Doctrina de Bakunin. El bakuninisme exigeix la col·lectivització dels mitjans de producció, condemna tota mena d’estat, que considera instrument d’opressió social, i rebutja la idea marxista de construir un partit polític de la classe obrera.
Teoria politicosocial que preconitza la llibertat total de l’ésser humà, la desaparició de l’Estat i de la propietat privada i la creació d’una societat sense classes. Rebutja tota idea d’autoritat i afirma que la societat ha de basar-se en relacions jurídiques voluntàries convingudes lliurement entre les persones. Els partits polítics i els governs revolucionaris socialistes tampoc no són acceptats en el seu ideari.
Doctrina dels partidaris de la república com a forma de govern.
La primera formulació doctrinal acurada fou la de Pi i Margall, artífex principal del Partit Republicà Democràtic Federal (1868). Aprofitant el buit de poder ocasionat per l’abdicació d’Amadeu I, els republicans aconseguiren de proclamar la Primera República Espanyola (1873-74), de la qual foren presidents llurs dirigents principals: Figueras, Pi i Margall, Salmerón i Castelar. Deixat de banda pel sistema de la Restauració canovista, el republicanisme perdé eficàcia a causa de les múltiples divisions entre els federals i Pi i Margall, els possibilistes de Castelar, els progressistes de Ruiz Zorrilla, els radicals de Lerroux, els reformistes de Melquíades Álvarez, etc.
Organització sindical patronal creada el 1919 per a contrarestar la força creixent de la CNT. Presidida per Fèlix Graupera, reuní els sectors més intransigents de la burgesia industrial catalana, especialment de Barcelona. Després de participar en la Comissió Mixta de Treball (octubre de 1919), dictà el locaut de novembre del 1919 gener del 1920 (que afectà uns 200 000 treballadors), impulsà la formació de la Unió de Sindicats Lliures i afavorí l’actuació del pistolerisme contra la CNT. Volgué una política per part del govern clarament repressiva envers el sindicalisme obrer i en especial l’empresonament dels principals caps cenatistes, i aconseguí en aquest sentit la col·laboració del governador Martínez Anido (1920-21). El 1923 féu costat al cop militar de Primo de Rivera. Pertangué a la Confederación Patronal Española, i contribuí a reorganitzar-la per l’octubre del 1919.
Teoria científico-filosòfica de Marx i Engels i de llurs seguidors que es fonamenta en el materialisme dialèctic i històric.
Fou el debat més fort i de més transcendència política de la Primera Internacional. Bakunin condemnava la participació en les eleccions i en les lluites polítiques per aconseguir reformes socials; propugnava l’abolició de l’Estat i no pas la seva conquesta i es mostrava hostil a qualsevol mena d’autoritat i combatia, per tant, l’autoritat del Consell General de l’AIT, el qual acusava de dictatorial; defensava el poder directe de les seccions nacionals i negava la necessitat d’un comitè permanent. Fruit d’aquest enfrontament, al Congrés de l’Haia (1872) els bakuninistes foren expulsats.
Federació Regional Espanyola de l’Associació Internacional del Treball. Sigla: FRE. Primera organització sindical obrera d’abast espanyol, creada pel Primer Congrés Obrer Espanyol, pel juny del 1870, després de la formació, el 1869, d’uns primers nuclis internacionalistes a Madrid (Lorenzo, Mora, González Morago, etc) i a Barcelona (Farga i Pellicer, García Viñas, Soriano, etc). Tingué inicialment, en 1870-71, uns 4 000 afiliats, però la seva força cresqué, fins a arribar a uns 60 000 el 1873, més de la meitat dels quals corresponien al Principat. Adherida a l’AIT, rebé els efectes de la repressió contra el moviment obrer desencadenada després dels fets de la Comuna parisenca (març-maig del 1871), i fou declarada il·legal pel gener del 1872.
La polèmica que enfrontà Marx i Bakunin dins aquell organisme internacional es reflectí, arran de la visita a Espanya de Paul Lafargue, en l’escissió d’un grup minoritari partidari de les tesis de Marx, a Madrid, el 1872 (la Nueva Federación Madrileña: F. Mora, P. Iglesias, J. Mesa), fet que no impedí, tanmateix, un ampli domini sobre la Federació Regional dels aliancistes bakuninistes espanyols, que dominaren la Comissió Federal (que el Congrés de Saragossa de l’abril del 1872 fixà a València, amb A. Lorenzo, F. Tomàs, S. Albarracín, etc; abans, des del 1870, havia residit a Madrid), així com les delegacions espanyoles a les reunions de l’AIT; finalment, el congrés de Còrdova (1872-73, amb 20 352 obrers representats) sancionà l’expulsió del grup marxista. La Federació s’alineà clarament amb la Internacional antiautoritària, als diferents congressos de la qual fou representada. Sota la Primera República, la Comissió Federal (que el 1873 passà a residir a Alcoi, amb F. Tomàs, S. Albarracín, V. Fombuena, etc) intentà la participació en la Insurrecció Cantonalista del juliol del 1873, però la seva intervenció només assolí una certa importància a Alcoi, per raó de l’actitud del sindicalisme a Catalunya, on, davant el perill carlí, un ampli sector no volgué anar contra els republicans federals.
Posteriorment, amb l’adveniment de la Restauració, la Federació Regional Espanyola hagué de passar a la clandestinitat, i això augmentà el paper de la Comissió Federal (un Quart Congrés a Madrid, pel juny del 1874, decidí de substituir els congressos per conferències comarcals), que acceptà majoritàriament tesis insurreccionalistes, de propaganda pel fet, i certes actuacions nihilistes. L’estiu del 1875 hom decidí de transformar pràcticament la Federació Regional en una organització secreta de comitès d’acció revolucionària. La Federació perdé efectius (passà de 270 federacions locals el 1873 a 112 el 1876 i a 48 el 1881), i els mateixos aliancistes es dividiren en partidaris de la clandestinitat (Lorenzo i García Viñas, a Barcelona; Soriano i González Morago, a Madrid) i partidaris d’intentar una tornada a la legalitat i a l’organització d’un moviment sindical de masses (especialment Farga i Pellicer i F. Tomàs).
O Aliança de la Democràcia Socialista. Aliança que fundà Bakunin el 1868 a Berna, on proposà el seu programa socialista. Els punts principals del programa foren: destrucció dels estats nacionals, substituïts per federacions de lliures associacions agrícoles i industrials, abolició de les classes, igualtat de sexes, abolició de l’herència i organització dels obrers fora dels partits polítics. Des del principi es declarà adherida a la Primera Internacional.
Assemblea que reuní per primera vegada delegats de societats obreres de tot Espanya, celebrada a Barcelona del 18 al 25 de juny de 1870, als locals del Teatre del Circ. La idea de la reunió fou llançada el febrer del 1870 pel setmanari internacionalista madrileny «La Solidaridad» i recollida per «La Federación» de Barcelona; el lloc fou fixat per un plebiscit efectuat entre la majoria de les societats obreres existents (149 societats i 15 216 obrers).
Hi assistiren 89 delegats amb dret a vot, dels quals 74 eren catalans (50 de Barcelona). Des d’un principi el congrés es presentà com a adherit a l’AIT. Les principals qüestions debatudes i aprovades foren: acció sindical, de resistència al capital; defensa del cooperativisme però no com a principal camí de l’emancipació obrera; organització social dels treballadors, basada en les seccions d’ofici que s’havien de reunir en federacions locals (i aquestes, en federacions regionals); finalment, actitud apolítica.
Els delegats bakuninistes (entre altres, Farga i Pellicer, González Morago, Francesc Tomàs, Garcia i Viñas) davant les tres primeres qüestions s’aliaren amb els delegats sindicalistes (especialment Bové, Balañà, Rovira) per vèncer fàcilment els cooperativistes (notablement Roca i Galès). En la qüestió de l’actitud política els sindicalistes es dividiren (així, els politicistes Rubaudonadeu i Rovira, i els apolítics Bové, Nuet i Balañà) i els bakuninistes hagueren de renunciar a l’antipoliticisme per aconseguir l’aprovació d’un apoliticisme que permetia als afiliats de practicar individualment qualsevol acció política. El congrés significà la constitució definitiva de la Federació Regional Espanyola de l’AIT; fixà, a més, la residència del consell federal a Madrid (A. Lorenzo, T. González Morago, E. Borrell, F. Mora i A. Mora).
Nom de l’Associació Internacional de Treballadors (AIT), fundada a Londres el 1864, amb l’objectiu de lluitar per la millora de la classe obrera a nivell mundial. Les disputes ideològiques (els marxistes imposaren llurs tesis, aconseguint l’expulsió dels anarquistes) i el ressò de la Comuna de París (1871) foren les causes del seu fracàs. Es va dissoldre l’any 1876 a Filadèlfia.
Organització de treballadors fundada a Londres el 1864, coneguda generalment per Primera Internacional.
Moviment proletari que propugna la unió internacional de totes les forces treballadores contra el capitalisme.
Organitzades per la Secretaria de Gènere de CGT Catalunya i amb la col · laboració de Dones Llibertàries de Catalunya, se celebraran els dies 28 i 29 de juny de 2012 a Barcelona unes Jornades d’Homenatge a Dones Lliures / Dones Lliures, l’organització de dones anarquistes creada el any 1937 a partir de la revista de mateix nom.
“Els mass media són sota el control dels diversos segments del poder polític i financer”
“La revista Catalunya podria ser aviat un punt de referència per revitalitzar l’anarcosindicalisme”
Xerrada a càrrec de Marta Ackelsberg sobre l’associació Dones Lliures/Mujeres Libres i la lluita per l’emancipació de les dones
Projecció del documental “Indomables”
Dimecres 27 de juny a les 19.30h. al Casal de les Dones de Reus (Plaça Patacada 9)
Marta Ackelsberg és catedràtica de Ciències Polítiquesi membre del Women’s
El movimiento libertario en la transición (Madrid 1975-1982)
Gonzalo Wilhemi
Fundación Salvador Seguí, Madrid, 2012. 275 pàg.
El moviment llibertari, en la Transició, va ser marginalitzat i derrotat, malgrat la seva energia i els seus prometedors inicis. L’últim llibre de Gonzalo Wilhelmi, “El movimiento libertario en la transición. (Madrid 1975-1982)”, conforma un text que, encara d’una temàtica que ja es pot considerar com històrica, introdueix elements de rabiosa actualitat en un present com el nostre, on les possibilitats d’una lluita social ampliada estan en el centre del que pot arribar a ser.
Els que no vam viure la Transició hem rebut, des dels mitjans de comunicació de masses, una narració contradictòria, santurrona i amb un evident ànim de doblegar tot apunt de vitalitat popular. Una narrativa que, no obstant això, es compadeix malament amb la història explicitada per les gents de carn i os que, elles sí, van arriscar les seves vides en aquesta tesitura decisiva. Uns van créixer i van narrar, van explicar històries infumables de reis democràtics i socialismes inexistents. Uns altres van ser relegats a l’oblit i al buit, en evident concomitància amb tot el que ha vingut succeint a les esquerres transformadores de les generacions posteriors.
Gonzalo ens explica, no obstant això, la història amagada sota la catifa. Sense guarniments inútils, però també amb tota la seva policromía. El text ens proposa la necessària revista de molts dels noms de les víctimes d’una Transició que, malgrat tot el que se’ns ha explicat, va ser tremendament violenta. Ens proposa també una història de les forces derrotades, de les energies populars dilapidades, potser, però que van conformar el ferment necessari d’un canvi d’escenari imprescindible. Ens narra, doncs, una història que no és la tòpica i que no es queda en els les floritures discutibles de la “movida” i en les suposades heroicitats d’un monarca coronat pel propi dictador.
La narració de Gonzalo Wilhelmi és audaç i no deixa res en el tinter: la trajectòria del moviment llibertari madrileny en aquests convulsos anys va donar per a molt. Va constituir una febril descàrrega d’energia i il·lusions amb un final caòtic i decebedor. I aquí és on entrem en el realment interessant del llibre. Es podrà estar o no d’acord en la revista dels fets presentats. Només els seus autèntics protagonistes (i és possible que ni tan sols ells mateixos) saben com van ocórrer realment les coses. Però el que ha de quedar meridianament clar és l’ensenyament d’allò succeït per als també convulsos temps del present.
El moviment llibertari madrileny no va saber adaptar-se, en els anys setanta, a les transformacions sofertes, des de la Guerra Civil, per l’arquitectura del món del treball i l’aparell estatal al que pretenia oposar-se. I una dels seus majors errors va ser, segons s’indica en el text, no aplicar el suficient esforç analític a aquests assumptes. El món del treball ja no es conformava de la mateixa manera que en els temps del cenetisme clàssic, i la reacció dels confederals va ser tardana i contradictòria, quan va tenir lloc. Es va intentar reconstruir una organització en una imitació dogmàtica i literal del passat, el que va empènyer a l’abandó de l’esperit real de l’experiència.
L’anarcosindicalisme es es va autoexcloure del món del treball, i es va embardissar en dècades de disensions internes i lluites intestines que no tenien altre objecte que el repartiment de quotes de poder buides de contingut.
I el mateix va succeir respecte a l’altre gran tema en qüestió: l’estructura i finalitats de l’aparell estatal havia canviat de 1939 a 1979. L’anomenat “Estat del Benestar”, fonamentat en les doctrines keynesianes, compaginat amb les creixents manifestacions del que ha vingut coneixent-se com “biopolítica”, començava a donar els seus primers passos en el marc de la Península Ibèrica dels setanta. Els llibertaris no van saber, o no van voler, filar un discurs i una pràctica a l’altura de les circumstàncies. La llegenda del rebuig frontal a tota manifestació estatal (una història àurea que, en tot cas, no era del tot certa) va impedir la presència llibertària en moltes lluites efectives d’una població que reclamava serveis públics creixents i una forma de vida digna.
Les tesis maximalistes del final de la Guerra, quan era el moment del “tot o res” (però que molts dels seus autors no havien emplenat en aquest precís instant) van enfosquir una tradició que, realment, anava molt més allà: la d’una CNT històrica plural, rica i enormement complexa, en la qual convivien múltiples sensibilitats.
La veritat és que avui dia el moviment llibertari encara amenaces similars: una lectura literal i acrítica de certs llocs comuns de la “llegenda àurea” ja indicada, podria impedir les possibilitats d’avaluar amb solvència les exigències d’un present marcat pel desmantellament dels béns públics i els ajustaments, i per l’aprofundiment d’un marc laboral que procura arrasar totes les conquestes dels últims segles de lluita proletària.
El moviment llibertari, en la Transició, va ser marginalitzat i derrotat, malgrat la seva energia i els seus prometedors inicis. En aquest precís moment de crisi i senilitat del capitalisme que travessem, qui més o menys ens sentim vivificats per aquesta tradició de lluita, hem d’estar atents per a ser capaços d’insuflar-li nova vida. I tot el viu canvia pel camí. El llibre de Gonzalo Wilhelmi obre el camí a una exploració històrica amb evident pertinència per a construir un present que sàpiga fugir dels paranys que la realitat tendeix a qui volen transformar el món. Instruir-se i aprendre mai ha estat tan necessari.
José Luis Carretero
Organitzades per la Secretaria de Gènere de CGT Catalunya i amb la col·laboració de Dones Llibertaries de Catalunya, es celebraran els dies 28 i 29 de juny del 2012 a Barcelona unes Jornades d’Homenatge a Dones Lliures/Mujeres Libres, l’organització de dones anarquistes creada l’any 1937 a partir de la revista de mateix nom.
El programa d’actes organitzats a Barcelona és el següent:
– 28 de juny a les 18:30 hores en el Pati Llimona (C/Regomir 3)
Projecció del documental “Indomables” i posteriorment xerrada-debat amb:
Martha Ackelsberg (autora del llibre “Mujeres Libres, la lucha por la emancipación de las mujeres”)
Isa Garnika. La lluita per l’emancipació de les dones treballadores.
Bruno Valtueña. El projecte anarcosindicalista avui.
– 29 de juny a les 18:30 hores en el Casal de la Solidaritat (C/Vistalegre 15)
Xerrada-debat amb:
Martha Ackelsberg. La lluita de les dones en el 36.
Isa Garnika. La lluita de les dones treballadores en els 70.
Grup de Dones Anarko-feministes. Gènere i feminisme anticapitalista en el 2012.
Organitza: Secretaria de Gènere de la CGT de Catalunya amb la col·laboració de Dones Llibertàries.
Títol original: “Emma Goldman: An exceedingly dangerous woman”, 2003.
Documental de Mel Bucklin que gira entorn de la figura de l’activista i militant anarquista Emma Goldman, considerada durant més de trenta anys com l’enemic públic número 1 als Estats Units, no per cometre actes violents, sinó per utilitzar l’arma més perillosa que està a la mà de tot ésser humà: la raó.
Amb una vida apassionant, Emma Goldman, al costat de Alexander Berkman, es trobarà en l’ull de l’huracà del moviment anarquista.
Cèlebre anarquista d’origen lituà coneguda pels seus escrits i els seus manifestos radicals, llibertaris i feministes, també va ser una de les pioneres en la lluita per l’emancipació de la dona.
“Emma Goldman: An exceedingly dangerous woman”. Documental Complet en versió original subtitulat en castellà.
http://www.youtube.com/watch?feature=player_embedded&v=A2hEpMzw6uA
“Anarquisme i política. El programa mínim dels llibertaris del Tercer Mil·lenni”.
Stefano d’Errico.
Relectura antològica i biogràfica de Camillo Berneri, Madrid 2012, 758 pàgines.
– Presentacions del llibre a Barcelona, Granollers i Rubí
Aniran càrrec de Stefano d’Errico, autor del llibre i sindicalista d’Unicobas, i Emili Cortavitarte, historiador i sindicalista de la CGT:
– Dijous 7 de juny a Barcelona
18.30h. al Pati Manning (antiga Casa de la Caritat), c/Montalegre 7
– Dissabte 9 de juny a Granollers
18.30h. a l’Anònims (menjars i pensars), c/Miquel Ricomà 57
– Dimarts 12 de juny a Rubí
19h. a l’Espai Cultural CGT, Plaça Clavé 4-6
Berneri, de nou actual
Acaba d’aterrar en les llibreries la versió en castellà del llibre de Stéfano D’Errico sobre l’anarquista italià Camillo Berneri. Es tracta d’un exhaustiu i acadèmic estudi -768 pàgines!- sobre el llibertari que més i millor va actualitzar el pensament anàrquic en els decisius anys vint i trenta del passat segle. Berneri, perseguit per Mussolini, va acabar assassinat a Barcelona pels comunistes en les disputes de maig de 1937. A més d’un home implicat en les lluites del seu temps va ser un intel·lectual de primer ordre, capaç de compartir i confrontar des de jove amb personatges situats en altres esferes polítiques: l’historiador i el seu mestre Salvemini, el lliberal Gobetti, el comunista Gramsci, el socialista Rosselli o, en el seu camp, els llibertaris Luigi i Luce Fabbri.
Producte d’aquestes trobades i controvèrsies i de les seves reflexions personals és un qüestionar-se profund de l’anarquisme com a eina d’intervenció al món i el tempsque va viure.
Parc de las “Tres Xemeneies”, Poble Sec
Avinguda Paral·lel, Poble Sec (Metro Paral·lel) 19h-22h
Des de la Plataforma per l’Auditoria Ciutadana del Deute, NO devem, NO paguem! volem expressar la nostra indignació davant de les polítiques d’austeritat, privatitzacions i desmantellament dels serveis públics, així com la nostra solidaritat amb el poble grec.
Per tot això, organitzem un acte públic el dijous 7 de juny aprofitant la gira a l’estat espanyol que realitza Yorgos Mitralias, membre fundador de la Campanya d’Auditoria del Deute Públic a Grècia i del Comitè contra el Deute – CADTM Grècia. Yorgos es referirà a la lluita que estan desenvolupant a Grècia els moviments socials, però també al desafiament de les noves se eleccions i a la possibilitat que l’esquerra radical formi govern. Dos anys després de l’ inici del “pla d’ajustament estructural” que està patint la població grega, queda clar que és un laboratori i que avui als carrers i a les places gregues no només es juga el destí d’aquest país, sinó de tota la ciutadania europea, a la qual la Troica i el gran capital li tenen reservat el mateix futur.
Comunicat i actes amb motiu del 74è aniversari del bombardeig
de Granollers: 31/05/1938-2012
En memòria de les víctimes
innocents del feixisme. Nosaltres no oblidem!
Les organitzacions Assemblea Llibertària del Vallès Oriental, CGT i
CNT volem recordar i homenatjar la memòria de les 224 persones que
van morir aquell trist 31 de maig de 1938 sota les bombes de l´estat
feixista italià.
Programa dels Actes del 110 Aniversari de l’Ateneu Enciclopèdic Popular
– Dimecres 16 Maig 2012 a les 19 hores
110 Aniversari Ateneu Enciclopèdic Popular
El futur del Passat. Documents en circulació
Presenta “SiteSize” (Elvira Pujol Masip i Joan Vila Puig)
Lloc: Centre Social Sant Pere Apòstol (Ribera), Carrer Sant Pere Més Alt # 25. Barcelona
Dins del seminari Particionsa càrrec de Pedro G Romero,
En el marc dels actes de la XV Marxa d’Homenatge als Maquis, els dies 25, 26 i 27 de maig de 2012 tindran lloc a l’Alberg la Valira de la Seu d’Urgell un seguit d’actes de la IX Ofensiva contra l’oblit.
– Divendres 25 de maig
A partir de les 18h rebuda dels i les participants.
Les polítiques oficials sobre memòria històrica xoquen fins ara amb la impossibilitat d’anul·lar les sentències de la dictadura i jutjar-ne els crims.
La memòria històrica s’ha interpretat des del poder com un exercici de consens social, però sense haver restituït la dignitat de milers de persones s’allisa el camí per a la manipulació de la història. I, alhora, s’enterra la càrrega reivindicativa que té rehabilitar la memòria dels oblidats ad maiorem gloriam del Caudillo i dels seus hereus.
Des de l’anomenada transició es van arraconar els passatges més durs de la repressió durant el conflicte i, sobretot, es va passar de puntetes pel dolorós record d’una postguerra marcada per la criminalitat institucionalitzada del franquisme. Aquest arraconament va centrar les actuacions del memorial en els esdeveniments bèl·lics de la guerra civil i ha facilitat el relat de la guerra com un enfrontament entre germans que equipara els antagonistes. D’aquesta manera, es dificulta entendre la veritable dimensió de la lluita.
La memòria individual deslligada de la història permet oblits interessats. A Catalunya provoca la reivindicació d’un sector dels vencedors, que va passar del nacionalisme català de dretes al suport incondicional a Franco. Durant el Tripartit la figura de Cambó va ser elogiada, i no només pel catalanisme autonomista. L’editor Quim Torra, entre d’altres, va proposar la revaloració del personatge perquè fou mecenes de la cultura catalana, sense tenir en compte els seus plantejaments de classe. Recordem que la trajectòria política de Cambó es va basar en la defensa de l’ordre secular i va culminar amb el finançament del cop d’estat feixista. Va col·laborar a consolidar el règim i va perseguir exiliats republicans i catalanistes.
Amb el títol “Objectiu: matar Franco” i la foto del Caudillo a la portada, la revista catalana Sàpiens, de febrer de 2012, presentava una “investigació” del periodista Antoni Batista titulada “L’atemptat que no va existir”. En ella, al llarg de vuit planes, es pretén reconstruir l’entrellat de la temptativa d’atemptat contra Franco que va tenir lloc a Sant Sebastià el 1962, i “treure a la llum, per primera vegada, la implicació de Jordi Conill en un atemptat que va estar a punt de canviar la història”. Una “implicació” deduïda de la “confessió de l’anarquista català Jordi Conill” mort el 1998.
Per haver estat jo -com precisa l’autor de la “investigació”- el “coordinador de l’atemptat del palau d’Ayete de Sant Sebastià, on estiuejava Franco”, vaig manifestar la meva sorpresa a la directora de la redacció de Sàpiens: tant per “l’explicació” que dóna l’autor del per què d’aital “investigació” com del per què amb “informacions” tan vagues i sense contrastar arriba a la conclusió que Jordi Conill va participar en la temptativa d’atemptat. Una suposada participació que no correspon a la veritat històrica dels fets: ni en el que ateny a la implicació de Conill en aqueixa acció ni en la “campanya internacional” que va evitar que se li imposés la pena de mort al nostre company. Doncs bé, com que Sàpiens s’ha negat a publicar les puntualitzacions que els vaig enviar, considero un deure no guardar silenci i puntualitzar el següent:
Sobre la “participació” de Jordi Conill
L’autor, el periodista Antoni Batista, ens diu que va conèixer Jordi Conill el 1974, quan tots dos militaven en els mitjans clandestins del PSUC. També diu que Conill era conegut com “el camarada Bonet”; però que no fou fins més endavant (no precisa la data) quan va descobrir el “gran enigma que amagava” aquest camarada. Després ens diu que fou consultant una documentació policíaca sobre l’historiador Josep Benet que descobrí, en una nota, que a aquest se’l presentava com “dirigente de la campaña internacional contra España a raíz de la detención del bandido anarquista Jorge Conill”, i es precisava que aquesta detenció havia estat “por intento de atentado contra Su Excelencia el Jefe del Estado”. I a continuació, però sense precisar en quin moment, Batista diu que Benet va aclarir-li “uns episodis que coneixia molt bé”, per ser “Benet qui aconseguí, a través dels seus contactes amb l’Església i en particular amb Montserrat i l’abat Escarré, que la cúria vaticana realitzés pressions d’alt nivel per evitar que l’executessin”.
