CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

Etiqueta: Cultura alternativa / Contracultura

Michel Onfray i el post-anarquisme

Entro en una llibreria i veig un llibre que em crida l’atenció. La coberta no m’agrada gens, però l’autor és força conegut en el meu cercle d’amistats. Deu ser l’únic filòsof (viu) que tothom coneix i comenta de tant en quant. I em crida l’atenció. Què deu tenir aquest autor? M’emporto el llibre a casa. Es titula “Filosofar como un perro” i l’ha escrit Michel Onfray (Capital Intelectual, 2013). Començo a llegir-lo i em quedo fascinat.

És un recull d’articles de caire polític i social que s’han publicat el darrers a la premsa escrita francesa. Què té d’interessant específicament? D’una banda, la temàtica, que incideix en el temes clau per entendre de manera crítica l’organització de la societat desenvolupada i democràtica d’ara mateix: la denúncia de l’actuació d’una dreta liberal i també la d’una esquerra que, com qui diu, és encara més liberal que la dreta liberal; la constatació de la precarització de les classes populars, els límits del sistema electoral, les xarxes del clientelisme en els grups mediàtics i la importància, per triomfar, de valors com la pedanteria, l’arribisme i l’esnobisme; l’actitud totalitària de les religions monoteistes (el catolicisme, el judaisme, l’islamisme i, oh sorpresa, el consumisme capitalista, elevat ja a categoria de religió), la decadència cultural d’Europa, la crítica a la psiquiatria, etc. Absolutament incisiu i brillant.

Una altra part dels articles construeix un nou cànon del pensament occidental: Camus sí, Sartre no; Calvino no, Servet sí, Freud mai… Sí i sí a les reflexions de Foucault sobre el tancament, la disciplina i la presó; sí a la micropolítica i les microresistències en Deleuze i Guattari, sí a l’ètica per al tracte dels animals en Derrida, etc. El llibre em resulta immens i apassionant. I el millor de tot, és que ésllegeix de forma molt planera, de veritat.

Llegir més »

‘El curt estiu de l’anarquia. Vida i mort de Durruti’, de Hans Magnus Enzensberger

El curt estiu de l’anarquia.
Vida i mort de Durruti.

de Hans Magnus Enzensberger

Virus editorial, 400 pàgs, 2014
Traducció de l’alemany: Anna Soler Horta

La primera edició en català d’una obra de referència a nivell internacional sobre la vida i la figura de Durruti

És així com s’ha d’entendre la novel·la de Durruti; no com una biografia fruit d’una recopilació de fets, i encara menys com un discurs científic. El seu camp narratiu va més enllà de la semblança d’un personatge. Engloba l’entorn, l’intercanvi amb situacions concretes sense les quals aquest personatge seria inimaginable. Durruti es defineix a través de la lluita, que dóna forma a la seva aura social.

Llegir més »

Antònia Fontanillas Borràs

BIOGRAFIA D’ANTÒNIA FONTANILLAS.

Antònia Fontanillas Borràs, Barcelona(1917)-Dreux(2014)

El 29 maig 1917 neix a Barcelona la militant anarquista i anarcosindicalista Antònia Fontanillas Borràs. Filla de militants i néta dels destacats llibertaris Francesca Saperas Miró i Martín Borràs Jover. Amb vuit anys va emigrar amb la seva mare i germans a Mèxic. Va assistir a l’escola durant sis anys i es va tornar una gran lectora, especialment de literatura social i llibertària. Arran de l’expulsió del seu pare de Mèxic en 1933, tota la família va tornar a Catalunya. Va trobar treball en una empresa litogràfica i es va adherir a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i les Joventuts Llibertàries, i va ser triada delegada de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) d’Arts Gràfiques. Quan va esclatar la guerra, va intentar allistar-se com a miliciana en l’expedició a Mallorca i va acabar com a administrativa al diari Solidaridad Obrera de Barcelona. Després de la victòria franquista va residir a Barcelona, va participar en la FIJL ia casa es van compondre diversos números clandestins de Solidaritat Obrera – almenys 14 númerosentre gener i novembre de 1945.

Llegir més »

Exposició i homenatge a Antònia Fontanillas Borràs, el 30 de desembre a Barcelona

Programa d’activitats i organització de l’exposició

– Espai: Biblioteca Arús, el 30 de desembre de 2014, 19 a 22 h..

– Ordre de les intervencions:

1- Inauguració de l’acte homenatge i presentació: Maria Isabel Giner i Molina (Directora de la BPA), o qui considerin més adequat dins de la BPA per tal de presentar l’homenatge i el fons Antònia Fontanillasde la BPA.

Llegir més »

Reedició d’un llibre clau de l’anarquista Emma Goldman: ‘Viviendo mi vida’

Viviendo mi vida

Emma Goldman

Capitán Swing, 2014, 562 pàgines.

Emma Goldman (Kaunas-Lituania, 1869-Toronto-Canadà, 1940), era filla d’una família jueva lituana quan aquesta nació formava part de l’imperi rus. Quan tenia 13 anys es va traslladar amb la seva família a Sant Petersburg. Als vint anys va immigrar amb la seva germana Helena als Estats Units, instal·lant-se primer a Nova York on va arribar a muntar una cooperativa de costureres i es va casar amb un emigrant nacionalitzat als Estats Units. Malgrat que el matrimoni va durar deu mesos li va servir per conservar la nacionalitat nord-americana.

Emma aviat es va veure involucrada en el moviment anarquista i es va convertir en una propagadora de les idees de Bakunin. Les seves memòries són precisament un cant a la vida i a l’esperança i un generós activisme de propaganda de l’anarquia.

Llegir més »

El mite Durruti: memòria clandestina, història silenciada

Devia ser un dissabte de gener de 1999. Aleshores recollia compulsivament material i testimonis per plantejar una encara indeterminada tesi doctoral sobre aspectes culturals i filosòfics de l’anarquisme històric. Després de moltes reticències, vaig acordar una trobada amb Diego Camacho Escámez (Almeria, 1921 – Barcelona, 2009), identitat administrativa amagada rere el “nom de guerra” d’Abel Paz. Amb una prudent formalitat, vaig arribar puntual al seu pis del carrer Verdi. Ell, pràcticament es va aixecar del llit per rebre’m. Estava tan acostumat a què el maltractés l’acadèmia que en els primers moments vaig percebre desconfiança i un punt d’hostilitat.

Entre piles de llibres desordenats i una pica plena de plats per rentar, vaig trobar els estris imprescindibles per fer cafè. Mentre el preníem, va començar a xerrar entre una espessa boira de fum de tabac negre. Explicava mil i una coses, de manera desordenada, en una barreja d’anècdotes personals, lectures, testimonis de l’època, interpretacions heterodoxes, crítiques al relat històric canònic, imprecacions contra gurus de la cultura i reivindicacions de figures oblidades. No responia a cap de les meves preguntes, tanmateix, les seves respostes resultaven més interessants i fascinants del que podria haver previst el meu elaborat guió. Tres hores després, mentre tornava a Girona m’adonava que el meu plantejament inicial era erroni. No es pot intentar tractar com objecte històric allò que és subjecte, actiu, amb identitat pròpia. Cal escoltar abans d’opinar. És necessari fer cures periòdiques de desintoxicació de prejudicis.

Llegir més »

Presentació del llibre ’BULTACO: Del mito a la realidad (1958-1983)’, el 12 de desembre a Rubí

DIVENDRES 12 DE DESEMBRE, A LES 18,30h

PRESENTACIÓ DEL LLIBRE: BULTACO: Del mito a la realidad (1958-1983)

LLOC: Espai Cultural CGT Rubí, Plaça Anselm Clavé 4-6.

ORGANITZA: FUNDACIÓ SALVADOR SEGUÍ I CGT RUBÍ

La CGT de Rubí en col·laboració amb la Fundació Salvador Segui fem la presentació als nostres locals d’un llibre que analitza el naixement del moviment obrer en la fàbrica de motocicletes BULTACO La seva lluita és un exemple d’auto-organització dels treballadors en les dures condicions laborals imposades pel franquisme en el tram final de dictadura. A través dels autors descobrirem com a pesar de la clandestinitat, les sancions i la repressió, s’aconsegueixen les primeres victòries en millores salarials, en la lluita contra les hores extres, contra les primes i contra l’augment dels ritmesde producció.

Llegir més »

Entrevista a Andrea Staid sobre el panorama editorial llibertari a Itàlia: “En el món llibertari italià està molt desenvolupat el treball editorial”

A través d’aquesta entrevista al company italià Andrea volem presentar un panorama del moviment llibertari italià i més concretament del ric entramat cultural que les i els anarquistes estan creant a Itàlia.

– Andrea, presenta’t per favor.

Hola a totes i tots, em dic Andrea Staid, em costa presentar-me seriosament. El primer que dic quan m’ho pregunten és que sóc un ciutadà del món, però per a respondre’t més ajustadament et diré que sóc activista llibertari, un antropòleg que treballa en la cooperativa llibertària Elèuthera; escric per a revistes com A rivista i Libertaria i sóc docent d’Antropologia cultural en el NABA (Nuova Accamedia di Belle Arti, Milà).

Llegir més »

Remedios Varo, una dona llibertària

Remedios Varo Uranga Anglès (Girona), 1908 – Mèxic, 1963.

Pintora surrealista anarquista. Va crear el seu propi estil i va contribuir a una nova visió de la dona en l’art, entesa no com musa del geni masculí, sinó com subjecte de l’activitat creadora. La seva interesantísima obra no ha estat degudament reconeguda. Pot ser que per les seves idees anarquistes, la seva adscripció als moviments surrealistes, artista bohèmia i dona lliure, no fou bé vista en una societat patriarcal.

Remedios va néixer el 16 de desembre de 1908 a Anglès, província de Girona. Filla d’una argentina d’origen basc, Ignacia Uranga, i de l’andalús Rodrigo Varo, lliurepensador i esperantista, enginyer hidràulic, que per la seva professió va residir en diverses ciutats d’Espanya i el Marroc, del que va aprendre la perspectiva i el dibuix.

El 1924 ingressa a l’Acadèmia de San Fernando de Madrid, va ser una de les primeres dones estudiants d’aquesta acadèmia. Companya d’estudis de Salvador Dalí, Maruja Mallo i García Lorca, amb ells freqüenta els cercles avantguardistes de la Residència d’Estudiants i s’interessa pel surrealisme i la seva concepció onírica del procés creatiu, així com per la ruptura dels límits entre realitat i fantasia.

Acaba els seus estudis el 1930 i es casa amb l’anarquista Gerardo Lizarraga, dibuixant surrealista. Resideixen a París un any i el 1932 retornen a Espanya atrets per l’activisme insurreccional anarquista que alguns avantguardistes identificaven amb la revolució surrealista. S’estableixen a Barcelona, on treballen realitzant treballs publicitaris. Remedios es va integrar en l’avantguarda catalana, interès que comparteix amb el seu amic, el pintor Esteban Francès.

El 1935 se separa de Gerardo Lizarraga. Es relaciona amb altres artistes avantguardistes, amb qui integra el grup logicofobista, corrent contrari a la lògica, de la qual va arribar a ser la principal representant. Va participar en l’exposició d’aquest grup a Barcelona el 1936, juntament amb Leandro Cristòfol, Esteban Francès, Antonio García Lamolla, Maruja Mallo i altres.

El 1936 esclata la Guerra Civil espanyola, Remedios, encara que era pacifista, s’implica en la lluita opositora al cop d’estat militar. El poeta surrealista Benjamin Péret ve a Barcelona, pocs dies després de l’aixecament, per a ajudar als antifeixistes i s’incorpora a la columna Durruti. S’enamora de Remedios. Péret s’integra en el POUM i al juny de 1937, després de la il·legalització del partit, ha de marxar a l’exili francès; amb ell marxa també Remedios. S’estableixen a París, on Péret la introdueix en el cercle dels surrealistes, amb André Breton com a capdavanter. Es queden a París fins a la invasió nazi.

L’any 1940 és feta presonera pels alemanys i a l’any següent un americà, Varian Fry, els ajuda a escapar a Mèxic, on formaran part d’un grup d’artistes exiliats, entre els quals estaven Leonora Carrington, Gunther Gerzso i Estebán Francès. La política del president Lázaro Cárdenas va fer possible que els refugiats rebessin asil i permís per a treballar, però no era fàcil, Péret va aconseguir fer classes de francès en l’Escola de Pintura i Escultura de la Secretaria d’Educació Pública de Mèxic; però va ser sobretot per Remedios per qui van poder sobreviure. Ella va haver de guanyar els diners perquè la família tirés endavant, amb els seus coneixements i habilitats agafava tots els treballs que trobava.

Per mitjà de Gerzso va trobar treball en l’oficina britànica de propaganda antifeixista, feia diorames i petits muntatges escènics per a il·lustrar les victòries aliades, que s’exhibien en els aparadors a fi d’atreure al públic mexicà a la causa aliada a Europa; compartia aquest treball amb Lizarraga i Francès. En la seva casa es forma un cercle d’amics: Esteban Francès, Gerardo Lizarraga, Leonora Carrington, Gordon Onslow-Ford, César Moro, Eva Sulzer, Octavio Paz, Kati i José Horna, Gunther Gerzso i altres.

El 1947 se separa de Benjamin Péret. Va a Veneçuela on treballa en l’Institut de Malariología, fa dibuixos detalladíssims dels mosquits transmissors de la malària. El 1949 retorna a Mèxic i segueix realitzant treballs comercials. El 1952 es casa amb Walter Gruen, qui la convenç perquè deixi els treballs comercials i es dediqui a la pintura “de debò”. Fins a llavors sempre s’havia ocupat més dels seus companys artistes que de si mateixa i és a partir de no tenir aquesta càrrega quan pot dedicar-se a la seva obra i aconsegueix una rellevància extraordinària. En 1955 participa en una exposició col·lectiva. A l’any següent presenta la seva primera exposició individual. Després reuneix setze quadres per a la seva segona exposició individual a la Galeria Juan Martín en l’any 1962 .

Compagina el món interior de l’artista amb la ciència i l’art en una temptativa de revelar l’ordre intern del món de la fantasia, un món màgic que està constituït de colors, línies i textures, així com de paraules i somnis. La seva producció artística, un minuciós i ardu treball, crea sorprenents fabulacions poètiques i humorístiques, en la línia d’alguns surrealistes belgues com Magritte. Està conformada per més de 360 obres plàstiques, entre les quals es troben: olis, dibuixos, mobles, joguines, màscares, objectes i un volum de relats. La cura extrema lloc en el detall busca crear efectes de realisme.

Els temes de Varo són les seves pròpies experiències, exploració del racional en un món de fantasia, la naturalesa, la alquimia i la dona com una font de sensibilitat i poders regeneratius. En alguna de les seves obres dels últims anys de la seva vida, podem veure trets autobiogràfics, doncs no només plasma en elles l’ambient de la seva educació, petjades de la seva participació en certs contextos socioculturals, sinó també evocacions de fets biogràfics concrets, com en “La fugida” el personatge del seu oli, doncs Remedios Varo va escapar, sent molt jove, amb Gerardo Lizarraga.

El 1942 escriu la novel·la “Lady Milagra”. Les obres més difoses de la seva producció escrita són “De Homo Rodans” i “Consejos y recetas”. En alguna de les seves obres ha plasmat l’exili, aquest desdoblament que es produeix a l’haver de deixar el que ha estat la teva vida, sortir d’un país assetjat pel feixisme, un sòl en el qual els morts i l’èxode havien deixat petjades tangibles de les absències. Remedios moria a Mèxic el 8 d’octubre de 1963.

* Article de Pilar Molina publicat al núm. 282 del Rojo y Negro.

Llegir més »

Ha sortit l’Agenda Llibertària 2015

L’Agenda Llibertària 2015 ja ha sortit. Un any més i van vint-i-sis!

Com altres anys, l’agenda és multilingüe, inclou el calendari menstrual, el calendari per programar-te les setmanes, el calendari 2015-2016, l’horari, el calendari del pagès, i clar el directori actualitzat de col·lectius anarquistes d’arreu, mantenim les pàgines per apuntar telèfons i les pàgines en blanc per prendre notes.

Llegir més »

Projecció del Documental CIUTAT MORTA a Reus el 9 de desembre

Projecció del Documental CIUTAT MORTA a Reus el dimarts 9 de desembre
19.30h a la Sala d’Actes del Centre de Lectura (c/Major 15)

Organitzen: CGT Baix Camp-Priorat i Ateneu Llibertari de Reus
Col·labora: Centre de Lectura

Cartell en document adjunt.

Fitxa tècnica

Títol original: CIUTAT MORTA | Durada: 120 minuts | Gènere: Llargmetratge de no-ficció | Format: Color HDcam | Realització i Direcció de fotografia: Xavier Artigas i Xapo Ortega | Producció: METROMUSTER | Ajudants de direcció: Marielle Paon i Núria Campabadal | Cap de producció: Diana Asenjo | Muntatge: Xavier Artigas i Núria Campabadal | So directe: Xapo Ortega | Il·luminació: Marielle Paon | Disseny gràfic: Sergio Espin | Postproducció: Lluís Germanó | Banda sonora original: Las CasiCasiotone

EL CAS 4-F. TERRORISME D’ESTAT. NI OBLIT, NI PERDÓ

“Ciutat Morta” és un treball d’investigació videogràfica que pretén donar a conèixer la veritat sobre el cas 4F, un dels casos de corrupció policial més greus que s’han destapat a Barcelona. “Ciutat Morta” no és cinema polític. És política feta amb cinema. “Ciutat Morta” no és un documental convencional. Ni tan sols sabríem bé si dir que es tracta d’un documental. Abans que cinema, “Ciutat Morta” és activisme: al terme de la projecció mai seràs la mateixa persona, i tampoc serà la mateixa la teva percepció d’aquest cas.

Llegir més »

Un llibre d’Agustín Guillamón sobre el terror estalinista a la Barcelona de 1938

El terror estalinista en Barcelona (1938)

Agustín Guillamón

Aldarull & Dskntrl.ed!, 2013, 332 pág.

El deu de febrer de 1938, a Barcelona, cap a les deu de la nit, un jove d’uns vint anys, vestit amb l’uniforme de capità de l’Exèrcit, havia encès un cigarret. Tenia una cita. Era un fred dia d’hivern. El lloc era solitari i desapacible, les cases més properes es trobaven a uns cinc-cents metres de distància. Estava esperant en el carrer Legalitat, a l’altura d’Alegre de Dalt, en una zona despoblada, sense urbanitzar, propera a la casa coneguda com Can Compte.

Es van aproximar els dos homes amb els quals havia concertat la cita. En resposta a la seva salutació el més proper, a la seva esquerra, li va disparar, a mitjan metre de distància. La bala va penetrar per la cara cap a l’esquerra de la boca, seguint una trajectòria de baix dalt i d’esquerra a dreta que va destrossar dues peces dentàries, part del paladar i es va incrustar en el crani, sense provocar orifici de sortida. El segon home es va assegurar la mort del capità disparant dues vegades en el cap del cos ja tendit en el terra, decúbit supí.

Qui era el jove assassinat? Qui i per què el van assassinar? Qui va investigar l’assassinat? Qui, i per què, van ser detinguts, torturats i jutjats per aquest crim? Quines implicacions polítiques van desviar la investigació criminal? És possible solucionar un assassinat setanta anys després de ser comès? Pot resoldre la investigació històrica un crim que, en el seu moment, va ser despatxat descuidadament per la investigació policial? Dilucidar avui aquest crim, pot ajudar-nos a comprendre una societat que, en el 1938, estava immersa en una cruenta guerra civil? Què importava una altra víctima més, en una Barcelona bombardejada i famolenca, sotmesa al terror policíac, en la qual els revolucionaris eren perseguits i, de vegades, desapareixien en les checas?

Llegir més »

Acte el 13 de desembre de celebració del 30è aniversari de la CGT a SEAT

Companys i companyes,

Aquest mes de desembre celebrem el 30 Aniversari de la constitució de les Seccions Sindicals de CGT a SEAT.

Encara que el moviment llibertari i anarcosindicalista ja va tenir presència com secció sindical des de 1979, l’any 1984, amb el debat sobre la presentació a les eleccions sindicals, neix la CNT que va passar a denominar-se CGT, cinc anys després.

Per a celebrar aquests 30 anys, organitzarem una festa. Tots els ens de la CGT esteu especialment convidats, el DISSABTE 13 DE DESEMBRE, a partir de les 19:30 hores, en el Centre Cívic Espai Musical LA BASCULA (Zona Franca), c/ del Foc, 128, 08038 Barcelona (Línies d’autobusos: 109, H16, 13, 23 i 125. FFCC: Ildefons Cerdà, Magòria – La campana), amb el següent programa:

– Presentació del vídeo 30 anys de la CGT a Seat.

– Intervencions de companys de CGT-Seat i CGT confederal.

– Piscolabis.

– Concert del cantautor Quique Ubieto, i dels dos grups musicals SotaTaula i TraperTrio & Sonia Lucas.

Volem que aquesta festa sigui un moment emotiu i participatiu de totes les persones que, d’una o altra forma, hem col·laborat per a fer un sindicat com CGT, que només té sentit quan les persones que el formen s’uneixen per a defensar una societat més justa i igualitària.

Per a facilitar l’assistència familiar tindrem servei de guarderia.

Rebeu una cordial salutació i recordue: us esperem.

Comissió organitzadora dels 30 anys de la CGT en SEAT

CGT Seat:
http://www.cgtbarcelona.org/cgtseat/
@cgtseat
https://www.facebook.com/cgt.s

Llegir més »

Presentació del llibre “El dogma de la no violència” a Vic, el 23 de novembre

Des de CGT Osona volem convidar-vos a la presentació del llibre “El dogma de la no violència” de Rolando d’Alessandro. L’acte tindrà lloc el 23 de novembre a la taverna social “La Nyàmera”, a la Rambla Sant Domènec 1 de Vic, a les 6 de la tarda.

“Un fantasma recorre Europa i part de la resta del món. Presència repetida a la finestra mediàtica, vagareja pel àmbits de la política institucional, planeja pels temples, surfeja per Internet, s’escola dins les escoles. L’anomenen no-violència i de fantasma en té moltes característiques: silueta desenfocada, origen incert, naturalesa equívoca….. Ocupa un lloc destacat en el bagatge d’adjectius que acompanyen qualsevol iniciativa de protesta. Serveix com a targeta de visita de grups activistes, de reivindicacions, d’individus”.

Llegir més »

Nou llibre de Dolors Marín sobre la història del pensament i de les experiències de l’anarquisme: ‘Anarquismo, una introducción’

Anarquismo, una introducción

Dolors Marín

Ariel, 2014, 272 pàgines.

Extraordinari aquest llibre de la Dolors Marín sobre la història del pensament i de les experiències de l’anarquisme. Tot i la modèstia que avança el subtítol quan diu que es tracta d’una introducció, la realitat és que ens trobem davant d’una obra amb certa ambició, en el sentit d’oferir un retrat global de l’alliberament individual i social quan lluita contra tota forma d’autoritat i repressió. Alliberament del poder polític, econòmic, social i religiós.

Des de les revoltes anglesa del segle XVII i francesa del XVIII, totes dues contra el model absolutista de l’Antic Règim, fins als autors més actuals, com Noam Chomsky, Stéphane Hessel, David Graeber, Uri Gordon o el col·lectiu Anonymous.

Llegir més »

S’obre la via d’escalada CGT, a Coll de Nargó, a l’Alt Urgell

El passat dia 3 de novembre, el company Antonio Alarcón, afiliat al Metall de Barcelona, va obrir una via d’escalada a Roca Narieda, aprop de Coll de Nargó,a l’Alt Urgell, a la província de Lleida, amb les sigles de la CGT, el nostre Sindicat.

CGT Metall Barcelona

S’obre la via d’escalada de CGT, a coll de Nargó a l’Alt Urgell (1). Aquí podeu observar el traçat d’escalada:

A l’inici per grimpar l’escalada, s’observa, amb el creador, la indicació que la via oberta s’anomena CGT:

Traçat de la via CGT a Coll de Nargó:

Per arribar al municipi de Coll de Nargó:
https://www.google.es/maps/place/25793+Coll+de+Narg%C3%B3,+Lleida/@42.173763,1.3175788,13z/data=!4m2!3m1!1s0x12a5dc434e31c837:0x8caf250c5717ed03

Més informació:

TWITTER CGT METALL BARCELONA

PÀGINA FACEBOOK CGT METALL BARCELONA

Llegir més »

Agenda 2015 amb motiu del centenari de Quico Sabaté

Des de la revista Polèmica, amb motiu de la commemoració l’any 2015 del centenari de Quico Sabaté, hem publicat una Agenda per a 2015 on es recullen els moments més importants de la vida i la lluita de qui va ser l’enemic número ú de la dictadura franquista.

Quico Sabaté: l’home que mai es va rendir

El 1939 arriba la irremeiable derrota de la República espanyola. L’últim part de guerra posa el punt final a tres anys de resistència heroica contra l’avanç del feixisme a Europa. És la fi d’un somni de llibertat i revolució i el principi de quatre dècades d’infàmia.

La repressió que cau sobre el poble és brutal. El 1939 es trobaven preses en presons i camps de concentració aproximadament un milió i mig de persones. En el període que va des de 1939 a 1945 la població reclosa sumava 875.000 persones (un vuit per cent de la població activa de l’època). Segons dades de l’Institut Nacional d’Estadística (INE) de 1951, entre 1939 i 1945 es van produir a Espanya 164.642 casos de mort violenta.

Malgrat tot aquest horror, seran molts els que es negaran a rendir-se i seguiran lluitant dintre i fora de les nostres fronteres. Els que van partir a l’exili ho faran en la Resistència francesa, en les forces de la França Lliure, escampats per Europa i el nord d’Àfrica. Els que van romandre a Espanya uns es faran forts en boscos i muntanyes i els convertiran en els seus nous fronts de batalla, uns altres treballaran, sota l’amenaça permanent de la presó, la tortura o l’afusellament, per a reconstruir les organitzacions polítiques i sindicals, i buscar espais des d’on combatre la tirania.

De la immensa majoria d’aquests homes i dones no ha quedat cap record i solament sabem de la seva existència per la petjada que van deixar amb la seva lluita. D’uns altres, per contra, coneixem els seus noms, sabem on van lluitar i com van morir. Entre aquests està Francesc Sabaté Llopart. Conservar el seu record i donar-lo a conèixer a qui ens envolten, no solament és un deure cap a ells, sinó cap a tots els que sabem que van lluitar amb ells, encara que no sapiguem els seus noms. Però, sobretot, és un deure cap a nosaltres mateixos perquè, al cap i a la fi, que coneguem els seus fets no pot fer-los millors a ells, però sí a nosaltres. Nosaltres no podem guanyar les batalles que ells van perdre, però ells i l’exemple que ens van deixar sí poden ajudar-nos a guanyar les ques ens toca lliurar a nosaltres.

El 2015 commemorem el centenari del naixement de Quico Sabaté (1915-2015), Per a contribuir al record del que va ser el «enemic número ú» de la dictadura franquista, hem publicat una agenda en la qual hem procurat recollir els esdeveniments més importants de la seva vida i de la seva lluita incansable per la llibertat.

Agenda 2015 Centenari de Quico Sabaté

Format: 11 x 17 cm • 250 pàgines • 10€ • Edició en català i castellà.

Per a adquirir exemplars pots emplenar aquest BUTLLETÍ DE COMANDA o enviar un mail a jesus@nullpolemica.org indicant nom complet, adreça, codi postal i quantitat d’exemplars.

Llegir més »

La influència de Proudhon a la Península Ibèrica

La influència del pensament de Proudhon arribarà a la península ibèrica a través dels socialistes utòpics espanyols seguidors de Saint-Simon, Fourier i Cabet. Un dels primers socialistes en parlar de Proudhon és el gallec Ramon de la Sagra (A Corunya, 1798-1871), el qual el conegué a París i va col·laborar amb el seus projectes de mutualitat i de crèdit. De la Sagra el 1840 publica el llibre Banc del Poble, teoria i política de la institució fundat sobre la teoria racional.

Les idees proudhonianes ja són presents en el moviment obrer de 1854-1856 amb la constitució d’organismes marcats per el seu pensament. Però la influència federal proudhoniana arribarà al nostre país amb les traduccions que fa de la seva obra Francesc Pi i Margall (Barcelona, 1824- Madrid, 1901). A diferència de Proudhon, Pi i Margall va rebre estudis primer en un Seminari i després a la Universitat de Barcelona on va estudiar Filosofia i Lletres i Lleis. El 1840 publica el seu primer llibre, España pintoresca. El 1847 es trasllada a viure a Madrid on per guanyar-se la vida es dedicava a impartir classes particulars i a escriure crítica teatral a El Correo.

Llegir més »

Fira d’Economia Feminista el 14 i 15 de novembre a Can Batlló, Barcelona

La Fira d’Economia Feminista 2014 vol ser un espai de trobada on posar en comú, debatre i crear unes relacions econòmiques feministes. Pensem l’economia en un sentit ampli, com totes aquelles relacions que establim entre nosaltres i amb el medi per assolir unes vides dignes. Formes de producció, distribució i consum que parteixen de les nostres necessitats i desitjos; relacions de treball que defugen de la desigualtat i les relacions de poder, que es basen en la reciprocitat, la solidaritat i el suportindignadas1

La fira es celebrarà els dies 14 i 15 de novembre a l’espai veïnal autogestionat de Can Batlló, al carrer Onze de Juny (plaça Pelleria, al carrer Constitució cantonada Mossèn Amadeu Oller), al barri de Sants de Barcelona. En el marc de la fira hi haurà xerrades, tallers, debats, presentació d’experiències i tenderolada de col·lectius, tot adreçat a repensar i transformar les nostres relacions econòmimques des dels feminismes.

Llegir més »

Entrevista a Franco Berardi (Bifo): “Una revolta col·lectiva és primer de tot un fenomen físic, afectiu, eròtic”

La financiarització de la vida i la virtualització de les relacions generen noves formes de malestar social. Com pot polititzar-se aquest sofriment? Entrevista d’Amador Fernández-Savater a Franco Berardi (Bifo), filòsof i activista italià.

És una experiència quotidiana: el treball en un context capitalista és principalment el mitjà per a una finalitat (el guany). Un treball indiferent per tant al seu contingut, buidat de significat, determinat primordialment pels diners. Mantega o míssils: el mateix dóna, l’important és que el producte-mercaderia vengui en el mercat. Marx ho va anomenar “treball abstracte” i a partir d’ell va definir la manera de producció capitalista i el seu caràcter destructiu.

Segons Franco Berardi (Bifo) -filòsof italià, teòric dels mitjans de comunicació i les transformacions del treball, implicat en moviments polítics des dels anys setanta-, dos nivells més d’abstracció s’afegeixen en els nostres dies a l’abstracció del treball: el govern de les finances (un poder sense cap arrelament local) i les xarxes virtuals de comunicació (un intercanvi simbòlic sense cossos). La financiarització de la vida i la virtualització del contacte generen segons Bifo noves formes de malestar social, noves patologies, nous tipus de sofriment.

Pot polititzar-se aquest malestar? Quines formes d’acció col·lectiva poden reconvertir el sofriment en força transformadora? La sublevación (edició espanyolaa Artefakt, edició argentina a Hehkt) reuneix una sèrie de textos escrits per Bifo a la calor dels moviments de les places (primavera àrab, 15M, Occupy…). La revolta, tal com apareix pensada en el llibre, és en primer lloc l’aixecament dels cossos explotats, estresados, deprimits. El primer pas per a la reconstrucció d’un cos social capaç de desafiar el domini de la híper-abstracció digital i financera.

***

Abstracció financera

1. En què consisteix l’abstracció financera?

Bifo. Nomeno així al conjunt dels automatismes financers que subyuga la vida real i la producció, buidant-les d’energia i de poder polític.

2. En quin sentit l’abstracció financera buida el poder polític?

Bifo. És alguna cosa molt òbvia que tots hem entès en els últims anys: les institucions de la democràcia política no poden fer res enfront de la prioritat de l’abstracció financera. La liquidació del primer ministre grec, Yorgos Papandreu, el dia mateix que va proposar un referèndum sobre el “pla d’ajuda” del BCE a l’Estat grec el 2011 va ser la declaració final de l’anul·lació de la democràcia en el continent europeu. Les tradicions humanistes i il·lustrades quedaven igualment escombrades d’un cop de ploma aquell mateix dia.

3. Explica’t.

Bifo. L’humanisme és essencialment el moviment pel qual la voluntat humana s’emancipa de la tutela divina. Pel seu costat, la Il·lustració proclama la superioritat de la Raó i de la Llei sobre la força dels “animal spirits” de l’egoisme econòmic. Doncs bé, God is back, la potència superior del diví sobre la voluntat humana retorna, però ara amb la forma del capital financer. Les lleis no tenen avui cap força enfront de la circulació global dels algorismes financers, ni davant la potència desterritorialitzada de les empreses globals.

4. Però no ha estat sempre així en la història del capitalisme? Per què seria això una novetat?

Bifo. Crec que la classe financera és distinta a la classe que en els segles de la modernitat vam conèixer com burgesia. La burgesia s’enriquia gràcies a l’explotació de la classe obrera, però també gràcies a la producció de béns útils per a la vida social. És una classe que acumula plusvàlua a través d’un procés de producció de béns útils. No obstant això, la classe financera -o, millor dit: el conjunt dels automatismes financers- s’enriqueix a través de la destrucció del valor produït, a través de la privatització dels béns comuns. La plusvàlua de les finances és una minus-vàlua des del punt de vista social. D’altra banda, la burgesia tenia una forta territorialització ciutadana i nacional, mentre que la classe financera és una classe totalment desterritorializada, incapaç d’identificar-se amb cap lloc específic.

Malestar social

5. Quins efectes té l’abstracció financera sobre el cos viu de la societat?

Bifo. Ja no hi ha continuïtat en l’experiència del treball: no s’arriba cada dia al mateix lloc, no es compleixen les mateixes rutines, no es troba a les mateixes persones. El treballador mateix ja no existeix com persona, és el productor intercambiable de fragments de temps/treball connectats en una xarxa global. El temps viscut pels treballadors precaris es fragmenta -o, millor dit, es fractalitza- a l’haver d’adaptar-se constantment als requeriments de la producció. Però tinguem en compte que el cos viu té les seves pulsions, la seva sensibilitat, el seu temps i els seus desitjos. L’abstracció financera superposa un temps espasmòdic, en constant acceleració, a la sensibilitat del cos individual i col·lectiu.

6. Produint per tant efectes a nivell individual i col·lectiu, no? Quins són?

Bifo. Les patologies causades per l’acceleració i la competició agressiva es manifesten a nivell individual com una veritable epidèmia de sofriment mental, psíquic, emocional. Les crisis de pànic, els problemes d’atenció, la solitud competitiva, la depressió… A nivell col·lectiu, la conseqüència és la crisi de la solidaritat social. Cada individu percep als altres essencialment com competidors i no com cossos afectius.

Abstracció digital

7. A l’abstracció financera se li afegeix una abstracció digital, en què consisteix, com opera?

Bifo. L’abstracció digital és l’efecte de l’aplicació de les tecnologies de virtualització a la comunicació entre els éssers humans i la seva operativitat es manifesta com intercanvi lingüístic sense cos, com escisió entre paraula, cos i afectivitat.

8. En el llibre analitzes els efectes “ètics” de la virtualización del contacte, quins són?

Bifo. Per a mi, ètica i estètica estan íntimament relacionades: la paràlisi ètica, la incapacitat de governar èticament la vida individual i col·lectiva, prové d’una pertorbació de l’estesia, és a dir, de la percepció de la continuïtat sensible del propi cos en el cos de l’altre. D’una comprensió eròtica de l’altre. La virtualització del contacte produeix un efecte de de-sensibilització emotiva, de solitud relacional, de fragilitat psicològica.

9. Potser és una cosa que podem entendre millor a partir de la diferència que fas en el llibre entre “lògica de conjunció” i “lògica de connexió”.

Bifo. La conjunció és un intercanvi en el qual els cossos es posen en relació recíproca de manera tal que cada comunicació es manifesta com singular, irrepetible. La simpatia, és a dir, el sentir compartit (sym-pathos), és la dimensió general de l’intercanvi conjuntiu. Però mentre que la lògica conjuntiva implica la interpretació de la dimensió gestual, corporal i de les implicacions emocionals (amb les seves ambigüitats i matisos), la lògica conectiva redueix la relació amb l’altre a pura descodificació d’una sintaxi, a un contacte funcional dintre d’estàndards predeterminats. És el cas de Facebook. El procés de mutació que es desenvolupa en la nostra època està centrat en el canvi de la conjunció a la connexió com paradigma de l’intercanvi entre els organismes conscients.

La revolta

10. Entre 2010 i 2013 es van activar mobilitzacions massives a Anglaterra, Tunísia, Egipte, Espanya, Grècia, EEUU, més tard a Brasil i Turquia, ara a Xina… Les característiques i els objectius d’aquestes mobilitzacions han estat molt diferents, com diferents són les condicions polítiques i culturals dels diferents contextos. Però tu consideres que aquesta sèrie d’aixecaments formen part de la mateixa ona, per què?

Bifo. Crec que si, perquè totes aquestes mobilitzacions, incloent les que es van donar en les ciutats àrabs, tenien des del començament una mateixa voluntat de reactivar la solidaritat i la dimensió física de la comunicació social. Els treballadors i els estudiants rebels van intentar en primer lloc crear condicions de conjunció directa, física i territorial per a sortir de l’alienació virtual. Per què ocupar una plaça, un carrer o un territori quan sabem molt bé que allí no resideix cap poder polític i que el sistema financer no es localitza en una dimensió territorial? Perquè la primera cosa que necessiten els treballadors precaritzats és la reactivació d’una dimensió afectiva i territorial que permeti reconstruir les condicions emocionals de la solidaritat. Em sembla que aquest és el sentit de la presa de les places, de les acampades. Una revolta col·lectiva és en primer de tot un fenomen físic, afectiu, eròtic. L’experiència d’una complicitat afectuosa entre els cossos.

11. Com s’organitza “” una política així, mitjançant quines formes, institucions, etc.?

Bifo. M’agrada posar la imatge del mantra: el mantra és una respiració col·lectiva harmònica, una metàfora del que en la dimensió política anomenem solidaritat. L’organització que imagino no passa a través de la democràcia representativa, ni d’una organització centralitzada com va ser el partit leninista del segle XX. Té més que veure amb el ritme d’un mantra.

12. Quin balanç fas de l’ona de moviments que es va activar el 2011? Quines potències i límits ha trobat?

Bifo. El balanç és ambivalent. D’una banda, podem dir que els moviments de les places no van assolir frenar gens l’explotació financera, la imposició del deute, la destrucció i privatització dels béns comuns. En aquest sentit podem parlar de fracàs. Però crec que hem de valorar-los des d’un punt de vista evolutiu més llarg. Aquests moviments han revelat la dimensió afectiva social. És la condició necessària per a emprendre un moviment de recomposició dels sabers comuns -científics, tècnics, afectius, organitzatius- per fora de l’explotació capitalista.

13. Com penses una possible aliança entre el digital i la dimensió “física” de la rebel·lió?

Bifo. Les noves tecnologies han estat i segueixen sent eines per a l’ampliació de la comunitat, encara que només virtual, i per a la coordinació d’iniciatives i accions a nivell global. Però només la presència física i territorial pot activar l’empatia i la solidaritat. Al mateix temps, en termes d’eficàcia, les accions més reeixides en termes de sabotatge del domini imperial han estat accions com les de Assange i Snowden que es desenvolupen en la dimensió digital. L’acció subversiva és molt eficaç quan es desenvolupa en l’esfera digital, quan s’infiltra en l’interior de la dimensió algorítmica del capitalisme.

14. A Espanya, diversos dispositius més o menys “partidaris” sorgits a partir del 15M apunten a “prendre el poder polític” en les seves diferents escales (nacional, regional, municipal), aprofitant un buit creat per la deslegitimació radical del sistema de partits instal·lat en la Transició espanyola, quin paper creus o imagines que poden tenir les institucions estatals en la promoció del canvi social que projectes en el llibre?

Bifo. Les noves organitzacions polítiques, com Syriza i Podemos, poden ser molt útils per a la resistència dels treballadors, per a la supervivència en condicions d’empobriment i disgregació social. Però no crec que puguin fer molt contra el poder financer, ni per a afavorir l’alliberament de les energies intel·lectuals del treball per fora de la dominació capitalista. La frase “yes, we can” d’Obama va ser més un exorcisme contra la impotència de la política i de la voluntat que un programa. El fet que la màxima autoritat mundial digui “podem” és el signe de que alguna cosa no funciona, un sentiment d’impotència que la política no pot admetre però que és evident. Sis anys després de la seva primera victòria, Obama ha de reconèixer que no pot sortir de la “guerra infinita” bushista, que no pot parar la devastació del medi ambient, que no pot modificar la tendència cap a la concentració de la riquesa. No podem, aquesta és la veritat.

El temps de la voluntat i de la política s’acaba. Hem de desplaçar l’energia social cap a una dimensió que no és ni la democràcia representativa ni la subversió política, sinó la imaginació de noves formes d’organització del coneixement i de la producció, la creació d’una plataforma tècnica i política per a l’auto-organització de la intel·ligència col·lectiva (força productiva principal del temps present).

15. Crec que per a tu la política consisteix en una “mutació antropològica” (com deia Pasolini, encara que ell la temia). Com es pot pensar aquesta “mutació antropològica” per fora de l’esquema revolucionari tradicional de “l’Home nou” que ha causat tants estralls en el segle XX?

Bifo. Pasolini temia justament la mutació antropològica produïda pel capitalisme tecnològic i global, i la seva por tenia bones raons. Ens trobem en la situació d’uniformització i de violència psíquica interindividual que ell presagiaba fa quaranta anys. Hem d’imaginar una sortida antropològica de la mutació antropològica uniformitzadora que imposa el capitalisme global, però una sortida diferent a la del segle XX. Les utopies de la modernitat es van fundar sobre l’exaltació testosterónica de la joventut. Van ser utopies violentes i esperançades (això és, en última instància desilusionants, consagrades al penediment). La nostra força ja no pot basar-se en l’ímpetu juvenil, l’agressivitat masculina, la batalla, la victòria o l’apropiació violenta, sinó en el goig de la cooperació i el compartir. Reestructurar el camp del desig, canviar l’ordre de les nostres expectatives, redefinir la riquesa, és tal vegada la més important de totes les transformacions socials.

* Entrevista realitzada per Amador Fernández-Savater publicada a eldiario.es
http://www.eldiario.es/interferencias/bifo-sublevacion-afectos_6_319578060.html

Llegir més »

Presentació del llibre ‘BULTACO: Del mito a la realidad (1958-1983)’, el 6 de novembre a CGT Barcelona

DIJOUS 6 DE NOVEMBRE, A LES 18,30h PRESENTACIÓ DEL LLIBRE:

BULTACO: Del mito a la realidad (1958-1983)

DIA: 6 DE NOVEMBRE

HORA: 18.30H

LLOC: Via Laietana, 18, 9a Planta de Barcelona

ORGANITZA: FUNDACIÓ SALVADOR SEGUÍ I CGT BARCELONA

LOCALITZACIÓ:

La CGT de Barcelona en col·laboració amb la Fundació Salvador Segui fem la presentació als nostres locals d’un llibre que analitza el naixement del moviment obrer en la fàbrica de motocicletes BULTACO La seva lluita és un exemple d’auto-organització dels treballadors en les dures condicions laborals imposades pel franquisme en el tram final de dictadura. A través dels autors descobrirem com a pesar de la clandestinitat, les sancions i la repressió, s’aconsegueixen les primeres victòries en millores salarials, en la lluita contra les hores extres, contra les primes i contra l’augment dels ritmesde producció.

Llegir més »

Presentació del llibre “Votar o decidir: guia rápida de electores remisos”, amb Antonio Pérez Collado, el 4 de novembre a CGT Cornellà

Xerrada-debat: Votar o decidir, amb Antonio Pérez Collado, el 4 de novembre a Cornellà

DIA: 4 DE NOVEMBRE

HORA: 19H

LLOC: CGT CORNELLÀ (Baix Llobregat) : Carretera d’Esplugues 46

PRESENTACIÓ LLIBRE “VOTAR O DECIDIR” AMB ANTONIO PÈREZ COLLADO
(Escriptor, treballador de Ford Almussafes i Secretari d’acció social de CGT del País Valencià)

LOCALITZACIÓ:

Presentació del llibre “Votar o Decidir” d´Antonio Pérez Collado:

SINOPSI DEL LLIBRE:

L´arriscat i difícil repte que s’imposa aquest llibre és evitar sobresalts d’última hora al votant complidor i voluntariós, però incapaç de prendre una decisió tan important i complicada com decidir qui serà la mà executora de la seva voluntat, la boca per la qual durant quatre anys “Juan García” o “Anna Martí” van a pensar i fins a decidir a l’hemicicle.

Aquesta pràctica guia neix amb la vocació de ser summament útil per a la majoria de l’electorat que no s’apassiona davant de cada nova representació de l’anomenada “Festa de la Democràcia”; ja que hi ha aproximadament un terç d’abstencionistes contumaces i una altra cinquena part que s’espera fins a última hora per decidir en qui confia, o fins i tot sense confiar en ningú (vist el vist) a qui dóna un vot més rutinari que convençut.

És a aquests grups dels indecisos benintencionats i dels abstencionistes reincidents, als quals les enquestes (o millor dit, els que les encarreguen) concedeixen l’oportunitat de canviar la composició del govern que toqui renovar en cada ocasió i territori. Sobre l’altra meitat de la població, la que sap a qui votarà (fins i tot abans que es presentin les candidatures), ni aquesta guia ni les enquestes poden tenir molta influència en la seva cita amb les urnes.

Per a qui està per votar, encara que sigui per seguir un costum, a la televisió i en els programes de tots els partits trobarà sobrades raons per fer-ho i, a sobre, sentir aquest exultant orgull de ser com la majoria.

BIOGRAFIA ANTONIO PEREZ COLLADO.

Llegir més »