CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

Etiqueta: Situació econòmica

Sindicalisme de gestoria i finançat?

Des de la meva experiència entenc que el sindicalisme és autodefensa dels drets de la classe treballadora, defensa en primera persona al costat dels altres, de drets socials i recerca de transformació social amb l’objecte d’assolir un món més just. Dic autodefensa perquè la millor forma d’avançar és implicar-se directament en tots els processos: de lluita, de decisió, de negociació…

Delegar l’imprescindible, més aviat gens. Per això la participació en l’Assemblea és un element essencial per a CGT. Som responsables del que fem o deixem de fer i les decisions arribaran més o menys lluny depenent del que estiguem disposats a assumir i lluitar o ens deixin. L’autoorganització és un eix principal entorn del com ha de girar la lluita obrera, la lluita de la classe treballadora.

Vist així sembla una mica utòpic però és que els somnis i les expectatives són necessàries per al nostre projecte com éssers socials, persones per a les que el col·lectiu té tanta importància com l’individual. Si no arribem més lluny serem responsables del nostre fracàs. Per descomptat hi ha moments més o menys propicis en els quals els avanços i millores poden arribar més lluny o períodes d’autèntics canvis revolucionaris.

Podem concebre el sindicalisme o el sindicat com un mitjà per a aconseguir solucionar problemes individuals i no mirar més enllà. El sindicat “gestoria” que resol el meu tema sense importar-me el que tinc al costat. El sindicat gestoria o fins i tot el sindicat empresa que té al seu servei gestors i que es comporta com una autèntica empresa en el mercat capitalista que ens embolica. Que ven el producte: assegurances de vida, assegurances per si et poses malalt, viatges, vacances, quotes super-rebaixades…que també acomiada als seus treballadors com una altra empresa qualsevol.

Aquest no és el “sindicalisme” al que jo aspiro i pel qual em moc. No és el meu model ideal de lluita.

A qui ens devem com sindicat els que participem en la vida sindical i estem en peu de lluita dia sí i un altre també? Aquí hi ha un element fonamental: el finançament. Qui finança els sindicats?

A la CGT som bastant estrictes en aquest punt. En els nostres congressos hem adoptat la decisió que hem d’autofinançar-nos. Hem renunciat expressament a finançar-nos a través de cursos de Formació amb diners públics. Ens repugnen els tristament abundants casos de Corrupció d’aquestes organitzacions sindicals que s’ha finançat fraudulentament amb diners públics amb l’excusa de la formació etc. La CGT ens hem personat com acusació particular en diversos processos judicials: dels ERO d’Andalusia (que ha esquitxat als sindicats CCOO i UGT), cas Bankia i cas Gurtel, entre altres.

La independència d’un sindicat és imprescindible per a lluitar en el terreny polític, sindical, social. No volem ser corretja de transmissió de cap grup ni polític ni de poder d’altra categoria. Considero que aquesta independència és la premissa necessària per a navegar en aquest agitat mar de la societat actual i de lluita de classes. Ens devem a la classe treballadora perquè som nosaltres mateixos aquesta classe.

No som ni volem ser intermediaris que a canvi de cedir en les negociacions s’emporten una bona remesa de diners per a callar-nos la boca. Les bases, les treballadores i treballadors són la prioritat i comptar amb elles és condició sine qua non per a arribar a acords amb la patronal.

És necessari el sindicalisme? El treball i la producció són les bases de les societats humanes, que han oscil·lat des de sistemes solidaris i de suport mutu a sistemes d’explotació (esclavisme, feudalisme, capitalisme, comunisme d’estat,…)

El sindicalisme neix amb els moviments de lluita i organització dels treballadors que se senten explotats i que veuen com tots els recursos naturals i socials s’organitzen per a l’enriquiment i el benefici d’uns pocs.

En la societat capitalista actual el problema és tan greu que arriba a tot el planeta i fins i tot s’està començant a posar en perill l’existència mateixa de la diversitat biològica. Destrucció massiva de boscos, escalfament global, morts per fam en uns llocs i per obesitat en uns altres, desigual consum dels recursos energètics, contaminació d’aigua, sòl i aire, proliferació de l’armament i de la indústria militar, perill de guerra o catàstrofe nuclear,…són assumptes tan importants i que ens afecten a tots/es i que fan necessari que tots els treballadors/es que vivim en la Terra ens sentim implicats en “què produïm, com ho fem i per a què”.

Clar que si són necessaris els sindicats per a canviar la realitat i mentre hi hagi desigualtats i injustícies socials. És més, veiem com aquestes s’han aguditzat i cada vegada els rics són més rics i els pobres més pobres. Com botó de mostra tenim al nostre país, en el qual els índexs de pobresa han augmentat de manera alarmant.

El més dur, el lloc en el qual el sistema capitalista neoliberal deixa a la gent gran, amb pensions molt baixes o sense cures, i sobretot a la nostra joventut, que els llança a l’atur, a l’emigració i a la desesperança. Això sense parlar de les condicions laborals de bona part de la població que dia a dia s’han anat deteriorant i assemblant-se a la llei de la selva del capitalisme cada vegada més salvatge.

Per tot això si que és necessària la presa de consciència, obrir els ulls al que està passant i prendre les regnes de la nostra lluita. Tots som necessaris en aquest envit i encara que pertanyem a organitzacions diferents cal la unitat en la lluita. Perquè l’enemic és molt fort. No obstant això la força i la capacitat de transformació que tenim els humans és molt gran. Es tracta de ser protagonistes de la nostra pròpia història, de la nostra pròpia lluita.

Els principis o senyals de CGT són: Independència de les nostres decisions. Autonomia econòmica. Honestedat i transparència. Llibertat individual i igualtat. Organització de baix cap amunt i federalisme i per descomptat desig i esperança de canviar les coses. Hi ha moltes altres qüestions que en aquesta intervenció no he al·ludit però que no deixen de ser importants. M’he cenyit al que considerava essencial. Però no vull deixar de costat l’autocrítica, la participació dels i les treballadores, que no deixa de ser baixa, i l’individualisme que ens enfronta en ocasions entre nosaltres mateixos i que és un arma de la qual es val el capitalisme per a dividir-nos i aïllar-nos.

* Article de Ángela Sánchez García, Secretaria general CGT Costa Granada, publicat a Espacio Público.

Llegir més »

Informe sobre la política militar del govern de Rajoy elaborat pel Centre J. M. Delàs d’Estudis per la Pau

La política militar del Govern Rajoy

Autors: Tomàs Gisbert, María de Lluch Begur i Gemma Amorós.

Aquest informe del Centre J. M. Delàs ( http://www.centredelas.org/ ) analitza la política militar de Rajoy, els canvis legislatius realitzats que afecten a les Forces Armades espanyoles i presta especial atenció al tracte que reben els seus membres.

La política militar del Govern de Mariano Rajoy no s’ha apartat del consens que ha imperat en la política militar des de la Transició i a pesar de la forta crisi econòmica no hi ha hagut cap qüestionament ni de la despesa militar ni del model de Forces Armades, encara que es reconeix que l’Estat espanyol no sofreix avui dia cap amenaça d’agressió armada.

Els dos objectius principals per a aquesta legislatura són mantenir les capacitats actuals de les Forces Armades i el suport governamental al desenvolupament de la indústria miliar i a l’exportació d’armaments.

El manteniment de les capacitats actuals de les Forces Armades es veu emparat per un discurs nacionalista d’afrontar les amenaces “no compartides” amb els aliats atlàntics i europeus i de tenir una fortalesa militar pròpia com contribució a la seguretat mundial. Discurs que contrasta vivament amb la pèrdua de sobirania real que ha suposat el seguiment de les polítiques econòmiques marcades per la troica i Brussel·les, sense cap tipus de qüestionament.

Legislativament ha continuat, encara que tímidament, el cicle legislatiu de la defensa que van iniciar els governs de Rodríguez Zapatero i ho ha fet amb dos projectes de llei clarament regressius com el de règim disciplinari, que manté l’arrest sense tutela judicial per als militars contravenint el Conveni Europeu dels Drets Humans, i un nou codi penal militar, que no solament manté la jurisdicció militar sinó que amplia el seu abast podent jutjar delictes ordinaris comeses per militars, torna a posar a la Guàrdia Civil sota la jurisdicció militar com norma i fins i tot introdueix l’indefinit agreujant de “conflicte armat” que podrà permetre que els tribunals militars jutgin a civils.

El govern també ha promulgat una nova Estratègia de Seguretat que busca abordar la seguretat des d’una perspectiva integral, però que no ha suposat un canvi de paradigma de les polítiques de seguretat. El paradigma del control continua sent la clau de com s’aborden tots els riscos i les amenaces.

Les polítiques proactives per a disminuir els conflictes en el món i, per tant, els mateixos riscos, són difuses. L’Estat continua sent l’objecte principal de la seguretat i la seguretat de les persones, les polítiques de seguretat humana, la seguretat de viure sense temor i sense necessitat, són inexistents o completament vagues i indeterminades.

Descarrega’t l’informe complet elaborat pel Centre J. M. Delàs d’Estudis per la Pau de Barcelona a http://www.centredelas.org/images/stories/informes/informe22_cas.pdf

Llegir més »

Tractat UE-EUA: un nou pas cap al neoliberalisme ferotge i sense control

El tractat transatlàntic de lliure comerç entre la Unió Europea i els Estats Units es presenta sovint com una oportunitat de creixement econòmic però, en realitat, suposa un atac frontal als drets socials, laborals i mediambientals de la ciutadania, sobretot europea. Repassem els efectes d’un acord comercial fet a mida per a les grans empreses, sota la pressió dels ‘lobbies’ i que esnegocia en total opacitat.

Llegir més »

El fetitxe de la competitivitat

Deia José María Valverde que existeixen paraules, com Democràcia, Justícia, Llibertat, que neixen a l’esquerra i moren a la dreta. Des de fa uns anys, creix i ocupa territoris mentals una paraula nascuda a la dreta a la qual l’esquerra hauria d’exterminar per salut i benestar de la majoria. Em refereixo a la famosa “Competitivitat”.

Indubtablement per al capital, per als que tenen el capital i el poder en el sistema socioeconòmic actual, el concepte de competitivitat, dotat d’un significat intencionadament positiu, constitueix el pretext perfecte per imposar unes reglesde joc.

Llegir més »

La fugida endavant de CiU

El 26 de maig CiU donava l’ordre de desallotjament de Can Vies. El dia era força significatiu: no havien transcorregut ni 24 hores des de la desfeta electoral més estrepitosa de CiU després la desastrosa actuació del Tripartit i faltaven 24 hores per què es complissin tres anys del desallotjament de la plaça de Catalunya per part dels Mossos.

Llegir més »

Seminari d’Economia Crítica Taifa: 20 anys d’economia crítica per la transformació

Segurament, per la gran majoria de les assistents a l’acte del passat 8 de juny, la celebració del vintè aniversari de Taifa comença amb una abraçada del Josep Manel Busqueta. Enèrgica i motivadora. Alegre. I crec que necessària. Vint anys són una història compartida per molta gent amb un esperit comú: la crítica a la societat en què vivim. Vint anys no són res en la tasca històrica de l’emancipació, però sí que són molts per a qualsevol col·lectiu concret. L’aniversari ha estat una excusa per a organitzar quelcom fora dels nostres espais de treball habituals, un objectiu que fa tempsque teníem en ment.

Llegir més »

Marxes de la Dignitat: El 21 de juny, encerclem la Generalitat de Catalunya

El 21 de juny a Barcelona, encerclem la Generalitat de Catalunya.

Dos punts de trobada per a les columnes de manifestants, a les 17.30h, a Plaça Urquinaona i a Plaça Catalunya/Pelai, fins a trobar-se a la Plaça Sant Jaume, on es faran diversos parlaments per part d’empreses o sectors socials en lluita. També amb reivindicació antirepressiva pels fets de Can Vies(Sergi llibertat).

Llegir més »

Cas EXPERT, presó per defensar llocs de treball?

A TOTA L’ORGANITZACIÓ:

Salutacions companyes i companys, des de les Federacions Intercomarcals i Comarcals Garraf/AltPenedès i del Baix Penedès, us informem de l’últim cas repressiu en el qual es veuen embolicats 6 treballadores de les nostres comarques.

Llegir més »

Aquesta U€, és “una fàbrica” de generar pobresa, precarietat i exclusió. L’estat espanyol hi juga un paper destacat

La polítiques d’ajustament, robatori i espoliació que des del 2008 tota la classe política vénen imposant amb ferotgia i crueltat a les poblacions de l’U€ dels mercaders, és a dir, de les grans corporacions i multinacionals, ha suposat no només tirar a “la galleda del desaprofitament” la seva “estratègia europea 2020”, que preveia reduir en 20 milions les persones amb el risc de pobresa i/o exclusió social per al 2010, sinó que han sumat 9 milions de persones més, trobant-nos que en el 2012, el 24,8% de les persones que “vivim” en l’U€ dels 28, es trobaven en risc de pobresa i/o exclusió, és a dir ni més ni menys que 124,2 milions de persones.

A l’Estat Espanyol, fora del “país de les meravelles” de Rajoy i dels grans empresaris de les empreses de l’Ibex 35 o el Club de la Competitivitat que venen marca “Espanya”, la població en risc de pobresa i/o exclusió en el 2013 se situa en una taxa del 27,3%, és a dir, més de 12 milions de persones.

La crueltat de la xifra, es fa encara més dramàtica perquè no totes les persones són tirades a “la galleda dels desaprofitaments” per igual: els menors de 16 anys, és a dir, nens i nenes, sofreixen més pobresa i més exclusió (el 31,9%), que les persones entre 16 i 64 anys (el 29,5%), i qui menys pobresa i exclusió suporten són els majors de 65 anys (el 14,5%).

Com és possible que els majors de 65 anys siguin els “menys pobres”, quan més del 51% dels gairebé 9 milions de pensionistes tenen pensions per sota del Salari Mínim Interprofessional (8.826€ anuals)?

Perquè les polítiques d’ajustament, robatori i espoliació, permeten baixar els salaris, és més, ho exigeixen; permeten reduir les prestacions d’atur; encareixen la sanitat pública i encareixen l’educació, obligant a les persones a incrementar les seves despeses a cobrir necessitats bàsiques per a la vida, agafant-ho de recursos escassos (rendes de treball molt disminuïdes i prestacions socials minses i curtes en el temps), sent els pensionistes qui han sofert menors retallades, i sent aquests qui s’estan convertint en l’única “xarxa solidària” davant la desaparició i desmantellament de l’estat “assistencial”.

A pocs dies del “circ de les eleccions a aquesta U€”, els poderosos, els polítics i, sobretot les grans patronals europees, no han variat res les seves polítiques de robatori “ per expropiació de drets i llibertats” i així, per als estats del sud, Espanya entre ells i de manera molt destacada, se li diu el que ha de seguir fent: baixar més els salaris, pujar l’IVA super-reduït, baixar als patrons les seves cotitzacions socials i les seves obligacions amb la hisenda Pública, al disminuir els seus impostos dels negocis (Impost de Societats).

La realitat és “fastigosament real”: cada vegada més empobrits/des i cada vegada més milions de persones condemnades a l’exclusió i a la misèria. L’alegria “en els carrers de Rajoys i Sorayas” i que “ara les poblacions tornen a sentir que els seus sacrificis tenen recompensa”, no només és mostrar el més absolut menyspreu per les persones (milions i milions) que ho passen molt mal, material i anímicament, sinó que es converteix en la burla més menyspreable i la violació més “criminal” contra l’ètica, la intel·ligència i la vida de tots nosaltres i nosaltres.

Les seves regles jurídic formals, les de l’estat espanyol i les d’aquesta U€ dels mercaders i els poderosos, no poden ser modificades des del “fet del vot”, com ha succeït fa pocs dies i com ha vingut succeint històricament. Les seves regles formals només avalen un ordre social basat en la barbàrie, doncs construeixen un món d’exclusió de la majoria social i avancen a passos engegantits cap a la destrucció de les bases de la convivència social i mediambiental.

La majoria social d’aquesta U€ ha de trencar amb aquestes regles formals i, la lluita, la mobilització social, el mateix que va assolir drets socials en aquesta Europa antiga, ara hem de donar un pas endavant i fer del conflicte social i generalitzat, l’única política. Ens va en això la vida a nosaltres i nosaltres i al planeta.

Madrid, 29 de maig de 2014

Secretariat Permanent del Comitè Confederal
CONFEDERACIÓ GENERAL DEL TREBALL (CGT)

Attached documents

Comunicat UE

Llegir més »

L’1 de juny tindrà lloc la II Marxa pels Drets Socials al Garraf

L’Assemblea pels Drets Socials del Garraf ha convocat la II Marxa pels Drets Socials del Garraf, que el pròxim diumenge 1 de juny vol tornar a recórrer gran part de la comarca per demanar una societat més justa.

La marxa s’iniciarà a Sitges, a les 10h al Cap de la Vila, passarà per Ribes, on hi ha una convocatòria a les 11 a la plaça de la Vila, també passarà per Les Roquetes on la convocatòria és a les 12.30h a la plaça Llobregat, per arribar finalment a Vilanova i la Geltrú a les 14h al Parc de Ribes Roges.

Llegir més »

Austeritat, reforma o sortida de l’euro: quina és l’alternativa?

El 25 de maig s’han celebrat eleccions al Parlament Europeu, uns comicis que estaran marcats per les polítiques d’austeritat que han portat a l’actual situació d’estancament econòmic i de deteriorament de les condicions de vida de la població, amb uns nivells d’atur inèdits, atacs sistemàtics a les condicions laborals de la classe treballadora i una situació general d’empobriment (segons l’índex Arope, la pobresa i l’exclusió han arribat al 25% al conjunt de la Unió Europea). En aquest context de crisi, la moneda comuna ha esdevingut la palanca definitiva per institucionalitzar l’austeritat salarial com a única política econòmica possible i estendre-la a àmbits del salari socialitzat, com la protecció social, els serveis públics o les pensions. L’euro fa que els estats no puguin disposar de política monetària pròpia, determinada exclusivament pel Banc Central Europeu (BCE). La competència entre països en matèria fiscal ha esdevingut, així, l’única eina utilitzada per dirigir la política industrial. Els guanyadors, una vegada més, han estat els grans grups empresarials, que han vist com es flexibilitzaven els mercats de treball nacionals i com es reduïen els salaris, a més de gaudir de privilegis fiscals. És possible una alternativa a aquesta situació en el marc de la Unió Econòmica Monetària?

Llegir més »

De què va la Unió Europea? Qui pren les decisions a la UE?

Material amb les preguntes i respostes que estem traient conjuntament CGT, Ecologistes en Acció i Baladre sobre la UE per difondre amb vista a que sigui un instrument molt pedagògic.

Qui pren les decisions a la UE?

A la UE 28, les decisions executives són preses per la Comissió Europea. Elabora directives que són d’obligat compliment per a tots els estats membres, si el tema està transferit a la UE. També estableix les prioritats generals de despesa a llarg termini per a la Unió en el que es denomina el “marc financer” de la UE. I elabora el pressupost.

La Comissió està formada per 28 comissaris, un per cada país de la UE, que tenen un mandat de cinc anys. No són triats democràticament, sinó que els designa el Consell Europeu. L’actual President de la Comissió Europea és José Manuel Durao Barroso, que va renovar per la seva segona vegada el seu mandat al febrer de 2010.

Al seu torn, el Consell Europeu reuneix als caps d’Estat o de Govern de cada país de la UE, al president de la Comissió i al president del Consell Europeu, que és qui presideix les reunions. Recordem que els caps d’Estat són triats amb sistemes electorals no proporcionals i que solen comptar amb el suport de menys de la meitat de les seves poblacions. Actualment, i fins a finals de novembre de 2014, el president del Consell és Herman Van Rompuy. No cal confondre’l amb el Consell de la Unió Europea, format pels ministres de cada temàtica.

El famós “Ecofin”, per exemple, que pren decisions econòmiques que ens afecten a totes i tots, és el Consell de la Unió que reuneix als ministres d’Economia i Hisenda. A més, és molt decisiva en les nostres vides la labor del Banc Central Europeu (BCE), que és qui gestiona la moneda i, per tant, la política monetària. Això ho fa sense cap control públic possible.

El Parlament Europeu, únic òrgan electoralment triat, no té iniciativa legislativa (no pot proposar lleis) i solament té potestat per a validar o rebutjar les que li arriben de la Comissió o el Consell. Un exemple clar de qui mana: La Comissió Europea intervé en els pressupostos de cada estat membre, abans que arribin si més no als Parlaments estatals, per a vigilar que compleixen amb les mesures neoliberals que emanen dels òrgans de la UE, segons dicten el Pacte de l’Euro o Pacte Fiscal. És el que es coneix com “Semestre europeu”.

Les directives europees condicionen tota la política dels estats: mercats de treball, polítiques d’immigració, desplaçament de treballadores/és, mercats interiors i exteriors, transports, competència, alimentació, medi ambient, agricultura, sobirania alimentària, etc. No obstant això, els pobles que patiran aquestes polítiques no tenen oportunitat de triar a qui ha d’elaborar-les.

Si a aquesta falta de democràcia afegim la presència molt activa de més de 15.000 lobbistes i 2.500 empreses que pressionen de forma regular a les institucions europees, és fàcil adonar-se que la política de la UE persegueix afavorir interessos privats. Amb les seves ingerències, condicionen i manipulen les iniciatives legislatives de la UE.

Abans de res, és necessari qüestionar novament el paper de la UE. Fins a quin punt els lobbies han determinat les polítiques de la Unió Europea? A qui serveixen les institucions europees?

Fonts:
http://europa.eu
http://corporateeurope.org/
http://www.lobbyingspain.com

És legítim el deute de la UE?

Des de les institucions europees s’insisteix que el principal problema de les economies de la UE és el deute públic, però quan s’analitzen les dades del deute dels estats de la UE observem alguna cosa ben diferent. A la fi de 2011, el deute públic dels estats de la Zona Euro suposava només 15% del total del deute, mentre que el deute privat (de les famílies, de les empreses no financeres i de la banca) suposava el 85% restant.

Davant aquest greu volum de sobreendeutament del sector privat, el que més preocupa als governs i banquers és l’impagament d’aquest deute. Per això, des del començament de la crisi financera, estan maldant per convertir aquest deute privat en deute públic. El més clar exemple ho tenim en el rescat de la banca espanyola que, ja des d’abans del començament de la crisi, ha rebut la xifra de 1,42 bilions de € d’ajudes públiques.

Per a poder salvar a la banca, l’Estat espanyol s’ha hagut d’endeutar més encara i ha hagut de fer dures retallades en els serveis socials bàsics per a la població com són la sanitat, l’educació o les pensions. I això mateix ha ocorregut en la major part dels Estats de la UE, especialment els de la perifèria europea (Espanya, Grècia, Irlanda, Itàlia i Portugal). Així doncs, aquest deute, en origen privat i convertit en públic, és, sens dubte, un deute il·legítim, ja que lluny d’ajudar a la població a pal·liar els danys socioeconòmics de la crisi, els ha aguditzat encara més.

Però la perversió del deute no resideix només en la injustícia de fer-nos carregar a totes les persones amb un deute que no és nostre, sinó en la seva utilització per a sotmetre a les poblacions europees als dictats dels “mercats”, als interessos dels poders financers. Així, els rescats duen associats tot un seguit de condicions que, amb l’excusa de sanejar les economies dels països rescatats, permeten a organismes tan poc democràtics com la Comissió Europea, el Banc Central Europeu i el Fons Monetari Internacional, coneguts com la Troica, intervenir en les polítiques nacionals i segrestar les seves sobiranies. Aquesta ingerència ha provocat, en el cas de l’Estat espanyol, la reforma de la Constitució en el seu article 135 per a prioritzar el pagament del deute sobre la despesa social. Per tant, aquest deute il·legítim ha de ser repudiat i no pagat.

No devem, no paguem!

Què tenen a veure les reformes laboralsamb la UE?

Llegir més »

Entrevista a Carlos Taibo: “Facebook és l’estafa òptica de l’ebullició revolucionària”

El professor de Ciència Política de la Universitat Autònoma de Madrid aporta 15 claus, des de la visió “hipercrítica” de la proposta llibertària, sobre el “col·lapse” capitalista i la postulació de l’anarquisme com “ideologia del futur”.

Percep, l’escriptor i politòleg, “un moment gloriós de lluita de classes articulada des de dalt”, amb el retrat al fons de la Gran Depressió de 1929 i el primer auge del feixisme, que a manera de frontissa històrica grinyola sense invocar encara el seu cop final.

“Un món sencer es crema a si mateix”. Arrencava el tema Sí hay futuro del grup punk La Polla Records, el 1987, amb una metàfora axiomàtica. Des de llavors la bonança va funcionar com agraïda corrent, pensa el professor de Ciència Política i de l’Administració en la Universitat Autònoma de Madrid, Carlos Taibo. Deixar-se arrossegar cap a la ‘terra promesa’ era un somni còmode, gratificant fins i tot. Què hi havia al final d’aquest trajecte? En la seva opinió, un descomunal abocador de gosades similituds amb la Gran Depressió de 1929 i el primer auge del feixisme. Això és: el “col·lapse” actual del sistema capitalista.

És reversible aquesta situació terminal que dibuixa? Sí, diu Taibo, inoculant propostes llibertàries i anarquisme. Teoria del Decreixement, insisteix, i un brot, algun tipus de resposta ciutadana, que talli el lligament immobilitzador d’aquestes “tecnologies aparentment emancipadores”. Que abandoni, per tant, les xarxes socials com paradigma de “estafa òptica”, de falsa “ebullició revolucionària”. “Políticos locos guían a las masas que les dan sus ojos pa’ no ver qué pasa”, deia la referida cobla de La Polla, a la qual Taibo fa referència.

“Vivim un moment gloriós de lluita de classes articulat des de dalt”, explica Carlos Taibo (Madrid, 1956). També en el seu últim llibre, Repensar la anarquía. Acción directa, autogestión y autonomia. En 15 claus, l’escriptor i politòleg desentranya per a eldiario.es/andalucia aquesta frontissa històrica que grinyola sense invocar encara el seu possible cop final. “No cal buscar una sortida a la crisi, cal buscar una sortida al capitalisme”, repta.

“Transformació radical” en quatre respostes

1.- decréixer: “El nord opulent ha de reduir inexorablement els nivells de producció i consum”, això és, Teoria del Decreixement. “En un planeta amb recursos limitats no té sentit aspirar a créixer il·limitadament” i la “petjada ecològica” (Espanya necessitaria 3,5 vegades el seu territori per a mantenir l’activitat econòmica actual en el pròxim segle) exerceix “una pressió inaudita sobre generacions esdevenidores i països del sud”.

2.- desurbanitzar: “Les ciutats són recintes cada vegada més difícilment habitables”. Eludir així “el risc del col·lapse” passa per “recuperar el mitjà rural”.

3.- destecnologitzar: “Facebook és la gegantesca estafa òptica de l’ebullició revolucionària”. La societat ha de meditar “s

Llegir més »
Stop Pujades 10 maig
agenda

STOP PUJADES es manifesta dissabte 10 de maig a Barcelona

STOP PUJADES es manifesta dissabte 10 de maig a les 17:30 a Plaça Urquinaona en bicicleta, patins i a peu.

Paral·lelament, s’anuncia la data de la primera Plenària de la Taula Popular del Transport Públic.

La Plataforma segueix denunciant els preus abusius del transport públic i demana la destitució del Consell d’Administració de l’ATM.

Llegir més »

Com reduir la pobresa

Càritas Europa ha presentat un estudi en què explica que l’Estat espanyol és el segon Estat de la Unió Europea amb major índex de pobresa infantil, superat per Romania i precedit per Bulgària. Però al ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro, no li agraden els informes de Càritas sobre la pobresa. S’ha queixat que no es corresponen amb la realitat, i que únicament són estadístiques. Mesurar una problemàtica amb tantes dimensions com és la pobresa és complicat. I parlar de pobresa sense entrar a explicar les raons de fons que la creen, com fan Càritas i altres entitats similars, és gairebé un engany ideològic i polític. Però les crítiques del ministre no anaven per aquí.

Llegir més »

Anuari Mèdia.cat 2014: Els 15 silencis mediàtics del 2013

Anuari mediacat 2014. Els 15 silencis mediàtics del 2013

L’ANUARI MÈDIA.CAT presenta quinze reportatges en profunditat sobre quinze temàtiques que durant l’any 2013 van ser silenciades pels mitjans de comunicació. Arreu de l’Estat espanyol, des de l’any 2008 s’han tancat prop de 300 mitjans de comunicació i s’han perdut prop de 12.000 llocs de treball ocupats per periodistes. En aquest context, les pressions dels poders financers i polítics sobre la llibertat d’expressió són cada cop més efectives, i la por, el desànim i l’autocensura guanyen terreny minut a minut.

El periodista Xavier Montanyà ha arribat a afirmar que “actualment no hi ha un periodisme referencial; majoritàriament, el periodisme d’ara és reverencial”. El Grup de Periodistes Ramon Barnils no ens resignem i maldem per mantenir l’actitud i el mètode: rigor, esperit crític i independència. L’esquerda que va obrir el primer Anuari Mèdia.cat dels silencis mediàtics, ara fa quatre anys, no para d’eixamplar-se. Fidels a la nostra cita, l’Anuari de 2014 treu a la llum 15 històries que durant l’any 2013 no van ocupar cap primera plana ni van obrir cap informatiu. El projecte ha estat possible de nou gràcies al finançament col·lectiu (438 micromecenes i 10.470 euros recaptats a Verkami) i al suport de sis universitats i del Col·legi de Periodistes de Catalunya. Un any més, omplim els buits: memòria allà on volen amnèsia i respostes allà on no volen preguntes.

Llegir més »

Les pensions pujaran només el 0,25% fins el 2017, amb una pèrdua de tres punts del poder adquisitiu dels pensionistes

Les pensions de jubilació pujaran només un 0,25% en els tres pròxims anys, el mínim previst per l’última reforma del sistema de pensions. La nova fórmula de revalorització -el mecanisme que limita l’alça de les pensions en funció dels comptes públics – entrarà en vigor per primera vegada el 2015. Però l’Executiu ha comunicat a la Comissió Europea que l’increment per als pròxims tres anys serà del 0,25%, el que suposarà una pèrdua d’uns tres punts de poder adquisitiu dels pensionistes, segons l’evolució dels preus que el Govern preveu per a aquest període.

Llegir més »

Europa, democràcia o imperi?

I

Un cop més, els ciutadans de la Unió Europea estem convocats a unes eleccions parlamentàries, la forma habitual en què es decideix el poder polític en els sistemes democràtics. Se suposa, per tant, que el que votarà la població serà el projecte polític que més connecti amb les seves aspiracions, perspectives, esperances i ideologies.

Sabem per experiència que en la pràctica les coses són molt menys simples; que els partits polítics, almenys els que tenen opcions reals de poder, són més empreses que promouen mitjançant el màrqueting electoral que instruments de participació política, i que per tant la capacitat de penetració de cada partit guarda força relació amb els recursos que el avalen i amb la seva presència habitual en els mitjans de comunicació; que els programes són gairebé ningú els coneix i solen ser aparcats una vegada que arriba al poder; que sovint els votants decideixen més per la imatge del candidat que pel projecte …

Però, amb tot, sabem que almenys l’èxit electoral permet l’accés al poder i determina per a tot el mandat una part de les polítiques que es duran a terme . Encara que en alguns aspectes essencials, especialment els econòmics, les diferències són escasses entre els partits que accedeixen al poder, en altres els diferents governs presenten diferències significatives.

Llegir més »

Entrevista de la Directa a Ermengol Gassiot, Secretari General de CGT Catalunya: “Hem d’aconseguir alliberar l’acció sindical dels límits de l’empresa”

Com ja és tradició, hem arribat al primer de maig amb un imparable augment de l’atur i la pobresa a Catalunya, on ja són 95.100 les llars que no reben cap tipus d’ingrés. En aquest context, augmenta el nombre de vagues i la conflictivitat laboral mentre disminueix la filiació als sindicats majoritaris. Els Governs de CiU i el PP aprofiten per marejar una població esgotada davant les retallades assenyalant una suposada recuperació econòmica, i augmenta proporcionalment la repressió als moviments socials i les nombroses precàries. D’aquestes i altres qüestions ha conversat La Directa amb Ermengol Gassiot, professor “retallable” –tal com esdefineix— d’Arqueologia a la UAB i nou Secretari General de la CGT de Catalunya.

Llegir més »

La CGT davant la situació del Mercat de Treball i l’EPA del 1er Trimestre 2014

Comunicat SP Confederal sobre la situació del Mercat de Treball i l’EPA del I Trimestre 2014

CGT ES PREGUNTA I LI PLANTEJA A LA SOCIETAT, de quina recuperació parlen govern i empresaris, davant un mercat de treball que destrueix diàriament 2000 llocs de treball i més de 500.000 persones que “s’han donat de baixa” del mercat de treball per desesperació i emigració .

L’EPA del primer trimestre del 2014 ens mostra el desastre que tenim els treballadors i treballadores des de fa 6 anys , data de l’inici de l’estafa social, que ells anomenen crisi, per obra i desgràcia de lleis d’impunitat per als empresaris, rics i poderosos (la Reforma Laboral, la Reforma de les Pensions, etc).

Llegir més »

Mobilització estatal contra l’atur, les retallades socials i per la Renda Bàsica el 30 d’abril

Concentració a Barcelona, dimecres 30 d’abril a les 11 hores: SEPE (INEM-SOC) del c / Sepúlveda 156-160.

La CGT, participa i dóna suport a la Mobilització aprovada en el si del Moviment Marxes 22M, per al dia 30 d’abril, concentrant-se davant les oficines de l’INEM de la majoria de ciutats al llarg de tot el territori de l’estat.

Considerem que la Mobilització és totalment imprescindible per denunciar la situació d’emergència social que està patint la majoria de la societat, per generar consciència ciutadana que SI ES POT canviar el model de societat a què ens tenen sotmesos / es, autoritari, repressiu amb les llibertats i les protestes ciutadanes, patriarcal, discriminatori, corrupte, etc …, i que això només serà possible amb la Mobilització ciutadana, no amb propostes electoralistes, que a més de enganyoses, només pretenen alimentar carreres polítiques individuals i subjectar el model social que ens ha atrapats / es en la misèria i en l’esclavitud laboral.

Llegir més »

30 d’abril: Mobilització estatal contra l’atur, les retallades socials i per la renda bàsica #accio30A

MOBILITZACIÓ ESTATAL CONTRA L’ATUR,
LES RETALLADES SOCIALS I PER LA RENDA BÀSICA EL 30 D’ABRIL

CONCENTRACIÓ A BARCELONA
DIMECRES 30 D’ABRIL A LES 11 HORES
SEPE (INEM-SOC) de c/ Sepulveda 156-160

La CGT, participa i dóna suport a la Mobilització aprovada en el si del Moviment Marxes 22M, per al dia 30 d’abril, concentrant davant les oficines de l’INEM de la majoria de ciutats al llarg de tot el territori de l’estat.

Considerem que la Mobilització és totalment imprescindible per denunciar la situació d’emergència social que està patint la majoria de la societat, per generar consciència ciutadana que SI ES POT canviar el model de societat a què ens tenen sotmesos / es, autoritari, repressiu amb les llibertats i les protestes ciutadanes, patriarcal, discriminatori, corrupte, etc …, i que això només serà possible amb la Mobilització ciutadana, no amb propostes electoralistes, que a més de enganyoses, només pretenen alimentar carreres polítiques individuals i subjectar el model social que ens ha Atrapeu @ s en la misèria i en l’esclavitud laboral.

Llegir més »
Cartell 1 Maig CGT català
Antirepressió

Manifest de CGT per al 1r de Maig de 2014: Pel repartiment del treball i la riquesa, prou corrupció, prou repressió! #1demaig

El 1r de Maig sempre ha de ser un dia reivindicatiu i de reconeixement de la lluita com garantia dels drets: al treball digne; a una jornada laboral que possibiliti conciliar el treball obligatori amb la vida social; a un salari i prestacions socials suficients, bé quan es té ocupació i també quan no se’n té; a pensions adequades per a viure amb dignitat; a la llibertat sindical i de negociació col·lectiva, etc….

Drets que al sisè any de la crisi-estafa del sistema capitalista i, a dos anys de les Lleis de Reforma Laboral i de la Seguretat Social, han desaparegut amb aquest cop d’estat que governs, poderosos i empresaris han donat contra “el seu estat social i de dret” i que ens ha fet retrocedir laboral, social i políticament a temps del capitalisme caciquil i medieval, situant-nos davant el mirall que ens retorna a la realitat de l’horror, on ja se’ns garanteix per la seva banda que “el futur encara serà pitjor per a la majoria social”.

Aquest és el futur-present que ens tenen dissenyat a l’Estat espanyol:

Sis milions de persones en atur, desnonades de l’ocupació i negant-los el seu dret més essencial: el dret a “guanyar-se la vida”. Per extensió ens neguen la protecció davant estats de necessitat: sense prestacions socials ni Rendes Bàsiques suficients per a viure dignament.

Més de mig milió d’ocupacions públiques destruïdes, fent dels serveis públics “organismes ineficaços”, amb les seves polítiques de retallades, de no inversions, fins a dur-los a la desaparició. Al no cobrir les necessitats bàsiques de les persones, troben l’excusa “perfecta” per a traspassar al mercat i als seus amics empresaris privats, milers i milers de milions, en un descarat robatori del patrimoni públic, del que és de tots i totes.

El dret a la Negociació Col·lectiva i a la Llibertat Sindical, han estat arrabassats als treballadors i treballadores, a les seves organitzacions sindicals, sacrificats en l’altar de l’única llibertat existent, la del capital, perquè la voluntat unilateral dels empresaris sigui qui organitzi al seu antull, el treball i la vida, convertint a la persona assalariada, en una mera mercaderia d’usar i llençar.

L’empobriment material de milions de treballadors i treballadores, a través de mecanismes com la retallada massiva de les rendes salarials, està generant una de les societats més desiguals del món: 20 persones de l’estat espanyol acumulen tanta riquesa com el 20% de la població més empobrida, és a dir més de 8 milions de persones.

I quan les persones sortim al carrer en defensa d’aquests drets bàsics, essencials per a una vida mínimament digna…, intenten emmordassar-nos i fer-nos callar, amb successives lleis cada vegada més lliberticides (llei de seguretat ciutadana, llei de l’avortament, llei de vaga, llei de jurisdicció universal etc..) i repressió policial absolutament desproporcionada.

Aquest 1r de Maig, ha de seguir sent el dia que milions i milions de treballadors i treballadores, diguem PROU i omplim les nostres vides quotidianes, no de sofriment ni desesperació, sinó de LLIBERTAT, imposant a governs, empresaris i poderosos, un altre Ordre Social, un altre sistema, on el repartiment del treball i de la riquesa, faci que una VIDA DIGNA per a totes les persones sigui possible aquí i ara.

VISCA EL 1 DE MAIG DE LLUITA I DIGNITAT!

Llegir més »