L’autor reflexiona sobre l’apropiació de la tecnologia per part del capitalisme i de la necessitat de recuperar-la des d’una perspectiva anticapitalista i subordinada a les necessitats humanes.

Des que fa uns 250 anys la Mule-Jenny va substituir la feina de milers de filadores, l’angoixa de les treballadores per les conseqüències de l’aplicació capitalista de la tecnologia no ha parat de créixer. En els darrers temps la més debatuda d’aquestes conseqüències, especialment a la superfície mediàtica, és la substitució de treballadores per robots, sovint exposada com una fatalitat dels temps moderns, l’enèsima versió del there is no alternative, que convertiria el futur laboral en una distòpia de la precarietat total, en comparació amb la qual, el moment actual podria arribar a semblar estable i, fins i tot, desitjable.

‘Bullshit jobs: a theory’ (Feines de merda: una teoria), Simon & Schuster, 2018, és un llibre de publicat fa poc que parla de la consagració del treball i la seva irracional veneració en la societat postmoderna, de com la nostra civilització occidental es troba fanàticament supeditada i dependent del treball i de la necessitat imperiosa de revisar i reformular el concepte treball en els inicis de la revolució 4.0 que ja estem patint.

L’autor del llibre és David Graeber, activista d’Occupy Wall Street —ell va crear el lema ‘Nosaltres som el 99%’—, anarquista i, actualment, docent de la London School of Economics. El llibre recull centenars de testimonis i entrevistes a ciutadans que reconeixen la qualitat inútil i prescindible de la seva feina, a partir dels quals Graeber elabora una peculiar taxonomia de les ocupacions. Són les feinesde merda.

L’economia catalana va tancar l’any 2017 amb una taxa de creixement del 3,4% respecte a l’any anterior, dada que confirma una dinàmica positiva de quatre anys consecutius d’augment del producte interior brut (PIB): el conjunt de la producció mercantil del país. Es tracta d’un nivell important, per sobre del de la zona euro (2,4%). Així ho apunta la Nota de Conjuntura Econòmica (número 100) publicada al mes de juliol pel departament d’Economia de la Generalitat de Catalunya.

L’informe representa un bon exemple del corol·lari de l’economia neoclàssica: l’aparell teòric que fonamenta la política econòmica i la gestió de la crisi basada en la liberalització i l’austeritat. De manera paradigmàtica, observem com les característiques de l’economia catalana que l’informe destaca com a positives són justament les grans febleses del nostre sistema productiu i els elements constitutius d’una economia perifèrica. No advertir del caràcter dependent del sector exterior i mostrar-lo com a fortalesa és un error que evidencia que no es vol corregir un desequilibri que és estructural en la nostra economia. En les condicions descrites, el creixement econòmic no pot beneficiar el conjunt de la població i molt menys ens permet concloure que la crisi iniciada fa 10 anyshagi quedat enrere. Vegem per què.