres.
Societat classista Llegeix més »
Capitalisme
Sistema o mode de producció caracteritzat per la tècnica avançada, la propietat privada dels mitjans de producció i la recerca del benefici màxim.
Industrialització
Procés a través del qual es transforma l’estructura productiva tradicional d’una formació social cap a l’enfortiment i modernització dels sectors industrial i de serveis.
Industrialització Llegeix més »
Moviment obrer
Conjunt d’accions de la classe obrera per reclamar l’atenció social sobre els seus problemes i fer pressió per resoldre’ls mitjançant diverses formes d’organització. L’acció i l’organització les obrers va anar guiada per les teories socialistes, molt especialment pel marxisme i l’anarquisme.
Valoració del #30J: Surt del Twitter. Surt del Facebook. Pren el carrer
Convocades per la Coordinadora d’Informàtica de la CGT, el dia 30 de juny van sortir als carrers de Madrid, Barcelona i Saragossa les i els treballadors del sector, per a protestar pels abusos de la patronal i en defensa de la dignitat del seu treball.
Aquesta és la valoració que hem realitzat de la manifestació informàtica.
1. Les mobilitzacions del 30J s’han plantejat com un començament. S’està tractant de canviar la realitat d’un sector dissenyat per a curtcircuitar des d’un principi els mecanismes de pressió col·lectiva dels treballadors. Perquè es comenci a conscienciar un sector com el TIC i donar passos per a millorar les nostres condicions laborals, el treball sindical ha de tenir dues potes: el carrer i la xarxa.
2. El sindicalisme en el sector TIC s’enfronta a un problema fonamental: la dispersió. Els sindicats històricament han defensat que sigui el mateix obrer el que realitzi la mateixa funció en el seu centre de treball, i que si ha de ser substituït, ho sigui per un altre en les mateixes condicions laborals. En els grans projectes informàtics les i els treballadors són constantment intercanviats a través d’un laberint de subcontractacions, per a realitzar les mateixes tasques, però a través d’empreses amb pitjors condicions laborals.
Tots i cadascun dels dogmes sindicals no s’apliquen en el nostre sector: els treballadors d’una empresa no comparteixen centre de treball (treballen en el client), aquest pot canviar amb regularitat (al canviar el treballador de projecte) i l’entorn del treballador són companys d’altres empreses, amb altres condicions i altres convenis. Com es pot realitzar una activitat sindical en aquestes condicions tan heterogènies? I per què no hi ha hagut una resposta major aquest 30J?
3. Com es deia en el lúcid text realitzat a la calor del 30J Sudoer Rise Up! ( https://lapulgaylalocomotora.wordpress.com/2012/06/28/sudoer-rise-up/ ), la informàtica és el primer gran sector nadiu neoliberal, amb treballadors aïllats i desmobilitzats.
Però assistim en aquest nou segle a canvis en el sector TIC qualitatius (comencen a aparèixer seccions sindicals en cada vegada més empreses) i quantitatius (hi ha ja en l’actualitat un nombre significatiu de conflictes laborals). Un sindicalisme en xarxa està sent la resposta a la fragmentació imposada en el sector. El sindicalisme en el sector TIC no té capacitat per a superar físicament la barrera de la dispersió i la deslocalització (no es té accés directe als treballadors), però si que la té per a reinventar la seva activitat en (la) xarxa.
El treball sindical en xarxes socials i altres espais de socialització a internet durant el 30J ha estat un primer pas, visibilitzant que un nou sindicalisme ha fet la seva aparició. Un nou sindicalisme que ja es mou dintre de la cadena de subcontractacions, dintre de les guàrdies, lliuraments demencials i hores extra sense remunerar, dintre d’una realitat on el sindicalisme clàssic es veu com una cosa incomprensible, llunyana i inaplicable.
4. Aquesta vegada uns quants centenars de persones sortim al carrer aquest 30J. Com vam dir al principi, el sector TIC ha d’estar en el carrer i el la xarxa, i aquí és on internet juga una posició ambivalent. I és que Internet és part de la solució i part del problema. Gràcies a la xarxa, la Coordinadora d’Informàtica ha aconseguit arribar aquest 30J a treballadors als quals mai hauria contactat fent repartiments i enganxades de cartells a l’ús. Ara cal aconseguir que la gent faci una mica més que “m’agrada” en el Facebook o fer RT en Twitter.
Internet desincentiva el compromís polític real, és a dir, compromís que suposa l’estar físicament en les manifestacions, en les jornades de lluita i en les vagues, i no veient que es diu en Twitter a través d’un SmartPhone. Probablement per aquest compromís tan fràgil que possibilita internet és pel que ens hem manifestat centenars i no milers de persones. Però no pot contemplar-se la vida només a través de la pantalla d’un ordinador. La lluita en el sector TIC tampoc. Anem al carrer.
5. Finalment, cal ressaltar que internet no és només un flanc feble per al sindicalisme, també per al capitalisme. La subcontrata de Telefònica Avanzit Telecom està en vaga indefinida per a lluitar contra un terrible ERO. El mateix 30J l’empresa Avanzit denunciava en els mitjans sabotatges que han deixat a milers de clients sense telèfon i sense ADSL (com en el Vallès Oriental ). El llocs com Bigues i Riells i Palau-solità i Plegamans fins i tot va haver d’intervenir la policia perquè els piquets van tractar d’impedir la reparació de les caixes danyades.
Siguem conscients de la força i el poder que tenim els treballadors del sector informàtic i les noves tecnologies. Si parem les màquines, es para el món. Comencem a treballar perquè tot el sector es planti de debò en la pròxima vaga general, i en totes les vagues de sector o d’empresa que plantegem.
Surt del Twitter. Surt del Facebook. Pren el carrer.
Coordinadora d’Informàtica de la CGT
Valoració del #30J: Surt del Twitter. Surt del Facebook. Pren el carrer Llegeix més »
Es clou amb èxit el Curs de Prevenció Riscos Laborals realitzat a Igualada
El 25 de juny va acabar el Curs de Prevenció Riscos Laborals de 50 h. amb el lliurament dels Diplomes acreditatius als 25 assistents, curs que setmanalment hem vingut celebrant a Igualada des del 23 d’abril, organitzat conjuntament amb la Federació Comarcal de l’Anoia de la CGT.
Els continguts de l’acció conformen una formació de nivell bàsic a l’àmbit de la formació en matèria de riscos laborals, però que és considerada com grau mig-superior en l’àmbit de la formació contínua.
Aquesta formació es va realitzar d’acord amb el temari de l’annex IV del RD 39/1997 que qualifica als participants per a desenvolupar les funcions de nivell bàsic (treballador designat, delegat de prevenció o recurs preventiu), millorant el perfil professional dels treballadors/es participants.
L’alt grau de responsabilitat i assistència de qui ho van rebre ens fan albirar un futur encoratjador per a nous projectes formatius en aquesta Comarcal. Culminem en una celebració d’amigable confraternització i companyerisme en els locals sindicals de la Federació.
Enhorabona als assistents.
Secretaria de Formació de la CGT de Catalunya
Es clou amb èxit el Curs de Prevenció Riscos Laborals realitzat a Igualada Llegeix més »
Campanya de solidaritat amb Andreu del Cabo, acomiadat per TMB
El company Andreu del Cabo ha estat acomiadat de l’empresa on treballa des de fa deu anys, Transports de Barcelona TMB (autobusos).
Des de l’any 2008 l’Andreu ha vist com TMB li ha anat obrint, un després d’un altre, expedients que s’han tancat amb nombroses sancions fins que ha arribat l’últim expedient que l’empresa ha decidit resoldre’l directament amb una carta acomiadament.
L’Andreu és militant de la CGT, i delegat sindical fins a fa dos anys. És un company compromès que s’ha implicat a fons en la lluita per la millora de les condicions laborals de tota la plantilla de TMB.
L’Andreu és un company valent que sempre ha denunciat els abusos i les corrupteles de la prefectura de la nostra empresa i sempre ha estat en la primera línia en les nostres mobilitzacions i és aquest el veritable motiu pel qual TMB l’ha acomiadat.
Des de la secció sindical de CGT a Autobusos de Barcelona TMB demanem a la ciutadania en general i a les seves organitzacions en particular que enviïn missatges solidaris amb el company Andreu del Cabo a l’Adreça electrònica de Joaquim Forn, President de TMB i Primer Tinent d’Alcalde de l’Ajuntament de Barcelona, a través del següent formulari:
Enviar copia al coordinador de la campanya: mercader60@nullhotmail.com
Campanya de solidaritat amb Andreu del Cabo, acomiadat per TMB Llegeix més »
CGT s’oposa a que es perllongui la vida de la central nuclear de Garoña fins al 2019
El govern del PP ha fet marxa enrere al tancament de Garoña. El Ministeri d’Indústria ha revocat l’ordre per la qual s’acordava el tancament de la central nuclear de Santa María de Garoña per al 6 de juliol de 2013. La nova ordre publicada en el BOE estableix que abans del pròxim 6 de setembre el titular de la nuclear, Endesa i Iberdrola, podrà sol·licitar del Ministeri d’Indústria una renovació de l’autorització d’explotació per un període no superior a sis anys, fins al 2019.
El passat 21 de maig de 2012, la Confederació General del Treball va presentar al ministre Soria les al·legacions en contra del procediment que permetia ampliar la vida de la central nuclear per entendre que atemptava contra el principi de seguretat jurídica, al contrariar una ordre del propi Ministeri i ratificada per la Sala del Contenciós Administratiu de l’Audiència Nacional en la qual CGT va ser part.
CGT entén que la decisió del govern del PP ve a anul·lar un acte favorable per al sindicat, que no és altre que el cessament en l’explotació de la central de Garoña, així com per a altres col·lectius socials i ecologistes, i els milers de ciutadans i ciutadanes que porten reclamant el tancament de la central.
Així mateix CGT qualifica de temerària la celeritat amb la qual la decisió ha estat adoptada pel ministre Soria, doncs no ha comptat amb el temps suficient per a realitzar amb rigor les anàlisis i valoracions pertinents dintre del propi procediment administratiu.
No pot desprendre’s
CGT s’oposa a que es perllongui la vida de la central nuclear de Garoña fins al 2019 Llegeix més »
CGT aconsegueix 6 delegats en les eleccions sindicals al Consorci de Biblioteques
CGT obté 6 delegats en les eleccions sindicals al Consorci de Biblioteques
CGT aconsegueix 6 delegats en les eleccions sindicals al Consorci de Biblioteques Llegeix més »
Ateneu
Associació científica i literària dedicada a elevar el nivell intel·lectual dels seus associats mitjançant discussions, conferències, cursos i lectures. El nom prové del temple dedicat a Atena d’Atenes i de l’Ateneu de Roma, i fou aplicat a diverses societats sorgides a París a la fi del s XVIII: Athénée de París fundat el 1785 per Jean-François Pilâtre de Rozier, Athénée des Arts (1792). El 1824 Walter Scott i Thomas Moore fundaren a Londres la més famosa de les associacions d’aquest nom: The Atheneum. El 1820, seguint l’exemple dels ateneus francesos, Alcalá Galiano i d’altres liberals fundaren a Madrid l’Ateneo Científico y Literario: dissolt pel triomf absolutista del 1823, fou reinstaurat el 1835. L’any següent el «Diario de Barcelona» publicà una crida per tal de constituir un Ateneu Català, que no fou fundat fins al cap de vint-i-quatre anys (1860).
Semblantment sorgiren l’Ateneu Balear a Palma de Mallorca (1862), l’Ateneu Mercantil de València (1876), l’Ateneu Científic, Literari i Artístic de Maó (1905) i d’altres en nombroses poblacions del Principat, molt sovint amb especial vocació històrico-arqueològica, els quals s’aplegaren en els Congressos d’Ateneus i Associacions de Cultura que foren celebrats a Reus (1911) i a Vilanova i la Geltrú (1912). Des de mitjan s XIX aparegueren els ateneus obrers dedicats a l’ensenyament de la classe treballadora, els quals sostenien escoles primàries i d’arts i oficis: Ateneu Català de la Classe Obrera, de Barcelona, Ateneu Igualadí de la Classe Obrera, etc. A la primeria del s XX nasqué una tendència nova entre els ateneus obrers catalans: un moviment d’universitat popular nascut a Anglaterra del qual fou exponent a Catalunya l’Ateneu Enciclopèdic Popular; també en una línia semblant funcionà l’Ateneu Polytechnicum.
CGT convoca comissions de conflictes a Renfe i Adif com a pas previ a la convocatòria de vagues durant els mesos de juliol i agost
CGT es ve mobilitzant des de 2007 a Adif per, entre altres reivindicacions, acabar amb les pèrdues de càrregues de treball (externalització dels pàrquing, consignes, tancament de línies, etc.) i per a garantir el futur per al personal d’Estacions de Viatgers.
En l’última reunió mantinguda amb la Ministra de Foment el passat 27 de juny, li vam fer saber entre altres qüestions, la nostra preocupació amb la situació del Canal de Venda, amb l’estratègia comercial que estan portant a terme les empreses Renfe i Adif, així com amb la falta de diàleg que es dóna en les dues empreses des de l’entrada del nou equip directiu, que fa impossible, entre altres temes, resoldre aquest conflicte de manera satisfactòria per als treballadors.
A Renfe l’aplicació d’una política tarifaria que suprimeix les despeses de gestió, amb multitud d’ofertes per compra de títols de transport a través d’internet, a més de la instal·lació massiva de màquines autovenda, converteix a l’empresa en un competidor “hostil” que perjudica enormement la continuïtat dels llocs de treball tant del seu personal com d’Adif.
Les modificacions horàries en les circulacions de trens engegades el passat 17 de juny, no compten amb estudis previs d’ocupació que donin a conèixer la demanda real dels usuaris, ni s’han realitzat campanyes prèvies i serioses per a donar a conèixer als viatgers els nous productes. A més, l’engegada de circulacions “low cost” és una aposta clara per reduir llocs de treball en competència directa amb nosaltres mateixos.
Des de CGT entenem que aquestes actuacions per part de les dues empreses produeixen, sens dubte, un minvament en la qualitat del servei, a més de posar de debò en perill la viabilitat de la continuïtat de les càrregues de treball, el futur del servei, el nivell d’ocupació i el futur dels treballadors i treballadores.
Per tot l’anterior, CGT ha presentat Comissions de Conflictes en Renfe i Adif com a pas previ a la convocatòria de vagues durant juliol i agost, amb la intenció que siguin aportades garanties sobre el nivell d’ocupació i de viabilitat del servei, contant amb l’opinió de la representació dels treballadors.
Madrid a 2 de juliol de 2012.
SFF-CGT
“Cal fer sortir del gueto les nostres idees i lluites”
“Cultura Obrera vol promoure les idees, accions i valors inherents al pensament anarquista”
“Els nostres continguts giren generalment al voltant dels moviments socials de Mallorca”
“Cal fer sortir del gueto les nostres idees i lluites” Llegeix més »
Carta oberta a l’alcalde de Reus de la Secció Sindical de CGT a l’Hospital de Sant Joan
El passat 28 de juny els treballadors de l’Hospital de St. Joan ens vam concentrar pacíficament dins el propi recinte de l’hospital per fer arribar el nostre descontent als responsables d’Innova, que es reunien allí en aquell moment. El motiu és de tots conegut: ens retallen la sanitat mentre dia si i dia també es destapen escandols econòmics i pressumptes malversacions de fons públics.
Diferents col·lectius s’uneixen contra els atacs al nostre sistema públic de salut. Reunió a Barcelona el 5 de juliol
Davant la necessitat de convocar accions en contra dels múltiples atacs que està patint el nostre sistema públic de salut, en que destaca ara mateix l’entrada en vigor del Reial Decret RD 16/2012 -batejat com el del “Racisme Sanitari”, diferents col·lectius s’han convocat el proper dijous 5 de juliol a les 19h en uns locals situats al carrer Marquès de Campo Sagrado, 22 a Barcelona. Metro L3 Paral·lel (sortida Sant Antoni). | Veure al mapacom arribar-hi.
Expropiar Repsol. Raons i reptes per recuperar el control social de les corporacions energètiques
La recuperació argentina d’una part de les accions d’YPF privatitzades per Repsol a l’Estat Argentí fa una dècada, va esvalotar el govern espanyol i tot un exèrcit d’opinadors públics, fins i tot, per inversemblant que sembli, els portaveus dels sindicats oficialistes UGT i Comissions Obreres. Sorprenentment, ningú no qüestionà quelcom tan palès, com és la sobirania dels països als seus recursos naturals. Tampoc les irregularitats comeses per Repsol durant una privatització l’any 1999, en un context generalitzat de corrupció i clientelisme polític.
Sobre l’unànim clam, bandereta espanyola en mà, defensant els “nostres interessos” i la seguretat d’inversions espanyoles a ultramar, no mereix més anàlisi que el que puguem copsar cada dia a la pàgina 3 dels diaris o als minuts lluminosos que acompanyen els telenotícies: Repsol patrocina l’ampli ventall mediàtic i sofrim d’un periodisme submís, de molt baixa qualitat i pitjor valentia.
Procés de Montjuïc
El procés de Montjuïc fou el procés militar que seguí a l’atemptat contra la processó del Corpus al carrer dels Canvis Nous a Barcelona, el 7 de juny de 1896, i que causà 12 morts i uns 35 ferits. La repressió afectà especialment l’anarquisme obrerista català, i foren detingudes 400 persones, entre elles els mestres José López Montenegro i Joan Montseny, els propagandistes Anselmo Lorenzo, Fernando Tarrida del Mármol, Sebastià Sunyé, Joan Baptista Esteve Josep Llunas i Pujals i Teresa Claramunt, i l’intel·lectual Pere Coromines. Tots foren reclosos al castell de Montjuïc, foren inclosos en el procediment militar 87 encartats.
Procés de Montjuïc Llegeix més »
Sindicat Únic
Organització sindical que pretengué de superar els anteriors sindicats o societats obreres d’ofici, i que fou adoptada per la Confederació Regional de Treballadors de Catalunya al congrés de Sants del juliol del 1918.
De fet, es tractà de la constitució de sindicats de ram o d’indústria en l’àmbit local composts de diverses seccions corresponents als diversos oficis. Hom pretengué d’augmentar així la capacitat d’acció de les forces sindicals, però hagué de vèncer fortes resistències tant dels sindicalistes més corporativistes com d’altres que denunciaven la possibilitat d’una burocratització del funcionament sindical. El triomf dels sindicats únics al congrés de Sants significà la consolidació de nous dirigents, com Salvador Seguí, Camil Piñón, Simó Piera, Joan Peiró, Josep Viadiu, Manuel Buenacasa, etc, que havien ja intentat des del 1915 la formació d’alguns sindicats únics (com en els sectors de la fusta o de la construcció).
Congrés de Sants
Reunió de la Confederació Regional del Treball de Catalunya, celebrada els dies 28, 29 i 30 de juny i 1 de juliol de 1918 a l’Ateneu Racionalista de Sants (Barcelona). Hi participaren uns 160 delegats en nom de 153 societats i sindicats obrers i 73 860 afiliats (93 dels quals delegats en nom de 54 572 obrers barcelonins, el 73% del total de treballadors representats). Fou la primera reunió regular de la CNT des del 1911 i significà la manifestació de la reorganització confederal iniciada el 1915. Els principals temes discutits foren lògicament organitzatius i se centraren en la discussió dels sindicats únics com a base orgànica de la Confederació, a més de la qüestió de la tàctica de l’acció directa i del contingut anarcosindicalista de la CNT.
En conjunt, el congrés significà un triomf dels sindicalistes —en especial de Salvador Seguí, Camil Piñón, Salvador Quemades, Enric Rueda, Joan Pey i també Ángel Pestaña— els quals, alhora que aconseguien d’imposar el sindicat únic, limitaven la defensa de l’acció directa a una simple recomanació i afirmaren l’apoliticisme i el rebuig dels polítics professionals dins la CNT. El congrés afavorí un extraordinari creixement de la CNT (a la fi d’any els afiliats ja eren uns 345000) i impulsà la seva reorganització a tot l’estat espanyol.
Congrés de Sants Llegeix més »
Ni rescat, ni ajuda, és una invasió capitalista!
No estem davant ni d’un rescat ni d’una ajuda, sinó d’una invasió capitalista. Les condicions que imposa la Comissió Europea (CE) per a la rendició total i la submissió incondicional de l’Estat Espanyol al capitalisme planetari ja han estat explicades i només contenen coaccions imperatives. Fonts comunitàries citades pel diari El País deixen ben clar que “les ajudes que s’acaben de concedir (100.000 milions d’euros) estan estretament vinculades al compliment del pacte fiscal, digui el que digui el Govern. O Madrid compleix, o els diners podrien deixar d’arribar”.
A més, el sistema compta amb fortes institucions que actuen pressionant els governs dels “països gitanos” -tal com despectivament se’ls anomena als passadissos de les institucions oficials europees-: en les últimes setmanes ha guanyat presència el triumvirat fiscalitzador format pel Banc Central Europeu, el Mecanisme Europeu d’Estabilitat i el Fons Monetari Internacional, per assegurar que aquestes recomanacions es compleixin sense més retards, i d’acord amb els objectius que esmentem a sota. A l’assetjament que està exercint la troica, s’han sumat personatges com Hollande, Merkel, Monti o Obama. Però tampoc cal llegir molt entre línies per comprendre com el capitalisme surt beneficiat d’aquestes turbulències, encara que de vegades no les provoqui directament. Quin és el mecanisme?
Ni rescat, ni ajuda, és una invasió capitalista! Llegeix més »
Del saqueig de Caja Madrid al frau de Bankia
Quan i per què Caja Madrid va deixar de ser una caixa amb objectius socials i es va convertir en un tauró financer més? Els successius Plans Estratègics aprovats per l’entitat des del començament de la presidència de Miguel Blesa l’any 1996, han tingut com únic objectiu créixer a costa de promoure l’endeutament familiar i el cicle immobiliari, mitjançant diners barats i polítiques de comercialització molt agressives. Els beneficis anuals es van disparar des del 2,2% el 2002, passant pel 23% el 2005, fins a arribar a l’increïble 117% del 2007. Tot semblava anar vent en popa i els consellers van decidir premiar-se. D’una banda, no van escatimar en préstecs als propis membres del Consell d’Administració, ja sigui a nivell personal i/o a les seves empreses; per un altre, van signar un pla d’incentius a llarg termini per a l’alta Direcció, consistent en una remuneració addicional lligada als resultats anuals de la caixa, articulada a través d’una pòlissa multimilionària d’assegurança a cobrar una vegada complerts els 65 anys.
El Consell d’Administració, liderat durant gairebé 15 anys per Miguel Blesa, al que han acompanyat il·lustres consellers proposats sobre la base dels interessos de partits majoritaris, sindicats majoritaris, grans empresaris i govern regional, es va convertir durant tot el cicle econòmic alcista en el centre de gestió d’un entramat d’operacions econòmiques de foment de la bombolla immobiliària i l’adjudicació de crèdits d’alt risc que s’han demostrat altament rendibles per als seus promotors alhora que ruïnosos per als comptes de l’entitat i les vides de milers de famílies.
Qui controla el Consell d’Administració? En última instància són el Banc d’Espanya i la Comissió Nacional del Mercat de Valors, ambdós amb gran responsabilitat en la desvirtuació de la caixes, però la veritat és que les caixes d’estalvi estan supeditades a les assemblees generals de cada entitat. En el cas de Caja Madrid, l’Assemblea General és l’òrgan responsable d’aprovar els comptes anuals, els canvis estatutaris, redistribuir els diners de l’obra social i regular els diners de les dietes dels òrgans i comissions. Compta amb més de 300 membres que representen a les corporacions municipals, l’Assemblea de Madrid, a empleats i clients (impositors) i a entitats representatives (com la Asociación Madrileña de la Empresa Familiar, la Fundación 1º de Mayo, la Federación Regional de Asociaciones de Vecinos de Madrid o la Fundación Residencia de Estudiantes, entre altres). El rellevant és que els membres de l’Assemblea, que cobren més de 1.200€ de mitjana per assistir a cadascuna de les dues o tres reunions anuals, han vingut aprovant els comptes de l’entitat sense qüestionar, almenys no de manera contundent, el model de “negoci” desenvolupat en l’últim decenni per l’entitat.
Podríem dir que Caja Madrid reuneix de manera integral totes les característiques que defineixen un model bancari fallit per basar unívocament la seva activitat empresarial en els interessos exclusius dels membres polítics o empresarials del seu Consell d’Administració (el 1%) enfront de la ciutadania (el 99%). Entitat clau en el cicle immobiliari, causa principal de la seva situació actual de default, ha estat una màquina preparada per a transferir de forma permanent, i fins a la seva ruïna, els diners dels estalviadors a l’oligarquia empresarial madrilenya en clara connivència amb els interessos dels consellers que depenien dels principals partits polítics. Els “objectius socials” que suposadament havia de perseguir una caixa sense ànim de lucre es van transformar en la gasolina necessària perquè el boom madrileny dirigit pel PP funcionés a ple rendiment.
Caja Madrid ha estat utilitzada en profit d’una minoria. Però l’esmentada “politització” de les caixes no evadeix de la responsabilitat per la seva mala gestió. La solució no és privatitzar. Una entitat financera pública ha de gestionar-se amb criteris d’utilitat social, ser transparent i dotar-se d’organismes de control per a evitar el que ha ocorregut. De tots els personatges que han participat en el Consell d’Administració destaquen cinc amb llum pròpia: Miguel Blesa, Gerardo Díaz Ferrán, Ricardo Romero de Tejada, José Antonio Moral Santín i Rodrigo Rato.
Gerardo Díaz Ferrán era copropietari del Grup Marsans al costat del seu soci Gonzalo Pascual. Entre 2007 i 2010 també va ser president de la CEOE. Quan Marsans va fer fallida, l’administració concursal va determinar que ambdós «utilitzaven la companyia com “un moneder” des del qual traspassaven diners a les seves societats patrimonials provocant així la seva insolvència». D’on va treure diners Ferrán per al seu «negoci»? Entre 2004 i 2009 va rebre préstecs per un import de 34,5 milions, el que equival al 88% per cent del que es va concedir als membres del consell de Caja Madrid. Entre altres, figuren crèdits a familiars per 7,9 milions, tres d’ells hipotecaris, per a les cases dels seus fills. Recentment el jutjat d’instrucció nº 9 de Madrid ha decidit reobrir la investigació per una línia de crèdit de 26,6 milions d’euros. Blesa, el president de l’entitat, ha estat denunciat per concedir aquests crèdits sabent que els negocis de Díaz Ferrán estaven a la vora de la fallida. Sembla que aquesta disputa es resoldrà en els jutjats. Malgrat tot, Ferrán ha aconseguit renovar aquest crèdit, ara sota la presidència de Rato.
El caso Marsans no ha estat l’únic cas de préstecs irregulars. Martinsa-Fadesa, la immobiliària que va tenir la major suspensió de pagaments, va assolir crèdits d’uns 1.000 milions amb Caja Madrid quan la immobiliària estava abocada a suspendre pagaments. En el cas Gescartera, La Caixa i Caja Madrid van ser condemnades l’any 2008 com responsables civils subsidiàries per coadjuvar conscientment al “manteniment de la irregular operativa empresarial que realitzava Gescartera”. Caja Madrid es va haver de fer responsable de 26 dels gairebé 88 milions d’euros del forat.
Ricardo Romero de Tejada es va fer famós amb el tamayazo, aquells dos trànsfugues del PSOE de la Comunitat de Madrid que van provocar la convocatòria de noves eleccions. Així va pujar a Esperanza Aguirre al govern en 2003. En aquest moment, Romero de Tejada estava vinculat als empresaris Francisco Bravo i Francisco Vázquez, amb grans interessos immobiliaris en la comunitat. Bravo i Vázquez van reservar les habitacions d’hotel que Tamayo i Teresa Sáez van ocupar després del cop de mà i van aconseguir diverses oportunes requalificacions a Villaviciosa de Odón (PP). Tejada, per la seva banda, va ser acusat de delictes d’estafa, falsificació de documents i frau comesos en 1998, quan era alcalde de Majadahonda. Tejada va ser succeït en aquest municipi per Guillermo Ortega, vinculat a la trama Gürtel.
José Antonio Moral Santín, el vicepresident de Caja Madrid. Moral va entrar per IU però aviat es va veure que anava al seu aire, establint aliances més que duradores amb els consellers del PP; ha estat aquest partit i la Federació de Banca de CCOO (Comfia) qui
l’han mantingut en lloc tan elevat. Moral ha aixecat molta revolada al conèixer-se el seu sou: 278.000 euros com vocal de Bankia i altres 231.000 com conseller en la matriu de l’entitat, Banco Financiero y de Ahorros.
Però clar, no és l’únic sindicalista milionari: formar part de Caja Madrid és una loteria instantània. En l’actualitat, el dirigent d’UGT, secretari general del sindicat a Madrid, José Ricardo Martínez cobra 181.000 euros a l’any. Martínez va assolir el càrrec gràcies al repartiment acordat pel PSOE amb el PP regional, que buscava suport polític i sindical quan van assolir substituir a Miguel Blesa al capdavant de l’entitat. A més, ha estat triat conseller de la Corporació Cibeles, el holding financer de Caja Madrid, pel que pot cobrar altres 198.000 euros de sou a l’any. Per la seva banda, Francisco Baquero Noriega i Pedro Bedia Pérez, ambdós de CCOO, guanyen més de 300.000 euros com consellers.
Miguel Blesa ha estat el gran president de Caja Madrid, des de 1996 fins a la maniobra aguirrista per a col·locar al seu home Ignacio González. Aguirre va canviar la Llei de Caixes per a tenir més control, el que va ser denunciat davant els tribunals per Gallardón. Aquesta baralla gens dissimulada es va creuar amb les crítiques de Cobo a la presidenta en una entrevista a El País que va dur als aguirristes a demanar la seva expulsió davant Rajoy i en l’Assemblea de Madrid. Aguirre no va aconseguir posar a González, a pesar de tenir un acord amb Tomás Gómez del PSOE, i va haver de cedir davant el triat del PP nacional: el gran Rodrigo Rato. No obstant això, la lideresa no va poder ocultar la seva satisfacció a l’arravassar-li un lloc al “fill de puta” (paraules d’Aguirre) de Gallardón en favor d’IU.
Blesa va ser rellevat del lloc però s’havia blindat bé amb els famosos bonus. El programa de fidelització, sense límit temporal definit, va entrar en vigor el 1 de gener de 2007 i hagués suposat 25 milions d’euros per als seus beneficiaris, els deu membres que en aquest moment integraven l’alta Direcció de Caja Madrid: el propi Blesa i nou executius més: Juan Astorqui, Carlos Martínez, Ramón Ferraz, Rafael Spottorno, Matías Amat, Carmen Contreras, Mariano Pérez Claver, Ricardo Morado i Ildefons Sánchez. Des que Rodrigo Ratova arribar a la cúpula de Caja Madrid, tres membres de l’alta Direcció han sortit de l’entitat financera: el propi Blesa; Juan Astorqui, director de comunicació; i Ricardo Morado, que era el responsable de sistemes; entre els tres han rebut una indemnització de gairebé sis milions d’euros. Blesa va cobrar 2,8 milions; Astorqui, 1,4 milions i Morat, 1,8 milions. Aquests pagaments tindran un ajornament donada la situació de la caixa.
Rodrigo Rato accedeix a la presidència de Caja Madrid i comença l’operació Bankia, entitat resultant del matrimoni de Caja Madrid i Bancaixa, a més d’altres cinc petita entitats (Caja Canarias, Caja Ávila, Caixa Laietana, Caja Segòvia i Caja de la Rioja). Bankia no és altra cosa que un banc privat pagat per tots: milers de milions de gent que havien dipositat els seus diners en caixes d’estalvi públiques, als quals cal sumar els 4.500 milions d’euros de l’Estat a través del FROB. Bankia, el primer banc per dipòsits i actius de residents espanyols, més de 330.000 milions d’euros, va sortir a borsa el 20 de juliol de 2011. A Rodrigo Rato se li va ocórrer treure a Borsa l’entitat per a seguir amb el creixement financer del nou banc a costa dels diners de molta gent. Les accions, que van captar els diners de 400.000 estalviadors gràcies a una costosa campanya publicitària, han passat de 3,75 euros a 1 euro en menys d’un any. Després del fracàs, que porta probablement diversos delictes associats, Rodrigo Rato abandona la presidència de Bankia, no així la de Caja Madrid, emportant-se una indemnització de 2,1 milions d’euros.
Després de realitzar una anàlisi de les pràctiques financeres de Caja Madrid i Bankia, podem afirmar que el deute contret és il·legítim, perquè es deu al lucre dels consellers i empresaris afins en connivència amb partits polítics i grans sindicats (en ordre de resposabilitat: PP, PSOE, IU, CCOO i UGT). No van dubtar a concedir préstecs de risc a empreses, constructores i particulars. No van dubtar a vendre preferents a avis i estafar sense objecció a molts amb l’arrodoniment a l’alça d’hipoteques. No van dubtar a crear un banc privat a partir de caixes públiques i treure’l a Borsa agreujant la crisi del país. Si se’n van de rosites vindran molts altres darrere. Ja s’ha llançat una querella ciutadana contra Rato i l’exconseller de Caja Madrid, Miguel Blesa, anirà als tribunals pels préstecs fraudulents a Díaz Ferrán. Només la matriu de Bankia, en mans de l’Estat, costa 13.635 milions.
El rescat europeu per valor de 100.000 milions d’euros anirà a parar als bancs, sobretot a Bankia. Per tot això és necessària una auditoria d’aquest deute il·legítim i que es depurin responsabilitats. Els culpables d’aquest desastre han de respondre amb el seu patrimoni i acabar en la presó. Però no hem d’oblidar que Bankia està pagada per tots i que els seus habitatges, amb escàs preu en el mercat, segueixen tenint un enorme valor social si se’ls dóna un ús apropiat.
29/06/2012.
http://madrilonia.org/2012/06/del-saqueo-de-caja-madrid-al-fraude-de-bankia/
* En l’article original hi trobareu enllaços a moltes de les informacions aportadesen l’article.
Del saqueig de Caja Madrid al frau de Bankia Llegeix més »
Tercera Internacional / Komintern
Organització que reunia els representants de tots els partits comunistes del món, fundada a Moscou al març de 1919 després del triomf de la Revolució bolxevic. Per ingressar-hi s’exigia l’acceptació de les tesis marxistes-leninistes, la qual cosa va fer que els partits socialistes no s’hi adherissin i fundessin la seva pròpia Internacional socialista el 1923. Amb l’arribada de Stalin al poder (1924), es convertí en un instrument més de la política exterior de l’URSS. La influència del Partit Comunista de l’URSS hi era determinant. Es va dissoldre el 1943.
Tercera Internacional / Komintern Llegeix més »
Comunisme
Sistema d’organització social que proposa l’abolició de la propietat privada i la comunitat de béns (mitjans de producció i béns de consum). El comunisme va lligat als corrents del socialisme marxista