CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

Etiqueta: Moviments Socials

Naufragi llibertari? Contradiccions i lluites

He sentit diverses veus que parlen de les contradiccions del moviment llibertari, especialment per aquestes latituds. Personalment, no les negaré. La vida, en si mateixa, ens aboca a contradiccions. Bàsicament perquè la realitat massa sovint és la que és i no pas la que voldríem que fos. En conseqüència, prendre una actitud activa davant la vida, davant la realitat com a tal, ens porta a tenir-ne de contradiccions. I no crec que sigui una cosa dramàtica sinó la simple conseqüència d’estar ben vius i de no ser simples espectadors d’aquesta realitat. Miro d’il·lustrar-ho a partir de situacions que he viscut. I estic segur que molta altra gent en podria esmentar unes quantes més.

Llegir més »

En plena deriva llibertària

No sóc bon coneixedor de la història del moviment llibertari a Catalunya però imagino que deuria haver-hi alguna bona raó perquè el 1934 la CNT, que estava llavors en la plenitud de la seva força, refusés col·laborar en l’intent de proclamar «l’Estat Català en forma de la República Catalana». Tan sols ho imagino. No obstant això, el que no em limito a imaginar, sinó que estic plenament convençut, és que no hi ha cap bona raó perquè part de l’actual moviment llibertari de Catalunya col·labori d’una manera o d’una altra amb el procés «nacional-independentista» protagonitzat pel Govern català, pels partits polítics que el sostenen, i per les grans organitzacions populars nacionalistesque l’acompanyen.

Llegir més »

Acte a Vilanova el 4 de novembre i manifestació a Barcelona l’11 de novembre, davant el judici del 15, 22 i 29 de novembre a 6 antifeixistes encausades pel 12 d’octubre de 2013

Ens trobarem a la recta final del judici de les 6 antifeixistes encausades el 12 d’octubre de 2013.

– El dissabte 4 de novembre es farà un acte a Vilanova i la Geltrú.

L’acte es farà a la Plaça de les Neus a les 19:00h amb les ponències de:
Anna Gabriel (diputada CUP-CC)
Ermengol Gassiot (Secretari General CGT i 27 i més)
Jesús Rodríguez (periodista de La Directa)
Encausada 29M (cas repressiu sobre la Vaga General del 29M)

Acte seguit, a Can Pistraus celebrarem un sopar popular a càrrec de l’Assemblea de Familiars de la Coordinadora Antirepressiva del Garraf. Amb els preus de 10€ (preu solidari) i 7€ (preu precari).

Llegir més »

Més enllà de la subordinació institucional

M’han demanat que escrigui algunes ratlles sobre “el tema”. El cert és que m’he assegut a fer-ho amb plena consciència que, tal com estan les coses, el que escrigui potser resultarà anacrònic d’aquí uns dies i serà superat pels esdeveniments. O no, a saber. Atès que m’han demanat brevetat, intentaré sintetitzar algunes idees (atesa la meva tendència a la dispersió, dubto que ho aconsegueixi).

Llegir més »

Acords sobre ‘Qüestió nacional: aspectes socials, culturals i lingüístics’ del IV Congrés de la CGT de Catalunya, realitzat del 22 al 24 de maig de 1992 a Lleida

Per tal de complementar els acords ‘Autonomia, nacionalisme i CNT. Resolució del II Congrés de la CNT (ara CGT) de Catalunya. Barcelona, 9 – 10 de novembre de 1985’, que ja vam publicar en el web de CGT Catalunya (http://www.cgtcatalunya.cat/spip.php?article9521), publiquem ara els acords sobre ‘Qüestió nacional: aspectes socials, culturals i lingüístics’ del IV Congrés de la CGT de Catalunya, realitzat del 22 al 24 de maig de 1992 a Lleida, uns acords que, tenint en compte la situació que s’està vivint a Catalunya en aquests moments, són d’una vigència i una actualitat inqüestionables.

Llegir més »

La independència com a oportunitat anarquista de qüestionar-s’ho tot

L’autor reivindica un anarquisme social que busqui confluències amb altres moviments i tingui capacitat d’incidència en la quotidianitat de la societat i del mateix procés d’independència que viu actualment Catalunya.

No tinc ni idea de com acabarà aquest conflicte sobre la independència de Catalunya, i no vull creure en la raó, perquè la raó és sempre pel més fort o pel qui s’amaga de les realitats; però en dóna la mosca a l’orella que aquest conflicte, en el moment en què es troba, cada vegada pot ser més transversal i interessant si els ara intermediadors que es reclamen, almenys per la banda de la Generalitat, de l’Església i altres, no tenen l’efecte esperat, com és de preveure en el cas de l’Espanya eterna que sembla que continuï al segle XIX. Per aquest motiu, caldrà molta imaginació per contrarestar la violència que són capaços de legitimar aquests governs.

Llegir més »

Volem decidir-ho tot!

És evident que en les últimes setmanes la perspectiva sobre l’anomenat conflicte català ha sofert una significativa variació en funció de dos fets fonamentals: el desplegament i posterior intervenció violenta del 75% dels efectius d’antidisturbis de la Guàrdia Civil i Policia Nacional en el referèndum (1 d’octubre) i la vaga general (3 d’octubre). I s’ha modificat a nivell de l’Estat espanyol i també a Catalunya; i en el si de l’esquerra social, política i sindical.

Llegir més »

Volem ballar, si, però som més de Cúmbia que de Mambo o de Sardana!

Corren els dies, i se’ns dispara aquella ambivalent sensació de sentir-nos vives però sotmeses al mateix temps. Vives entre tanta gent, als carrers, defensant escoles, expressant creativitat sense directrius, exposant els cossos als cops, regalant-nos emocions, gestos de complicitat, somriures i plors, en una de les majors mostres d’autoorganització popular que hem viscut en els últims anys. Però alhora també ens sentim subjugades quan ens diuen com hem o no hem de protestar. No volem ballar al so que ens marquen, ni corejar les consignes que ens dictin els ventrílocs d’ocasió —es diguin ANC, Òmnium, o els partits que sostenen el Govern—, i menys abraçar o somriure a uns mossos i uns comandaments, que sempre ens han apallissat.

Llegir més »

Autonomia, autodeterminació i lluita de classes

(Tres idees enmig de la voràgine dels darrers dies i setmanes)

Hi ha èpoques en què tot passa molt de pressa. Situacions, debats, respostes a aquestes situacions. En les diverses ocasions de la meva vida en què he passat per fases d’aquestes amb prou feines he trobat el temps per alimentar-me, fer alguna bugada i descansar el just per seguir el ritme. Crec que como jo, molta gent. Intueixo que ja sabeu perfectament de què parlo. Segurament també a vosaltres us ha passat que en aquestes èpoques, en que la vida esdevé molt més intensa i viva, els pensaments i les reflexions volen ràpidament pel vostre cervell. Tant ràpid que, tot convertit en immediatesa, costa trobar el moment per fixar-los, poder-los analitzar i, sobretot, poder-loscompartir.

Llegir més »

Vaga General i nou règim

El 21 de setembre de 2017, la CGT de Catalunya va iniciar un procés de reflexió intern que va portar l’organització a fer una crida a la vaga general 12 dies després, amb tota seguretat la de major seguiment des de la del 1988.

La rapidesa dels esdeveniments que es van produir tant els dies previs com el mateix dia de la vaga va fer que diferents actors haguessin de decidir entre prendre posicionament a la mateixa velocitat o quedar-se mirant des de fora. Per això, ara és el moment d’aturar-nos una una estona per analitzar-ho, i m’agradaria fer-ho sobre tres eixos: l’entrada de l’anarcosindicalisme i sectors llibertaris en aquesta etapa de l’anomenat “procés”, l’estratègia de l’estat espanyol i la protecció del govern als ressorts socials i sindicalsd’ordre i concertació.

Llegir més »

Repressió, resposta (desobedient) i contrapoder. Reflexió per ara

Qui em coneix sap que mai he cregut en les unitats nacionals, sigui catalana, espanyola o d’altres tipus. No entraré a detallar aquest tema, ja que aquest no és l’objecte d’aquest petit article on vull reflectir una opinió estrictament personal. Però si que vull deixar constància que tota nació o societat viu partida pel conflicte entre explotadors i explotats/des. Conflicte que, per part nostra, només es resol amb la desaparició dels primers.

Llegir més »

Més enllà dels centres de treball

La base de la nostra actuació és el món laboral i la lluita sindical, però també ens organitzem fora de la feina i dels centres de treball, als carrers de pobles i ciutats, en ateneus i centres socials, associacions de veïns/es, de joves, migrants o pensionistes, etc. Ho fem denunciant que coses indispensables per a la vida, com l’habitatge, l’energia, l’aigua o simplement l’espai públic estiguin sotmesos a les lleis del mercat capitalista, s’especuli amb ells simplement amb l’objectiu de garantir beneficis a bancs i grans companyies. Tampoc aquí ens resignem i tenim molt clar que la nostra lluita és per defensar les nostres vides front els exorbitants beneficisd’una petita minoria.

Llegir més »

Em pensava que ho havia vist tot

Em pensava que ho havia vist tot

M’equivocava.

Jo soc d’aquella generació que vam créixer sentint la veu fluixa dels nostres avis i àvies, resignada de qui ha perdut una guerra i una revolució, dir que els socialistes del final de la nostra infantesa no tenien res a veure amb els d’abans. Eren anys en que la meva generació tímidament s’atrevia a trencar el miratge de la “transició modèlica”. La transició que, malgrat les cunetes plenes de sang i els poders econòmics i polítics plens d’assassins, hi havia qui exportava a Amèrica Llatina sota els focus de les càmeres. I desafiàvem aquest miratge escoltant Kortatu, La Polla i Eskorbuto i sortint als carrers contra les taxes a l’educació i la selectivitat. Ho fèiem com qui fa per primer cop una cosa per sí sol, d’adults. Molts havíem acompanyat a pares i mares a manifestacions, assemblees, tancades, etc. dels anys 1970’s. Les mateixes que democràticament, imposada la Constitució i el parlamentarisme, es van eradicar com qui no vol la cosa.

Llegir més »

Comunicat de Ràdio Bronka: Cessament de les emissions per a centrar-se en la recuperació i sanejament del projecte

Enguany, 2017, quan Ràdio Bronka fa 30 anys, ens veiem obligades a comunicar mitjançant aquest escrit la situació totalment insostenible en què ens trobem i que ens obliga a plantejar-nos molt seriosament la continuïtat d’aquesta ràdio lliure amb 30 anys d’història.

Són moltes les vicissituds per les quals un col·lectiu autogestionat i llibertari com el nostre ha de passar avui dia: alimentats únicament per l’esperit de lluita i les ganes de seguir amb la nostra tasca de contrainformació, ens veiem obligats a detenir (esperem que temporalment) la nostra programació habitual amb l’objectiu de guarir, recuperar forces i reorganitzar les nostres estratègies.

Llegir més »

Democràcia versus estat

Amb aquest text, des de Apoyo Mutuo pretenem realitzar un exercici d’anàlisi sobre el paper de les institucions de l’Estat en el procés de transformació social, sense pretensió d’exhaustivitat i sent conscients de l’ampli i complex de la qüestió, en la qual podria aprofundir-se evidentment molt més.

Llegir més »

El retorn d’Ajoblanco

Aquest és l’anunci: torna Ajoblanco als quioscos d’Espanya i Sud-Amèrica. Per tercera vegada surt en paper la revista contracultural i llibertària que tan èxit va assolir entre la joventut dels anys setanta. Al front de la mateixa els veterans i alhora entusiastes Pepe Ribas i Fernando Mir aposten per una nova etapa intergeneracional que afronti els problemes del nostre temps amb decisions clares que ajudin a trencar l’impasse en què viu la joventut (i no joventut) del segle XXI. Pepe Ribas, en una entrevista, afirmava que “avui en dia no hi ha una alternativa clara al neoliberalisme perquè ho té tot: les universitats, les multinacionals, els museus…, però hi ha símptomes de que està passant alguna cosa. Molts ens han dit que és el moment d’Ajoblanco, perquè és el moment d’allò social i cultural sense dogmatismes, amb la participació verdadera de la gent.”

Aquesta és la filosofia en què retorna Ajoblanco, la mateixa que la va fer néixer l’any 1974 quan encara estava ben viu el franquisme i s’acabava de donar garrot al militant anarquista del MIL Salvador Puig Antich. La revista contracultural en un sentit ampli d’oposició a la cultura i a la cultureta que es feia a Catalunya i a Espanya en aquells moments va ser un veritable revulsiu per la joventut que buscava respostes per refer la seva vida quotidiana. Ajoblanco va ser l’aglutinador de molts projectes de tota mena que anaven de la lluita social fins a l’ecològica passant pel feminisme, la sexualitat, l’antipsiquiatria, les comunes, la festa i un llarg etcètera que es por veure consultant a les hemeroteques la col·lecció de la revista.

Foren importants el números d’Ajoblanco dedicats a dossiers sobre l’ensenyament, sobre els ateneus llibertaris, sobre la contracultural, sobre la premsa marginal, sobre la crítica de la vida quotidiana, sobre les energies lliures, sobre el propi cos, sobre la cultura llibertària, sobre el naturisme, sobre les comunes, sobre els viatges, sobre l’art, sobre el teatre independent, sobre les ràdios lliures, sobre el cinema llibertari, sobre la cuina vegetariana, sobre les drogues, sobre les festes populars… Un dels dossiers que va tenir una gran acceptació va ser el dedicat a Durruti, en uns moments que la CNT i el moviment llibertari creixia i els seus militants cercaven arrels i espills on mirar-se. La revista va ser una de les promotores de les mítiques Jornades Llibertàries Internacionals de Barcelona.

Va ser també impactant els números extres d’Ajoblanco dedicats a les lletres: “La linterna literaria”, “La bomba literaria” i “La bombilla literaria”. Aquests números extres solien sortir coincidint amb la diada de Sant Jordi. La Rambla punt habitual de les paradetes de venda de llibres als compradors de la revista se’ls obsequiava amb una alcavota enlloc de la popular rosa.

Ajoblanco va ser sobretot una revista que unia col·lectius i individualitats d’arreu de les terres espanyoles. La seva secció ‘La Cloaca’ era el punt de comunicació i contacte de tota la gent que descobria que no estava sol al món i que arreu hi havia joves que pensaven com ell. Va servir també de coordinació de les comunes tant urbanes com rurals que van aparèixer els anys setanta. Ajoblanco va ser aglutinador d’altres projectes com per exemple els col·lectius ecologistes que crearen la revista Alfalfa. Una altra secció era l’anomenada “Miniprimer” on es barrejaven tota mena de notícies, però el més impactant d’Ajoblanco eren les seves portades que anunciaven gràficament el contingut de la revista, exposaven idees o denunciaven un fet concret.

La revista va viure moments d’eufòria amb tirades de cent mil exemplars i de repressió, doncs va ser tancada durant una temporada per ordre governativa. La primera etapa de la revista va durar fins el 1980. En la seva primera etapa altres publicacions llibertàries i contraculturals com Star, Ozono i Bicicleta van tenir una certa personalitat, i fins i tot la marxista El Viejo Topo o la humorística Butifarra!, però cap d’elles va arribar a la popularitat d’Ajoblanco. Entre els col·laboradors de la primera etapa d’Ajoblanco, a més dels fundadors de la revista Pepe Ribas, Fernando Mir i Toni Puig, destaquen tot un planter de joves creadors com Ramon Barnils, Luis Racionero, Quim Monzó, Karmele Marchante, Francesc Boldú, Santi Soler, Juanjo Fernández, Pepista Galvany, Juan Martínez Alier, Mario Gaviria, Florencia Ripollés, Rossend Arqués, el dibuixant Bolinaga i els fotògrafs Manel Esclusa i Gol. També era prou meritòria dels col·lectius TARA, Sexajo, Taller 7, Antipsiquiatria i els corresponsals dels diferents Ajos d’arreu del país. Durant les Jornades Llibertàries els redactors d’Ajoblanco amb col·laboració de la CNT, van editar el diari Barcelona Libertaria.

L’any 1987 es va iniciar la segona etapa d’Ajoblanco que, sense l’empenta llibertària dels primers temps, va ser crítica amb el poder, aleshores en mans del PSOE a Espanya i de CIU a Catalunya. Aquesta segona part d’Ajoblanco va durar finsel 1999.

Llegir més »

Conflicte i política

Tossuda. Entre moltes altres coses, així és la realitat. És a dir, el món és com és. No com voldríem que fos. Aquesta obvietat sovint l’oblidem i preferim imaginar-nos una realitat on ens sentíssim més còmoda, encara que no encaixi amb la que realment existeix. Una altra versió d’això és quan apartem la mirada o, simplement, no mirem allò que ens fa por veure. Tothom ho fem, en diversos moments i situacions, tant a nivell individual com de manera més col·lectiva. Jo, per exemple, acostumo a no mirar gaire els meus extractes bancaris. Però la tossuda realitat se m’acaba imposant, de manera inevitable, molts cops quan a mitjans de mes veig que la màquina dels ferrocarrils em rebutja la targeta de crèdit quan intento comprar una T-10. I ja m’hi puc posar fulles, el món és com és i la meva situació econòmica és la que és.

Llegir més »

Entrevista a Irene Sabaté, del Sindicat de Llogaters de Barcelona: “Hem de posar fi a la idea que no es pot intervenir en el mercat del lloguer”

Entrevistem Irene Sabaté, una de les portaveus del Sindicat de Llogaters de Barcelona, que es presentava el 12 de maig al Casinet d’Hostafrancs

El preu dels lloguers s’ha disparat, especialment a la ciutat de Barcelona: un 20% en només dos anys. En silenci fins fa ben poc, una gran part del veïnat s’ha vist forçat a abandonar els seus barris. Són desnonaments invisibles. Per fer-los visibles i combatre’ls, han sorgit plataformes veïnals, organitzacions d’inquilines i s’acaba de presentar el primer sindicat de llogateres dels Països Catalans. Conversem amb Irene Sabaté, investigadora en habitatge i una de les portaveusdel Sindicat.

Llegir més »

Notes per una psicologia de la catàstrofe

La història és ben coneguda. Les lluites anticolonials van tenir un cert èxit, que van conduir a la creació d’Estats nacionals independents. Però l’èxit va ser també amarg: defensar la nació podia ser una línia de defensa eficaç enfront d’una metròpolis colonitzadora i més forta, ja que permetia a la gent colonitzada «tancar les seves files» per alliberar les seves terres. Però, a partir del moment de la victòria, es va convertir en un nou aparell de dominació, quan l’Estat va haver d’assegurar certa disciplina social per poder existir. Fixem-nos una mica en aquest punt. En l’imaginari anticolonial revolucionari, la creació d’un Estat nacional era el que va ser la Revolució de febrer per a la Revolució d’octubre de 1917. És a dir, un preàmbul, una primera fase del procés revolucionari. Però el calendari, malgrat la planificació de les revolucionàries, en tots aquests casos solia tornar-se boig: aquest «octubre» no arribava mai, la revolució s’estancava en el seu «febrer». Els nous Estats nacionals —sense cap excepció— acabaven sempre atrapats en el «realisme» i les jerarquies del mercat capitalista global. Bona lliçó per al nostre present i futur.

Llegir més »

Entrevista a Manuel Quesada: ‘L’actuació policial del cas Bemba va ser un atac a un determinat sector del jovent de Sabadell’

“Hem de convertir els processos repressius en oportunitats per a generar nous escenaris de conflicte i de solidaritat”

11 persones havien de ser jutjades el 24 d’abril a Sabadell pels fets ocorreguts en el tancament del bar Bemba l’any 2003. Finalment el judici ha estat ajornat fins el 18 de gener de 2018. Entrevistem a un dels encausats, que actualment ésel Secretari General de la Federació Local de Sabadell de la CGT.

Llegir més »

‘Mort del sindicalisme’, ciutadania i conflicte de classe

Criticar els sindicats és una moda en la “postpolítica”. De fet, més que els sindicats, es critica el sindicalisme. I se n’augura una mort irremeiable. No seré jo qui defensi a capa i espasa els sindicats. Fins i tot al que jo milito segur que li podem atribuir errades. Tot i que hem de ser conscients que a cavall passat criticar i pontificar sempre és més fàcil, és innegable que el sindicalisme de combat hem tingut les nostres limitacions durant les darreres dècades. I és imprescindible ser-ne conscients, analitzar-les i corregir-les. Ens hi van moltes coses. Però avui no vull parlar d’això.

Llegir més »

Els sindicats no ens representen

Diuen les males llengües que el contundent feminisme de la pel·lícula ‘La sal de la terra‘ (EUA, 1954) va provocar la reacció d’alguns sindicalistes, homes. “Per què s’ha hagut de tocar el tema de la dona? Per què no has fet una pel·lícula simplement sobre el món del treball?”, li va retreure més d’un a Clint Jencks, miner, conegut activista social i posteriorment perseguit pel maccarthisme arran de la seva aparició en aquest film. Com si el món del treball i el feminisme no tinguessin resa veure.

Llegir més »

El sindicat ha mort, visca el sindicat!

L’esquerra té un problema, i aquest problema es diu: la crisi dels sindicats. Avui és 1 de maig. Els sindicats tornaran a omplir la Via Laietana. Els sindicats tornaran a parlar de vagues i de protestes. Però… i què passarà després? Odissea sindical. Via Laietana plena. Sindicats buidats. Poden aconseguir els sindicats ser, com van ser-ho en el passat, una força clau per resistir els atacs d’aquest capitalisme sense regulació i, a més, tornar a reclamar drets nous —per què no?— per als treballadors al segle XXI? Els poders polítics, els grans mitjans de comunicació i les grans empreses porten 30 anys de campanya per crear la mala fama dels sindicats. Avui “sindicalista” és una paraula amb connotació negativa. Avui ja no hi ha “obrers”: tots som classe mitjana. Avui “fer vaga” està malvist pels companys de feina. Això és un problema, i gros. Per destruir la capacitat negociadora dels treballadors, cal destruir primer els sindicats. Tots: des de CCOO i la UGT fins a la CGT, la USOC, la USTEC, la COS o la Intersindical… La primera trinxera en la lluita contra la desigualtat econòmica i social es troba als centres de treball. Però la nova esquerra i els nous moviments socials, sobretot els més postmoderns, semblen tenir poc interès per la qüestió dels sindicats. El sindicat ha mort per a ells?

Llegir més »