Coindint amb el X Congrés de la CGT de Catalunya, ens complau compartir amb tota l’afilició i al conjunt de la societat, una nova eïna de comunicació: la APP per dispositius Android,
Està en fase de proves, us animem a provar-la, testejar-la i que ens informeu que us sembla, que us agrada, que li falta, que li sobra…
Ens trobem davant d’un moment absolutament límit. L’atur, la precarietat, la pobresa, la repressió i les polítiques retrògrades, entre molts altres motius, ens posicionen en un moment de màxima alerta que necessita que tots i totes ens mobilitzem per recuperar els nostres drets i revertir la situació de manera contundent.
La situació demana una resposta col·lectiva de la classe treballadora, de la ciutadania en general i de tots i cadascun dels pobles que dia rere dia veuen com els seus drets s’esvaeixen sota governs corruptes que com el del PPSOE o el de CiU dediquen els seus esforços a aplicar polítiques antisocials que retallen i empobreixen les nostres vides amb el fi de complaure les institucions que conformen la Troika com l’FMI, la UE i el BCE. Polítiques que es veuen condicionades per un deute il·legítim, adquirit pels governs amb el BCE i la banca alemanya i francesa amb l’únic objectiu de salvar la banca. Els interessos d’aquest deute, suposen el desmantellament de la sanitat pública, de l’ensenyament, de la llei de dependència i de tot el conjunt de les ajudes socials.
Dintre d’un parell de setmanes es complirà el tercer aniversari del 15M, aquell moment en que va semblar que les contradiccions posaven al sistema contra les cordes. El moviment es va fargar en una campanya electoral –“avorrida i previsible”, assenyala Carlos Taibo–, que és, justament ara, el primer que se’ns acosta en el panorama polític. Existeix alguna possibilitat de que vegem repetir-se un fenomen similar?
Si és per motius, ara n’hi ha molts més, i més gruixuts, que fa tres anys: parlem de retallades criminals en polítiques públiques, d’aprofundiment en el neoliberalisme, d’una fúria normativista armada de contrarreformes amb les quals es pretén reactualitzar aquella amenaça que llançava Alfonso Guerra després de la primera victòria socialista: “A Espanya no la coneixerà ni la mare que la va parir”. Que en les seves veleitats d’alquimista social el Partit Popular rebi suports puntuals, però vitals, del PSOE i dels sindicats oficialistes –amén, per descomptat, del poder empresarial o l’Església– no és sorprenent: es tracta de la Unió Sagrada de les forces vives pel manteniment de l’estabilitat institucional que precisen totes elles per a garantir la seva pròpia supervivència.
Però no es veu una resposta popular a l’altura del desafiament. El significat dels escassos episodis positius, amb la lluita veïnal de Gamonal al capdavant, es restringeix al sentit de resistència: podrien repetir-se un, deu i fins a mil Gamonals sense que la situació política es revertís. Uns altres, com els incidents esdevinguts després de les Marxes de la Dignitat a Madrid, senzillament revelen el grau de desesperació existent. De totes maneres, els carrers no poden ser reduïts al paper d’escenari de la confrontació social. Han de demostrar també que són capaces de construir una alternativa enfront de la “Unió Sagrada”.
A diferència de l’estratègia adoptada el 2011, avui dia s’ha posat l’èmfasi en la participació electoral. S’estigui d’acord o no amb ella, tot pas hauria d’estar orientat per un guió acordat prèviament. I és precisament aquí on es nota la falta d’uns espais de contrapoder com àmbit de decisió: d’assemblees populars que actuïn com mecanismes per a l’estructuració organitzativa i l’avanç qualitatiu d’un moviment polític i social. Un dels millors ensenyaments del 15M és la importància de teixir una xarxa de múltiples assemblees locals i veïnals, però el principal repte segueix sent aconseguir potenciar en cada lloc un necessari gir al local que permeti representar les inquietuds de la població.
Encara que tot això pugui semblar un panorama ideal, no implica que sigui utòpic o fantasiós. El desig manifestat per les Marxes de la Dignitat de quedar-se a acampar a Madrid per un temps indefinit respon a aquest interès de vehicular solucions al marge d’unes institucions summament copades.
A tres anys del 15M ha arribat altra vegada l’ocasió per a les assemblees. En aquesta ocasió, no obstant això, resultaria contraproduent tornar als programes regeneracionistes i a les crides a la voluntat de la classe política. És l’hora de passar a un protagonisme polític –que no s’hauria d’identificar amb l’institucional– que es caracteritzi per la seva capacitat de pressió. Seria també el moment d’abandonar les querelles cainites que tant ens caracteritzen, sempre que es respectessin uns objectius comuns. Encara que el vell adagi “quant pitjor, millor” no és cert, sí cal reconèixer que l’experiència, els errors i les dificultats sobrevingudes pel context poden contribuir a temperar un moviment. Mai sabem quan pot esclatar l’espurna: esperem que en aquells dies hàgim aprèsuna mica.
Després de la mort de dues persones en detencions dels Mossos d’Esquadra, Amnistia Internacional ha enviat avui divendres una carta al conseller d’ Interior de la Generalitat de Catalunya, Ramon Espadaler, per demanar una investigació independent, exhaustiva i imparcial que aclareixi els fets i circumstàncies que envolten la mort recent de dues persones després de les seves detencions per part dels Mossos d’Esquadra a Barcelona i a Salou (Tarragonès).
La divuitena convocatòria d’STOP PUJADES serà dijous dia 10 d’abril.
La Plataforma fa coincidir la protesta amb la Taula Social on, l’ATM es veu obligada a aplicar els acords del Parlament de Catalunya de baixar les tarifes 2014.
Les mobilitzacions sortiran a les 19h dels barris i universitats i confluiran a les 20h a La Sagrera, estació que s’ocuparà per fer-hi activitats de divulgació, sopar, actuacions musicals i, finalment, una assemblea oberta, per valorar el resultat de la Taula Social i decidir si es manté o no l’ocupació de l’estació.
Desenes de persones són acusades de participar en els incidents de la Marxa de la Dignitat.
S’assisteix a un alarmant augment de la repressió contra les persones i organitzacions que s’oposen a les polítiques antisocials del Govern i de la Troica.
La Confederació General del Treball (CGT) denuncia les redades que, amb motiu dels incidents del passat 22 de març al final de les Marxes de la Dignitat a Madrid, ha engegat el Govern en els últims dies, operació encara oberta segons Interior, i que han provocant la detenció de diverses persones en els seus domicilis o treballs a Madrid, a les quals se’ls acusa de delictes de desordres públics, atemptat a l’autoritat i lesions.
El Govern està obstinat a criminalitzar la mobilització social i utilitza els incidents ocorreguts en les Marxes de la Dignitat per a justificar una política cada vegada més repressiva contra les persones i organitzacions que protesten. El 22 de març es va produir la detenció de 21 persones acusades de participar en uns incidents que es van iniciar quan encara no havia acabat la manifestació i el passat 4 d’abril, en l’operació policial “Puma 70”, van ser detingudes altres 11 persones més pel mateix motiu.
Però per més que s’està obstinant la Policia, en col·laboració amb alguns mitjans d’informació, encara no s’han pogut acreditar amb proves tots els fets dels quals són acusades totes les persones detingudes. Fins al moment hi ha dues persones a la presó provisional i la resta en llibertat amb càrrecs a l’espera de judici.
L’origen dels incidents del 22 de març està en l’actuació de provocadors aliens a la manifestació, la desllorigada i violenta actuació policial i les conseqüències que tot això produeix. A mesura que es van coneixent més fets d’aquest dia, ordres de polítics i comandaments policials, declaracions de testimonis, vídeos i fotos posen més en qüestió la versió oficial i en canvi prenen cos altres conjectures que apunten a una pretensió d’embrutar la imatge pública d’una protesta multitudinària i pacífica. Reiteradament la Policia es mostra incapaç d’aïllar als provocadors, però en canvi molt capaç d’emprar-se amb excessiva violència fins als extrems del 22 de març que va causar la pèrdua de la visió d’un ull a un jove de 19 anys i d’un testícle a un altre de 23 anys.
Així mateix, CGT condemna els maltractaments que han denunciat les persones detingudes: cops, insults, vexacions, privació de menjar i aigua… Al mateix temps que qualifica de basta propaganda, a nivell de la famosa crossa amb punxó que va ser utilitzada com prova contra les persones detingudes, les declaracions que afirmen que les detencions han estat realitzades gràcies a la col·laboració ciutadana.
CGT condemna la tàctica consistent a filtrar informació policial als mitjans de comunicació, un delicte de descobriment i revelació de secrets, així com la seva publicació sense contrastar, convertint-se els mitjans en portaveus de la Policia.
CGT considera que estem assistint a un alarmant augment de la repressió contra les persones i organitzacions que s’oposen a les polítiques antisocials del Govern i de la Troica. Cada vegada és més evident per a la ciutadania que el polític que dóna l’ordre, la policia que actua i la impunitat van de la mà. Unes vegades és en la tanca de Melilla i altres en els carrers de Madrid o Barcelona.
CGT exigeix la llibertat de les persones detingudes i fa una crida a participar en les pròximes mobilitzacions convocades per a reclamar la seva llibertat i per a denunciar l’augment de la repressió i la impunitat.
SECRETARIAT PERMANENT DEL COMITÈ CONFEDERAL DE LA CGT
Protesta contra la privatització de la sanitat a Tarragona
Més de dues-centes persones s’han manifestat la tarda del dilluns 7 d’abril pel centre de Tarragona sota el lema “Privatitzar la sanitat mata”. La convocatòria, organitzada pel Grup de Treball en Defensa de la Sanitat Pública de Tarragona, integrat pels sindicats CGT, Co.Bas i la CUP, comptava amb el suport d’una desena de col·lectius locals i organitzacions diverses i s’emmarca en el conjunt de convocatòries promogudes a nivell estatal per la Red Autogestionada Anti-privatización de la Sanidad.
La manifestació ha sortit de l’estàtua dels Despullats i ha finalitzat a la plaça de la Font. Al llarg del recorregut s’han cridat consignes en contra de la privatització de la sanitat, així com del pagament del deute. La manifestació s’ha aturat davant de l’Hospital Santa Tecla, on s’han cridat lemes contra la “teclarització” i el director general de la Xarxa, Joan Maria Adserà.
La convocatòria ha finalitzat davant de l’Ajuntament, on Conchi de Tera, membre de la CGT a l’Hospital Joan XXIII ha llegit el manifest. Les reclamacions que s’han fet, entre d’altres, han estat la derogació de la Llei 15/97 i el RD 16/2012 com a mesures per a lluitar contra la privatització de la sanitat pública i contra l’exclusió sanitària, respectivament.
Peó tèxtil i d’oficis diversos, militant sindicalista i anarquista. Ricardo Sanz García va néixer a Canals en 1898. Pertanyia a una família de camperols pobres valencians, que portaven una vida primitiva i de privacions . Als divuit anys va emigrar a Barcelona, on va ser acollit per uns familiars instal·lats al barri obrer de Poblenou. Va començar a treballar en el Ram de l’Aigua (del Tèxtil). Va ingressar a la secció sindical de tintorersde la CNT.
En virtut de la denúncia presentada el dia 11 de juny de 2013 per la secció sindical de CGT a la UAB (i que podeu consultar aquí) per alteració i distorsió en l’ús de la figura contractual del professorat visitant, Inspecció de Treball ha formulat el requeriment que trobareu aquí a la Universitat Autònoma de Barcelona
En ell es demana que la Universitat faciliti al Comitè d’empresa del PDI amb la màxima celeritat, un seguit d’informació sobre contractes i altres aspectes de la plantilla que reiteradament els i les representants dels treballadors havíem estat sol·licitant sense èxit. Entre aquesta informació hi ha la previsió d’altes i baixes, de nous contractes, de canvi en la distribució de places, etc. Actualment estem a l’espera que sigui transmesa tant al Comitè d’empresa del PDI com a la JPDI.
Dia 11 (divendres) a la tarda:
Tenim previst que les delegacions s‘acreditin a partir de les 3 de la tarda amb la finalitat de que a les 4 puguem començar la inauguració del Xé Congrés de la CGT de Catalunya.
Seria de molt gran ajut poder tenir el nom de les delegacions abans de dijous.
Finalitzarà a les8 de la tarda.
La Confederació General del Treball informa de la seva Campanya d’Objecció Fiscal de 2014 que portarà per lema “Desarma els teus impostos – No amb els nostres diners”.
El sindicat manifesta que la forma més perversa d’extensió del capitalisme a nivell mundial és mitjançant el militarisme i la guerra, sent l’Objecció Fiscal a la Despesa Militar la posada en pràctica de la negativa a col·laborar amb aquesta injustícia.
CGT denuncia la implacable pressió fiscal de l’Estat, al mateix temps que les tremendes retallades en despesa social, de pèrdua de drets i de desmantellament del públic, i observa amb vergonya com, any rere any, es renoven enormes inversions en el més estèril de les despeses: la Despesa Militar.
Enfront d’aquest despropòsit, la ciutadania té un arma: l’Objecció Fiscal. Que no és altra cosa que la negativa a col·laborar amb l’Estat en les despeses de preparació de guerres i en el manteniment de l’estructura militar, desobeint activament en el moment de realitzar la declaració de la renda (IRPF).
Consisteix, tècnicament, a aprofitar la declaració de l’IRPF per a desviar una part de la totalitat dels impostos a un projecte que treballi en la defensa d’un progrés social solidari. La declaració de l’IRPF suposa una magnífica oportunitat de recuperar aquests diners i destinar-los a una finalitat justa.
Qualsevol persona, tingui o no ingressos, tingui o no nòmina, estigui o no donada d’alta, pot fer la declaració d’Hisenda i reclamar aquests diners a l’Estat per a desviar-lo a un projecte alternatiu per la Pau.
Les destinacions alternatives que en aquesta ocasió proposa CGT són l’Associació Mares Contra La Repressió, que té com fi facilitar suport psicològic a familiars i víctimes, igual que assessorament i defensa legal i informar a l’opinió pública de la fatal situació de la joventut, i l’Obra Social de la PAH i les Assemblees d’Habitatge, que impulsen la recuperació d’habitatges buits en mans de la banca i de la SAREB per a fer efectiu el dret a l’habitatge i contra els desnonaments.
Com portar a terme l’objecció fiscal:
http://www.cgt.org.es/objecion-fiscal-2014-desarma-tus-impuestos-no-con-nuestro-dinero
Díptic campanya d’objecció fiscal CGT 2014:
http://www.cgt.org.es/sites/default/files/Objecion%20Fiscal%202014.pdf
GABINET DE PREMSA CONFEDERAL DE LA CGT
Fa vint anys dèiem que feia vint anys que havien matat a Puig Antich. L’Ateneu Enciclopèdic aleshores va organitzar tot un seguit d’actes dedicats al militant del MIL assassinat legalment pel franquisme. Al Pati Manning de Barcelona hi va haver una xerrada amb la presència de Francesc Caminal, un dels advocats del cas Puig Antich. També es va presentar el llibre Puig Antich y el MIL (Virus) de l’historiador Antonio Téllez. Dies després s’inaugurava una exposició monogràfica dedicada al MIL al Centre Cívic del Poble Sec (actual Biblioteca del Poble Sec), la cloenda fou un recital de cançó de Ramon Muns al pati del mateix espai.
En tots els actes vam comptar amb la presència de les germanes Puig Antich. L’Ateneu Enciclopèdic, a iniciativa de Ricard Vargas Golarons, va editar el llibre de poemes Antologia Poètica a la Memòria de Salvador Puig Antich. El llibre també recull poemes dedicats al també militant del MIL Oriol Solé Sugranyes, mort a causa de les bales de la Guàrdia Civil el 6 d’abril de 1976, a pocs metres de la frontera francesa. El llibre es va presentar el 1996 a la Llibreria Taifa de Gràcia.
Des d’aleshores s’ha anat parlant de Puig Antich ja fos per la insistència de les seves germanes a lluitar per la revisió del cas com per l’aparició del llibre de Francesc Escribano Compte enrere (2001) o la pel·lícula de Manuel Huerga Salvador (2006). Però sobre Puig Antich i el MIL ja s’havien celebrat activitats de remembrança molt abans. L’any 1977 la mítica editorial Ruedo Ibérico publicava el llibre Telésforo Tajuelo El MIL Puig Antich i los GARI. L’any 1985 apareixien dos llibres sobre el MIL, un a França d’André Cortade i l’altre a Barcelona escrit de joves estudiants coordinats per Ramon Barnils sota el nom de Carlota Tolosa per l’editorial Empúries.
Concentració per oposar-se als bucs de guerra al port i al militarisme al món.
Diumenge 6 d’abril de 2014, a les 12 h. al Balcó del Mediterrani de Tarragona.
El Paraules per la Pau d’aquest mes canvia d’ubicació per mostrar encara amb més força la nostra oposició ciutadana al recolzament de les activitats de l’armada amb les nostres infraestructures. L’acte comptarà novament amb el suport d’artistes, i gaudirem de les actuacions de Cristobal Karillo i El Toubab.
El govern del regne d’Espanya prepara pel final d’aquesta legislatura una reforma fiscal que hem de contextualitzar en un procés iniciat fa dècades i caracteritzat per una profunda regressió, és a dir, per l’augment de la pressió tributària sobre les classes populars envers als més rics. És un fet flagrant que la pròpia dinàmica capitalista genera creixents desigualtats socials i que un sistema fiscal que funcioni amb un criteri de justícia social podria corregir parcialment aquest escenari. Per contra, el sistema de recaptació actual no només no obeeix a aquest criteri sinó que funciona de manera inversa i, per tant, genera per sí mateix pobresa i desigualtat. En aquest sentit, han sigut determinants tant les reformes realitzades en matèria fiscal com l’utilització del deute públic com a mecanisme per a socialitzar les pèrdues de la crisi.
“Necessitem models turístics de qualitat i amb reconeixement dels valors socials, culturals i ambientals de tot el territori”
“La nova planificació urbanística ha de donar resposta a les necessitats reals”
Joan Pons és ambientòleg, expert en dret ambiental. Activista pel territori al Camp de Tarragona en associacions com “La Canonja 3 – Poble, paisatge i sostenibilitat” i portaveu de l’Assemblea Aturem Bcn World. Treballa com a consultor ambiental i assessor jurídic en la defensa del territori.
Les jornades es faran a l’Escola Els Àngels de Torreforta, a Tarragona, el 26 d’abril; el dia abans, 25 d’abril, es farà una xerrada-debat a la Sala Puig Antich del local de la CGT de Tarragona.
Serà la quarta edició de les jornades i el títol triat és “Escola pública i emancipadora… Sí que es pot!”. Per tal d’apuntar-vos-hi, heu d’anar a https://docs.google.com/a/xtec.cat/forms/d/1ppuJQRnOD00fYYGKrUkpY13iLRsY0bcQMmIZAONqsSM/viewform
Les jornades inclouen esmorzar i dinar i compten amb la possibilitat d’un espai per a la canalla.
Govern, Empresaris i els sindicats UGT-CCOO es reunien el passat 18 de març de 2014 i signaven una declaració conjunta, on les tres parts declaren “impulsar el diàleg social per a afavorir el canvi de cicle econòmic, la creació d’ocupació i la cohesió social”.
Resulta poc sorprenent aquesta declaració conjunta a tres, amb excepció de la data, que encara és menys sorprenent, doncs és un calc mimètic de la quevénen realitzant els “agents socials” amb els diferents governs de torn (bé del PP, bé del PSOE) al llarg d’aquesta trista història social laboral de no ruptura, des de 1977.
La declaració de 18 de març de 2014, és una còpia literal de la que van realitzar en el 2004, llevat de que en aquesta ha caigut allò de l’ocupació “estable” i, davant la barbàrie i destrossa del mercat laboral, amb taxes d’atur sobrepassant el 26% de la població activa i més de 6.000.000 milions de desocupats i desocupades, ara solament declaren que impulsen el diàleg social “per a afavorir el canvi de cicle econòmic, la creació d’ocupació i la cohesió social”.
Recordem la seva declaració del 8 de juliol de 2004: “Les organitzacions sindicals CC.OO. i UGT i les empresarials CEOE i CEPYME signen amb el President del Govern una Declaració en la qual les parts es comprometen a enfortir el diàleg social i a treballar per a arribar a acords que afavoreixin “la competitivitat, l’ocupació estable i la cohesió social”, és a dir el Pacte Social per la Competitivitat.
Aquesta concertació social, es mantindrà durant tota la primera legislatura del PSOE, del 2004 fins al 2008 i, tant en polítiques laborals[1], com en polítiques socials, es legisla des del consens i la pau social.
La crisi econòmica i social, comporta un desencontre entre els Sindicats CC.OO i UGT i, la resta dels agents que conformaven el Diàleg Social i la taula es trenca, amb la publicació de la Llei 35/2010 de Reforma Laboral i la posterior Vaga General del 29 de setembre 2010. Immediatament a aquesta vaga, els Sindicats CC.OO i UGT, creen les bases per a reprendre la Taula del Diàleg Social, tant amb la nova Representació Patronal, com amb “el nou” ministre de Treball del govern PSOE.
El 2 de febrer de 2011se signa l’Acord “Social i Econòmic per al creixement, l’ocupació i la garantia de les pensions” i, dóna lloc a la Llei 27/2011, el major atac als nostres sistemes públics de Pensions.
Poc abans del “decretazo” de Reforma Laboral de febrer de 2012 del PP, els “agents socials”, CEOE, CEPYME i CC.OO i UGT, signen el II Acord per a l’Ocupació i la Negociació Col·lectiva, el qual solament tenia un objectiu: empobrir a les classes assalariades sobre la base de la devaluació generalitzada de les rendes salarials i, vaja si ho han aconseguit.
Obrir una tramposa i miserable via alternativa a la ruïna i barbàrie que les polítiques de concertació social han causat en els sistemes de relacions laborals i de seguretat social, alhora que en les polítiques socials (sanitat, educació, béns públics), altra vegada sobre la base del “creixement econòmic” (ara transvestit de canvi “de cicle econòmic) i aquest sustentant sobre la competitivitat, no és sinó voler permanentitzar un model social i econòmic d’empobriment i desigualtat social i inviable per les seves conseqüències en el medi ambient i en les relacions socials.
La concertació social en temps de crisi sistèmica, només serveix per a embridar a les classes assalariades i garantir la taxa de guany del capital.
Al llarg dels últims 30 anys, els models de relacions laborals consensuats i concertats, han influenciat directament en les condicions d’ocupació o treball, i especialment, han servit com elements de disciplina en les classes assalariades.
Els canvis legislatius, les Reformes Laborals i les condicions de treball, han estat sotmeses a tres dècades de modificacions, acabant amb la supremacia del contracte indefinit sobre el temporal i constituint la llibertat absoluta del Capital de disposar del contracte de treball (acomiadament lliure), com l’única i última ràtio de l’economia i l’interès públic, alhora que s’ha destruït el poder obrer al buidar el dret a la negociació col·lectiva.
El xantatge al com se sotmet de nou a les persones assalariades, mostra el grau de miserabilitat de governs, empresaris i “sindicats sense principis ni dignitat”, quan milions de treballadors i treballadores, en qualssevol de les seves condicions: desocupat/da, desnonat/da, estafat/da, robat/da o retallat/da, han sortit al carrer i han dit que el conflicte, és a dir, la lluita, és l’únic camí i l’alternativa real a altre model social i econòmic, sobre la base del repartiment del treball i la riquesa i la garantia dels béns públics essencials per a tots i totes.
La CGT treballa, coopera i lluita, amb la majoria social perquè les persones unifiquem les lluites i siguem capaces de parar-los amb una VAGA GENERAL laboral i social.
En ocasió de la Cimera UE-EUA i la visita del president nord-americà, Barack Obama, a Brussel·les, organitzacions socials expressen el seu rebuig a les negociacions del Tractat Transatlàntic de Comerç i Inversions (TTIP).
El passat 26 de març, organitzacions socials i sindicals han lliurat una carta en les seus de la Comissió Europea a Madrid i Barcelona destinada a Francisco Fonseca Morillo, Director de la Representació Permanent. Amb això s’han sumat a la campanya internacional en oposició a les negociacions comercials que tenen lloc de forma antidemocràtica i a esquena de la societat.
El Tractat Transatlàntic de Comerç i Inversions entre la Unió Europea i els Estats Units (TTIP) suscita una creixent oposició a banda i banda de l’Atlàntic. Grups de la societat civil de la Unió Europea i d’EEUU han expressat la seva preocupació per una possible eliminació de salvaguardes i la degradació de normes i regulacions en matèria social, laboral, alimentària, mediambiental, sanitària i energètica.
S’albira una retallada generalitzada dels drets fonamentals de la població i un poder d’influència sense precedents per a les grans corporacions. El TTIP permetria als inversors reclamar indemnitzacions com resultat de regulacions, lleis, normatives o altres decisions governamentals que tinguin l’efecte de reduir les seves oportunitats de lucre. Degut al fet que gairebé totes les mesures de l’administració poden ajustar-se a aquesta definició, les polítiques públiques han estat objecte de demandes inversor-Estat en tot el món.
Segons les filtracions de documents“s
XI Ofensiva contra l’oblit
[Dins la XVII Marxa-Homenatge als Maquis]
28 i 29 de juny de 2014
Foradada, Alós de Balaguer (La Noguera)
Front del Segre — Maquis — Educació Llibertària
– Dissabte, 28 de juny
Foradada
A partir de les 8h rebuda dels i les participants.
Manifestació #30MDelta
L’Ebre sense cabals és la mort del Delta.
Manifestació diumenge 30 de març a Sant Jaume d’Enveja, convocada per la Plataforma en Defensa de l’Ebre.
La manifestació, sota el lema “L’Ebre sense cabal és la mort del Delta”, sortirà a les 11.30h de Sant Jaume d’Enveja per travessar l’Ebre pel pont “Lo Passador” per entrar a Deltebre fins l’Ajuntament. Allí estarà l’escenari des d’on es llegirà el manifest, i es portaran a terme diverses actuacions musicals.
La Plataforma en defensa del Delta de l’Ebre (PDE) ha fet una crida a la mobilització social per aturar el Pla Hidrològic de la Conca de l’Ebre que fixa un cabal mínim pel tram final del riu de 3.300 hectòmetres cúbics anuals. La Plataforma ha assegurat que el 30 de març s’inicia l’activació del front social contra aquest Pla, i que és vital per tenir èxit en la batalla jurídica que s’emprendrà paral·lelament.
Des de l’Assemblea Aturem Bcn World i arran dels manifestos i notícies succeïdes els darrers dies sobre el projecte, volem fer manifest el següent comunicat:
– Seguim denunciant la manca de transparència i informació clara sobre el projecte Bcn World. No entenem com organitzacions polítiques, econòmiques i sindicals poden donar suport a un projecte que no disposa encara de cap document tècnic ni econòmic que n’expliqui els detallsni n’avali la viabilitat.
El missatge des de les forces polítiques i econòmiques hegemòniques sembla evident: ” Europa ja està sortint de la crisi”. No obstant això, les xifres mostren com la realitat és una altra : la UE ha registrat dos recessions en menys de cinc anys i tres de les cinc majors economies de la UE segueixen en recessió i registren creixents xifres d’atur i un augment dels preus.
El X Congrés ordinari de la CGT de Catalunya tindrà lloc a la ciutat de Mataró, de l’11 al 13 d’abril del 2014, amb el següent ordre del dia:
1. Obertura del Congrés
2. Formació de la Mesa del Congrés i Comissions
a. Mesa del Congrés
b. Comissió revisora de credencials
c. Comissió revisora de comptes
d. Comissió d’escrutini
e. Comissions de ponències
3. Discussió i aprovació, si s’escau, de l’informe de gestió del Secretariat Permanent
4. Acció sindical de la CGT de Catalunya: Defensa del sector públic, acció sindical en la precarietat, acció sindical davant els despenjaments de convenis i altres retallades laborals.
Retorn. Una història que vam construir juntes.
Més de cinc anys després de la publicació del diari CRISI, on s’explicava l’expropiació a 39 bancs diferents d’un total de 492.000 € un grup d’activistes revelen què se’n va fer dels diners i com ho van viure. El panorama que ens imposa el sistema actual, la desobediència i la construcció
d’alternatives són el motor d’aquesta obra col.lectiva.
Introducció
L’11 de març de 2011 es va produir l’accident nuclear en la central de Fukushima-Daiichi (Japó) en un moment en què s’estava produint una veritable ofensiva de la indústria nuclear per intentar revertir el seu declivi. En efecte, aquesta indústria es troba en crisi i intenta per tots els mitjans millorar la seva situació al món. D’una banda intenta vendre més reactors sobretot als anomenats països emergents, amb Xina al capdavant, i per un altre intenta que es perllongui la vida de les centrals que funcionen als països industrialitzats, la qual cosa constituiria un veritable negoci per a les empreses que lesexploten.
