Denominació aplicada especialment al confús ideari que presidí la reorganització del republicanisme empresa per Lerroux els anys 1901-09 des de Barcelona. Les seves principals característiques foren l’anticlericalisme, la propaganda antimonàrquica, l’espanyolisme i una peculiar demagògia obrerista, sovint enfrontada a l’anarquisme.

El lerrouxisme significà una superació de les antigues famílies republicanes i facilità, juntament amb la Lliga Regionalista —bé que des d’un angle diferent—, l’enfonsament del sistema polític dels partits dinàstics al Principat, després de desfer, el 1901, el caciquisme electoral de la Restauració. Aconseguí per al republicanisme una renovació del suport obrer i es fonamentà organitzativament en la multiplicació dels centres republicans (centres de fraternitat, en especial la casa del poble de Barcelona, inaugurada el 1906), en la celebració de multitudinàries meriendas fraternales i en la creació de grups de Jóvenes Bárbaros. El moviment de la Solidaritat Catalana (1906), a part que provocà indirectament l’exacerbació del seu espanyolisme, el dugué a la ruptura amb el republicanisme moderat que havia intentat incorporar anteriorment.

Paral·lelament, el moviment de la Solidaritat Obrera li restà una bona part del suport de la massa treballadora. Després de la seva participació en els fets de la Setmana Tràgica del juliol del 1909, Lerroux i el Partit Republicà Radical prengueren diferents característiques i, perduda l’embranzida obrerista anterior, intentaren de configurar-se com un partit de classe mitjana.

Sistema polític en què el dret de vot s’atorga a tots els ciutadans majors d’edat, sense distincions. Les dones van continuar excloses fins al segle XX. A l’estat espanyol, el sufragi universal masculí esva concedir l’any 1890.

Organisme governamental creat el 5 de desembre de 1883, de caràcter informatiu i consultiu, que es va encarregar d’estudiar els problemes socials. Els seus treballs havien de servir per preparar la legislació sobre protecció dels treballadors, però va anar caient en la burocratització, de manera que els grups obrers van acabar denunciant que l’esperit reformista del govern només estava al servei de la burgesia.

Doctrina de Bakunin. El bakuninisme exigeix la col·lectivització dels mitjans de producció, condemna tota mena d’estat, que considera instrument d’opressió social, i rebutja la idea marxista de construir un partit polític de la classe obrera.

Teoria politicosocial que preconitza la llibertat total de l’ésser humà, la desaparició de l’Estat i de la propietat privada i la creació d’una societat sense classes. Rebutja tota idea d’autoritat i afirma que la societat ha de basar-se en relacions jurídiques voluntàries convingudes lliurement entre les persones. Els partits polítics i els governs revolucionaris socialistes tampoc no són acceptats en el seu ideari.

Doctrina dels partidaris de la república com a forma de govern.
La primera formulació doctrinal acurada fou la de Pi i Margall, artífex principal del Partit Republicà Democràtic Federal (1868). Aprofitant el buit de poder ocasionat per l’abdicació d’Amadeu I, els republicans aconseguiren de proclamar la Primera República Espanyola (1873-74), de la qual foren presidents llurs dirigents principals: Figueras, Pi i Margall, Salmerón i Castelar. Deixat de banda pel sistema de la Restauració canovista, el republicanisme perdé eficàcia a causa de les múltiples divisions entre els federals i Pi i Margall, els possibilistes de Castelar, els progressistes de Ruiz Zorrilla, els radicals de Lerroux, els reformistes de Melquíades Álvarez, etc.

Organització sindical patronal creada el 1919 per a contrarestar la força creixent de la CNT. Presidida per Fèlix Graupera, reuní els sectors més intransigents de la burgesia industrial catalana, especialment de Barcelona. Després de participar en la Comissió Mixta de Treball (octubre de 1919), dictà el locaut de novembre del 1919 ­ gener del 1920 (que afectà uns 200 000 treballadors), impulsà la formació de la Unió de Sindicats Lliures i afavorí l’actuació del pistolerisme contra la CNT. Volgué una política per part del govern clarament repressiva envers el sindicalisme obrer i en especial l’empresonament dels principals caps cenatistes, i aconseguí en aquest sentit la col·laboració del governador Martínez Anido (1920-21). El 1923 féu costat al cop militar de Primo de Rivera. Pertangué a la Confederación Patronal Española, i contribuí a reorganitzar-la per l’octubre del 1919.

Teoria científico-filosòfica de Marx i Engels i de llurs seguidors que es fonamenta en el materialisme dialèctic i històric.

Fou el debat més fort i de més transcendència política de la Primera Internacional. Bakunin condemnava la participació en les eleccions i en les lluites polítiques per aconseguir reformes socials; propugnava l’abolició de l’Estat i no pas la seva conquesta i es mostrava hostil a qualsevol mena d’autoritat i combatia, per tant, l’autoritat del Consell General de l’AIT, el qual acusava de dictatorial; defensava el poder directe de les seccions nacionals i negava la necessitat d’un comitè permanent. Fruit d’aquest enfrontament, al Congrés de l’Haia (1872) els bakuninistes foren expulsats.

Federació Regional Espanyola de l’Associació Internacional del Treball. Sigla: FRE. Primera organització sindical obrera d’abast espanyol, creada pel Primer Congrés Obrer Espanyol, pel juny del 1870, després de la formació, el 1869, d’uns primers nuclis internacionalistes a Madrid (Lorenzo, Mora, González Morago, etc) i a Barcelona (Farga i Pellicer, García Viñas, Soriano, etc). Tingué inicialment, en 1870-71, uns 4 000 afiliats, però la seva força cresqué, fins a arribar a uns 60 000 el 1873, més de la meitat dels quals corresponien al Principat. Adherida a l’AIT, rebé els efectes de la repressió contra el moviment obrer desencadenada després dels fets de la Comuna parisenca (març-maig del 1871), i fou declarada il·legal pel gener del 1872.

La polèmica que enfrontà Marx i Bakunin dins aquell organisme internacional es reflectí, arran de la visita a Espanya de Paul Lafargue, en l’escissió d’un grup minoritari partidari de les tesis de Marx, a Madrid, el 1872 (la Nueva Federación Madrileña: F. Mora, P. Iglesias, J. Mesa), fet que no impedí, tanmateix, un ampli domini sobre la Federació Regional dels aliancistes bakuninistes espanyols, que dominaren la Comissió Federal (que el Congrés de Saragossa de l’abril del 1872 fixà a València, amb A. Lorenzo, F. Tomàs, S. Albarracín, etc; abans, des del 1870, havia residit a Madrid), així com les delegacions espanyoles a les reunions de l’AIT; finalment, el congrés de Còrdova (1872-73, amb 20 352 obrers representats) sancionà l’expulsió del grup marxista. La Federació s’alineà clarament amb la Internacional antiautoritària, als diferents congressos de la qual fou representada. Sota la Primera República, la Comissió Federal (que el 1873 passà a residir a Alcoi, amb F. Tomàs, S. Albarracín, V. Fombuena, etc) intentà la participació en la Insurrecció Cantonalista del juliol del 1873, però la seva intervenció només assolí una certa importància a Alcoi, per raó de l’actitud del sindicalisme a Catalunya, on, davant el perill carlí, un ampli sector no volgué anar contra els republicans federals.

Posteriorment, amb l’adveniment de la Restauració, la Federació Regional Espanyola hagué de passar a la clandestinitat, i això augmentà el paper de la Comissió Federal (un Quart Congrés a Madrid, pel juny del 1874, decidí de substituir els congressos per conferències comarcals), que acceptà majoritàriament tesis insurreccionalistes, de propaganda pel fet, i certes actuacions nihilistes. L’estiu del 1875 hom decidí de transformar pràcticament la Federació Regional en una organització secreta de comitès d’acció revolucionària. La Federació perdé efectius (passà de 270 federacions locals el 1873 a 112 el 1876 i a 48 el 1881), i els mateixos aliancistes es dividiren en partidaris de la clandestinitat (Lorenzo i García Viñas, a Barcelona; Soriano i González Morago, a Madrid) i partidaris d’intentar una tornada a la legalitat i a l’organització d’un moviment sindical de masses (especialment Farga i Pellicer i F. Tomàs).

O Aliança de la Democràcia Socialista. Aliança que fundà Bakunin el 1868 a Berna, on proposà el seu programa socialista. Els punts principals del programa foren: destrucció dels estats nacionals, substituïts per federacions de lliures associacions agrícoles i industrials, abolició de les classes, igualtat de sexes, abolició de l’herència i organització dels obrers fora dels partits polítics. Des del principi es declarà adherida a la Primera Internacional.

Assemblea que reuní per primera vegada delegats de societats obreres de tot Espanya, celebrada a Barcelona del 18 al 25 de juny de 1870, als locals del Teatre del Circ. La idea de la reunió fou llançada el febrer del 1870 pel setmanari internacionalista madrileny «La Solidaridad» i recollida per «La Federación» de Barcelona; el lloc fou fixat per un plebiscit efectuat entre la majoria de les societats obreres existents (149 societats i 15 216 obrers).

Hi assistiren 89 delegats amb dret a vot, dels quals 74 eren catalans (50 de Barcelona). Des d’un principi el congrés es presentà com a adherit a l’AIT. Les principals qüestions debatudes i aprovades foren: acció sindical, de resistència al capital; defensa del cooperativisme però no com a principal camí de l’emancipació obrera; organització social dels treballadors, basada en les seccions d’ofici que s’havien de reunir en federacions locals (i aquestes, en federacions regionals); finalment, actitud apolítica.

Els delegats bakuninistes (entre altres, Farga i Pellicer, González Morago, Francesc Tomàs, Garcia i Viñas) davant les tres primeres qüestions s’aliaren amb els delegats sindicalistes (especialment Bové, Balañà, Rovira) per vèncer fàcilment els cooperativistes (notablement Roca i Galès). En la qüestió de l’actitud política els sindicalistes es dividiren (així, els politicistes Rubaudonadeu i Rovira, i els apolítics Bové, Nuet i Balañà) i els bakuninistes hagueren de renunciar a l’antipoliticisme per aconseguir l’aprovació d’un apoliticisme que permetia als afiliats de practicar individualment qualsevol acció política. El congrés significà la constitució definitiva de la Federació Regional Espanyola de l’AIT; fixà, a més, la residència del consell federal a Madrid (A. Lorenzo, T. González Morago, E. Borrell, F. Mora i A. Mora).

Nom de l’Associació Internacional de Treballadors (AIT), fundada a Londres el 1864, amb l’objectiu de lluitar per la millora de la classe obrera a nivell mundial. Les disputes ideològiques (els marxistes imposaren llurs tesis, aconseguint l’expulsió dels anarquistes) i el ressò de la Comuna de París (1871) foren les causes del seu fracàs. Es va dissoldre l’any 1876 a Filadèlfia.

Organització de treballadors fundada a Londres el 1864, coneguda generalment per Primera Internacional.

Moviment proletari que propugna la unió internacional de totes les forces treballadores contra el capitalisme.