“El sindicalisme no qüestiona el model, participa de la lògica productivista i desarrollista com condició del benefici, el qual al seu torn determina la condició de l’ocupació i sustenta un discurs “lògic racional”: un model de desenvolupament sostenible”

El sindicalisme, com part i actor en la construcció de les relacions socials -no només en les de producció i reproducció- assumeix el pensament racionalista i assumeix la lògica del progrés, és a dir, aquesta lògica del desenvolupament sense fi, basat en la utopia de que “el futur sempre serà necessàriament millor”.

L’increment del benefici empresarial o la taxa de benefici del capital en cada període històric d’acumulació, s’ha convertit en la condició del creixement econòmic, doncs avui existeix consens social molt ampli (empresaris, agents socials, institucions polítiques) sobre que s’ha d’invertir en polítiques que afavoreixin la competitivitat.

La competitivitat en una economia tan globalitzada i absolutament financiaritzada, ho “sosté tot”: deslocalitzacions de capitals, regulacions d’ocupació, treball cada vegada més indecent per a milions i milions de persones, exèrcit de mà d’obra en reserva i no utilitzada cada vegada més nombrós, saqueig a través de l’apropiació (patents) dels recursos essencials per a la vida, terra, llavors, energia, absències de drets humans en totes les seves relacions.

El problema és d’origen, doncs els conflictes es generen i es gestionen dintre dels límits del primigeni objectiu del capital, que no és altre que perpetuar-se, així hagi de mutar “cent vegades”, com de fet ho ha fet al llarg de la seva història.

El triomf del mercat i de la lògica econòmica liberalitzadora condueix a la racionalitat, i en conseqüència la “utopia del progrés”, es materialitza. És com un somni, que igual que el “paradís cristià” al final d’una vida d’acord amb els designis de “déu”, apareixerà en cada persona.

El petit problema de seguir aquesta “litúrgia de la racionalitat” és que ens ha conduït al “salvi’s