L’autor reflexiona sobre l’apropiació de la tecnologia per part del capitalisme i de la necessitat de recuperar-la des d’una perspectiva anticapitalista i subordinada a les necessitats humanes.

Des que fa uns 250 anys la Mule-Jenny va substituir la feina de milers de filadores, l’angoixa de les treballadores per les conseqüències de l’aplicació capitalista de la tecnologia no ha parat de créixer. En els darrers temps la més debatuda d’aquestes conseqüències, especialment a la superfície mediàtica, és la substitució de treballadores per robots, sovint exposada com una fatalitat dels temps moderns, l’enèsima versió del there is no alternative, que convertiria el futur laboral en una distòpia de la precarietat total, en comparació amb la qual, el moment actual podria arribar a semblar estable i, fins i tot, desitjable.

‘Bullshit jobs: a theory’ (Feines de merda: una teoria), Simon & Schuster, 2018, és un llibre de publicat fa poc que parla de la consagració del treball i la seva irracional veneració en la societat postmoderna, de com la nostra civilització occidental es troba fanàticament supeditada i dependent del treball i de la necessitat imperiosa de revisar i reformular el concepte treball en els inicis de la revolució 4.0 que ja estem patint.

L’autor del llibre és David Graeber, activista d’Occupy Wall Street —ell va crear el lema ‘Nosaltres som el 99%’—, anarquista i, actualment, docent de la London School of Economics. El llibre recull centenars de testimonis i entrevistes a ciutadans que reconeixen la qualitat inútil i prescindible de la seva feina, a partir dels quals Graeber elabora una peculiar taxonomia de les ocupacions. Són les feinesde merda.

L’economia catalana va tancar l’any 2017 amb una taxa de creixement del 3,4% respecte a l’any anterior, dada que confirma una dinàmica positiva de quatre anys consecutius d’augment del producte interior brut (PIB): el conjunt de la producció mercantil del país. Es tracta d’un nivell important, per sobre del de la zona euro (2,4%). Així ho apunta la Nota de Conjuntura Econòmica (número 100) publicada al mes de juliol pel departament d’Economia de la Generalitat de Catalunya.

L’informe representa un bon exemple del corol·lari de l’economia neoclàssica: l’aparell teòric que fonamenta la política econòmica i la gestió de la crisi basada en la liberalització i l’austeritat. De manera paradigmàtica, observem com les característiques de l’economia catalana que l’informe destaca com a positives són justament les grans febleses del nostre sistema productiu i els elements constitutius d’una economia perifèrica. No advertir del caràcter dependent del sector exterior i mostrar-lo com a fortalesa és un error que evidencia que no es vol corregir un desequilibri que és estructural en la nostra economia. En les condicions descrites, el creixement econòmic no pot beneficiar el conjunt de la població i molt menys ens permet concloure que la crisi iniciada fa 10 anyshagi quedat enrere. Vegem per què.

Dins la sèrie ‘La despossessió quotidiana’, l’autora desmitifica el mantra del canvi de model productiu com a fórmula màgica per millorar l’economia i planteja que el problema és el sistema de relacions de producció en què s’insereix, el capitalisme.

Una de les frases més recurrents entre els tertulians dels mitjans de comunicació és la necessitat de canviar el model productiu per tal d’emular països com Alemanya, els Estats Units o Dinamarca. Però, què és el “model productiu”? I, quines repercussions té per al nostre benestar?

Dins la sèrie ‘La despossessió de la vida quotidiana’, l’autora planteja els factors que estan darrere la pèrdua de pes econòmic de la indústria i l’amenaça de l’efecte ‘arrossegament’ del retrocés del sector.

Quan es fa referència a la crisi econòmica actual i a la seva repercussió sobre el model productiu, es parla principalment de la bombolla immobiliària i la caiguda del sector de la construcció. Però paral·lelament, també s’ha produït un altre fenomen més preocupant i que sembla passar desapercebut als mitjans de comunicació: l’acceleració del procés de desindustrialització de l’economia espanyola.

Els capitals europeus desenvolupen noves estratègies davant la crisi. Dins la sèrie ‘La despossessió quotidiana’, l’autor aplica l’anàlisi de Harvey a la trajectòria de la Unió Europea vers la intensificació dels processos de privatització de la riquesa.

El gener de 1919 Barcelona va viure la vaga de La Canadenca, que guanyaria la limitació de la jornada laboral. Dins la sèrie ‘La despossessió quotidiana’, l’autor aborda els efectes i límits de la mesura com a reivindicació anticapitalista.

Moltes vegades es considera la conquesta de la llei de les vuit hores de treball com una prova que hem avançat en la bona direcció i que seguint per aquest camí arribarem a port. És evident que aquesta i altres lleis laborals responien a reivindicacions centrals de la classe obrera i que van ser possibles gràcies a la unitat i lluita dels treballadors. Si el que es pretén dir és que potenciar aquesta lluita i aquesta unitat és el correcte, llavors estarem d’acord. En el fons, crec que aquesta última va ser la intenció de la Primera Internacional, quan va relacionar la lluita per la reducció del temps de treball amb la celebració del Primer de maig com a jornada obrera internacionalista. Ara bé, cal ser més cauts en parlar del potencial transformador d’aquestes i altres conquestes. Vull recordar que després de la introducció de la màquina, les hores treballades no només no van disminuir, sinó que van augmentar. Alhora, el sistema productiu capitalista, va començar a incorporar a les fàbriques treball infantil i femení, en unes condicions a vegades pitjors fins i tot a les del treball masculí.