CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

Etiqueta: Crisi

‘Els regals de Nadal’ de l’estat espanyol en matèria de drets socials

“Els regals de Nadal” de l’estat espanyol en matèria de drets socials:
Negació del Dret Humà essencial a la protecció de la Salut.
Negació del Dret Humà a un salari mínim suficient.
Negació del Dret Fonamental a la Vaga.

Tres decisions molt greus, que han estat adoptades per l’estat espanyol a través dels seus diferents poders:

La primera, la negació de l’assistència sanitària universal a les persones migrants “sense papers” adoptada pel Tribunal Constitucional, que tira per terra el decret de la Generalitat del PaísValencià.

Llegir més »

És el canvi del model productiu la solució a tots els mals?

Dins la sèrie ‘La despossessió quotidiana’, l’autora desmitifica el mantra del canvi de model productiu com a fórmula màgica per millorar l’economia i planteja que el problema és el sistema de relacions de producció en què s’insereix, el capitalisme.

Una de les frases més recurrents entre els tertulians dels mitjans de comunicació és la necessitat de canviar el model productiu per tal d’emular països com Alemanya, els Estats Units o Dinamarca. Però, què és el “model productiu”? I, quines repercussions té per al nostre benestar?

Llegir més »

5 anys de contrareforma laboral: La fal·làcia de la creació d’ocupació i la regla del 3×2

Vidal Aragonés, advocat laboralista del Col·lectiu Ronda, analitza les dades estadístiques que confronten i desmenteixen radicalment la tesi defensada pel govern del PP que la reforma laboral aprovada l’any 2012 ha contribuït a la creació d’ocupació tot demostrant que l’únic efecte desplegat per la norma ha estat l’extensió de la precarietat i la degradació generalitzada de les condicions laborals.

Durant els darrers anys, coincidint amb la finalització de cadascun dels mesos, el Govern del Partit Popular ha aportat dades relatives a contractació i altes a la Seguretat Social per intentar transmetre la sensació de que es creava ocupació i que, a més, aquesta suposada creació tenia relació amb les contrareformes laborals aprovades per l’Executiu de Rajoy l’any 2012. Ara bé, només cal analitzar les pròpies dades de l’Institut Nacional d’Estadística (INE) i les que es desprenen de l’Enquesta de Població Activa (EPA) per comprovar que als darrers 5 anys no s’ha creat ocupació.

Llegir més »

Tarifa elèctrica: el misteri de la factura de la llum. Com es desglossa la factura elèctrica i a quines butxaques va a parar el que paguem?

Dins la sèrie ‘La despossessió quotidiana’, l’autora publica la segona part de l’article sobre la tarifa elèctrica com a mecanisme de despossessió.

Si fem una comparativa entre el que els usuaris finals dels diferents països europeus paguem per cada kilowat que utilitzem cada hora (Kwh), veurem que mentre la mitjana europea és de 0,21€ per Kwh, a Espanya aquest preu és de quasi 0,24. La diferència pot no semblar gaire gran, però ens diu que, aquí, la llum es paga un 14% més cara que a la resta d’Europa. És cert que el rècord no el té Espanya sinó Dinamarca i Alemanya on, en ambdós casos, el Kwh es paga a un preu proper als 0,30€. Tot i així, entre aquests dos països i Espanya, segons les estadístiques oficials de la Unió Europea (Eurostat), hi ha una diferència fonamental. A Dinamarca i Alemanya més del 50% d’aquest import va a impostos i taxes que es destinen, també en ambdós casos, a finançar uns ambiciosos i exitosos programes de transició energètica, mentre que a Espanya, la major part del que es paga és considerat “preu bàsic”. Si aquesta informació és certa i així ho classifiquen les estadístiques europees1, el que això ens estaria dient és que el cost de la generació de l’electricitat a Espanya és més elevat que a la majoria dels països del nostre entorn.

Llegir més »

Conflicte i política

Tossuda. Entre moltes altres coses, així és la realitat. És a dir, el món és com és. No com voldríem que fos. Aquesta obvietat sovint l’oblidem i preferim imaginar-nos una realitat on ens sentíssim més còmoda, encara que no encaixi amb la que realment existeix. Una altra versió d’això és quan apartem la mirada o, simplement, no mirem allò que ens fa por veure. Tothom ho fem, en diversos moments i situacions, tant a nivell individual com de manera més col·lectiva. Jo, per exemple, acostumo a no mirar gaire els meus extractes bancaris. Però la tossuda realitat se m’acaba imposant, de manera inevitable, molts cops quan a mitjans de mes veig que la màquina dels ferrocarrils em rebutja la targeta de crèdit quan intento comprar una T-10. I ja m’hi puc posar fulles, el món és com és i la meva situació econòmica és la que és.

Llegir més »

La desindustrialització accelerada

Dins la sèrie ‘La despossessió de la vida quotidiana’, l’autora planteja els factors que estan darrere la pèrdua de pes econòmic de la indústria i l’amenaça de l’efecte ‘arrossegament’ del retrocés del sector.

Quan es fa referència a la crisi econòmica actual i a la seva repercussió sobre el model productiu, es parla principalment de la bombolla immobiliària i la caiguda del sector de la construcció. Però paral·lelament, també s’ha produït un altre fenomen més preocupant i que sembla passar desapercebut als mitjans de comunicació: l’acceleració del procés de desindustrialització de l’economia espanyola.

Llegir més »

Entrevista amb l’escriptor i activista gallec Manuel Casal Lodeiro: ‘Ja hi som dins el col·lapse i la crisi mundial és la primera etapa del mateix’

L’escriptor i activista gallec Manuel Casal Lodeiro és autor del llibre aparegut recentment «La izquierda ante el colapso de la civilización industrial» (La Oveja Roja, 2016). Una frase resum la seva visió de la situació actual: «Aquest col·lapse ens pot permetre viure amb menys coses en el plànol material, però de manera més justa i enriquidora a d’altres nivells»

– Hola Manuel, podries explicar-nos una mica qui etsi la teva trajectòria política?

Llegir més »

Notes per una psicologia de la catàstrofe

La història és ben coneguda. Les lluites anticolonials van tenir un cert èxit, que van conduir a la creació d’Estats nacionals independents. Però l’èxit va ser també amarg: defensar la nació podia ser una línia de defensa eficaç enfront d’una metròpolis colonitzadora i més forta, ja que permetia a la gent colonitzada «tancar les seves files» per alliberar les seves terres. Però, a partir del moment de la victòria, es va convertir en un nou aparell de dominació, quan l’Estat va haver d’assegurar certa disciplina social per poder existir. Fixem-nos una mica en aquest punt. En l’imaginari anticolonial revolucionari, la creació d’un Estat nacional era el que va ser la Revolució de febrer per a la Revolució d’octubre de 1917. És a dir, un preàmbul, una primera fase del procés revolucionari. Però el calendari, malgrat la planificació de les revolucionàries, en tots aquests casos solia tornar-se boig: aquest «octubre» no arribava mai, la revolució s’estancava en el seu «febrer». Els nous Estats nacionals —sense cap excepció— acabaven sempre atrapats en el «realisme» i les jerarquies del mercat capitalista global. Bona lliçó per al nostre present i futur.

Llegir més »

Tarifa elèctrica: d’instrument de redistribució a mecanisme de despossessió

Els models de producció i tarifació elèctrica tenen profunds impactes socials. Dins la sèrie ‘La despossessió quotidiana’, l’autora fa una revisió històrica i política de les polítiques sobre la provisió d’energia elèctrica.

Imaginem dues persones que viuen en dues localitats diferents d’un mateix espai polític. Pensem en una persona que viu vora el Ter, el Freser o el Llobregat, en una població veïna d’una de les moltes colònies tèxtils que habiten els rius o en una persona que viu a l’Empordà en una zona molt ventosa, en la que s’hi ha instal·lat un aerogenerador. L’altra persona, en canvi, viu en una zona a centenars de quilòmetresd’una central nuclear o d’una gran central tèrmica de carbó.

Llegir més »

‘Mort del sindicalisme’, ciutadania i conflicte de classe

Criticar els sindicats és una moda en la “postpolítica”. De fet, més que els sindicats, es critica el sindicalisme. I se n’augura una mort irremeiable. No seré jo qui defensi a capa i espasa els sindicats. Fins i tot al que jo milito segur que li podem atribuir errades. Tot i que hem de ser conscients que a cavall passat criticar i pontificar sempre és més fàcil, és innegable que el sindicalisme de combat hem tingut les nostres limitacions durant les darreres dècades. I és imprescindible ser-ne conscients, analitzar-les i corregir-les. Ens hi van moltes coses. Però avui no vull parlar d’això.

Llegir més »

Els sindicats no ens representen

Diuen les males llengües que el contundent feminisme de la pel·lícula ‘La sal de la terra‘ (EUA, 1954) va provocar la reacció d’alguns sindicalistes, homes. “Per què s’ha hagut de tocar el tema de la dona? Per què no has fet una pel·lícula simplement sobre el món del treball?”, li va retreure més d’un a Clint Jencks, miner, conegut activista social i posteriorment perseguit pel maccarthisme arran de la seva aparició en aquest film. Com si el món del treball i el feminisme no tinguessin resa veure.

Llegir més »

El sindicat ha mort, visca el sindicat!

L’esquerra té un problema, i aquest problema es diu: la crisi dels sindicats. Avui és 1 de maig. Els sindicats tornaran a omplir la Via Laietana. Els sindicats tornaran a parlar de vagues i de protestes. Però… i què passarà després? Odissea sindical. Via Laietana plena. Sindicats buidats. Poden aconseguir els sindicats ser, com van ser-ho en el passat, una força clau per resistir els atacs d’aquest capitalisme sense regulació i, a més, tornar a reclamar drets nous —per què no?— per als treballadors al segle XXI? Els poders polítics, els grans mitjans de comunicació i les grans empreses porten 30 anys de campanya per crear la mala fama dels sindicats. Avui “sindicalista” és una paraula amb connotació negativa. Avui ja no hi ha “obrers”: tots som classe mitjana. Avui “fer vaga” està malvist pels companys de feina. Això és un problema, i gros. Per destruir la capacitat negociadora dels treballadors, cal destruir primer els sindicats. Tots: des de CCOO i la UGT fins a la CGT, la USOC, la USTEC, la COS o la Intersindical… La primera trinxera en la lluita contra la desigualtat econòmica i social es troba als centres de treball. Però la nova esquerra i els nous moviments socials, sobretot els més postmoderns, semblen tenir poc interès per la qüestió dels sindicats. El sindicat ha mort per a ells?

Llegir més »

Despossessió i capitalisme europeu

Els capitals europeus desenvolupen noves estratègies davant la crisi. Dins la sèrie ‘La despossessió quotidiana’, l’autor aplica l’anàlisi de Harvey a la trajectòria de la Unió Europea vers la intensificació dels processos de privatització de la riquesa.

Llegir més »

Fora de les institucions, ara ens toca a nosaltres

Quan fa uns anys amb un seguit de companyes vam renovar el secretariat permanent de la CGT de Catalunya ho vam fer tenint molt clar que volíem promoure un sindicalisme de conflicte. Fins i tot anant més enllà del que molts entenen per sindicalisme, volíem que la CGT formés part d’un conjunt de moviments socials en confrontació amb l’ordre econòmic, social i polític establert. Lluny del fetitxisme, pensàvem que era a través de la confrontació que podíem obtenir cessions del capitalisme, conflicte que calia gestionar amb els mitjans i escenaris específics de cada situació. Enteníem i entenem que el conflicte existeix entre classes, i que la qüestió és si volem equilibrar una disputa escandalosament desigual o si ens quedem observant la següent derrota. Era l’any 2014. Feia tot just 3 anys de la primavera del 15M a la que poc abans l’havia precedit l’okupació del banc de plaça Catalunya de Barcelona. Més tard havien vingut també les vagues generals del 2012, enmig de moltes imatges de lluita contra desnonaments i escarnis, de vagues sectorials, de mobilitzacions en defensa dels serveis públics. En aquell context érem moltes i molts els que pensàvem que podíem construir subjectes de lluita, portant la iniciativa i exercint el conflicte, amb la finalitat de recuperar lluites com les del primer terç del s. XX. Però en el s. XXI.

Llegir més »

Va ser transformadora la Llei de les vuit hores?

El gener de 1919 Barcelona va viure la vaga de La Canadenca, que guanyaria la limitació de la jornada laboral. Dins la sèrie ‘La despossessió quotidiana’, l’autor aborda els efectes i límits de la mesura com a reivindicació anticapitalista.

Moltes vegades es considera la conquesta de la llei de les vuit hores de treball com una prova que hem avançat en la bona direcció i que seguint per aquest camí arribarem a port. És evident que aquesta i altres lleis laborals responien a reivindicacions centrals de la classe obrera i que van ser possibles gràcies a la unitat i lluita dels treballadors. Si el que es pretén dir és que potenciar aquesta lluita i aquesta unitat és el correcte, llavors estarem d’acord. En el fons, crec que aquesta última va ser la intenció de la Primera Internacional, quan va relacionar la lluita per la reducció del temps de treball amb la celebració del Primer de maig com a jornada obrera internacionalista. Ara bé, cal ser més cauts en parlar del potencial transformador d’aquestes i altres conquestes. Vull recordar que després de la introducció de la màquina, les hores treballades no només no van disminuir, sinó que van augmentar. Alhora, el sistema productiu capitalista, va començar a incorporar a les fàbriques treball infantil i femení, en unes condicions a vegades pitjors fins i tot a les del treball masculí.

Llegir més »

Concentració el 21 de març al Parlament de Catalunya per uns pressupostos socials

21M Concentració per uns pressupostos socials

Dimarts 21 de març a les 18h al Parlament #xPressupostosSocials. Aquests no són els nostres pressupostos!!

Previsiblement entre el 21 i el 22 de març s’aprovaran al Parlament de Catalunya els Pressupostos de l’any 2017. Tot i que els hagin volgut maquillar dient que són més socials que els anteriors o els millors possibles, la realitat és que aquests tornen a ser uns pressupostos neoliberals, que perpetuen les retallades i les desigualtats i que segueixen avalant els privilegis d’uns pocs a consta del patiment i la misèria de moltes altres persones. Ni tan sols a l’àmbit d’ensenyament, a on amb la mobilització hem arrencat algunes millores, aquests pressupostos arriben a allò que en el seu moment els sindicats vam coincidir que eren els mínims necessaris i urgents pel proper curs, deixant desateses mesures tan bàsiques com el compromís de no tancar grups públics, la baixada de les ràtios o les substitucions des del primer dia. Tot això, mentre escoles concertades d’elit ja han recuperat la dotació que rebien abans de les retallades i quan sabem que el Departament va desviar entre 2012 i 2014 més de 80 milions d’euros de les Escoles Bressol per pagar concerts.

Llegir més »

Ens estan enganyant, defensem les pensions

Una nova agressió contra els interessos de la gran majoria de la població s’està preparant. Com qui cuina un plat a foc lent, des de fa mesos els mitjans de comunicació (que depenen de grans empreses) i el govern central estan filtrant, dia rere dia, informacions sobre la insostenibilitat de l’actual sistema de pensions. Ens diuen que hi ha un dèficit de 16.000 milions d’€ a la Seguretat Social, que hi ha un envelliment de la població i que ambdós factors obliguen a modificar quines pensions cobrarem en jubilar-nos i el temps que haurem d’estar treballant per a poder-ne rebre. I poc a poc van apuntant les seves mesures que, curiosament, van en la direcció d’atacar directament les nostres condicions de vida. De manera resumida, el que plantegen és

1- Fomentar un treball cada vegada més precari. Ho estem patint ja en carn pròpia: les successives reformes laborals faciliten els acomiadaments, fan més fàcil empitjorar les nostres condicions laborals, augmenten l’ús discrecional dels nostres horaris per part de l’empresari, estenen encara més els contractes temporals, a temps parcial i els «mini jobs» i ens fan baixar els salaris a una majoria. Ser treballador/a i ser pobre és cada vegada més habitual, especialment si som joves, dones o migrants.

Llegir més »

Endinsant-nos en l’elusió fiscal

El sistema tributari és una peça fonamental de redistribució de la riquesa. Dins la sèrie ‘La despossessió quotidiana’, l’economista repassa els enginys legals que permeten els grans capitals beneficiar-se d’exempcions tributàries.

Llegir més »

Butlletí informatiu 153. Les pensions públiques no es venen, es defensen

Les diferents lleis de reforma del sistema de Seguretat Social quant a Pensions, més enllà de garantir la consolidació del nostre sistema públic, universal i solidari, han suposat la debilitació i possible destrucció del mateix.

Sumari del butlletí

1. LES LLEIS HAN ESTAT ARMES DE DESTRUCCIÓ DEL DRET A UNA PENSIÓ PÚBLICA SUFICIENT PER A TOTES LES PERSONES

2. EL PERQUÈ D’AQUEST “DÈFICIT COMPTABLE” I LA SEVA UTILITZACIÓ POLÍTICA

3. LA DESCAPITALITZACIÓ DE LA SEGURETAT SOCIAL

4. ELS PROBLEMES EN EL SISTEMA PÚBLIC DE PENSIONS: LA SOSTENIBILITAT; LES FONTS DE FINANÇAMENT; LA DEMOGRAFIA; EL MERCAT DE TREBALL; ELS SALARIS; ELS IMPOSTOS.

Llegir més »

La CGT HP lliura 700 quilos d’aliments a les PAH de Sabadell, Rubí i Badia del Vallès

El passat 20 de gener des de la secció sindical de la CGT a HP vam fer lliurament de 700 quilos d’aliments a representants de les PAH de Badia del Vallès, Rubí i Sabadell, ciutats del cinturó industrial de Barcelona, fortament castigades per la crisi econòmica. Les aportacions han estat possibles gràcies a la solidaritat de la plantilla en la 8a campanya de recollida organitzada per la CGT.

Llegir més »

El rostre del capitalisme distòpic que arriba

El rostre del capitalisme distòpic que arriba

L’autor agrupa els principals trets de la transformació del capitalisme contemporani. Enfront de la sinistra silueta de la distopia generalitzada, Iglesias reivindica la necessitat d’un llenguatge i coneixement al servei de la praxi utòpica

Una vegada desaparegudes les experiències del socialisme, abandonats els programes de transformació del sistema per bona part dels partits, sindicats, cooperatives, mútues i col·lectius afins que encara habiten l’univers de les esquerres… Els anomenats “monopolis generalitzats” no troben resistències per imposar la seva lògica predatòria a tot el planeta.

Llegir més »

Governabilitat i pressupostos

Una organització que pretén ser revolucionària en cap cas es pot sentir interpel·lada per la governabilitat capitalista. I això és aplicable a molts nivells, a molts plànols diferents de la realitat. Un exemple el podem trobar en el món sindical. De vegades he vist com quan una secció sindical entra a un comitè d’empresa, i especialment quan ho fa en majoria, se sent imbuïda d’una espècie de responsabilitat respecte la mateixa empresa. La distància amb l’empresari disminueix perquè, es clar, cal resoldre problemes amb els que ell es troba: com afrontar oscil·lacions en la demanda de productes que motiven pics de treball en determinats moments, com resoldre una reducció de les transferències públiques (en l’àmbit de l’administració) que afecta directament als/les treballadores, etc. Mentre, augmenta de manera directament proporcional la distància amb la resta de treballadores, aquells i aquelles que passen totes les seves hores treballant, que no s’integren a les dinàmiques institucionals de la regulació de les relacions socials dins de l’empresa.

Llegir més »

El capitalisme: l’ésser humà desposseït de si mateix

L’autor reflexiona sobre els efectes del capitalisme i el creixent individualisme en la salut

El pati de l’escola pot ser un espai ingènuament anticapitalista. És el cas, per exemple, de l’esport que s’hi juga, que és, quasi sempre, un esport d’equip. Pel que fa als adults, en canvi, un dels esports que més creix en practicants és el running, un esport que permet la pràctica individual, la competició individual, l’autosuperació individual, el benestar individual, … Una perspectiva que s’estén al conjunt de la vida. Es tracta d’una comminació constant a anar més enllà d’un mateix, el que suposa assumir en la pròpia vida un desequilibri permanent, no descansar o parar-se mai, superar-se sempre i trobar el gaudi en aquesta mateixa superació de tota situació donada. És com si la lògica d’acumulació indefinida del capital s’hagués convertit en una modalitat subjectiva. Cadascú està cridat a concebre’s

Llegir més »