La història és ben coneguda. Les lluites anticolonials van tenir un cert èxit, que van conduir a la creació d’Estats nacionals independents. Però l’èxit va ser també amarg: defensar la nació podia ser una línia de defensa eficaç enfront d’una metròpolis colonitzadora i més forta, ja que permetia a la gent colonitzada «tancar les seves files» per alliberar les seves terres. Però, a partir del moment de la victòria, es va convertir en un nou aparell de dominació, quan l’Estat va haver d’assegurar certa disciplina social per poder existir. Fixem-nos una mica en aquest punt. En l’imaginari anticolonial revolucionari, la creació d’un Estat nacional era el que va ser la Revolució de febrer per a la Revolució d’octubre de 1917. És a dir, un preàmbul, una primera fase del procés revolucionari. Però el calendari, malgrat la planificació de les revolucionàries, en tots aquests casos solia tornar-se boig: aquest «octubre» no arribava mai, la revolució s’estancava en el seu «febrer». Els nous Estats nacionals —sense cap excepció— acabaven sempre atrapats en el «realisme» i les jerarquies del mercat capitalista global. Bona lliçó per al nostre present i futur.