100 años de Anarcosindicalismo. La Idea, ayer y hoy
Llibret en castellà coordinat per Rojo y Negro i la Fundació Salvador Seguí, que recopila els articles i il·lustracions que han anat publicant-se en “La pàgina del centenari” en el periòdic confederal Rojo y Negro durant 2010.
Presentació per Mª Angels Rodríguez
La paraula, les paraules que han anat configurant durant aquests últims cent anys l’ideari d’aquesta organització, omplirien segurament quilòmetres i quilòmetres de raimes de paper. El somni de molts de nosaltres seria complet si tinguéssim un lloc on es trobessin totes elles, per a no deixar-se res ni a ningú i mostrar la riquesa d’aquests pressupostos destinats a mantenir i millorar el que es coneix com la Idea.
La Idea com alguna cosa no exclusiva, la Idea com concepte que tenia i té al seu voltant infinitat d’altres idees que s’han plasmat d’una o altra forma i han anat de vegades resolent, unes altres agitant i sempre intentat aconseguir un món millor per a tots els humans.
La tasca de triar uns textos que donessin una visió general o aglutinessin aquestes intencions era de per si mateix una proposta fallida. Les limitacions de temps i espai ho impedien. No obstant això, el desig de deixar constància que durant aquest període la nostra construcció ideològica i l’acoblament de la mateixa com organització al voltant de l’anarcosindicalisme era fruit de moltes i diverses opinions va ajudar a presentar una selecció tan escarida com el nombre de mesos d’aquest any, comprimint-la, a més, en l’espai d’una pagina del periòdic.
Segurament podrien haver-se fet moltes altres combinacions o seleccions de textos tant dels ja publicats com de les opinions o propostes actuals. Vagi per davant la nostra petició d’indulgència per la selecció dels primers i el nostre agraïment per la col·laboració de les persones implicades en els segons.
Si que direm, no en la nostra defensa però serveixi com aclariment, que existia la pretensió que els textos triats suscitessin curiositat, debat o les ganes de tornar a rellegir part dels mateixos o d’uns altres, des dels acords presos pels que van fundar aquesta organització per a dotar-se d’una eina que els ajudés a portar a terme el seu ideari, com era la proposta amb que vam iniciar al gener del 2010 aquesta selecció, passant pel dictamen del congrés de 1919, declaració d’una organització més consolidada que va més enllà de la defensa del lloc de treball i dóna consistència als seus pressupostos d’organització de la societat.
Però com no només estem nosaltres en aquesta construcció d’un món diferent i no passem per la història com uns il·luminats, no està de més recordar que hem donat resposta a qui si que es consideraven com els únics detentadors de la veritat i han pretès devaluar el nostre ideari acusant-lo de falta de respostes o de contingut. Resposta que sempre ha donat aquesta organització en tots els fronts, que ha estat no només trencadora per la seva presència sinó avançada per la defensa de les seves idees. Res li ha estat aliè al concepte de llibertat per a tota la humanitat. No hi ha distincions de gènere, ni d’edat.
Tampoc ha faltat l’instint de resposta utilitzant la paraula per a convocar a l’acció immediata, per a repel·lir i respondre a l’atac dels que han pretès per mitjans violents emmudir-la i fer-la desaparèixer. Quan ha estat necessari s’ha cridat a empunyar les armes. I quan s’ha vist obligada a exiliar-se per a no morir, a més dels treballs propis per a mantenir-se, ha hagut de plantar cara a els seves pròpies divergències, de vegades arribant a enfrontar-se d’una forma inadequada d’acord a les seves pròpies normes de funcionament, però som humans i la finalitat d’aquestes controvèrsies creiem que sempre ha tingut com horitzó resoldre els conflictes d’una forma llibertària.
Tornar a ser una organització en el nostre territori, explicar i explicar-nos què s’havia fet d’aquella organització declarada il·legal, empresonada, perseguida, afusellada però mai anul·lada. Enfrontar-se als canvis d’una societat que enfilava l’última part del segle XX deixant enrere la dictadura feixista per a emergir en una democràcia de nou encuny. Preguntant-se quin era la seva herència més enllà de les sigles, dels somnis, de les esperances, reflectint-se entre les imatges reals o irreals que d’ella es tenia.
Donar resposta, valorar el fet, visionar el que havia per fer, recollir o crear, reconèixer als amics i alsque no ho eren. Moure’s
