Les empreses de l’Ibex 35 van incrementar el 2012 un 6,8% el nombre de filials domiciliades en paradisos fiscals, segons les últimes estadístiques recopilades per l’Observatori de Responsabilitat Social Corporativa que s’ha presentat avui a Madrid la seva desena edició.
De França a Grècia, quatre experiències de recuperació de fàbriques a Europa mostren que es pot treballar sense patrons.
– Marsella
Fralib: l’elefant victoriós
Hi ha un elefant a França que s’ha transformat recentment en un símbol de lluita. És l’elefant que apareix en el logotip d’un te molt conegut a la regió, produït des de fa 120 anys en una fàbrica, de nom Fralib, situada a l’àrea metropolitana de Marsella, a 20 quilòmetres de la ciutat. La multinacional Unilever, propietària de la marca The Elephant i també del te Lipton, va decidir al setembre de 2010 tancar la fàbrica i traslladar la producció a Polònia, a la recerca de mà d’obra mésbarata.
Les grans empreses espanyoles només paguen en impostos el 5,3% dels seus beneficis
Els grans grups empresarials segueixen tributant a uns tipus molt baixos. El 2012, l’any que més pujades fiscals ha patit l’impost de societats, els grups consolidats, entre els quals es troben totes les empreses de l’Ibex 35, van tributar al 5,3% pels seus beneficis, Segonsfigura en l’Informe Anual de Recaptació de l’Agència Tributària (AEAT).
La precarietat a l’agenda (i no només de l’estiu)
Jo mai a la vida he sigut gaire susceptible de patir un ERO. I no perquè no sigui un treballador. De fet porto treballant des de l’any 1991, excepte durant 11 mesos i mig en què vaig estar aturat. Ni tampoc perquè hi hagi una legislació que dificulti els acomiadaments col·lectius. Tots sabem que els darrers governs han anat introduint mesures legals que faciliten els acomiadaments a les empreses: escurçant-ne la tramitació, incrementant les causes que permeten fer-ne, abaratint-los, etc.
Cap d’aquests motius ho explica. Al contrari, si mai he sigut seriosament una potencial víctima d’un ERO és perquè al llarg de la meva vida he treballat amb contractes de durada limitada, o amb beques, o sense cap mena de contracte o, com ara, en situació interina. I el meu cas no és únic, en absolut. Sóc un més dels milions de persones que al nostre país tenim una feina tant precària que no cal ni que ens facin un ERO per a poder-nosfer fora de la feina.
Una pel·lícula de Yannis Youlountas agost 2013 / Durada: 89 minuts.
Emanant de les catacumbes gregues d’Europa, un murmuri a través del continent devastat, “Que no visquem com a esclaus” (pronunciat “Na min zisoume sant douli” en grec). A les parets de la ciutat i les roques de campanyes, en les cartelleres buides o devastades, en diaris alternatius i ràdios rebels, en cases okupes i centres auto-organitzats que es multipliquen … aquest és el lema que la resistència grega difon, dia rere dia, i ens convida al seu costat amb les melodies d’aquesta pel · lícula.
Un gran alenada d’aire fresc, emoció i utopiesen marxa que va venir del mar Egeu.
Afortunadament el concepte de portes giratòries va introduint poc a poc en l’imaginari social i els discursos polítics i econòmics per explicar el servilisme de la nostra “casta” política cap als interessos financers i empresarials. Però hi ha un altre fenomen del que encara la majoria de la gent és molt poc conscient i que ajuda enormement a explicar el funcionament del sistema en l’actualitat, a més de suggerir certes qüestions que resulten poc menys que sinistres. Parlem dels Consells d’Administració Interconnectats , que a més afecten d’una manera particularment greu als mitjans de comunicació, l’àmbit que centra habitualment les nostres investigacions.
CaixaBank, Catalunya Caixa i Banc Sabadell van obtenir beneficis milionaris amb les comissions per la gestió dels bons patriòtics.
El 29 d’abril, la Generalitat de Catalunya va liquidar l’última de les emissions dels anomenats bons patriòtics, un mecanisme de finançament emprat per l’administració autonòmica entre novembre de 2010 i maig de 2012. En total, l’executiu va captar 12.727 milions d’euros a través d’aquests bons, adquirits per particulars i empreses que rebien a canvi un interès d’entre el 4,25% i el 5,25%, depenent de l’emissió. Per afrontar la darrera amortització, de 781,5 milions a 32.605 inversors detallistes, el Govern d’Artur Mas va recórrer al fons de liquiditat autonòmica (FLA), com ha succeït des del 2012. Per tant, la liquidació dels bons no ha reduït el volum del deute de la Generalitat principatina, sinó que n’ha augmentat la dependència amb el govern de l’Estat espanyol, que amb diferència n’ésel principal creditor.
Les propostes del “sindicalisme del règim”, a partir de 1978/1980 (Constitució i Estatut dels Treballadors), sempre han anat en una doble adreça: d’una banda la protecció dels col·lectius amb ocupació estable, on les polítiques de concertació social, concretades en una política de rendes, oferien la possibilitat de creació d’ocupació i, per descomptat, el blindatge relatiu del “seu no acomiadament” de qui tenien ocupació estable i fixa, a canvi d’una moderació salarial.
Per una altra, per a qui tenia ocupacions precàries i/o simplement estaven en situació d’atur, aquests sindicats negociaven, bé prestacions d’atur, bé cursos de formació, bé mesures incentivadores de l’ocupació de certs col·lectius amb dificultats (joves, majors de 45 anys, dones, etc…).
Per als nuclis estables, el sindicat era garantia de l’ocupació i de la seva qualitat, encara que això no fa desaparèixer la crítica cap a ells, la qual augmenta en la mateixa mesura que ho fa la deterioració de les seves condicions de treball i de vida.
Per al nucli perifèric, el rebuig del sindicat és dominant, doncs aquest perd tota la seva aparent funcionalitat (protegir els seus interessos), ja que aquests, com persones precàries o desocupades, no els importen gens al sindicalisme institucional…
L’individualisme penetra en totes les relacions i desplaça l’acció col·lectiva (funció principal del sindicat), al camp de l’imaginari col·lectiu en “vagues generals”, “manifestacions generals”, no sent possible l’acció cooperativa i solidària, tant en els centres de treball com en la solidaritat dels sectors. La consciència que s’instaura és contrària a l’enfrontament col·lectiu i s’instal·la l’individual entre el treballador/a i l’empresari i, a més, aquest conflicte es torna impotent davant el disciplinament que tenen les normes jurídiques (desregulació de les relacions laborals) i l’increment de l’espai d’intervenció arbitrària de l’empresari.
Aquests sindicats, davant els canvis en el món del treball, o bé han estat cooperadors necessaris (acceptació de normes desreguladores i liberalitzadores de l’organització del treball: ETT, dobles escales salarials, contractes i subcontractes, sectors fora de l’estatut protector del treball, etc.), o bé no han plantat cara, a través de l’enfrontament, davant aquests canvis legislatius i productius que possibiliten, cada vegada en major mesura, el control exclusiu per part de l’empresariat del procés de treball.
La pèrdua de força d’aquest sindicalisme, com factor que contraresta l’arbitrarietat, ha col·locat l’acció sindical en un espai on la possibilitat de resposta esdevé irrellevant. L’empresariat es mou en “el regne de la impunitat” i identifica als Sindicats com “agents socials funcionals” per als seus interessos.
El treball com un espai primordial del conflicte
El moment de la mobilització evidencia el conflicte que suposa el qüestionament de les relacions de poder que hi ha darrere de les relacions laborals. La mobilització és la ruptura amb la normalitat d’opressió i explotació, amb la legitimació del “fet quotidià” d’una relació desigual i injusta, alhora que interromp la sensació “d’impunitat” de l’empresari que, diàriament, en les relacions laborals, la persona assalariada percep i sent de manera humiliant en les seves condicions de treball i de vida.
La mobilització qüestiona l’estricta racionalitat del mercat, que és solament econòmica, la qual no deixa espai per a un pensament lliure d’ordenar les relacions laborals i socials, sota altres paràmetres i valors, on els drets (tots els drets) li pertanyen a les persones (a totes les persones) i han de ser garantits per a tots i totes, basant-se en relacions cooperatives, solidàries i no competitives. És a dir, tot el contrari a l’individualisme, que té en “la competitivitat” l’ànima de les relacions econòmiques, laborals i socials.
Del resultat de la mobilització, depèn que es formi una consciència transformadora, és a dir, apareix la possibilitat que les coses poden ser diferents, sempre que intervingui una “victòria” o un canvi en les regles de joc.
L’estratègia en l’Acció Sindical cap al camí de l’autogestió: L’acció sindical intrínsecament enllaçada a l’acció social: la recerca de la igualtat en les relacions laborals (repartiment de la riquesa), alhora que el necessari repartiment del treball (jubilacions, contractacions), són passos necessaris, no solament possibles, en el camí cap a l’autogestió de la producció, de la distribució i el consum.
La posició objectiva del “subjecte sindicat” en el nostre sistema de relacions laborals i, més específicament, en el paper que la carta Magna atorga a la Negociació Col·lectiva i, en conseqüència, als seus representants –sindicats-, considera un dret fonamental la mateixa, igual que la llibertat sindical, després és reconegut com un paper essencial i fonamental.
Assistim al qüestionament del paper de la negociació col·lectiva i de la legitimació dels subjectes intervinents. Qüestionament que obeeix a diferents factors. Uns, endògens: perversió dels objectius i fins sobre la base de posar parxes i crear esquemes de col·laboració, i, uns altres, exògens: la concertació social i les polítiques de consens que fan desaparèixer en la pràctica el conflicte, comportant-se els sindicats del règim com agents socials, funcionals a l’economia o, el que és el mateix, al benefici empresarial, construint una determinada cultura, cada vegada més allunyada d’una ètica de justícia social i sense posar en qüestió el sistema capitalista.
La negociació col·lectiva ha mutat el seu paper destacat lligada a l’acció sindical, és a dir al conflicte, fins a convertir el seu paper en “un ampli favor legislatiu” on el poder econòmic (i el polític) entenen que el conveni col·lectiu, en un sentit ampli, és “un instrument de governabilitat…preferible al legislatiu” (O.Romagnoli 2008).
Des de la desregulació laboral de la dècada dels 90 (abandó legislatiu dels drets necessaris), l’empresariat entén que l’autonomia “de les parts”, els permet introduir majors quotes de flexibilització de les condicions de treball i, per tant, de l’organització del treball, adaptant la mà d’obra als seus interessos.
Aquesta retirada –estratègica- de la norma legal (drets mínims, dret necessari, en salari, temps de treball, complements salarials, qualificacions, etc.), instaura el conveni com “instrument de governabilitat”, i, els sindicats del règim es transformen en disciplinadors de la mà d’obra, permetent l’actual estat de coses: la precarització integral de les condicions de treball i la dictadura de l’empresari, sent la seva cara contrària, la pèrdua de poder obrer.
La desaparició del dret del treball i la gairebé desaparició de la Negociació Col·lectiva, és el símptoma de la plena constitució de les relacions laborals en termes de mercat i, en el mercat, solament intervenen els individus aïllats que determinen les condicions de la seva relació.
En aquesta fase ens trobem, i és aquí on tenim que reclamar que és possible el repartiment del treball i que és possible el repartiment de la riquesa que generem els treballadors i treballadores, sent la Negociació Col·lectiva un marc adequat, a condició d’una autèntica i real transformació del model de sindicalisme imperant.
El sindicalisme, així almenys ho entén la CGT, ha de ser un contrapoder real, per a acabar d’una vegada amb el capitalisme, ha de ser una eina per a les persones, per a la construcció d’un altre model de relacions de producció, d’altre model de societat, on la cooperació, la solidaritat i el suport mutu entre les persones, a la recerca del “bé comú” per a tots i totes i per al planeta, sigui l’única norma de comportament.
* Article d’opinió de Pepe Aranda, Secretari d’Acció Sindical del Comitè Confederal de la CGT, publicat a Espacio Público
http://www.espacio-publico.com/los-sindicatos-en-tiempos-neoliberales#comment-1506
STORY LINE.
El documental analitza la crisi com resultat de polítiques monetàries perverses iniciades abans de l’arribada de l’euro. Com s’ha generat tanta liquiditat? Qui l’ha prestat i qui ho ha utilitzat? Per què han fracassat les inversions que encara es deuen i que els seus interessos surten d’Espanya amb destinació als creditors?
TEMA.
El documental explica les claus de la crisi actual europea, centrant-nos de forma especial en l’espanyola. L’anàlisi econòmica comença en el moment actual i fa una cronologia inversa fins a arribar a l’any 1993, quan la Unió Europea, decideix tenir una moneda única. A partir d’aquest moment les grans empreses i els bancs dels països de la Unió Europea van començar a fer algunes maniobres de dubtosa legalitat esperant l’arribada de la nova moneda. Encara no se sabia quin anava a ser el valor de la nova moneda. A Espanya per exemple, a causa de la gran devaluació que anava a sofrir la pesseta, es va produir una gran evasió de divises provinents del benefici industrial. Altres països com Alemanya van augmentar la seva liquiditat per sobre del seu PIB, amb la finalitat de posseir un gran efectiu en divises a l’hora de canviar-los pel futur EURO.
En l’any 97, a Maastricht es va decidir que 166 pessetes serien un euro. Això va fer que tots el diner evadit d’Espanya tornés per a ser invertit especialment en habitatge. Van ser els començaments de la bombolla immobiliària. Però tot els diners que s’anava a invertir en aquell moment, eren diners que s’havien produït a Espanya, encara que es tractés de diners que havien quedat exemptes de fiscalitat en la seva majoria. Un any després la llei del sòl va ser modificada per a promoure en els grans inversors la compra de grans quantitats de sòl que anaven a ser edificades durant els pròxims anys.
En l’any 2002 l’euro va començar a circular per tota la UE i es va crear el banc interbancari europeu, una entitat amb seu a Frankfurt on a partir d’aquest moment anaven a tenir lloc les grans subhastes de diners i a les quals podrien acudir els grans bancs de la Eurozona. Això què volia dir? Doncs que els bancs de tots els països Europeus podien anar a comprar diners a l’interbancari sense cap tipus de control per part dels bancs centrals de cada país i tampoc del banc central europeu… D’aquesta manera països com Espanya i Irlanda (especialment Espanya), van poder fer créixer encara més la seva bombolla immobiliària, així com Grècia, Portugal i Itàlia van poder seguir obtenint préstecs amb gran facilitat. D’altra banda Alemanya i tots els països precursors de l’euro, van poder posar en circulació més d’un bilió d’euros que els seus mercats interns no necessitaven i que tampoc havien generat.
El 2007 van saltar les alarmes a Europa, Espanya construïa una mitjana de 800.000 habitatges a l’any i tenia un parc immobiliari molt superior a les seves necessitats, a més es construïen grans infraestructures, moltes d’elles innecessàries. La bombolla Irlandesa era la primera a esclatar, després apareixeria el forat de deute públic Grec i el desastre Portuguès. Tot això enmig d’una crisi mundial.
Si analitzem la situació durant les tres etapes anteriors, veurem que hi ha una relació directa en els fets ocorreguts. De manera que l’Europa del sud necessitava liquiditat i l’Europa del nord havia d’aportar recursos. D’aquesta manera s’aconseguiria construir una Europa d’una sola velocitat. D’aquí l’excés de liquiditat dels països del nord perquè els països del sud poguessin tenir la liquiditat necessària per a créixer i poder posar-se al mateix nivell dels països del nord. Però aquesta formula de dubtosa legalitat i de nul·la efectivitat, és la que ha fet que els denominats PIIGS (Portugal, Irlanda, Itàlia, Grècia i Espanya) es trobin en una situació límit.
A partir d’aquest plantejament i de la investigació a través de dades reals del Banc d’Espanya, FMI i Banc Central Europeu (veure http://www.ricardoverges.com) podem fer-nos la següent pregunta: Hem de pagar aquests diners i en les condicions que ens diuen?
TRACTAMENT.
Plantejar un documental basant-se en dades macro econòmiques, no només és complicat, si no que pot arribar a ser avorrit per a l’espectador. Però en aquest cas, és necessari recórrer a aquestes dades per a poder comprendre una sèrie de fets i després poder transmetre’ls de la forma més didàctica possible.
Per a poder entendre com és la situació econòmica en la qual ens trobem, hem d’analitzar una sèrie de fets clau que han ocorregut durant els últims 20 anys des de la concepció de l’euro i la seva posterior posada en circulació.
Per a poder aconseguir aquest objectiu pretenem explicar la història de forma cronològicament inversa, partint del moment actual fins a arribar a l’any 1993, quan s’acorda la creació de l’EURO.
El Documental es dividirà en tres parts:
1. Situació actual, des del moment actual, fins al moment en el qual sorgeix la crisi mundial el 2008.
2. Des del 2008, fins al 2002 quan entra l’euro en circulació en alguns països d’Europa.
3. Des de 2002 fins a 1993 quan a Europa es decideix, que hauria una moneda única i aquesta seria l’euro.
Per a poder explicar d’una forma eficaç aquest viatge als 2000 i als 90, es van utilitzar imatges d’arxiu, hemeroteques i músiques de cadascuna de les èpoques, que ens ajudaran a transportar-nos a aquests anys claus per al desenvolupament de l’economia Europea i l’Euro.
El documental es va rodar en format de “road movie”, un “road movie” que serà temporal, és a dir, aquest viatge es va realitzar en el temps a través de diferents fets històrics. Però el que es pretenia era fer aquest viatge, anant als llocs que apareixeran en la narració mostrant els paisatges i els llocs que van ser claus per a la nostra història.
En el documental es fan entrevistes a les persones que directa o indirectament ens poden parlar del tema que es tracta (analistes i experts, polítics i personatges reals).
Per a veure el documental aneu http://www.euroestafa.com/
* Extret del web d’
Qui hem passat mesos o anys a l’atur sabem perfectament de què parlem. Les expectatives frustrades d’una feina. L’angoixa de no arribar a finals de mes o de veure uns estalvis minvar sense cap esperança de cobrar per res. L’anar patint com el cotxe, la casa o la roba es degraden sense poder-los renovar. El sentiment de no tenir res a fer o de començar un dia pensant com l’ocuparàs, bàsicament per distreure el cap i mirar que no pensi tant. L’atur, com a mort social, és una autèntica arma de destrucció massiva contra els treballadors.
COMUNICAT SP COMITÈ CONFEDERAL CGT DAVANT RESULTATS ÚLTIMA EPA 2n Trimestre de 2014
“Qui més sofreixen: aturats i aturades de llarga durada, llars sense cap ingrés, llars amb tots els seus membres en atur, joves amb taxes d’atur insuportables i condemnats bé a l’emigració, bé al contracte indigne…, segueixen sense present i sense futur…”
5.622.900 persones, segons les seves xifres, es troben a l’atur a juny de 2014, ni més ni menys que 25 de cada 100 treballadors/es actius/ves, és a dir el 24,47% de la població activa, la qual se situa en 22.975.900.
Des de novembre 2011 que el PP “va prendre el govern”, hi ha 622.000 persones aturades més a juny 2014. La seva Reforma Laboral del febrer 2012 ha destruït milió i mig de llocs de treball i en l’últim any (de juny 2013 a juny 2014), si bé sembla cert que l’atur ha baixat en 355.000 persones, no significa que això sigui com a conseqüència que totes elles hagin trobat ocupació, no, solament han trobat ocupació 192.000 persones i, la resta fins a aquestes 355.000, és a dir 163.000 persones o bé s’han esborrat de la població activa o bé han emigrat.
L’ocupació creada, no deixa cap esperança a les persones que han ocupat llocs de cambrers, reponedors, paletes, és a dir són ocupacions en el sector serveis (378.700), construcció (36.900), indústria (56.700) i no ocupacions en l’Agricultura, aquí s’han perdut 69.800 llocs de treball.
De les ocupacions creades, els contractes temporals sumen 207.800 i els indefinits 180.200, ara bé, en la seva immensa majoria són ocupacions precàries 100%, és a dir amb jornades a temps parcial, amb salaris de supervivència i gairebé gratuïts (tarifa plana de Seguretat Social del tot a 100€ i subvencionats a l’empresari, per a després acomiadar-los i contractar a altres).
La desigualtat i la injustícia social, no solament es consolida sinó que s’incrementa a causa de les noves ocupacions sense drets i amb salaris escombraries d’una banda i, per una altra, 1.834.000 llars tenen a tots els seus membres actius/ves en atur; el nombre de llars (famílies) sense cap tipus d’ingrés, és a dir desnonades laboral i socialment, són 740.000 (s’ha produït un augment de 15.000 famílies en l’últim any) i els Serveis Públics segueixen un grau de deterioració proporcional al robatori i a l’espoli del públic que aquest govern (i l’anterior) vénen realitzant des del 2008: s’han perdut mig milió d’ocupacions en el sector públic des del començament d’aquesta estafa.
Montoro, el PP, els Mercats i la Troica ja han posat damunt de la taula el seu Programa d’Estabilitat 2014-2017, on els treballadors i treballadores del sector públic tornen a quedar-se sense increments salarials, sense convenis, sense reposició d’ocupacions i sense altres drets socials. Es retalla i es retalla encara més en tot el públic. És insuportable, a més d’un “genocidi econòmic i social” que polítics i poderosos estan realitzant des de la més absoluta de les impunitats.
La EPA s’utilitza com un parany per a la desinformació sobre la tràgica realitat social, suposant un insult a la intel·ligència de la majoria. Els nivells d’atur són totalment inacceptables, les retallades socials segueixen creixent i el drama humà que es viu en l’estat espanyol cada vegada és més generalitzat.
Madrid a 25 de Juliol de 2014
Secretariat Permanent del Comitè Confederal
CONFEDERACIÓ GENERAL DEL TREBALL (CGT)
Attached documents
“Les entitats financeres són les causants i impulsores de gran part de la misèria en la que viu l’especie humana: guerres, especulació, màfia, estafa a gran escala, corrupció, masclisme…”
“No tenir tractes de cap mena amb la banca és una qüestió de consciència”
“Quan t’enfrontes a l’hora de la veritat, el que marca la diferencia és el tenir les coses clares”
“Ningú em pot treure la satisfacció d’haver-me enfrontat fins al final, amb totes les conseqüències, i haver-me sortit amb la meva”
Òscar Martin va perdre la feina. Es dedicava a instal·lar plaques solars. Li corresponien 8 mesos per cobrar la prestació d’atur, però per a cobrar els diners, l’obligaven a tenir un número de compte bancari i ell no el té, ni està disposat a tenir-lo. Llavors va començar la seva lluita i s’en va sortir amb la seva. L’Òscar fa anys que no vol tenir relacions amb els bancs, per això la nòmina la cobrava en efectiu. Igualment tots els altres pagaments. Es desplaçava on fos per no tenir l’obligació de tenir una llibreta en un banc o caixa. És important que es donin a conèixer aquestes lluites individuals que estan creant jurisprudència, i que ens mostren que es pot viure sense Bancs.
– Per què no tensun compte en un Banc o Caixa?
Les estadístiques oficials difereixen del dia a dia de la realitat social que estem vivint, però a més i d’una forma més empírica, si s’analitzen certs indicadors econòmics, amb l’evolució del PIB, de nou la realitat, ara ja d’una manera més exhaustiva, torna a reflectir els cants de sirena d’una suposada recuperació econòmica.
En aquest sentit és un clàssic retardar la comptabilització de despesa pública, guardant factures en el calaix. En l’últim trimestre del 2013 es va comptabilitzar la despesa pública a futur sense comptar les ajudes publiques a la banca, la qual cosa desajusta el dèficit públic de forma important, un 7’4%, amb el que serien vuit mil milions d’euros en factures relacionades amb compres de béns i serveis de l’Administració –mercaderies, aprovisionaments, subministraments o deterioració de valor de magatzem – i remuneració a treballadores del sector public, a pesar de la congelació de salaris i l’eliminació de pagues extres.
D’altra banda es barregen criteris de comptabilització del dèficit públic, interpretant segons sigui el cas imputació a caixa o import.
Més recentment també s’ha modificat el mètode de còmput del PIB, imposat per Europa (SEC 2010), i que suavitza de forma anormalment elevada les variacions del mateix. Això és s’introduïxen les despeses militars, es comptabilitza l’I+D com formació bruta de capital, es comptabilitzen els productes enviats a l’estranger per a ser processats, s’introdueixen al PIB l’import dels plans de pensions i primes d’assegurances, i més recentment les activitats il·legals (drogues, prostitució, etc…) la qual cosa alleuja les xifres de dèficit, i impulsa el PIB en un 4’5%.
Segons alguns economistes les xifres espanyoles vénen sent falsejades des del 2007. Una de les més importants és la que fa referència al PIB en la qual comparant els anys 2007 i 2012, els PIB coincideixen a pesar de la situació. Algunes dades desmenteixen les dades oficials del govern i mostren que el PIB està inflat. El consum energètic, indicador fortament relacionat amb el PIB, entre 2007 i 2012 va ser un 30% més baix, el consum de ciment a dia d’avui se situa entorn al -12,5%, el consum al detall cau com a conseqüència de l’enfonsament dels salaris arribant ja a la deflació per endeutament, que consisteix en una baixada de preus com a conseqüència dels deutes de les famílies. Al mateix temps els crèdits en general han descendit si tenim en compte a empreses i llars, en més d’un 5% durant el 2013 a l’espera de l’evolució del 2014.
La justificació oficial a aquests arguments per part del govern se centra en que el nivell de productivitat dels treballadores espanyols són baixos, però si s’agafen els indicadors sintètics de construcció, indústria i serveis i es comparen amb els indicadors sectorials del mateix del 2007 al 2012, el desacoblament entre la Comptabilitat Nacional i les sèries de variables conjunturals és tremend.
Si un dels mantres de la reforma laboral es basava en la devaluació interna per a potenciar la capacitat exportadora, la realitat de les xifres mostra que entre gener i abril de 2014 les exportacions estan pràcticament estancades i han registrat la pitjor dada des de 2009 durant la crisi, havent augmentat les importacions i com a conseqüència inflant el dèficit comercial.
Quant a l’ocupació, més del mateix. No són suficients les xifres d’atur registrat si no es contrasten amb les de l’afiliació a la Tresoreria de la Seguretat Social, i la EPA. Però a més, la informació, perquè sigui real, ha d’ajustar-se encara més al tipus de contracte, temporal a mitja jornada, i la massiva fugida d’immigrants europeus i extracomunitaris que ronda ja el mig milió de persones, i que han empetitit la població activa espanyola.
En resum, subocupació i emigració en un panorama de “recuperació econòmica”, no encaixen bé.
I al final de tot el trajecte la recaptació fiscal que a pesar dels elevats impostos no ha aconseguit remuntar el vol tal com s’esperava, en una economia estancada. D’aquí que l’actual reforma fiscal que es presenta com una baixada de tipus d’IRPF a les classes més baixes no sigui més que una altra fal·làcia, que amaga una baixada de tipus a les empreses més potents, que segueixen defraudant mitjançant artilugis fiscals com les SICAV o societats pantalla com les ETVE… (El 72% del frau fiscal prové de grans empreses i fortunes).
El motiu d’aquesta reforma en gran mesura ve marcada per l’agenda electoralista del 2015, en la qual s’espera una altra caiguda important del PP, que ja va caure de forma important en les eleccions europees. El gran art de la hipnosis en els morros de la gent, posa en dubte les mesures econòmiques neoclàssiques mitjançant les quals tenen segrestada a gran part de la població i que han demostrat un clar fracàs del capitalisme al que li costa créixer.
* Un article de l’Institut de Ciències Econòmiques i de l’Autogestió (ICEA) de Barcelona.
El Tribunal Constitucional considera que s’ajusta a la Constitució el contracte d’emprenedors, amb un any d’acomiadament gratis, i els canvis en la negociació col·lectiva, fet que suposa ratificar la pèrdua de poder de la negociació col·lectiva enfront del poder unilateral de l’empresari i dóna via lliure a l’acomiadament sense causa i a la rotació i falta d’estabilitat en els llocs de treball.
La sentència del Tribunal Constitucional contradiu l’exposat per la OIT, que va declarar que la reforma laboral vulnerava alguns aspectes dels convenis que Espanya havia signat amb l’organització.
El Tribunal Constitucional, el president del qual és l’ideòleg d’alguns canvis en la negociació col·lectiva que va introduir la nova norma, avala un altre paquet de la reforma laboral: si al febrer ja es va pronunciar favorablement sobre la rebaixa de la indemnització per acomiadament, la limitació del cobrament dels salaris de tramitació i la procedència de tramitar la norma com decret llei, el tribunal avala ara la creació del contracte d’emprenedors (amb un any de prova) i alguns canvis en la negociació col·lectiva. El recompte ha estat de nou vots a favor i tres en contra, amb un vot particular al que s’adheriran aquests tres magistrats.
El Constitucional es pronuncia així sobre un recurs interposat pel govern de Navarra. D’aquesta forma, aprova el contracte d’emprenedors, de la constitucionalitat dels quals van dubtar sindicats i experts a l’oferir un any de prova i, per tant, d’acomiadament gratis. No obstant això, el Tribunal ha descartat que el nou contracte vulneri el dret al treball i rebutja que existeixi una falta de causalitat en l’acomiadament que sigui inconstitucional. Avala també dos canvis en la negociació col·lectiva, que facilitava la possibilitat de inaplicar els convenis col·lectius i la prioritat dels convenis d’empresa sobre qualsevol altre.
El seu president, Francisco Pérez de los Cobos, és ideòleg de bona part dels canvis que el Govern va portar a terme en la negociació col·lectiva. En aquest cas, ha donat el recolzament a una part de la norma que permetia a les empreses inaplicar convenis amb molta més facilitat, donant més poder a un òrgan administratiu (la Comissió Consultiva Nacional de Convenis Col·lectius) per a decidir referent a això. Precisament, els sindicats veien aquest punt com clarament anticonstitucional, ja que contravenia l’autonomia per a negociar que els concedeix la Constitució.
D’altra banda, amb aquesta sentència el Tribunal contradiu a l’Organització Internacional del Treball (OIT), que ha subratllat que la reforma laboral aprovada pel govern de Rajoy vulnera els drets de llibertat sindical i negociació col·lectiva que contemplen els convenis de l’organització ratificats per Espanya.
El Constitucional encara ha de pronunciar-se sobre un altre recurs, l’interposat pel grup socialista que, no obstant això, incloïa assumptes ja resolts, com el dels salaris de tramitació o el del període de prova del contracte d’emprenedors, tots ja protegits.
La fórmula que ha utilitzat el Constitucional per a examinar els recursos sobre la reforma és inusual: en lloc d’acumular-los tots, ha anat resolent primer els recursos parcials, el que el porta a adoptar una posició parcel·lada sobre el contingut global de la reforma, una fórmula que segurament condicionarà els seus pronunciaments posteriors sobre els recursos de caràcter general. A banda del fet que la presència com a president de Francisco Pérez de los Cobos -lligat tant al PP com a la norma sobre la qual s’ha pronunciat- deslegitima per complet el pronunciament del Tribunal Constitucional.
Aquest article mostra l’enorme descens salarial que està passant a tot Europa i molt en particular en els països perifèrics de l’Eurozona, incloent Espanya. L’article mostra també l’enorme extensió de la precarietat en els mercats de treball i la falsedat dels arguments adduïts per la Troica, pel Banc d’Espanya, la banca i la gran patronal, a favor d’aquest descens salarial, que està empitjorant enormement la situació econòmica d’aquests països.
Amb el cap ben alt, seguim lluitant, seguim al carrer!
Altra volta, ens vam assabentar a través dels mitjans comercials de comunicació, en especial de El Mundo, que denota pertànyer al poder judicial, que les 19 imputades per l’acció “Aturem el Parlament” del 15 de juny de 2011 (1 d’elles està en rebel·lia) quedàvem absoltes. La informació es va difondre abans a la premsa burgesa que a les nostres advocades. Curiós.
DAVANT L’ATAC A LES LLIBERTATS I ALS DRETS SOCIALS I LABORALS PER PART DE LES ELITS DEL PODER NEOLIBERAL, LA CGT, ESTÀ I ESTARÀ SEMPRE AMB AQUELLES I AQUELLS QUE LLUITEN PER A DEFENSAR LA JUSTÍCIA SOCIAL I LA DIGNITAT DE LES CLASSES POPULARS.
Ens trobem immersos en una greu deriva autoritària de l’estat, que s’enfronta mitjançant l’exercici d’una brutal repressió, tant policial com judicial, al creixent malestar de la població, manifestada en el dret a expressar la seva indignació davant l’onada de lleis, decrets, etc., amb els quals el govern, retalla drets laborals i socials en benefici d’interessos privats i que estan sumint a àmplies capes de la població en una situació d’escassesa i misèria que ens transporta a la foscor i la injustícia d’èpoques passades.
Quan la població manifesta la seva oposició a aquest atac als drets fonamentals i als drets humans, el poder, es defensa amb tot el seu aparell repressiu, amb els seus cossos i forces de seguretat, amb totes les eines legals de la seva justícia, en un exercici de estendre la por i la repressió directa contra les persones, organitzacions i moviments que exercim, de forma pacífica, els nostres drets i llibertats com són el dret a la vaga, a la manifestació, a la llibertat d’expressió.
Drets que s’exerceixen com mitjà de revertir la situació actual de desastre i misèria a les quals les polítiques neoliberals, implementades des de la Troica i executades servilment pel govern de l’Estat, ens estan duent.
Drets que com el de Vaga, està sent demolit de manera encoberta des del poder, mitjançant la repressió i la criminalització dels piquets informatius, les detencions arbitràries i les condemnes il·legitimes i desproporcionades, i que ens introduïxen en una espiral perillosa, més pròpia d’una dictadura, que d’una democràcia.
Aquesta situació de repressió de les lluites obreres i socials passa en un moment en el qual la corrupció política i empresarial campa a pler per tot el territori, amb més de 1500 imputats i centenars de condemnades per delictes gravíssims contra la hisenda pública i l’interès ciutadà, sense que hagi entrat ningú a la presó.
La sentències i peticions de presó desproporcionades als i les activistes socials per defensar els seus legítims drets demostra el desequilibri i la doble “vara de mesurar” que s’empra quan es tracta de jutjar a treballadors o a empresaris. Si un empresari comet el delicte d’impedir el dret constitucional a la Vaga, amenaçant amb acomiadaments o saltant-se els serveis mínims, o bé establint-los abusius, una vegada demostrat i sentenciat el delicte, se li sanciona amb multes econòmiques i mai amb penes de presó.
Davant aquesta situació, la CGT, manifesta la seva intenció de seguir lluitant en la defensa dels drets de les i els treballadors i treballadores, donant suport i defensant a totes les persones repressaliades per lluitar per una societat més justa i igualitària, juntament amb totes les organitzacions i col·lectius que defensen sense por, la llibertat del nostre poble.
Madrid, 9 DE JULIOL DE 2014
Secretariat Permanent del Comitè Confederal
CONFEDERACIÓ GENERAL DEL TREBALL (CGT)
Attached documents
Des de la meva experiència entenc que el sindicalisme és autodefensa dels drets de la classe treballadora, defensa en primera persona al costat dels altres, de drets socials i recerca de transformació social amb l’objecte d’assolir un món més just. Dic autodefensa perquè la millor forma d’avançar és implicar-se directament en tots els processos: de lluita, de decisió, de negociació…
Delegar l’imprescindible, més aviat gens. Per això la participació en l’Assemblea és un element essencial per a CGT. Som responsables del que fem o deixem de fer i les decisions arribaran més o menys lluny depenent del que estiguem disposats a assumir i lluitar o ens deixin. L’autoorganització és un eix principal entorn del com ha de girar la lluita obrera, la lluita de la classe treballadora.
Vist així sembla una mica utòpic però és que els somnis i les expectatives són necessàries per al nostre projecte com éssers socials, persones per a les que el col·lectiu té tanta importància com l’individual. Si no arribem més lluny serem responsables del nostre fracàs. Per descomptat hi ha moments més o menys propicis en els quals els avanços i millores poden arribar més lluny o períodes d’autèntics canvis revolucionaris.
Podem concebre el sindicalisme o el sindicat com un mitjà per a aconseguir solucionar problemes individuals i no mirar més enllà. El sindicat “gestoria” que resol el meu tema sense importar-me el que tinc al costat. El sindicat gestoria o fins i tot el sindicat empresa que té al seu servei gestors i que es comporta com una autèntica empresa en el mercat capitalista que ens embolica. Que ven el producte: assegurances de vida, assegurances per si et poses malalt, viatges, vacances, quotes super-rebaixades…que també acomiada als seus treballadors com una altra empresa qualsevol.
Aquest no és el “sindicalisme” al que jo aspiro i pel qual em moc. No és el meu model ideal de lluita.
A qui ens devem com sindicat els que participem en la vida sindical i estem en peu de lluita dia sí i un altre també? Aquí hi ha un element fonamental: el finançament. Qui finança els sindicats?
A la CGT som bastant estrictes en aquest punt. En els nostres congressos hem adoptat la decisió que hem d’autofinançar-nos. Hem renunciat expressament a finançar-nos a través de cursos de Formació amb diners públics. Ens repugnen els tristament abundants casos de Corrupció d’aquestes organitzacions sindicals que s’ha finançat fraudulentament amb diners públics amb l’excusa de la formació etc. La CGT ens hem personat com acusació particular en diversos processos judicials: dels ERO d’Andalusia (que ha esquitxat als sindicats CCOO i UGT), cas Bankia i cas Gurtel, entre altres.
La independència d’un sindicat és imprescindible per a lluitar en el terreny polític, sindical, social. No volem ser corretja de transmissió de cap grup ni polític ni de poder d’altra categoria. Considero que aquesta independència és la premissa necessària per a navegar en aquest agitat mar de la societat actual i de lluita de classes. Ens devem a la classe treballadora perquè som nosaltres mateixos aquesta classe.
No som ni volem ser intermediaris que a canvi de cedir en les negociacions s’emporten una bona remesa de diners per a callar-nos la boca. Les bases, les treballadores i treballadors són la prioritat i comptar amb elles és condició sine qua non per a arribar a acords amb la patronal.
És necessari el sindicalisme? El treball i la producció són les bases de les societats humanes, que han oscil·lat des de sistemes solidaris i de suport mutu a sistemes d’explotació (esclavisme, feudalisme, capitalisme, comunisme d’estat,…)
El sindicalisme neix amb els moviments de lluita i organització dels treballadors que se senten explotats i que veuen com tots els recursos naturals i socials s’organitzen per a l’enriquiment i el benefici d’uns pocs.
En la societat capitalista actual el problema és tan greu que arriba a tot el planeta i fins i tot s’està començant a posar en perill l’existència mateixa de la diversitat biològica. Destrucció massiva de boscos, escalfament global, morts per fam en uns llocs i per obesitat en uns altres, desigual consum dels recursos energètics, contaminació d’aigua, sòl i aire, proliferació de l’armament i de la indústria militar, perill de guerra o catàstrofe nuclear,…són assumptes tan importants i que ens afecten a tots/es i que fan necessari que tots els treballadors/es que vivim en la Terra ens sentim implicats en “què produïm, com ho fem i per a què”.
Clar que si són necessaris els sindicats per a canviar la realitat i mentre hi hagi desigualtats i injustícies socials. És més, veiem com aquestes s’han aguditzat i cada vegada els rics són més rics i els pobres més pobres. Com botó de mostra tenim al nostre país, en el qual els índexs de pobresa han augmentat de manera alarmant.
El més dur, el lloc en el qual el sistema capitalista neoliberal deixa a la gent gran, amb pensions molt baixes o sense cures, i sobretot a la nostra joventut, que els llança a l’atur, a l’emigració i a la desesperança. Això sense parlar de les condicions laborals de bona part de la població que dia a dia s’han anat deteriorant i assemblant-se a la llei de la selva del capitalisme cada vegada més salvatge.
Per tot això si que és necessària la presa de consciència, obrir els ulls al que està passant i prendre les regnes de la nostra lluita. Tots som necessaris en aquest envit i encara que pertanyem a organitzacions diferents cal la unitat en la lluita. Perquè l’enemic és molt fort. No obstant això la força i la capacitat de transformació que tenim els humans és molt gran. Es tracta de ser protagonistes de la nostra pròpia història, de la nostra pròpia lluita.
Els principis o senyals de CGT són: Independència de les nostres decisions. Autonomia econòmica. Honestedat i transparència. Llibertat individual i igualtat. Organització de baix cap amunt i federalisme i per descomptat desig i esperança de canviar les coses. Hi ha moltes altres qüestions que en aquesta intervenció no he al·ludit però que no deixen de ser importants. M’he cenyit al que considerava essencial. Però no vull deixar de costat l’autocrítica, la participació dels i les treballadores, que no deixa de ser baixa, i l’individualisme que ens enfronta en ocasions entre nosaltres mateixos i que és un arma de la qual es val el capitalisme per a dividir-nos i aïllar-nos.
* Article de Ángela Sánchez García, Secretaria general CGT Costa Granada, publicat a Espacio Público.
La política militar del Govern Rajoy
Autors: Tomàs Gisbert, María de Lluch Begur i Gemma Amorós.
Aquest informe del Centre J. M. Delàs ( http://www.centredelas.org/ ) analitza la política militar de Rajoy, els canvis legislatius realitzats que afecten a les Forces Armades espanyoles i presta especial atenció al tracte que reben els seus membres.
La política militar del Govern de Mariano Rajoy no s’ha apartat del consens que ha imperat en la política militar des de la Transició i a pesar de la forta crisi econòmica no hi ha hagut cap qüestionament ni de la despesa militar ni del model de Forces Armades, encara que es reconeix que l’Estat espanyol no sofreix avui dia cap amenaça d’agressió armada.
Els dos objectius principals per a aquesta legislatura són mantenir les capacitats actuals de les Forces Armades i el suport governamental al desenvolupament de la indústria miliar i a l’exportació d’armaments.
El manteniment de les capacitats actuals de les Forces Armades es veu emparat per un discurs nacionalista d’afrontar les amenaces “no compartides” amb els aliats atlàntics i europeus i de tenir una fortalesa militar pròpia com contribució a la seguretat mundial. Discurs que contrasta vivament amb la pèrdua de sobirania real que ha suposat el seguiment de les polítiques econòmiques marcades per la troica i Brussel·les, sense cap tipus de qüestionament.
Legislativament ha continuat, encara que tímidament, el cicle legislatiu de la defensa que van iniciar els governs de Rodríguez Zapatero i ho ha fet amb dos projectes de llei clarament regressius com el de règim disciplinari, que manté l’arrest sense tutela judicial per als militars contravenint el Conveni Europeu dels Drets Humans, i un nou codi penal militar, que no solament manté la jurisdicció militar sinó que amplia el seu abast podent jutjar delictes ordinaris comeses per militars, torna a posar a la Guàrdia Civil sota la jurisdicció militar com norma i fins i tot introdueix l’indefinit agreujant de “conflicte armat” que podrà permetre que els tribunals militars jutgin a civils.
El govern també ha promulgat una nova Estratègia de Seguretat que busca abordar la seguretat des d’una perspectiva integral, però que no ha suposat un canvi de paradigma de les polítiques de seguretat. El paradigma del control continua sent la clau de com s’aborden tots els riscos i les amenaces.
Les polítiques proactives per a disminuir els conflictes en el món i, per tant, els mateixos riscos, són difuses. L’Estat continua sent l’objecte principal de la seguretat i la seguretat de les persones, les polítiques de seguretat humana, la seguretat de viure sense temor i sense necessitat, són inexistents o completament vagues i indeterminades.
Descarrega’t l’informe complet elaborat pel Centre J. M. Delàs d’Estudis per la Pau de Barcelona a http://www.centredelas.org/images/stories/informes/informe22_cas.pdf
El tractat transatlàntic de lliure comerç entre la Unió Europea i els Estats Units es presenta sovint com una oportunitat de creixement econòmic però, en realitat, suposa un atac frontal als drets socials, laborals i mediambientals de la ciutadania, sobretot europea. Repassem els efectes d’un acord comercial fet a mida per a les grans empreses, sota la pressió dels ‘lobbies’ i que esnegocia en total opacitat.
COMUNICAT CONFEDERAL DAVANT LA CONTRA-REFORMA FISCAL DEL GOVERN DE L’ESTAT
“La gran estafa social, política i econòmica del PP, es consolida amb la contra-reforma fiscal: despossessió de les rendes i drets de la majoria social, a cop de BOE i, entrega dels mateixos als rics i poderosos“
El 28 de juny s’ha convocat una jornada internacional de mobilització en suport de diversos activistes víctimes de la repressió policial i judicial a l’estat espanyol, casos com els de Carmen i Carlos, del 15M de Granada, condemnats a 3 anys i 1 dia de presó per participar en un piquet informatiu durant la vaga general del 29M de 2012, i altres casos que s’han produït en els últims mesos a diverses ciutats.
Deia José María Valverde que existeixen paraules, com Democràcia, Justícia, Llibertat, que neixen a l’esquerra i moren a la dreta. Des de fa uns anys, creix i ocupa territoris mentals una paraula nascuda a la dreta a la qual l’esquerra hauria d’exterminar per salut i benestar de la majoria. Em refereixo a la famosa “Competitivitat”.
Indubtablement per al capital, per als que tenen el capital i el poder en el sistema socioeconòmic actual, el concepte de competitivitat, dotat d’un significat intencionadament positiu, constitueix el pretext perfecte per imposar unes reglesde joc.
El 26 de maig CiU donava l’ordre de desallotjament de Can Vies. El dia era força significatiu: no havien transcorregut ni 24 hores des de la desfeta electoral més estrepitosa de CiU després la desastrosa actuació del Tripartit i faltaven 24 hores per què es complissin tres anys del desallotjament de la plaça de Catalunya per part dels Mossos.
És cert. L’abdicació del Rei no suposa la fi de la transició. El “lligat i ben lligat” amb que Franco va lligar la restauració borbònica s’enroca en la figura del Príncep Felipe com el seu successor en la prefectura de l’Estat i de la Forces Armades (dues pel preu d’una). Però solament un sobtat atac d’ignorància o un empatx de fonamentalisme revolucionari pot justificar que s’equiparessin ambdós successos, distints i distants. Hi ha una enorme diferència entre arribar i anar-se’n; no és el mateix un bateig que una jubilació.
La entronització de Juan Carlos i de la monarquia instaurada pel dictador (Llei de Successió 26/06/1947) va ser a causa de la renúncia de l’oposició antifranquista -llegeixi’s
