CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

Etiqueta: Situació econòmica

La PACD elabora l’informe ‘Independents de qui?’ per situar la qüestió del deute en el debat sobre la independència

La Plataforma Auditoria Ciutadana del Deute (PACD) ha endegat la campanya “Independents de qui?” amb l’objectiu de situar, de forma crítica i rigorosa, la qüestió del deute en el debat sobre el dret a decidir i la independència.

L’informe “Independents de qui?” cerca analitzar les principals dades i informacions que ens poden ajudar a entendre l’evolució del deute públic català. Aportarà anàlisis sobre qui son els creditors del govern català o qui ha sortit guanyant més amb emissions de deute com les anomenades de “bons patriòtics”. L’informe analitza també l’evolució de les retallades en front a l’increment de pagament de deute, o l’impacte de certes mesures fiscals en el procésd’endeutament.

Llegir més »

La tercera edat d’or de l’autogestió

Les empreses que es converteixen en cooperatives per a evitar la fallida són una mostra del que l’advocat José Luis Carretero anomena la “tercera edat daurada de l’autogestió”.

La primera, com no podia ser d’altra forma, es va produir durant la Guerra Civil, assenyala aquest integrant de l’Institut de Ciències Econòmiques i de l’Autogestió (ICEA). Després de l’inici del conflicte, en les zones republicanes, les organitzacions obreres van prendre centenars d’establiments productius, especialment els que pertanyien a empresaris de­safectes a la República. “Les col·lectivitzacions van abastar a milions de persones i van posar en mans dels camperols i treballadors bona part dels mitjansde producció”, explica Carretero.

Llegir més »

CGT es persona com acusació popular en el “cas Bankia”

CGT es persona com a acusació popular en el “cas Bankia”

La Confederació General del Treball ha presentat escrit de personació davant del jutjat central d’instrucció número 4 de l’Audiència Nacional en les diligències prèvies relatives al “cas Bankia”, com a part acusadora, exercitant l’acció particular, contra qui o els qui resultessin responsables dels actes delictius objecte del procés, així com, enfront dels ja querellats, i / o denunciats en el procediment.

El sindicat CGT té representació i implantació a les entitats en les quals s’han produït els fets objecte del procediment i entén que han resultat perjudicats els treballadors d’aquestes entitats, derivant unes conseqüències negatives directes per aquests, tant com treballadors de les mateixes, com a ciutadans que formen part de la societat.

Llegir més »

CGT condemna l’espoli de Caja Madrid

Els 86 gestors de l’entramat Caja Madrid-Bankia-Banif, entre ells 28 polítics del PP, 15 del PSOE, quatre d’Esquerra Unida, un responsable de la Casa del Rei i 10 sindicalistes de CCOO i UGT, a més de mitja dotzena d’empresaris de la CEOE+CEPYME, han espoliat per al seu ús personal i privatiu 15,6 milions d’euros entre 2003 i 2012, gairebé sis milions corresponen a diners trets en efectiu de caixers o compra de roba, complements i alimentació en grans superfícies. La Fiscalia Anticorrupció considera que darrere d’aquestes despeses es pot amagar una apropiació indeguda.

L’entitat, entre altres accions, va finançar a fundacions de PP, PSOE i IU amb un milió a l’any, va col·locar a desenes de càrrecs en els seus òrgans, va facilitar crèdits personals als seus membres, i a més va facilitar targetes de crèdit sense control, “targetes Black”, durant dues dècades. Hisenda vol investigar als 86 directius que van usar les targetes, així com les responsabilitats tributàries de Caja Madrid com la de les persones físiques que van rebre aquests ingressos.

Tots els gestors venien obligats per llei a una gestió dels recursos públics de manera eficient i amb garanties de suficiència per a arribar a les fins socials, econòmics i financers del territori en el qual actuaven les Caixes d’Estalvi. La seva gestió no podia buscar l’interès privat, com tampoc el lucre personal.

Molts dels gestors públics són directament els responsables de tots els fraus, per acció o per omissió, portats a terme per les Caixes, lligats directament a la bombolla immobiliària i a l’especulació financera. Aquesta nefasta gestió ha obligat a dedicar fins a més de 40.000 milions d’euros de la ciutadania a sanear el gran saqueig del públic, dels quals l’entramat Bankia-Caja Madrid-Banif-absorbeix 24.000 milions d’euros.

CGT es va personar en la causa contra Bankia, perquè defensem l’interès general dels treballadors i treballadores, però una fiança de molts milers d’euros ens ha impedit seguir endavant.

CGT no figura entre aquests sindicats que s’asseuen en els consells d’administració de les Caixes, no pertany a la casta sindical. Els sindicats CC.OO i UGT s’han comportat com connivents amb les classes poderoses, amb les patronals, amb els partits polítics saquejadors dels diners públics.

La societat civil, la majoria social, ha de dilucidar i posicionar-se amb qui són sistema-casta-classe poderosa i ens han dut a aquesta barbàrie, o del costat d’una posició ètica del bé comú i de la justícia social per a tots i totes.

CGT es mou en el camp del bé comú, de la solidaritat, del suport mutu i d’una societat que pretén acabar amb aquest sistema delinqüent.

SECRETARIAT PERMANENT DEL COMITÈ CONFEDERAL DE LA CGT

CGT es persona com acusació popular en “el cas Bankia”

La Confederació General del Treball ha presentat escrit de personació davant el Jutjat central d’instrucció nº 4 de l’Audiència Nacional en les diligències prèvies relatives al “cas Bankia”, com part acusadora, exercitant l’acció particular, contra qui resultin responsables dels actes delictius objecte del procés, així com, enfront dels ja querellats, i/o denunciats en el procediment.

El sindicat CGT té representació i implantació en les entitats en les quals s’han produït els fets objecte del procediment i entén que han resultat perjudicats els treballadors d’aquestes entitats, derivant-se unes conseqüències negatives directes per a aquests, tant com treballadors de les mateixes, com ciutadans que formen part de la societat.

CGT ja va tractar de personar-se, sent-li impossible la seva personació a l’exigir-se-li tenir la mateixa representació i defensa que el querellant originari, i exigir-se-li una fiança de 20.000 euros.

CGT entén que les circumstàncies processals han canviat, en la mesura que fets inicialment no inclosos en la querella, com són les possibles activitats delictives respecte de productes preferents i/o subordinats o les despeses realitzades per mitjà de les denominades com targetes opaques, i que fan que aquesta entitat tingui encara major necessitat de l’exercici del dret de l’acció penal.

CGT engegarà pròximament una campanya de crowdfunding per a plantar cara a la fiança de 20.000 euros i considera que es fa impossible el compartir la direcció lletrada en la pràctica, pel que ha sol·licitat al jutjat central d’instrucció nº 4 de l’Audiència Nacional una direcció lletrada pròpia del sindicat.

El sindicat declara que han d’exigir-se responsabilitats penals respecte dels fets objecte de la querella i fruit de la posterior instrucció del “cas Bankia”.

GABINET DE PREMSA CONFEDERAL DE LA CGT

Llegir més »

Barcelona: Jornades No al TTIP el 10 i 11 d’octubre amb el lema “Sobirania segrestada – Drets en perill”

No al Tractat de Lliure Comerç entre els Estats Units i la Unió Europea

En el marc del Día d’Acció Global contra el TTIP i el Fracking, la Campanya “No al TTIP” de Barcelona ha organitzat unes jornades contra el Tractat de Lliure Comerç entre els Estats Units i la Unió Europea (Transatlantic Trade and Investment Partnership- TTIP).

Les jornades, que porten per lema “Sobirania segrestada – Drets en perill”, es duran a terme a l’Aula Magna de la Universitat de Barcelona i a la Sala Raval del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) els dies10 i 11 d’octubre.

Llegir més »

CGT reitera la seva denúncia per les retallades en el FOGASA

La Confederació General del Treball (CGT) reitera la seva preocupació per l’estat de col·lapse en el qual es troba el Fons de Garantia Salarial (FOGASA) després de la nova retallada que sofrirà aquest organisme en els nous Pressupostos Generals de l’Estat per al 2015 i que serà un 23% menor que el 2014.

El FOGASA és la Institució de garantia dels crèdits salarials davant la insolvència del empleador. Té atribuït per Llei l’abonament als/les treballadors/es dels salaris i indemnitzacions que les empreses per a les quals treballen no han pogut satisfer per trobar-se en situació legal d’insolvència o per haver estat declarades en situació de concurs.

CGT ja va denunciar la terrible situació en la qual es troba aquesta Institució el passat gener de 2013, sense que les autoritats hagin fet res per solucionar-lo.

Malgrat l’ingent cúmul d’expedients que s’amunteguen en el citat organisme, la tisora del PP no para de retallar i amb aquesta mesura es produirà un nou descens en la plantilla del FOGASA, pel que a menys mans, la resolució dels expedients es retardarà encara més en el temps. Actualment, la mitjana per a resoldre un expedient se situa entorn dels dos anys, període suficient perquè les persones afectades es vegin sota l’amenaça de l’exclusió social per no poder plantar cara, per exemple, al pagament de la hipoteca.

Enfront d’aquesta situació, el govern del PP es refugia en la solidaritat del poble, de les ONG i de les esglésies mentre li treuen les castanyes del foc. A més, des de CGT critiquem l’oportunisme de CCOO i d’UGT, ja que aquest problema es porta donant des del començament de la crisi i no ara que estem en període d’eleccions sindicals.

Des de CGT apostem per un increment en la partida pressupostària del FOGASA que serveixi per a la contractació de personal que agiliti els expedients acumulats, s’anul·li la contractació d’agències de gestió externes al Ministeri de Treball i s’escurcin els terminis per a la tramitació dels expedients. A més, el sindicat exigeix que es realitzi una major inversió en les prestacions per atur i la retirada de la nova Reforma Laboral que tant atur està generant.

SECRETARIAT PERMANENT DEL COMITÈ CONFEDERAL DE LA CGT

Llegir més »

Enginyeria político-electoral per als Pressupostos del 2015 del govern espanyol

El Govern parteix d’una presumpció o veritat “revelada”, la macro-economia ve creixent de manera sostinguda en els dos últims semestres i, per tant, sembla que es troben en condicions d’anunciar la creació en el 2015 de 348.200 ocupacions més i que el creixement arribi al 2%, tot això gràcies al repunt de la inversió pública per primera vegada i, malgrat la retallada d’impostos, fonamentalment als empresaris (Impost de Societats) i als trams alts de l’IRPF, que deixaran d’ingressar en les arques públiques uns 9.000 milions d’euros, la diferència entre ingressos i despeses obtindria un superàvit d’uns 10.000 milions d’euros, gràcies a les menors despeses en atur i al cost del deute i, si faltés una mica, per a això està el nou sistema de Comptabilitat Europea, on el tràfic de drogues agrega al PIB 5.405 milions d’euros, la prostitució uns 4.800 milions d’euros i, per a major escarni, el que era considerat com despesa, les despeses militars, ara compten com inversió.

El de la Comissió Europea és per a dur-los al Tribunal de La Haya. Com es pot deixar fora “de l’economia que compta” el treball domèstic i els treballs de cures (majoritàriament en mans de dones), quan en termes monetaris podria doblar el PIB?. La intencionalitat política no és en absolut innocent doncs, de comptar amb “el treball domèstic i de cures”, els poderosos tindrien un greu problema ja que, aquest indicador no mercantilitzat és qui millor reflecteix el benestar o malestar de la societat i de l’economia real.

A més, anuncien una taxa de reposició de contractacions de 1 per 2 en determinats serveis públics considerats essencials: forces armades, policia, educació, sanitat, inspecció tributària i universitats.

Res diu l’enginyeria “financera-electoral del govern” de la micro-economia, és a dir de la realitat diària de milions i milions de persones, les quals han d’enfrontar-se amb “xifres màgiques” com plat únic d’ocupació. Des de la Reforma Laboral 2012, a més de destruir gairebé 2 milions d’ocupacions, la EPA corresponent al primer trimestre 2014 desmunta el “país de les meravelles” amb dues dades esgarrifoses: en un any prop de 500.000 persones han caigut de la població activa, per aquest motiu, encara que el ritme de destrucció d’ocupació s’ha desaccelerat, se segueix destruint ocupació neta i, en conseqüència, aquestes 348.200 ocupacions no són tan netes (menys encara la qualitat d’aquestes ocupacions), sinó merament un efecte estadístic doncs la gent emigra o es passa a l’economia informal. Al final de la legislatura (2015) la baixada de l’atur en 2 punts s’haurà de solament al descens de la població activa, no a la creació d’ocupació.

El terrible impacte social causat amb les mesures d’ajustament en matèria laboral i de seguretat social (Reforma Laboral i Lleis posteriors), al permetre el lliure acomiadament a voluntat empresarial, copeja especialment en el sector Públic. Aquest seguirà perdent ocupació a pesar de substituir un per dos, és a dir, si es jubilen 30.000 treballadors/es del sector públic a l’any, solament entrarien, no 15.000, sinó els corresponents als sectors on el govern diu que aplicarà aquesta taxa de substitució. Res es diu de les més de 370.000 ocupacions del sector públic que s’han perdut des de novembre 2011, ni de les que es perdran amb major intensitat durant el 2015, al seguir aplicant els ERO en els diferents organismes públics (Ajuntaments, CCAA, AGE i empreses públiques) i privatitzar serveis essencials per a la població.

La partida de la despesa dedicada a prestacions d’atur és la que més ofèn a la intel·ligència i al sentit humà: es van estalviar 4.000 milions d’euros en un context on 4 milions de persones aturades no reben cap prestació. Les rendes dels assalariats/des han caigut des del 2011 en 41.000 milions d’euros, traslladant-se les mateixes a l’excedent brut d’explotació, és a dir, als beneficis empresarials. La partida del FOGASA cau un 23%, quan més de 150.000 persones acomiadades porten esperant cobrar els seus salaris (ja molt disminuïts conforme al que les empreses els devien) una mitjana estatal de 18 mesos. Més del 51% de les gairebé 9 milions de pensions no arriben al salari mínim interprofessional i, les pujades, majoritàriament suposen 3 euros al mes.

Per a CGT, l’il·lusionisme de les màquines polítiques corruptes i al servei de l’interès particular d’empresaris i poderosos, solament ens produeix menyspreu i, alhora, la reafirmació en la nostra convicció que som les persones, la majoria social, les úniques capaces de parar el continu despreci i atracament al que ens sotmeten. CGT seguirà treballant conjuntament amb la majoria social, per a donar la volta a aquest sistema indigne i acabar amb el capitalisme.

Secretariat Permanent del Comitè Confederal de la CGT

http://www.cgt.org.es/noticias-cgt/comunicados/ingenieria-politico-electoral-para-los-presupuestos-del-2015

Llegir més »

El Règim cada vegada més en crisi

ATUR, MERCAT DE TREBALL, PENSIONS, JUBILACIONS i “Pla d’Ocupació i Sindicats”

De les grans mentides…”ara no són brots verds, sinó autèntiques arrels de creixement, gràcies a les nostres polítiques d’austeritat i retallades…-.Rajoy dixit-”, a la realitat vergonyant que ens han situat a la majoria social.

L’atur i el mercat de treball. A l’agost hem tornat a la gran paradoxa: creix l’ocupació en termes interanuals (unes 300.000 persones més donades d’alta o afiliades a la Seguretat Social) i, alhora, l’atur augmenta en 8.070 persones a l’agost i es perden gairebé 100.000 afiliacions al sistema de Seguretat Social.

La gran mentida d’aquests trileros. El que creix són ocupacions (contractacions realitzades) a temps parcial, d’aprenentatge, de formació i temporals de tot tipus, alhora que creixen els contractes dels “falsos autònoms”. El contracte indefinit i a jornada completa solament representa el 6,43% dels 10.621.080 contractes realitzats en els 8 mesos del 2014.

Més de 361.000 persones entre els 16 als 64 anys s’han sortit de la població activa, via immigració o simplement “passen del mercat de treball formal”. I el més preocupant, s’han perdut 54,7 milions d’hores de treball a la setmana, és a dir, l’equivalent a gairebé 1,5 milions de llocs de treball, com a conseqüència que les ocupacions realitzades són a temps parcial i cada vegada de menys hores.

En el mercat de treball, els salaris (rendes salarials) entren en desastre amb la seva devaluació generalitzada, els quals, bé a través de les inaplicaciones dels convenis col·lectius, bé a través que els preus dels nous contractes realitzats (ocupacions), es troben per sota fins i tot del salari mínim interprofessional.

Tots aquests elements del mercat de treball tenen conseqüències molt greus sobre la Seguretat Social i sobre les pensions, tant en la major restricció del dret a l’accés a la jubilació-pensió, com en la quantia de les pensions.

La descapitalització (robatori i espoli de la Caixa Pública) de la Seguretat Social (a pesar de l’increment de les afiliacions) és molt seriosa, i ens col·loca (de no parar aquesta barbàrie) a les portes d’una altra gran contrarreforma, on la majoria social anirem a la “pensió de beneficència”.

Les tarifes planes (100 euros mes), les exempcions als empresaris (fins al 100% en molts supòsits de contractacions), la tarifa plana dels autònoms, de 50 euros, els salaris cada vegada més baixos, amb la consegüent disminució d’ingressos massius a la Caixa Comuna, està duent al Govern, primer a dilapidar el Fons de Reserva, al no fer transferències dels PGE a la Seguretat Social i pagar pagues extres dels pensionistes amb el Fons de Reserva, segon a regalar als Empresaris per dues vies, una les Mútues empresarials i l’altra les reduccions i exempcions, fins a la xifra de gairebé 7.000 milions d’euros, la qual cosa ens col·loca davant una Seguretat Social cada vegada amb “més dèficit i sense solució de continuïtat”, fins a arribar a que la immensa majoria dels pensionistes presents i futurs, com a màxim, percebem la “pensió mínima o de beneficència”.

Per a més “desgràcies”, canviaven el criteri sobre les jubilacions anticipades per als que van ser acomiadats abans del 1 d’abril del 2013, se’ls prohibeix jubilar-se als 61 anys i, pretenen que com poc ho facin als 63 o més… No se sap d’on treuran diners per a viure (menjar, casa, etc.) aquesta població potencialment afectada d’entre 100.000 a 200.000 persones durant almenys 2 anys, i alhora treure diners per a pagar el conveni especial amb la seguretat social almenys 2 anys (uns 24.000 euros per a ser més exactes) però, davant la pressió social, han hagut de fer marxa enrere amb urgència.

El règim al seu i, en el règim, estan els Sindicats institucionals, doncs ara com solució a aquesta “merda de realitat precària, antidemocràtica, injusta…” no se’ls ocorre sinó tornar al “diàleg social amb el Govern per a negociar un Pla d’Ocupació, que…els desocupats i desocupades amb càrregues familiars, almenys tinguin un subsidi de 430 euros que els garanteixi…un tros de pa i calefacció…”. Sona a altres temps del “mateix règim”, sona al que el dictador deia: “…cap espanyol sense pa i foc…”

Per a la CGT, tot el règim està en crisi i molt qüestionat. La majoria social ha fet ruptura amb tot el règim. Ara es tracta de lluitar encara més i millor, per a canviar el model social, productiu i polític: la democràcia o és directa o no és democràcia. La participació o és autogestió o tornarem al mateix.

Madrid a, 3 de setembre de 2014

Secretariat Permanent del Comitè Confederal
CONFEDERACIÓ GENERAL DEL TREBALL (CGT)

Attached documents

Comunicat “El Règim cada vegada més en cris”

Llegir més »

Joventut i treball formatiu, què està passant?

Segons l’Informe Conjunt sobre l’Ocupació de la Unió Europea de 2013 la gegantesca crisi socioeconòmica que estem vivint s’ha encebat amb enorme cruesa en la joventut europea. Al setembre de 2013, l’Informe donava de taxes d’atur juvenil (és a dir, dels menors de 30 anys) que anaven del 7,7 % a Alemanya o el 8,7 % a Àustria, fins al 56,5 % a Espanya i el 57,3 % a Grècia. Al temps, s’afirmava que entre 2008 i 2011 la taxa de joves europeus de 15 a 24 anys que ni treballaven ni estudiaven havia augmentat en dos punts percentuals, fins al 12,9 %, xifra que en països com Xipre, Croàcia, Romania, Irlanda, Espanya, Itàlia i Bulgària, es trobava entre el 16 i el 23 %.

Enfront d’aquestes realitats les institucions dels països membres han respost amb contínues i, en molts casos, profundes reformes laborals, caminant en el deixant d’una creixent flexibilitat quant als acomiadaments i les condicions bàsiques de treball. Així mateix, s’han facilitat les formes de contractació temporal i a temps parcial en la major part dels països de la Unió, s’han introduït novetats entorn de la negociació col·lectiva que afavoreixen les aspiracions patronals, i s’han implementat rebaixes i congelacions de salaris que han implicat una evident pèrdua de poder adquisitiu dels treballadors.

Hem de tenir en compte que l’anomenat model europeu (o “model social”) de relacions laborals ja s’havia trencat abans de la crisi. La conformació del Dret del Treball com un dels pilars fonamentals, al costat de la democràcia parlamentària i l’Estat del Benestar, de les societats centrals del Continent ve sent desdibuixada en els últims decennis per processos paral·lels de flexibilització de les normes, desregulació, descentralització productiva, substitució de la negociació col·lectiva per la individualitzaci de les relacions de treball i conformació de nous marcs normatius funcionals a les necessitats empresarials.

El cor d’aquests processos ha estat estructurat en la forma de segmentació de la força de treball i dualització dels mercats laborals, mitjançant l’explosió incontrolada de formes de contractació “atípica” i precària (a temps parcial, temporal, en missió, específica per a col·lectius concrets…); els processos de descentralització accelerada sobre contractes i subcontractes, falsos autònoms, empreses de contractació temporal, etc.; la descomposició del model de gestió de les relacions laborals basat en la negociació col·lectiva i el contrapoder sindical; i la irrupció, cada vegada amb més importància relativa, de borses d’activitat més o menys desregulada frontereres entre el Dret del Treball i altres ordenaments connexos, com el treball para-subordinat o la formació ocupació, de la qual anem a parlar en aquest text.

Les anomenades “zones grises” són els espais fronterers entre les formes de treballar regulades pel Dret del Treball (i que, per tant, poden reclamar els drets i condicions que el mateix comporta) i les regulades per altres ordenaments distints. Un exemple paradigmàtic de zona grisa ha estat la constituïda per l’anomenat treball “para-subordinat”, un treball formalment autònom, i per tant aliè al Dret del Treball, però que es troba sotmès, en la substància fàctica de la realitat, als mecanismes de comandament d’una cadena de valorització empresarial concreta. Així, l’autònom contractat, per exemple, com transportista per una gran multinacional de la distribució, pot veure’s

Llegir més »

Alcalde Trias, no és un problema de pisos il·legals i guiris borratxos

Com no podia ser d’una altra manera, l’Ajuntament de Barcelona, amb l’ajuda de bona part dels mitjans de desinformació del país, ha reinterpretat la protesta veïnal de la Barceloneta a la seva manera. L’equip de l’Alcalde Trias vol creure que l’origen del malestar de veïns i veïnes són les actituds incíviques d’alguns turistes que es concentren en zones on proliferen els apartaments turístics sense llicència. I com que ho vol creure, pretén que tothom faci acte de fe i la ciutat s’uneixi en el rebuig al “turisme de borratxera” i a la competència deslleial que els apartaments il·legals fan a l’empresariat de l’hosteleria. Una mica de Guàrdia Urbana i uns quants inspectors i inspectores buscant pisos turístics no legalitzats d’escala en escala constitueixen el primer pas de l’administració municipal per minimitzar els inconvenients del turisme que han enfurismat al veïnat.

S’intenta emmarcar el debat en la preocupació per l’incivisme i per la transgressió de les normes passant de puntetes pels impactes que el model de ciutat turística impulsat en les darreres dècades té sobre la vida quotidiana de la ciutadania. Resulta que un Ajuntament capaç de multar amb 180 euros de sanció a persones sense sostre per dormir al carrer, ha ignorat durant anys les denuncies que la gent de la Barceloneta i d’altres barris de la ciutat li han fet arribar quan els transgressors de l’estúpida ordenança de civisme són individus ebris, sense samarreta, amb la pell de color gamba bullida i amb barrets de mexicà. Que l’Alcalde Trias es preocupi pel civisme ara, quan les protestes han encès el llum d’alarma mediàtic, és un motiu més d’indignació, però ni de bon tros ésl’únic.

Llegir més »

Treball sense amo a Europa. Quatre experiències europees d’autogestió

De França a Grècia, quatre experiències de recuperació de fàbriques a Europa mostren que es pot treballar sense patrons.

– Marsella
Fralib: l’elefant victoriós

Hi ha un elefant a França que s’ha transformat recentment en un símbol de lluita. És l’elefant que apareix en el logotip d’un te molt conegut a la regió, produït des de fa 120 anys en una fàbrica, de nom Fralib, situada a l’àrea metropolitana de Marsella, a 20 quilòmetres de la ciutat. La multinacional Unilever, propietària de la marca The Elephant i també del te Lipton, va decidir al setembre de 2010 tancar la fàbrica i traslladar la producció a Polònia, a la recerca de mà d’obra mésbarata.

Llegir més »

Les grans empreses espanyoles només paguen en impostos el 5,3% dels seus beneficis

Les grans empreses espanyoles només paguen en impostos el 5,3% dels seus beneficis

Els grans grups empresarials segueixen tributant a uns tipus molt baixos. El 2012, l’any que més pujades fiscals ha patit l’impost de societats, els grups consolidats, entre els quals es troben totes les empreses de l’Ibex 35, van tributar al 5,3% pels seus beneficis, Segonsfigura en l’Informe Anual de Recaptació de l’Agència Tributària (AEAT).

Llegir més »

La precarietat a l’agenda (i no només de l’estiu)

La precarietat a l’agenda (i no només de l’estiu)

Jo mai a la vida he sigut gaire susceptible de patir un ERO. I no perquè no sigui un treballador. De fet porto treballant des de l’any 1991, excepte durant 11 mesos i mig en què vaig estar aturat. Ni tampoc perquè hi hagi una legislació que dificulti els acomiadaments col·lectius. Tots sabem que els darrers governs han anat introduint mesures legals que faciliten els acomiadaments a les empreses: escurçant-ne la tramitació, incrementant les causes que permeten fer-ne, abaratint-los, etc.

Cap d’aquests motius ho explica. Al contrari, si mai he sigut seriosament una potencial víctima d’un ERO és perquè al llarg de la meva vida he treballat amb contractes de durada limitada, o amb beques, o sense cap mena de contracte o, com ara, en situació interina. I el meu cas no és únic, en absolut. Sóc un més dels milions de persones que al nostre país tenim una feina tant precària que no cal ni que ens facin un ERO per a poder-nosfer fora de la feina.

Llegir més »

Que no visquem com esclaus: Un documental sobre la resistència a Grècia

Una pel·lícula de Yannis Youlountas agost 2013 / Durada: 89 minuts.

Emanant de les catacumbes gregues d’Europa, un murmuri a través del continent devastat, “Que no visquem com a esclaus” (pronunciat “Na min zisoume sant douli” en grec). A les parets de la ciutat i les roques de campanyes, en les cartelleres buides o devastades, en diaris alternatius i ràdios rebels, en cases okupes i centres auto-organitzats que es multipliquen … aquest és el lema que la resistència grega difon, dia rere dia, i ens convida al seu costat amb les melodies d’aquesta pel · lícula.

Un gran alenada d’aire fresc, emoció i utopiesen marxa que va venir del mar Egeu.

Llegir més »

El deute de la Generalitat i el negoci dels bons patriòtics

CaixaBank, Catalunya Caixa i Banc Sabadell van obtenir beneficis milionaris amb les comissions per la gestió dels bons patriòtics.

El 29 d’abril, la Generalitat de Catalunya va liquidar l’última de les emissions dels anomenats bons patriòtics, un mecanisme de finançament emprat per l’administració autonòmica entre novembre de 2010 i maig de 2012. En total, l’executiu va captar 12.727 milions d’euros a través d’aquests bons, adquirits per particulars i empreses que rebien a canvi un interès d’entre el 4,25% i el 5,25%, depenent de l’emissió. Per afrontar la darrera amortització, de 781,5 milions a 32.605 inversors detallistes, el Govern d’Artur Mas va recórrer al fons de liquiditat autonòmica (FLA), com ha succeït des del 2012. Per tant, la liquidació dels bons no ha reduït el volum del deute de la Generalitat principatina, sinó que n’ha augmentat la dependència amb el govern de l’Estat espanyol, que amb diferència n’ésel principal creditor.

Llegir més »

Per què estan qüestionats els sindicats

Les propostes del “sindicalisme del règim”, a partir de 1978/1980 (Constitució i Estatut dels Treballadors), sempre han anat en una doble adreça: d’una banda la protecció dels col·lectius amb ocupació estable, on les polítiques de concertació social, concretades en una política de rendes, oferien la possibilitat de creació d’ocupació i, per descomptat, el blindatge relatiu del “seu no acomiadament” de qui tenien ocupació estable i fixa, a canvi d’una moderació salarial.

Per una altra, per a qui tenia ocupacions precàries i/o simplement estaven en situació d’atur, aquests sindicats negociaven, bé prestacions d’atur, bé cursos de formació, bé mesures incentivadores de l’ocupació de certs col·lectius amb dificultats (joves, majors de 45 anys, dones, etc…).

Per als nuclis estables, el sindicat era garantia de l’ocupació i de la seva qualitat, encara que això no fa desaparèixer la crítica cap a ells, la qual augmenta en la mateixa mesura que ho fa la deterioració de les seves condicions de treball i de vida.

Per al nucli perifèric, el rebuig del sindicat és dominant, doncs aquest perd tota la seva aparent funcionalitat (protegir els seus interessos), ja que aquests, com persones precàries o desocupades, no els importen gens al sindicalisme institucional…

L’individualisme penetra en totes les relacions i desplaça l’acció col·lectiva (funció principal del sindicat), al camp de l’imaginari col·lectiu en “vagues generals”, “manifestacions generals”, no sent possible l’acció cooperativa i solidària, tant en els centres de treball com en la solidaritat dels sectors. La consciència que s’instaura és contrària a l’enfrontament col·lectiu i s’instal·la l’individual entre el treballador/a i l’empresari i, a més, aquest conflicte es torna impotent davant el disciplinament que tenen les normes jurídiques (desregulació de les relacions laborals) i l’increment de l’espai d’intervenció arbitrària de l’empresari.

Aquests sindicats, davant els canvis en el món del treball, o bé han estat cooperadors necessaris (acceptació de normes desreguladores i liberalitzadores de l’organització del treball: ETT, dobles escales salarials, contractes i subcontractes, sectors fora de l’estatut protector del treball, etc.), o bé no han plantat cara, a través de l’enfrontament, davant aquests canvis legislatius i productius que possibiliten, cada vegada en major mesura, el control exclusiu per part de l’empresariat del procés de treball.

La pèrdua de força d’aquest sindicalisme, com factor que contraresta l’arbitrarietat, ha col·locat l’acció sindical en un espai on la possibilitat de resposta esdevé irrellevant. L’empresariat es mou en “el regne de la impunitat” i identifica als Sindicats com “agents socials funcionals” per als seus interessos.

El treball com un espai primordial del conflicte

El moment de la mobilització evidencia el conflicte que suposa el qüestionament de les relacions de poder que hi ha darrere de les relacions laborals. La mobilització és la ruptura amb la normalitat d’opressió i explotació, amb la legitimació del “fet quotidià” d’una relació desigual i injusta, alhora que interromp la sensació “d’impunitat” de l’empresari que, diàriament, en les relacions laborals, la persona assalariada percep i sent de manera humiliant en les seves condicions de treball i de vida.

La mobilització qüestiona l’estricta racionalitat del mercat, que és solament econòmica, la qual no deixa espai per a un pensament lliure d’ordenar les relacions laborals i socials, sota altres paràmetres i valors, on els drets (tots els drets) li pertanyen a les persones (a totes les persones) i han de ser garantits per a tots i totes, basant-se en relacions cooperatives, solidàries i no competitives. És a dir, tot el contrari a l’individualisme, que té en “la competitivitat” l’ànima de les relacions econòmiques, laborals i socials.

Del resultat de la mobilització, depèn que es formi una consciència transformadora, és a dir, apareix la possibilitat que les coses poden ser diferents, sempre que intervingui una “victòria” o un canvi en les regles de joc.

L’estratègia en l’Acció Sindical cap al camí de l’autogestió: L’acció sindical intrínsecament enllaçada a l’acció social: la recerca de la igualtat en les relacions laborals (repartiment de la riquesa), alhora que el necessari repartiment del treball (jubilacions, contractacions), són passos necessaris, no solament possibles, en el camí cap a l’autogestió de la producció, de la distribució i el consum.

La posició objectiva del “subjecte sindicat” en el nostre sistema de relacions laborals i, més específicament, en el paper que la carta Magna atorga a la Negociació Col·lectiva i, en conseqüència, als seus representants –sindicats-, considera un dret fonamental la mateixa, igual que la llibertat sindical, després és reconegut com un paper essencial i fonamental.

Assistim al qüestionament del paper de la negociació col·lectiva i de la legitimació dels subjectes intervinents. Qüestionament que obeeix a diferents factors. Uns, endògens: perversió dels objectius i fins sobre la base de posar parxes i crear esquemes de col·laboració, i, uns altres, exògens: la concertació social i les polítiques de consens que fan desaparèixer en la pràctica el conflicte, comportant-se els sindicats del règim com agents socials, funcionals a l’economia o, el que és el mateix, al benefici empresarial, construint una determinada cultura, cada vegada més allunyada d’una ètica de justícia social i sense posar en qüestió el sistema capitalista.

La negociació col·lectiva ha mutat el seu paper destacat lligada a l’acció sindical, és a dir al conflicte, fins a convertir el seu paper en “un ampli favor legislatiu” on el poder econòmic (i el polític) entenen que el conveni col·lectiu, en un sentit ampli, és “un instrument de governabilitat…preferible al legislatiu” (O.Romagnoli 2008).

Des de la desregulació laboral de la dècada dels 90 (abandó legislatiu dels drets necessaris), l’empresariat entén que l’autonomia “de les parts”, els permet introduir majors quotes de flexibilització de les condicions de treball i, per tant, de l’organització del treball, adaptant la mà d’obra als seus interessos.

Aquesta retirada –estratègica- de la norma legal (drets mínims, dret necessari, en salari, temps de treball, complements salarials, qualificacions, etc.), instaura el conveni com “instrument de governabilitat”, i, els sindicats del règim es transformen en disciplinadors de la mà d’obra, permetent l’actual estat de coses: la precarització integral de les condicions de treball i la dictadura de l’empresari, sent la seva cara contrària, la pèrdua de poder obrer.

La desaparició del dret del treball i la gairebé desaparició de la Negociació Col·lectiva, és el símptoma de la plena constitució de les relacions laborals en termes de mercat i, en el mercat, solament intervenen els individus aïllats que determinen les condicions de la seva relació.

En aquesta fase ens trobem, i és aquí on tenim que reclamar que és possible el repartiment del treball i que és possible el repartiment de la riquesa que generem els treballadors i treballadores, sent la Negociació Col·lectiva un marc adequat, a condició d’una autèntica i real transformació del model de sindicalisme imperant.

El sindicalisme, així almenys ho entén la CGT, ha de ser un contrapoder real, per a acabar d’una vegada amb el capitalisme, ha de ser una eina per a les persones, per a la construcció d’un altre model de relacions de producció, d’altre model de societat, on la cooperació, la solidaritat i el suport mutu entre les persones, a la recerca del “bé comú” per a tots i totes i per al planeta, sigui l’única norma de comportament.

* Article d’opinió de Pepe Aranda, Secretari d’Acció Sindical del Comitè Confederal de la CGT, publicat a Espacio Público

http://www.espacio-publico.com/los-sindicatos-en-tiempos-neoliberales#comment-1506

Llegir més »

Euroestafa: Un documental Incòmode

STORY LINE.

El documental analitza la crisi com resultat de polítiques monetàries perverses iniciades abans de l’arribada de l’euro. Com s’ha generat tanta liquiditat? Qui l’ha prestat i qui ho ha utilitzat? Per què han fracassat les inversions que encara es deuen i que els seus interessos surten d’Espanya amb destinació als creditors?

TEMA.

El documental explica les claus de la crisi actual europea, centrant-nos de forma especial en l’espanyola. L’anàlisi econòmica comença en el moment actual i fa una cronologia inversa fins a arribar a l’any 1993, quan la Unió Europea, decideix tenir una moneda única. A partir d’aquest moment les grans empreses i els bancs dels països de la Unió Europea van començar a fer algunes maniobres de dubtosa legalitat esperant l’arribada de la nova moneda. Encara no se sabia quin anava a ser el valor de la nova moneda. A Espanya per exemple, a causa de la gran devaluació que anava a sofrir la pesseta, es va produir una gran evasió de divises provinents del benefici industrial. Altres països com Alemanya van augmentar la seva liquiditat per sobre del seu PIB, amb la finalitat de posseir un gran efectiu en divises a l’hora de canviar-los pel futur EURO.

En l’any 97, a Maastricht es va decidir que 166 pessetes serien un euro. Això va fer que tots el diner evadit d’Espanya tornés per a ser invertit especialment en habitatge. Van ser els començaments de la bombolla immobiliària. Però tot els diners que s’anava a invertir en aquell moment, eren diners que s’havien produït a Espanya, encara que es tractés de diners que havien quedat exemptes de fiscalitat en la seva majoria. Un any després la llei del sòl va ser modificada per a promoure en els grans inversors la compra de grans quantitats de sòl que anaven a ser edificades durant els pròxims anys.

En l’any 2002 l’euro va començar a circular per tota la UE i es va crear el banc interbancari europeu, una entitat amb seu a Frankfurt on a partir d’aquest moment anaven a tenir lloc les grans subhastes de diners i a les quals podrien acudir els grans bancs de la Eurozona. Això què volia dir? Doncs que els bancs de tots els països Europeus podien anar a comprar diners a l’interbancari sense cap tipus de control per part dels bancs centrals de cada país i tampoc del banc central europeu… D’aquesta manera països com Espanya i Irlanda (especialment Espanya), van poder fer créixer encara més la seva bombolla immobiliària, així com Grècia, Portugal i Itàlia van poder seguir obtenint préstecs amb gran facilitat. D’altra banda Alemanya i tots els països precursors de l’euro, van poder posar en circulació més d’un bilió d’euros que els seus mercats interns no necessitaven i que tampoc havien generat.

El 2007 van saltar les alarmes a Europa, Espanya construïa una mitjana de 800.000 habitatges a l’any i tenia un parc immobiliari molt superior a les seves necessitats, a més es construïen grans infraestructures, moltes d’elles innecessàries. La bombolla Irlandesa era la primera a esclatar, després apareixeria el forat de deute públic Grec i el desastre Portuguès. Tot això enmig d’una crisi mundial.

Si analitzem la situació durant les tres etapes anteriors, veurem que hi ha una relació directa en els fets ocorreguts. De manera que l’Europa del sud necessitava liquiditat i l’Europa del nord havia d’aportar recursos. D’aquesta manera s’aconseguiria construir una Europa d’una sola velocitat. D’aquí l’excés de liquiditat dels països del nord perquè els països del sud poguessin tenir la liquiditat necessària per a créixer i poder posar-se al mateix nivell dels països del nord. Però aquesta formula de dubtosa legalitat i de nul·la efectivitat, és la que ha fet que els denominats PIIGS (Portugal, Irlanda, Itàlia, Grècia i Espanya) es trobin en una situació límit.

A partir d’aquest plantejament i de la investigació a través de dades reals del Banc d’Espanya, FMI i Banc Central Europeu (veure http://www.ricardoverges.com) podem fer-nos la següent pregunta: Hem de pagar aquests diners i en les condicions que ens diuen?

TRACTAMENT.

Plantejar un documental basant-se en dades macro econòmiques, no només és complicat, si no que pot arribar a ser avorrit per a l’espectador. Però en aquest cas, és necessari recórrer a aquestes dades per a poder comprendre una sèrie de fets i després poder transmetre’ls de la forma més didàctica possible.

Per a poder entendre com és la situació econòmica en la qual ens trobem, hem d’analitzar una sèrie de fets clau que han ocorregut durant els últims 20 anys des de la concepció de l’euro i la seva posterior posada en circulació.

Per a poder aconseguir aquest objectiu pretenem explicar la història de forma cronològicament inversa, partint del moment actual fins a arribar a l’any 1993, quan s’acorda la creació de l’EURO.

El Documental es dividirà en tres parts:

1. Situació actual, des del moment actual, fins al moment en el qual sorgeix la crisi mundial el 2008.

2. Des del 2008, fins al 2002 quan entra l’euro en circulació en alguns països d’Europa.

3. Des de 2002 fins a 1993 quan a Europa es decideix, que hauria una moneda única i aquesta seria l’euro.

Per a poder explicar d’una forma eficaç aquest viatge als 2000 i als 90, es van utilitzar imatges d’arxiu, hemeroteques i músiques de cadascuna de les èpoques, que ens ajudaran a transportar-nos a aquests anys claus per al desenvolupament de l’economia Europea i l’Euro.

El documental es va rodar en format de “road movie”, un “road movie” que serà temporal, és a dir, aquest viatge es va realitzar en el temps a través de diferents fets històrics. Però el que es pretenia era fer aquest viatge, anant als llocs que apareixeran en la narració mostrant els paisatges i els llocs que van ser claus per a la nostra història.

En el documental es fan entrevistes a les persones que directa o indirectament ens poden parlar del tema que es tracta (analistes i experts, polítics i personatges reals).

Per a veure el documental aneu http://www.euroestafa.com/

* Extret del web d’

Llegir més »

L’atur i la pastanaga

Qui hem passat mesos o anys a l’atur sabem perfectament de què parlem. Les expectatives frustrades d’una feina. L’angoixa de no arribar a finals de mes o de veure uns estalvis minvar sense cap esperança de cobrar per res. L’anar patint com el cotxe, la casa o la roba es degraden sense poder-los renovar. El sentiment de no tenir res a fer o de començar un dia pensant com l’ocuparàs, bàsicament per distreure el cap i mirar que no pensi tant. L’atur, com a mort social, és una autèntica arma de destrucció massiva contra els treballadors.

Llegir més »

Comunicat de la CGT davant l’EPA del segon trimestre de 2014

COMUNICAT SP COMITÈ CONFEDERAL CGT DAVANT RESULTATS ÚLTIMA EPA 2n Trimestre de 2014

“Qui més sofreixen: aturats i aturades de llarga durada, llars sense cap ingrés, llars amb tots els seus membres en atur, joves amb taxes d’atur insuportables i condemnats bé a l’emigració, bé al contracte indigne…, segueixen sense present i sense futur…”

5.622.900 persones, segons les seves xifres, es troben a l’atur a juny de 2014, ni més ni menys que 25 de cada 100 treballadors/es actius/ves, és a dir el 24,47% de la població activa, la qual se situa en 22.975.900.

Des de novembre 2011 que el PP “va prendre el govern”, hi ha 622.000 persones aturades més a juny 2014. La seva Reforma Laboral del febrer 2012 ha destruït milió i mig de llocs de treball i en l’últim any (de juny 2013 a juny 2014), si bé sembla cert que l’atur ha baixat en 355.000 persones, no significa que això sigui com a conseqüència que totes elles hagin trobat ocupació, no, solament han trobat ocupació 192.000 persones i, la resta fins a aquestes 355.000, és a dir 163.000 persones o bé s’han esborrat de la població activa o bé han emigrat.

L’ocupació creada, no deixa cap esperança a les persones que han ocupat llocs de cambrers, reponedors, paletes, és a dir són ocupacions en el sector serveis (378.700), construcció (36.900), indústria (56.700) i no ocupacions en l’Agricultura, aquí s’han perdut 69.800 llocs de treball.

De les ocupacions creades, els contractes temporals sumen 207.800 i els indefinits 180.200, ara bé, en la seva immensa majoria són ocupacions precàries 100%, és a dir amb jornades a temps parcial, amb salaris de supervivència i gairebé gratuïts (tarifa plana de Seguretat Social del tot a 100€ i subvencionats a l’empresari, per a després acomiadar-los i contractar a altres).

La desigualtat i la injustícia social, no solament es consolida sinó que s’incrementa a causa de les noves ocupacions sense drets i amb salaris escombraries d’una banda i, per una altra, 1.834.000 llars tenen a tots els seus membres actius/ves en atur; el nombre de llars (famílies) sense cap tipus d’ingrés, és a dir desnonades laboral i socialment, són 740.000 (s’ha produït un augment de 15.000 famílies en l’últim any) i els Serveis Públics segueixen un grau de deterioració proporcional al robatori i a l’espoli del públic que aquest govern (i l’anterior) vénen realitzant des del 2008: s’han perdut mig milió d’ocupacions en el sector públic des del començament d’aquesta estafa.

Montoro, el PP, els Mercats i la Troica ja han posat damunt de la taula el seu Programa d’Estabilitat 2014-2017, on els treballadors i treballadores del sector públic tornen a quedar-se sense increments salarials, sense convenis, sense reposició d’ocupacions i sense altres drets socials. Es retalla i es retalla encara més en tot el públic. És insuportable, a més d’un “genocidi econòmic i social” que polítics i poderosos estan realitzant des de la més absoluta de les impunitats.

La EPA s’utilitza com un parany per a la desinformació sobre la tràgica realitat social, suposant un insult a la intel·ligència de la majoria. Els nivells d’atur són totalment inacceptables, les retallades socials segueixen creixent i el drama humà que es viu en l’estat espanyol cada vegada és més generalitzat.

Madrid a 25 de Juliol de 2014

Secretariat Permanent del Comitè Confederal
CONFEDERACIÓ GENERAL DEL TREBALL (CGT)

Attached documents

Comunicat CGT EPA 2n trimestre 2014

Llegir més »

Entrevista a Òscar Martín, objector a la Banca: “No vull tenir compte bancari ni tractes amb entitats financeres”

“Les entitats financeres són les causants i impulsores de gran part de la misèria en la que viu l’especie humana: guerres, especulació, màfia, estafa a gran escala, corrupció, masclisme…”

“No tenir tractes de cap mena amb la banca és una qüestió de consciència”

“Quan t’enfrontes a l’hora de la veritat, el que marca la diferencia és el tenir les coses clares”

“Ningú em pot treure la satisfacció d’haver-me enfrontat fins al final, amb totes les conseqüències, i haver-me sortit amb la meva”

Òscar Martin va perdre la feina. Es dedicava a instal·lar plaques solars. Li corresponien 8 mesos per cobrar la prestació d’atur, però per a cobrar els diners, l’obligaven a tenir un número de compte bancari i ell no el té, ni està disposat a tenir-lo. Llavors va començar la seva lluita i s’en va sortir amb la seva. L’Òscar fa anys que no vol tenir relacions amb els bancs, per això la nòmina la cobrava en efectiu. Igualment tots els altres pagaments. Es desplaçava on fos per no tenir l’obligació de tenir una llibreta en un banc o caixa. És important que es donin a conèixer aquestes lluites individuals que estan creant jurisprudència, i que ens mostren que es pot viure sense Bancs.

– Per què no tensun compte en un Banc o Caixa?

Llegir més »

Mentides estadístiques

Les estadístiques oficials difereixen del dia a dia de la realitat social que estem vivint, però a més i d’una forma més empírica, si s’analitzen certs indicadors econòmics, amb l’evolució del PIB, de nou la realitat, ara ja d’una manera més exhaustiva, torna a reflectir els cants de sirena d’una suposada recuperació econòmica.

En aquest sentit és un clàssic retardar la comptabilització de despesa pública, guardant factures en el calaix. En l’últim trimestre del 2013 es va comptabilitzar la despesa pública a futur sense comptar les ajudes publiques a la banca, la qual cosa desajusta el dèficit públic de forma important, un 7’4%, amb el que serien vuit mil milions d’euros en factures relacionades amb compres de béns i serveis de l’Administració –mercaderies, aprovisionaments, subministraments o deterioració de valor de magatzem – i remuneració a treballadores del sector public, a pesar de la congelació de salaris i l’eliminació de pagues extres.

D’altra banda es barregen criteris de comptabilització del dèficit públic, interpretant segons sigui el cas imputació a caixa o import.

Més recentment també s’ha modificat el mètode de còmput del PIB, imposat per Europa (SEC 2010), i que suavitza de forma anormalment elevada les variacions del mateix. Això és s’introduïxen les despeses militars, es comptabilitza l’I+D com formació bruta de capital, es comptabilitzen els productes enviats a l’estranger per a ser processats, s’introdueixen al PIB l’import dels plans de pensions i primes d’assegurances, i més recentment les activitats il·legals (drogues, prostitució, etc…) la qual cosa alleuja les xifres de dèficit, i impulsa el PIB en un 4’5%.

Segons alguns economistes les xifres espanyoles vénen sent falsejades des del 2007. Una de les més importants és la que fa referència al PIB en la qual comparant els anys 2007 i 2012, els PIB coincideixen a pesar de la situació. Algunes dades desmenteixen les dades oficials del govern i mostren que el PIB està inflat. El consum energètic, indicador fortament relacionat amb el PIB, entre 2007 i 2012 va ser un 30% més baix, el consum de ciment a dia d’avui se situa entorn al -12,5%, el consum al detall cau com a conseqüència de l’enfonsament dels salaris arribant ja a la deflació per endeutament, que consisteix en una baixada de preus com a conseqüència dels deutes de les famílies. Al mateix temps els crèdits en general han descendit si tenim en compte a empreses i llars, en més d’un 5% durant el 2013 a l’espera de l’evolució del 2014.

La justificació oficial a aquests arguments per part del govern se centra en que el nivell de productivitat dels treballadores espanyols són baixos, però si s’agafen els indicadors sintètics de construcció, indústria i serveis i es comparen amb els indicadors sectorials del mateix del 2007 al 2012, el desacoblament entre la Comptabilitat Nacional i les sèries de variables conjunturals és tremend.

Si un dels mantres de la reforma laboral es basava en la devaluació interna per a potenciar la capacitat exportadora, la realitat de les xifres mostra que entre gener i abril de 2014 les exportacions estan pràcticament estancades i han registrat la pitjor dada des de 2009 durant la crisi, havent augmentat les importacions i com a conseqüència inflant el dèficit comercial.

Quant a l’ocupació, més del mateix. No són suficients les xifres d’atur registrat si no es contrasten amb les de l’afiliació a la Tresoreria de la Seguretat Social, i la EPA. Però a més, la informació, perquè sigui real, ha d’ajustar-se encara més al tipus de contracte, temporal a mitja jornada, i la massiva fugida d’immigrants europeus i extracomunitaris que ronda ja el mig milió de persones, i que han empetitit la població activa espanyola.

En resum, subocupació i emigració en un panorama de “recuperació econòmica”, no encaixen bé.

I al final de tot el trajecte la recaptació fiscal que a pesar dels elevats impostos no ha aconseguit remuntar el vol tal com s’esperava, en una economia estancada. D’aquí que l’actual reforma fiscal que es presenta com una baixada de tipus d’IRPF a les classes més baixes no sigui més que una altra fal·làcia, que amaga una baixada de tipus a les empreses més potents, que segueixen defraudant mitjançant artilugis fiscals com les SICAV o societats pantalla com les ETVE… (El 72% del frau fiscal prové de grans empreses i fortunes).

El motiu d’aquesta reforma en gran mesura ve marcada per l’agenda electoralista del 2015, en la qual s’espera una altra caiguda important del PP, que ja va caure de forma important en les eleccions europees. El gran art de la hipnosis en els morros de la gent, posa en dubte les mesures econòmiques neoclàssiques mitjançant les quals tenen segrestada a gran part de la població i que han demostrat un clar fracàs del capitalisme al que li costa créixer.

* Un article de l’Institut de Ciències Econòmiques i de l’Autogestió (ICEA) de Barcelona.

Llegir més »

L’atac frontal al món del treball

Aquest article mostra l’enorme descens salarial que està passant a tot Europa i molt en particular en els països perifèrics de l’Eurozona, incloent Espanya. L’article mostra també l’enorme extensió de la precarietat en els mercats de treball i la falsedat dels arguments adduïts per la Troica, pel Banc d’Espanya, la banca i la gran patronal, a favor d’aquest descens salarial, que està empitjorant enormement la situació econòmica d’aquests països.

Llegir més »

Comunicat de les Encausades d’Aturem el Parlament 15J – 2011 davant la sentència de l’Audiència Nacional

Amb el cap ben alt, seguim lluitant, seguim al carrer!

Altra volta, ens vam assabentar a través dels mitjans comercials de comunicació, en especial de El Mundo, que denota pertànyer al poder judicial, que les 19 imputades per l’acció “Aturem el Parlament” del 15 de juny de 2011 (1 d’elles està en rebel·lia) quedàvem absoltes. La informació es va difondre abans a la premsa burgesa que a les nostres advocades. Curiós.

Llegir més »

Contra l’atac als drets i les llibertats, CGT seguirà defensant la justícia social i la dignitat de les classes populars

DAVANT L’ATAC A LES LLIBERTATS I ALS DRETS SOCIALS I LABORALS PER PART DE LES ELITS DEL PODER NEOLIBERAL, LA CGT, ESTÀ I ESTARÀ SEMPRE AMB AQUELLES I AQUELLS QUE LLUITEN PER A DEFENSAR LA JUSTÍCIA SOCIAL I LA DIGNITAT DE LES CLASSES POPULARS.

Ens trobem immersos en una greu deriva autoritària de l’estat, que s’enfronta mitjançant l’exercici d’una brutal repressió, tant policial com judicial, al creixent malestar de la població, manifestada en el dret a expressar la seva indignació davant l’onada de lleis, decrets, etc., amb els quals el govern, retalla drets laborals i socials en benefici d’interessos privats i que estan sumint a àmplies capes de la població en una situació d’escassesa i misèria que ens transporta a la foscor i la injustícia d’èpoques passades.

Quan la població manifesta la seva oposició a aquest atac als drets fonamentals i als drets humans, el poder, es defensa amb tot el seu aparell repressiu, amb els seus cossos i forces de seguretat, amb totes les eines legals de la seva justícia, en un exercici de estendre la por i la repressió directa contra les persones, organitzacions i moviments que exercim, de forma pacífica, els nostres drets i llibertats com són el dret a la vaga, a la manifestació, a la llibertat d’expressió.

Drets que s’exerceixen com mitjà de revertir la situació actual de desastre i misèria a les quals les polítiques neoliberals, implementades des de la Troica i executades servilment pel govern de l’Estat, ens estan duent.

Drets que com el de Vaga, està sent demolit de manera encoberta des del poder, mitjançant la repressió i la criminalització dels piquets informatius, les detencions arbitràries i les condemnes il·legitimes i desproporcionades, i que ens introduïxen en una espiral perillosa, més pròpia d’una dictadura, que d’una democràcia.

Aquesta situació de repressió de les lluites obreres i socials passa en un moment en el qual la corrupció política i empresarial campa a pler per tot el territori, amb més de 1500 imputats i centenars de condemnades per delictes gravíssims contra la hisenda pública i l’interès ciutadà, sense que hagi entrat ningú a la presó.

La sentències i peticions de presó desproporcionades als i les activistes socials per defensar els seus legítims drets demostra el desequilibri i la doble “vara de mesurar” que s’empra quan es tracta de jutjar a treballadors o a empresaris. Si un empresari comet el delicte d’impedir el dret constitucional a la Vaga, amenaçant amb acomiadaments o saltant-se els serveis mínims, o bé establint-los abusius, una vegada demostrat i sentenciat el delicte, se li sanciona amb multes econòmiques i mai amb penes de presó.

Davant aquesta situació, la CGT, manifesta la seva intenció de seguir lluitant en la defensa dels drets de les i els treballadors i treballadores, donant suport i defensant a totes les persones repressaliades per lluitar per una societat més justa i igualitària, juntament amb totes les organitzacions i col·lectius que defensen sense por, la llibertat del nostre poble.

Madrid, 9 DE JULIOL DE 2014

Secretariat Permanent del Comitè Confederal
CONFEDERACIÓ GENERAL DEL TREBALL (CGT)

Attached documents

Comunicat CGT

Llegir més »