“Abans que una llei del matrimoni calia parlar de drets individuals”
“Els binomis home-dona, homosexual-heterosexual, són construccions socials i culturals”
“Cal una llei contra l’homofòbia i la transfòbia”
Dissabte, dia 6 d’abril a les 12h, els ultracatólics Pro-Vida del col·lectiu d’extrema dreta Derecho a Vivir faràn una manifestació a la Sagrada Familia de Barcelona contra el dret a l’avortament i el dret de les dones a decidir envers el seu cos. Aquestes sectes, diuen defensar el dret a la vida dels no-nats, negant el dret de les dones a decidir si volen o no volen ser mares.
Les dones ja estaven en crisi abans de la crisi. El repartiment desigual de la feina remunerada i del treball de cures es traduïa en menors taxes d’activitat i d’ocupació femenines. A aquesta situació, ara, s’hi afegeix l’envestida de les polítiques d’austeritat, que no són neutrals -en absolut- pel que fa a gènere. A través de les reflexions de la Comissió de Gènere de la Plataforma Auditoria Ciutadana del Deute, intentem analitzar els perjudicis que suposen les polítiques d’ajustament per a les dones i posar en relleu el deute de gènere, és a dir, el deute invisibilitzat que té el patriarcat capitalista amb les dones.
Les aportacions del feminisme negre proporcionen un cos teòric i polític per conèixer i entendre la realitat de les dones afro.
Un documental dirigit per Estefania Saval (2009. Durada 23’30 minuts).
Creat a partir de la lectura del llibre “Quadern vermell de Barcelona” de la Mary Low, editat per Alikornio. Poetessa surrealista, Low era una miliciana que arriba a Barcelona el 1936 a través del POUM i amb el seu company, el poeta cubà Juan Breá, escriuen un llibre tots dos junts: ell des del front i ella des de Barcelona com a periodista. Compara la Barcelona del 1936 amb l’actual i dona veu a quatre joves activistes que representen l’esperit de la Mary Low en l’actualitat i estan ficades en l’activisme a Barcelona.
CONCENTRACIÓ PER LA RECUPERACIÓ
DELS INDRETS DE LA
MEMÒRIA HISTÒRICA
A TARRAGONA
Acte en memòria a 8 dones que van morir a
l’infermeria del convent de les Oblates per les condicions carceràries a que van ser sotmeses.
Barcelona, 2 de març de 2013
Jornada pel Dia de la Dona Treballadora
Carme Alvarez
Als cinc continents celebrem el 8 de març com a símbol de la lluita de les dones treballadores.
Amb la revolució industrial moltes dones van incorporar-se al treball assalariat sense deixar el treball domèstic i de cura i a l’opressió i explotació del patriarcat en l’àmbit domèstic es va afegir el de l’àmbit laboral. Per a aquestes obreres les condicions de treball eren molt dures i des de mitjans del segle XIX van aparèixer moviments de dones que reivindicaven la reducció de la jornada laboral, la limitació de l’edat de treball de les criatures, la prohibició de l’horari nocturn per a les dones, compensacions econòmiques per accidents laborals i mesures per prevenir-los.
Divendres 8 de març, concentració a Lleida, a les 19.30h a l’IEI (Institut d’Estudis Ilerdencs), a la Pl. Catedral.
“Contra el capitalisme i el patriarcat: desobediència feminista”.
I el dissabte 9, a les 19.30h al Casal Ocell Negre, projecció de “Yo, puta”.
– 8 de març de 2013, Dia Internacional de les Dones: manifestació + festa a Barcelona. Contra l’ofensiva patriarcal i capitalista, desobediència feminista!
A les 18.30h. manifestació des de Plaça Universitat.
A les 22h. Festa de donesa Ca la Dona (Ripoll 25).
Més de 35 anys de lluita feminista contra l’Estat
Dinar popular pel dia de les dones treballadores
Dissabte 9 de març a partir de les 14h a la plaça de l’Assumpció de Girona.
Durant la Transició, el moviment feminista català va iniciar un període de lluites que tenien com a eix central la construcció d’un model de societat on les dones, relegades per llei a la llar durant la dictadura de la Bèstia, creessin nous espais per al coneixement, l’autoconeixement i la llibertat, tot el que els havia estat negat durant més de 30 anys.
De tots aquells projectes en sorgí una cultura que avui Dones Llibertàries de Catalunya de la CGT volem recollir com un precedent fonamental de la nostra història. Per a celebrar aquests més de 35 anys de lluita feminista, us convidem a participar del dinar popular que el proper 9 de març tindrà lloc a la plaça de l’Assumpció a partir de les dues de la tarda i on rememorarem aquest moviment, portat a terme des de petits projectes pensats per a ser llocs de reunió i d’aprenentatge, lluny dels espais als que havien estat relegades les dones.
Un any més, l’assemblea feminista de Tarragona, Cau de Llunes, juntament amb la resta de col·lectius feministes i l’esquerra independentista de les comarques del Camp de Tarragona (EIC), convoca a la manifestació del 8 de març, Dia Internacional de les Dones Treballadores. Aquesta sortirà de l’estàtua dels despullats (Rambla Nova de Tarragona) a les19h el mateix 8 de març.
“No hem de quedar-nos només en el passat sinó vincular-lo amb el present i parlar de l’esperit de lluita per a transformar la societat en moments clau”.
“Donem idees a la societat actual en crisi per veure que hi ha altres models”.
“La Barcelona actual del turisme i el consum de masses ésuna façana”.
Dones en Acció és una plataforma de col·lectius (CGT, Casal Despertaferro, Arran, H2O) que organitza els actes relacionats amb el 8 de març, dia de la dona treballadora, a Reus
El programa d’actes per al 8 de març de 2013 és:
– Documental i debat “Somos viento”. Dilluns 4 de març, a les 20.30h al Bar Campus (Sant Llorenç 11). El documental reflecteix, a través de la mirada d’Amparo Sánchez, líder del grup musical Amparanoia i feminista declarada, la seva experiència personal viscuda durant la visita a Mèxic D.F. i als caracoles zapatistes de Chiapas. També es llegirà la Ley Revolucionaria de las Mujeres i es posarà una paradeta de venda d’artesanies per ajudar el projecte de salut comunitària que durant 8 anys des de La Reus Societat Civil porten a terme a Chiapas, Mèxic.
Els moviments feministes sostenim en aquest país un esforç des de fa dècades perquè es reconegui la igualtat de drets entre les dones i els homes, protegida en la Constitució Espanyola de 1978, (article 14) o la Llei Orgànica 3/2007, de 22 de març.
A pesar d’aquest esforç –que continua l’emprès per les nostres àvies, mares, amigues – perquè no se’ns consideri un subproducte humà de segona amb funcions merament reproductives i de cures, a dia d’avui se segueixen vulnerant els nostres drets com ciutadanes, treballadores i persones.
– Les dones cobren menys que els homes en el món empresarial. La bretxa salarial és major si es mesura per rendiment (41,3%) que per guany mig per hora (19,3%).
– La taxa d’atur femenina és major a la masculina i en aquests temps de crisis no deixa d’augmentar en major percentatge, a pesar que la taxa de dones que finalitzen estudis superiors a l’Estat espanyol és major que la dels homes.
– Tampoc es reflecteixen les proporcions de dones i homes en la població espanyola, amb la seva representació en els alts càrrecs d’empreses, públiques o privades, de manera que els llocs de major responsabilitat i remuneració els segueixen ocupant predominantment els homes.
Per altra banda, els canvis legislatius en matèria de taxes judicials, retallades en les prestacions de la Llei de Dependència, polítiques d’inclusió social, etc…, tot això no fa més que exacerbar les desigualtats socials, que en el cas de les dones se sumen al factor de discriminació per raó de sexe.
D’aquesta forma, trobem que, en lloc de caminar cap a una societat alliberadora que respecti a les persones sense cap discriminació i que com a mínim acati les normes a les quals suposadament se sotmet, estem avançant cap a una fosca realitat sotmetidora, esclavitzadora i fortament discriminatòria que imposa el seu patriarcat capitalista més salvatge.
Tal vegada és hora que les dones comencem a treballar cap a una nova cultura feminista, donant un pas més cap a la unió d’objectius de lluita per a aconseguir combatre el patriarcat no solament amb paraules sinó amb accions que consolidin un moviment solidari entre dones.
Per a això tenim un concepte: LA SORORITAT, eina que té una forta dimensió ètica, política i pràctica del feminisme contemporani, i que ens serveix per a construir aliances existencials i polítiques.
L’aliança de les dones en el compromís és tan important com la lluita contra altres fenòmens de l’opressió com el patriarcat. Se centra a crear espais que les dones puguin desplegar noves possibilitats de vida, per a contribuir amb accions específiques a l’eliminació social de totes les formes d’opressió i en el suport mutu per a assolir el poder genèric de totes i l’empoderament vital de cada dona. És una experiència de les dones que condueix a la recerca de relacions positives per a lluitar juntes.
Enfront d’això, les dones de la CGT, mirem cap a davant, amb el front ben alt i ens unim per a defensar els nostres drets, empoderar-nos i sororitzar-nos. Volem que el món on ens ha tocat viure, ens inclogui des d’un llenguatge no sexista, ens reconegui, sigui respectuós, solidari, alliberador i no ens retalli gens més. Al revés, nosaltres ens unim per a sostenir-nos, animar-nos, capacitar-nos i seguir lluitant pels nostres drets i els de qualsevol persona discriminada. Com dèiem fa temps, la revolució serà feminista o no serà.
LLIBERTAT, IGUALTAT I SORORITAT!
Secretaria de la Dona del Comitè Confederal de la CGT
AL MINISTERI DE JUSTÍCIA
ALBERTO RUIZ GALLARDÓN
Madrid, 25 febrer 2013
Aquest mes han estat assassinades quatre dones més, de manera que ja sumem 9 víctimes en 2 mesos.
Jornada pel Dia Internacional de la Dona Treballadora
CONTRA EL PATRIARCAT I EL CAPITAL, CONSTRUÏM ALTERNATIVES FEMINISTES
Els moviments feministes, els grups de dones afiliades a CGT i el nostre sindicat defensem la igualtat de drets entre dones i homes. Malgrat aquest gran esforç col.lectiu, es continuen vulnerant els nostres drets com treballadores i com persones.
Els salaris de les dones són inferiors als dels homes, la taxa d’atur femenina és major que la masculina, les tasques de cura i de la llar no son considerades com treball pel sistema capitalista, la taxa de violència contra les dones augmenta amb la crisi capitalista.
El 8 de març de 1857 un grup d’obreres tèxtils recorria els barris més rics de Nova York. Protestaven per les seves condicions laborals. El 8 de març de 1908, 146 obreres morien en un incendi provocat en la fàbrica Cotton de Nova York. Des de llavors, el 8 de març es commemora el Dia Internacional de la Dona Treballadora. A mitjan segle XIX i durant les primeres dècades del XX, les treballadores d’EEUU i Europa reclamaven una jornada laboral de 10 hores, permisos de maternitat i lactància, la prohibició del treball infantil, el dret a una formació professional i a formar part d’un sindicat. El segle XIX deixava encunyat el terme capitalisme manchesterià. El prototip d’un capitalisme en estat pur, d’explotació salvatge, que havia caracteritzat l’activitat fabril de la ciutat anglesa. El 2013 Manchester està a Bangla Desh.
Mentre les firmes internacionals de moda i les grans cadenes de distribució sedueixen a la seva clientela amb l’actualització constant dels seus dissenys i els baixos preus dels seus productes, obreres de Xina, Marroc, Bangla Desh, Hondures o Romania viuen envoltades de peces de roba que confeccionen durant més de 12 hores diàries, a canvi de salaris que tot just cobrixen les seves necessitats més bàsiques.
La deslocalització de la producció de roba a països econòmicament empobrits es va accelerar en els anys 90, moment en el qual es va consolidar un model de negoci caracteritzat per la subcontractació de proveïdors. Les grans marques, que en el passat produïen la seva pròpia roba, passen a ser empreses que dissenyen, distribueixen i comercialitzen peces fabricades en tot el món, en tallers i fàbriques que són propietat de tercers. Per a competir en aquest sistema, que externalitza els costos laborals en països amb mà d’obra barata, les petites firmes de moda també s’associen i adopten el mateix model de negoci. El gran èxit de firmes internacionals com H&M o Zara (del grup Inditex) no s’entendria sense l’abaratiment del cost dels seus productes a partir de la deslocalització de bona part del procés de manufactura.
Dècades Deslocalitzat
La primera gran onada de deslocalitzacions del sector de la confecció es va produir en els 70 i va tenir com països receptors Corea del Sud, Taiwán, Singapur, Hong Kong i Tunis. L’entrada de roba barata en els mercats occidentals va motivar que en 1974 se signés l’Acord Multifibres (AMF), que establia un sistema de quotes i límits. Lluny de suposar una limitació a la globalització de la moda, la AMF va provocar que les signatures internacionals busquessin proveïdors en altres països que no estiguessin inclosos en el sistema de quotes.
En els anys 80, una segona onada deslocalitzadora abandona els “tigres asiàtics” i es desplaça a països com Sri Lanka, Filipines, Bangla Desh, Tailàndia i Indonèsia. Mentre Amèrica Central i Mèxic passen a ser àrees clau per a proveir de roba les botigues nord-americanes, Turquia, Tunísia i Marroc es converteixen en els tallers de costura del mercat europeu. A la fi dels 90 entren en escena altres països productors, com Bostwana, Kenya, Tanzània, Uganda, Cambotja, Laos o Birmània.
Els últims països triats en la perifèria els últims anys es caracteritzen a més per un patró comú: estan fortament endeutats amb la banca privada i amb el Fons Monetari Internacional (FMI) i el Banc Mundial (BM), que els han imposat plans d’ajustament orientats a l’exportació i la millora de la competitivitat. És a dir, d’una major explotació. La indústria de la moda, a més, impedeix el desenvolupament: se’ls encarrega a aquests països la part amb menor valor afegit del mercat legal, se’ls imposa un sistema d’acords internacionals on sempre són els febles i el moviment obrer ha d’enfrontar-se constantment a l’amenaça de la deslocalització [1].
Esclavitud en la indústria tèxtil
Des de mitjans dels 90 nombroses plataformes i organitzacions socials vénen denunciant l’explotació laboral i plantant cara al silenci mediàtic que envolta el negoci de la confecció tèxtil sota la globalització. A pesar de més de 25 anys de treball de xarxes consolidades com la Campanya Roba Neta internacional i de “compromisos” públics de les grans firmes internacionals (en reacció a les denúncies realitzades), avui ens seguim trobant les mateixes situacions que en els 90.
L’amenaça constant de tancament i de deslocalitzacions i la debilitat dels moviments obrers en els països productors segueix contribuint que la realitat amagada després del glamour que ens venen esportistes d’elit, models i dissenyadors es quedi al Marroc, a Xina o Bangla Desh. El sector global de la confecció continua nodrint-se del treball de milions de persones que viuen en la pobresa a pesar de fer llargues jornades laborals. Les pràctiques de compra de les marques, derivades del model de producció, consum i comerç internacional, es troben en l’arrel de les condicions de treball i de vida de les treballadores.
Per a les persones que treballen en la indústria de la confecció global, cobrar un salari que permeti cobrir les seves necessitats amb un mínim de dignitat s’ha convertit en la seva major preocupació. És un sector que tradicionalment es caracteritza per condicions pèssimes i una de les retribucions salarials més baixes del món, amb conseqüències directes que es deriven d’això: llargues jornades de treball, desestructuració familiar, assumpció de deutes impagables, malnutrició de nens i adults i, en definitiva, uns costos inquantificables en forma de sofriment humà. Tot això, vulnerant drets fonamentals, com l’article 23 de la Declaració Universal de Drets Humans relatiu a una remuneració equitativa i satisfactòria, o les disposicions de l’Organització Internacional del Treball (OIT), que afirma que “el salari mínim legal hauria de constituir un element clau en les polítiques per a eliminar la pobresa i assegurar les necessitats de les persones treballadores i de les seves famílies”.
Gairebé tots els països tenen establerts salaris mínims legals però, amb la finalitat d’atreure la inversió estrangera, els governs fixen els mínims molt per sota dels nivells de subsistència. En conseqüència, en alguns països, els salaris mínims no arriben als llindars de pobresa absoluta internacionalment acceptats. A Bangla Desh no arriba a un dòlar diari, i a l’Índia, Sri Lanka, Vietnam, Pakistan i Cambotja, se situa entre els dos i els quatre dòlars diaris. Salaris impossibles per a garantir necessitats bàsiques com són l’alimentació, l’habitatge, la roba i serveis imprescindibles com l’educació, la salut o el transport.
La carestia de la vida s’ha agreujat, a més, sota un context de pujada de preus dels productes bàsics que ha minvat el poder adquisitiu, més encara quan bona part dels salaris està destinada a l’alimentació. Una dona d’Indonèsia que treballava per a un proveïdor de Nike, Reebok i Walmart comentava en una entrevista realitzada el 2009: “Hi ha augments del salari mínim, però el cost de la vida augmenta més ràpid. Per a empitjorar la situació, des de fa poc, l’empresa ja no ens subvenciona el transport ni el menjar”. A Bangalore, Índia, hi ha un sistema trianual de revisió salarial, però el salari real ha disminuït un deu per cent en els últims 15 anys. A Tailàndia, els salaris van augmentar únicament 18 bath (38 cèntims d’euro) entre 1997 i 2005. A Vietnam i Xina els sous van estar congelats durant més d’una dècada [2].
La pitjor situació, en aquest sentit, és la de Bangla Desh. El Producte Interior Brut (PIB) de Bangla Desh creix a un ritme del cinc per cent des de 1990, segons el Banc Mundial, i s’ha convertit en el tercer exportador internacional de roba. En el país hi ha més de 4.000 fàbriques de roba i confecció on treballen més de tres milions de persones, la gran majoria dones. L’element clau d’aquest creixement ha estat la gran disponibilitat de mà d’obra extremadament barata a causa de la pobresa i l’escassa regulació dels drets laborals.
Els salaris més baixos del món conviuen amb una alta inflació que genera un ràpid empobriment dels obrers i les obreres. El salari mínim legal va estar congelat des de 1994 fins a 2006 mentre la inflació va registrar taxes del quatre i el cinc per cent anuals. L’increment del salari mínim de 930 taka a 1.662,5 taka mensuals (uns 18 euros), el 2006, va ser el resultat de manifestacions multitudinàries i d’una ona de revoltes urbanes que van rebre una forta repressió policial. La triplicació del preu de l’arròs registrada el 2008 va inutilitzar, no obstant això, l’increment de 2006 i va generar una nova ona de mobilitzacions fortament represaliada. El 2010 el govern va fixar un salari mínim de 3.000 taka (uns 32 euros) mensuals [3]. Les mobilitzacions d’obrers i obreres no han parat, però la repressió tampoc. Doble impacte té aquesta sobre les dones treballadores, que són les que sofreixen les pitjors conseqüències segons la OIT: “salaris baixos, més hores de treball, freqüentment temporal i en negre, perllongant encara més les seves llargues jornades laborals”.
Esgotament interminable
Les jornades de la indústria de la confecció s’allarguen fins a les 12 o 14 hores diàries. Alguns fabricants fins i tot encadenen diversos torns en moments de molt treball o per a plantar cara a terminis de lliurament molt curts. Les treballadores no poden negar-se perquè el seu salari base no és suficient per a cobrir les necessitats més bàsiques i per a mantenir una família. Extorquint la pobresa, les treballadores accepten la sobreexplotació, veuen danyada la seva salut i perden la possibilitat de formar-se, d’educar als fills, d’arribar a una vida digna.
Després d’anys treballant en habitacions petites, mal il·luminades, sense ventilació, respirant pols i partícules en suspensió i en posicions corporals inadequades mantingudes durant moltes hores, sofreixen fatiga visual i lesions i desenvolupen nombroses malalties. Sense assegurança mèdica ni cobertura o subsidi per baixa.
La investigació realitzada per la Campanya Roba Neta a Tànger el 2011 mostrava com al Marroc, on la major part de les firmes espanyoles tenen fàbriques proveïdores, el comú és que les obreres realitzin jornades de més de 55 hores setmanals, excedint de forma sistemàtica el límit legal del país [4]. Altra investigació realitzada a Bangla Desh, Índia, Tailàndia i Cambotja el 2008 [5], centrada en fàbriques proveïdores de grans cadenes de distribució com Lidl, Aldi, Tesco, Walmart i Carrefour, apuntava que les jornades laborals rarament eren inferiors a les 10 hores diàries en setmanes de treball de sis dies.
“Els moviments socials ens trobem instal·lats en la queixa i la demanda. Ha arribat el temps de passar a l’autogestió de tots els àmbits de les nostres vides”.
“No podem reclamar als de dalt que renunciïn als seus privilegis si nosaltres mateixes som incapacesde fer-ho”.
La Coordinadora Tarragona Patrimoni de la Pau, aquest dilluns 11 de febrer organitza una tertúlia amb la Vicky Moreno, membre de dones x dones, un grup de dones feministes i antimilitaristes que concep la solidaritat entre dones com un enriquiment i una font de coneixement i d’educació permanent entre dones de diverses procedències i diverses situacions.
La revolució serà feminista o no serà, també a l’Índia.
I és que a l’Índia es relacionen les diferents discriminacions, per raó de casta, ètnia, classe social, edat, sexe i discapacitat , però les dones s’enfronten a l’opressió patriarcal a màns de tots els homes inclosos els de la seva pròpia casta. El feticidi de les fèmines (avortament selectiu de les dones malgrat una llei de 1996 que prohibeix les ecografies per saber el sexe del fetus); la venda de les menors per a la prostitució o casament; la manca de sanitat i d’educació públiques i gratuïtes principalment per a les dones i l’esclavatge en l’àmbit domèstic ens dona un panorama d’una societat que relega les dones al lloc de la societat amb més opressió i explotació. L’Índia és un dels pocs països del món on el nombre d’homes és superior al de dones.
JORNADA CONTRA LA VIOLÈNCIA DE GÈNERE
“¿Per què no crides?”
Dissabte 27 de gener
LOCAL CULTURAL CGT, PLAÇA ANSELM CLAVÉ, RUBÍ
10:00-14:00 Taller d’autodefensa per a Dones (Cal inscriure’s
Es publica un llibre coral sobre el Lokal, testimoni d’un espai antiautoritari i de lluites de finals de la dècada dels vuitanta fins ara a Barcelona.
Hi ha espais creats pels moviments socials, com el Lokal del carrer de la Cera, que superen el caràcter temporal d’altres iniciatives i esdevenen paisatge actiu de les lluites que emprenem. El llibre que acaba d’aparèixer narra una possible història del Lokal i ho fa des de les vivències de gent que hi va participar. Així, esdevé un testimoni de l’activisme sorgit desprésde la derrota al referèndum de l’OTAN.
Cau de Llunes (Assemblea Feminista Revolucionària de Tarragona) convoca una concentració de rebuig a les agressions sexuals que pateixen les dones arreu del món. La concentració tindrà lloc el proper divendres 18 de gener a les 20h a l’estàtua dels Despullats (Rambla Nova, Tarragona).
La convocatòria sorgeix motivada per la segona violació múltiple a un autobús denunciada a la Índia, poc després que una jove morís quinze dies posteriors a la violació múltiple i a la pallissa de la que va ser víctima, també en un autobús.
El 17 de desembre de 2012 es commemorava el segon aniversari de l’inici de les revoltes a Tunísia. Dos anys després, la població segueix al carrer manifestant-se per poder aconseguir una transició realment democràtica.
El 17 de desembre de 2010, Mohamed Bouazizi es calava foc públicament a ell mateix en un acte de reivindicació i protesta contra la greu situació econòmica en la que Tunísia estava immersa. Bouazizi era un jove llicenciat en informàtica però estava a l’atur a causa de les poques oportunitats que Tunísia oferia. Poc imaginava que el seu acte desencadenaria una allau de revoltes que van acabar amb la fugida del llavors president Zine Abidine Ben Ali, que governava el país des de feia 23 anys sota un règim autoritari. I és que Bouazazi només va ser el detonant d’unes causes estructurals que van propiciar les primeres manifestacions i van desencadenar una revolta generalitzada que a més va sobrepassar les seves fronteres i va despertar la societat civil de tot el món àrab.
Dones, migrades i del sud, als mitjans de comunicació.
Introducció al periodisme amb una visió de gènere, classe i ètnia.
Dissabte 19 i 26 de gener, a l’Espai cultural La Llibertària, c/Torrent de L’Olla 72, Vila de Gràcia, Barcelona.
Programa estructurat per sessions:
19 de gener de 2013, de 10 a 14h.:
– Invisibles i menystingudes.
Invisibilització i homogeneització de dones, migrades i del sud en l’agenda informativa. Objectes/subjectes invisibilitzats; redacció androcèntrica, sexisme lèxic, infravaloració, jerarquització informativa, divisió sexual del treball al món de la comunicació i el periodisme, esviaix de gènere en recerca de fonts, protagonistes, portaveus, dades. Estudis de representació de gènere en els mitjans: Capítol J de la Plataforma d’Acció de la Plataforma de Beijing 1995, Projecte Global de Monitoreig dels Mitjans(PGMM), estudis estatals i nacionals.
