‘100 anys del Soviet de Kronstadt’
Xerrada-debat amb Ermengol Gassiot, Secretari General de CGT Catalunya
Concert amb Juanito Piquete i Valentín Wallace
Diumenge 29 d’octubre a les 19.30h a L’Espai Poblet (Aurea Social), c/Sardenya 263, 08013 Barcelona.
Per tal de complementar els acords ‘Autonomia, nacionalisme i CNT. Resolució del II Congrés de la CNT (ara CGT) de Catalunya. Barcelona, 9 – 10 de novembre de 1985’, que ja vam publicar en el web de CGT Catalunya (http://www.cgtcatalunya.cat/spip.php?article9521), publiquem ara els acords sobre ‘Qüestió nacional: aspectes socials, culturals i lingüístics’ del IV Congrés de la CGT de Catalunya, realitzat del 22 al 24 de maig de 1992 a Lleida, uns acords que, tenint en compte la situació que s’està vivint a Catalunya en aquests moments, són d’una vigència i una actualitat inqüestionables.
Els que em coneixen saben que sóc una persona poc amiga d’allò que han anomenat “procés”. De fet, els que em coneixen bé saben dels meus dubtes i de les meves reticències a la participació d’una part dels moviments socials en la política institucional. Però vist la proliferació d’opinions al voltant de l’actitud que ha pres la major part de l’anarcosindicalisme, intentaré jo també exposar de forma molt sintètica el que vinc pensant aquests dies.
L’autor reivindica un anarquisme social que busqui confluències amb altres moviments i tingui capacitat d’incidència en la quotidianitat de la societat i del mateix procés d’independència que viu actualment Catalunya.
No tinc ni idea de com acabarà aquest conflicte sobre la independència de Catalunya, i no vull creure en la raó, perquè la raó és sempre pel més fort o pel qui s’amaga de les realitats; però en dóna la mosca a l’orella que aquest conflicte, en el moment en què es troba, cada vegada pot ser més transversal i interessant si els ara intermediadors que es reclamen, almenys per la banda de la Generalitat, de l’Església i altres, no tenen l’efecte esperat, com és de preveure en el cas de l’Espanya eterna que sembla que continuï al segle XIX. Per aquest motiu, caldrà molta imaginació per contrarestar la violència que són capaços de legitimar aquests governs.
És en els moments convulsos, complexos i tempestuosos quan es torna més urgent consultar les brúixoles per evitar extraviar-nos. No obstant, també és en l’estrèpit de la tempesta quan resulta més difícil confiar en les seves indicacions. Per això cal no deixar-se arrossegar per la voràgine d’uns esdeveniments que se succeeixen amb extrema rapidesa i que demanen ràpides respostes. Per això cal, ni que sigui per un moment, «alçar la vista» més enllà del context immediat, prendre certa distància amb la tempesta, i procurar entreveure cap a quin horitzó ens empenyen els actes als que la situació sembla emplaçar-nos.
És evident que en les últimes setmanes la perspectiva sobre l’anomenat conflicte català ha sofert una significativa variació en funció de dos fets fonamentals: el desplegament i posterior intervenció violenta del 75% dels efectius d’antidisturbis de la Guàrdia Civil i Policia Nacional en el referèndum (1 d’octubre) i la vaga general (3 d’octubre). I s’ha modificat a nivell de l’Estat espanyol i també a Catalunya; i en el si de l’esquerra social, política i sindical.
Corren els dies, i se’ns dispara aquella ambivalent sensació de sentir-nos vives però sotmeses al mateix temps. Vives entre tanta gent, als carrers, defensant escoles, expressant creativitat sense directrius, exposant els cossos als cops, regalant-nos emocions, gestos de complicitat, somriures i plors, en una de les majors mostres d’autoorganització popular que hem viscut en els últims anys. Però alhora també ens sentim subjugades quan ens diuen com hem o no hem de protestar. No volem ballar al so que ens marquen, ni corejar les consignes que ens dictin els ventrílocs d’ocasió —es diguin ANC, Òmnium, o els partits que sostenen el Govern—, i menys abraçar o somriure a uns mossos i uns comandaments, que sempre ens han apallissat.
(Tres idees enmig de la voràgine dels darrers dies i setmanes)
Hi ha èpoques en què tot passa molt de pressa. Situacions, debats, respostes a aquestes situacions. En les diverses ocasions de la meva vida en què he passat per fases d’aquestes amb prou feines he trobat el temps per alimentar-me, fer alguna bugada i descansar el just per seguir el ritme. Crec que como jo, molta gent. Intueixo que ja sabeu perfectament de què parlo. Segurament també a vosaltres us ha passat que en aquestes èpoques, en que la vida esdevé molt més intensa i viva, els pensaments i les reflexions volen ràpidament pel vostre cervell. Tant ràpid que, tot convertit en immediatesa, costa trobar el moment per fixar-los, poder-los analitzar i, sobretot, poder-loscompartir.
El 21 de setembre de 2017, la CGT de Catalunya va iniciar un procés de reflexió intern que va portar l’organització a fer una crida a la vaga general 12 dies després, amb tota seguretat la de major seguiment des de la del 1988.
La rapidesa dels esdeveniments que es van produir tant els dies previs com el mateix dia de la vaga va fer que diferents actors haguessin de decidir entre prendre posicionament a la mateixa velocitat o quedar-se mirant des de fora. Per això, ara és el moment d’aturar-nos una una estona per analitzar-ho, i m’agradaria fer-ho sobre tres eixos: l’entrada de l’anarcosindicalisme i sectors llibertaris en aquesta etapa de l’anomenat “procés”, l’estratègia de l’estat espanyol i la protecció del govern als ressorts socials i sindicalsd’ordre i concertació.
Posicionament del Secretariat Permanent de la FL de la CGT de Tarragona davant el referèndum de l’1-O
Volem reiterar el nostre compromís, tal com estableixen els nostres acords confederals, amb la plena defensa del dret a la lliure determinació del poble català i de la resta dels pobles del món. En especial, d’aquells que lluiten activament per exercir aquest dret davant l’opressió dels altres. Des de la nostra organització reivindiquem l’exercici actiu del dret a l’autodeterminació, el qual entenem de forma individual i col·lectiva. L’autodeterminació implica i ha d’implicar la capacitat per decidir-ho tot sobre tot, i s’ha de concretar en la pràctica d’una autogestió real a tots els nivells (econòmic, social, etc). Entès així, és un dret inseparable dels principis anarcosindicalistes i llibertaris que defensem i que formen la nostra història i la nostra tradició de lluita.
Comunicat de la CGT Baix Camp-Priorat davant la repressió i l’estat policial a Catalunya
Des de la Federació Comarcal Baix Camp-Priorat de la CGT, com a organització que defensem el dret d’autodeterminació dels pobles, manifestem el nostre rebuig a la repressió de l’estat espanyol contra les llibertats bàsiques que s’està produint aquests dies a Catalunya amb motiu de la convocatòria del referèndum de l’1 d’Octubre, coercint la llibertat d’expressió i de reunió, amb citacions judicials que d’entrada, ja afecten més de 700 alcaldes, pressions sobre els mitjans informatius, identificació de persones pel carrer, i confiscació de cartells, fulls informatius i altres elements de propaganda en base al seu contingut.
Des de la Federació Local de Manresa de la CGT volem mostrar la nostra més enèrgica repulsa cap als actes de repressió que està exercint l’estat contra la llibertat d’expressió i moviment del poble.
Aquesta repressió justifica a dia d’avui allò que les anarquistes venim dient des de fa més de 100 anys, que tota forma d’estat està creda per a benefici d’una classe privilegiada sobre un poble sotmès i esclau de múltiples formes i sota banderes que només representen els seus interessos, mai elsdel poble.
Per les llibertats i contra la repressió
Davant de la situació que s’està vivint les últimes setmanes a Catalunya, la CGT de Sabadell volem manifestar:
– Que la CGT com a organització anarcosindicalista reivindiquem el lliure dret a l’autodeterminació dels pobles i les persones tal i com ho expressen els nostres acords confederals. Entenem que el dret a l’autodeterminació no hauria de passar per decidir sobre la construcció d’un nou Estat, sinó per la construcció d’una societat lliure d’estructures estatals i d’explotació, lliure de capitalisme i patriarcat on els i les treballadores siguem els actors i actrius principals de la presa de decisions.
El darrer cap de setmana vaig assistir a les jornades de Mujeres Libres a Madrid, que organitzava la CGT. Tres dies plens d’emocions, en els que vaig aprendre com la lluita d’aquestes dones, i en una època difícil com la de la revolució espanyola del 1936 al 1939, va deixar un camí traçat a noves generacions ple d’inspiració, força, solidaritat i lluita des de una visió anarco-feminista.
Afiliades a la CNT i veient com des de els seus sindicats els seus companys no les deixaven espai en els debats i estudis que es feien en els ateneus i joventuts llibertaries, comencen una critica vers a ells per posar en evidencia que el pensament llibertari i anarquista no només s’havia d’aplicar contra la patronal i en els sindicats, sinó també dins les seves llars i amb les seves companyes i filles.
Qui em coneix sap que mai he cregut en les unitats nacionals, sigui catalana, espanyola o d’altres tipus. No entraré a detallar aquest tema, ja que aquest no és l’objecte d’aquest petit article on vull reflectir una opinió estrictament personal. Però si que vull deixar constància que tota nació o societat viu partida pel conflicte entre explotadors i explotats/des. Conflicte que, per part nostra, només es resol amb la desaparició dels primers.
Jornades “Altres protagonistes de la Transició: l’esquerra radical i els moviments socials”
Enguany s’han acomplert 40 anys de les eleccions generals de juny de 1977. Aquestes eleccions, com la posterior Constitució de 1978, es donaven després d’un llarg i obscur període que sumava un cop d’estat, una guerra civil i una dictadura (1936-1976).
Jornades – Homenatge
80 aniversari de la Federació de “Dones Lliures”
En aquest 80 Aniversari (1937-2017), des de la CGT tornem a commemorar la constitució de la Federació de “DONES LLIURES” a través de la celebració d’unes JORNADES Confederals i la PUBLICACIÓ de les Actes, en les que analitzem aquest esdeveniment transcendental en les lluites de les dones per la igualtat, des d’una perspectiva de classe i en el context global del moviment llibertari per la transformació social.
Arriba un nou 11 de Setembre. Des de la CGT de Catalunya volem reiterar en aquesta data el nostre compromís, tal com estableixen els nostres acords confederals, amb la plena defensa del dret a la lliure determinació del poble català i de la resta dels pobles del món. En especial, d’aquells que lluiten activament per exercir aquest dret davant l’opressió dels altres. Des de la nostra organització reivindiquem l’exercici actiu del dret a l’autodeterminació, el qual entenem de forma individual i col·lectiva. L’autodeterminació implica i ha d’implicar la capacitat per decidir-ho tot sobre tot, i s’ha de concretar en la pràctica d’una autogestió real a tots els nivells (econòmic, social, etc). Entès així, és un dret inseparable dels principis anarcosindicalistes i llibertaris que defensem i que informen la nostra història i la nostra tradició de lluita.
Les persones vivim. Actuem, fem coses i prenem actituds. Més enllà d’això, la gent pot parlar de nosaltres, construir-nos una imatge i, en la mesura en que el temps va passant, recordar-nos. En aquest procés, se’ns construeix una memòria que pot ser més o menys ajustada als fets que protagonitzem i a les aspiracions que van motivar les nostres accions.
El proper 24 de juliol farà 75 anys de l’afusellament de Joan Peiró pel règim Franquista junt amb 7 cenetistes més a la presó de Paterna.
Després de més de 20 anys de tenir una plaça amb el seu nom a la sortida de l’estació de Renfe de Sants sense que indiqués el seu nom, per fi des del Districte 3 de Barcelona, barris de Sants, Hostafrancs i La Bordeta, on va néixer i va començar a treballar a partir dels 8 anys en un forn de vidre, el grup de Memòria Històrica del districte ha aconseguit que des de l’Ajuntament de Barcelona es dignifiqués en part l’esmentada plaça, posant-hi en el seu record el 24 de juliol d’enguany una placa recordatori.
Aquest any es compleixen 75 anys de l’assassinat de Joan Peiró en mans dels franquistes (feixistes). I per homenatjar-lo diverses entitats hem anat fent i seguirem fent en llarg de l’any 2017 més activitats i actes en homenatge en Joan Peiró.
El sindicat Confederació General del Treball del Maresme hem organitzat i portarem a cap els següents actes i activitats en homenatge Joan Peiró els quals tot seguit exposem.
XX Marxa d’Homenatge als Maquis. Berga, juliol i agost 2017.
Divendres, 21 de juliol a l’Ateneu Columna Terra i Llibertat
21 h Sopar de pintxos i projecció de ‘A tiro límpio’ (1963) de Francisco Perez Dolz
Dissabte, 22 de juliol
9 h Ruta urbana: «Berga en temps dels maquis» (sortida del núm. 4 del carrer del Balç).
Em pensava que ho havia vist tot
M’equivocava.
Jo soc d’aquella generació que vam créixer sentint la veu fluixa dels nostres avis i àvies, resignada de qui ha perdut una guerra i una revolució, dir que els socialistes del final de la nostra infantesa no tenien res a veure amb els d’abans. Eren anys en que la meva generació tímidament s’atrevia a trencar el miratge de la “transició modèlica”. La transició que, malgrat les cunetes plenes de sang i els poders econòmics i polítics plens d’assassins, hi havia qui exportava a Amèrica Llatina sota els focus de les càmeres. I desafiàvem aquest miratge escoltant Kortatu, La Polla i Eskorbuto i sortint als carrers contra les taxes a l’educació i la selectivitat. Ho fèiem com qui fa per primer cop una cosa per sí sol, d’adults. Molts havíem acompanyat a pares i mares a manifestacions, assemblees, tancades, etc. dels anys 1970’s. Les mateixes que democràticament, imposada la Constitució i el parlamentarisme, es van eradicar com qui no vol la cosa.
‘Teníem 20 kg d’explosiu plàstic per atemptar contra Franco i el vam haver de fer esclatar abans’
En aquesta ocasió entrevistem Octavio Alberola, una peça clau en la lluita antifranquista de la dècada dels 60 i 70. La seva participació destacada en el grup armat Defensa Interior el va portar a dirigir l’atemptat que més a prop va estar d’acabar amb Franco.
És de suposar que les formes de descriure el procés d’implicació o arribada a l’anarcosindicalisme és tan divers com les persones que en formem part. En alguns casos pot ser de forma ràpida, derivada d’algun conflicte laboral concret, en d’altres com a continuïtat natural de la prèvia militància en espais llibertaris. En d’altres casos, com en el meu, s’assembla més a un camí en què vas descobrint el lloc on la teva forma de viure o entendre les relacions col·lectives encaixen amb la consciència de pertinença a la classe obrera. Vas fent passos. Primer per carreteres amples, i cada cop et vas trobant millor amb la gent que prén bifurcacions més complicades i costerudes. L’aire sembla més net, la pujada requereix molt d’esforç però de tant en tant, t’atures per fer la mirada enrera i el paisatge val molt la pena.
