Ja fa uns quants anys que vaig conèixer Paco Madrid, però com tenim clar què “la vida es poc més què un instant”, sobretot quan les sensibilitats flueixen i tot just és necessari que siguin perceptibles per què allà hi són, sempre omnipresentsper quan calguin.

Situem-nos en el context de l’època… El dictador Franco havia mort amb prou feines feia dos anys, els partits polítics sorgits de les primeres eleccions (juny del 77) hagudes a Espanya des de febrer de 1936 estaven buscant el seu lloc a l’espai polític del que més tard es va dir Transició. El timó de la política va recaure sobre Adolfo Suárez (llavors ministre-secretari general del Movimiento, càrrec que equivalia al lloctinent del dictador, dins del partit únic: Falange Espanyola Tradicionalista i de les JONS), president d’un recentment il·luminat partit de centre-dreta, sorgit de l’aliança variopinta (mentre van mantenir el poder) de exfalangistes, liberals, opusdeístes, monàrquics i postfranquistes convertits, per art de màgia i per la imperant necessitat d’adaptar-se als nous temps, en demòcratesde tota la vida.

Joan Pau Fàbregas Llauró va néixer a Sant Martí de Provençals el 1893. Era fill de Pau Fàbregas, taverner, i de Maria Llauró Espinàs. Va realitzar estudis primaris i de comptabilitat. El 1909 va ser ferit durant els esdeveniments de la “setmana tràgica”.
Va emigrar a l’Argentina, on va treballar de forner. Va residir breument als Estats Units, aprenent anglès. Al seu retorn va estar ocupat algun tempsa la taverna paterna i a una fleca.

“Josep Llunas defensava i practicava un catalanisme popular, de base lliurepensadora i anarquista col·lectivista”

Jordi Martí Font és doctor en Filologia Catalana per la URV amb la tesi “Josep Llunas, la literatura obrerista i la construcció de l’anarquia en català al segle XIX”, amb què va obtenir cum laude. Ja escrit diversos llibres, com “Les paraules són punys” o “Ni Nadal ni Setmana Santa”. És professor de Secundària i regidor de la CUP a Tarragona i ha desenvolupat diversos càrrecs a la CGT de Catalunya i de Tarragona, alhora que durant anys va ser el coordinador de la revista “Catalunya”.

Doris Ensinger, Amor y anarquia. Mi vida en Alemania y con Luis Andrés Edo, Icaria, Barcelona, 2016, 463 pp.

Entre 1990 i 1994 vaig ser veí d’escala de la parella Luis Andrés Edo i Doris Ensinger. En aquella època, tot just iniciava la meva precària formació d’historiador mentre feia de mestre a Barcelona. Va ser una època certament esbojarrada, en què algunes festes no devien projectar una bona imatge de mi davant el venerable anarquista i la seva companya alemanya. Amb els anys, les coses es devien relaxar una mica, i en alguna ocasió encara havia compartit trajecte de Ferrocarrils Catalans amb la Doris, ella professora a l’EUTI de l’Autònoma, i jo, aleshores estudiant de nocturn. En aquella època, ni tan sols tenia una idea clara sobre la transcendència de l’anarquisme, ni consciència del frau de la Transició, ni tan sols tenia informació d’afers de la infàmia de maniobres matusseres com el casScala.