Societat obrera creada a Barcelona poc després de la Revolució de Setembre (1868), aplegant els tres rams de la indústria tèxtil: filadors, teixidors i jornalers. Adherida al Centre Federal de les Societats Obreres de Barcelona, era, de molt, el més important dels sindicats del seu temps, amb força organitzada als principals centres fabrils de Catalunya: Barcelona, Sallent de Llobregat, Vilanova i la Geltrú, Manlleu, Manresa, Mataró, Centelles, etc.

Sota la direcció de Climent Bové, Joan Vidal, Josep Bragulat, Tomàs Valls, Eudald Xuriguera i d’altres, Les Tres Classes participaren activament en el Congrés Obrer de Barcelona (1870) i s’adheriren a l’AIT (1871). Aquest mateix any es federaren amb la Societat de Teixidors a Mà per formar la Unió Manufacturera. Suspesa la seva activitat arran de la dissolució de la Internacional a l’estat espanyol (1874), l’entitat es reorganitzà el 1881 i conegué una ràpida creixença —trenta mil membres l’any 1886—, comptant amb un òrgan de premsa, El Obrero.

Una de les llibertats públiques reconegudes a nombroses constitucions, consistent en la possibilitat de poder constituir associacions de tipus divers (polítiques, sindicals, científiques, culturals, religioses, recreatives…). Les constitucions en solen regular les condicions.

Conjunt de llibertats establertes als països democràtics que permeten als ciutadans la participació en les tasques polítiques. Comprèn, entre altres, la llibertat de pensament, d’expressió, de reunió i d’associació, de treball, de comunicació (premsa, ràdio i televisió, principalment) i d’ensenyament.

Conjunt dels drets reconeguts a tota persona com a fonamentals i inviolables en la constitució.

Quan la vaga és declarada simultàniament a totes les indústries d’un lloc o d’uns quants.

Associació obrera fundada a Barcelona (1840) sota la inspiració de Joan Muns, amb la finalitat d’ocupar-se de la previsió social dels treballadors tèxtils. Espartero en decretà la dissolució (1841), ordre que no fou aplicada fins després de l’enderrocament de la Ciutadella, a la fi del mateix any. Gràcies, tanmateix, a la intervenció de l’ajuntament barceloní, el governador reconegué (1842) la societat, amb el nom nou de Societat de Protecció de Barcelona i sota certs condicionaments (gestió econòmica pública, reunions anunciades prèviament a l’autoritat). La concessió d’un préstec per part de la diputació permeté als obrers la construcció d’una fàbrica cooperativa (1842). El mateix any, arran de la sufocació del moviment revolucionari en el qual havien participat els obrers tèxtils, l’associació fou dissolta; sobrevisqué, tanmateix, en certa manera, cinc anys sota la nova denominació de Companyia Fabril de Teixidors del Cotó de Barcelona, que intentà de dur a terme un curiós experiment de producció socialitzada a Catalunya.

Associació d’ajuda mútua. Fou el primer tipus d’organització obrera. Les societats de socors mutus actuaven com a societats de resistència i provenien, a vegades, d’antigues formes de protecció dels artesans per oficis; ajudaven el treballador en cas de malaltia o d’atur i van organitzar les primeres vagues gràcies al cobrament de quotes, que permertiuen crear caixes de resistència.

Associació fundada el 1861, a Barcelona, amb el propòsit de servir culturalment als obrers. Fins el 1868 fou dominat pels liberals progressistes, però a partir de la revolució de setembre d’aquest any hi predominaren els bakuninistes com Rafael Farga i Pellicer, Jaume Balasch, Josep Llunas i Pujals. Igualment com la secció espanyola de la Primera Internacional, fou clausurat en produir-se el cop d’estat del general Pavia el gener del 1874.

Setmanari subtitulat de educación y moral, creat i dirigit per Narcís Monturiol a Barcelona pel novembre del 1847 i que sortí fins al març del 1848. Es presentà com a òrgan del “partit socialista espanyol” i fou la primera expressió pública del grup cabetià català, amb el mateix Monturiol, Josep Anselm Clavé, el metge Joan Rovira, Francesc Sunyer i Capdevila i el militar Francisco José Orellana. El periòdic reproduí fragments de Viaje por Icaria, obra traduïda per Orellana i Monturiol i publicada el 1848, així com els fullets De qué manera soy comunista i Mi credo comunista. Suspès governativament, el mateix grup edità posteriorment “El Padre de Família” (octubre del 1849 ­ març del 1850).

Sistema de prestacions mútues que és a la base de la mutualitat.

Unitat econòmica de producció, comercialització o consum que pertany als mateixos usuaris dels seus serveis. El sorgiment històric i el desenvolupament de les cooperatives han donat lloc a tot un moviment social (cooperativisme). Cal diferenciar el cooperativisme com a modalitat d’associació econòmica (adequada a determinats sectors i moments dins el sistema capitalista) del cooperativisme entès com a moviment social reformador o revolucionari, tal com el formularen els socialistes utòpics del s XIX (Fourier i Owen: comunitats ideals i alliberadores, falansteris, colònies, etc) i tal com és estructurat als estats socialistes. En relació amb el primer aspecte, hom ha de remuntar-se a l’any 1844, quan vint-i-vuit teixidors de Rochdalex (Gran Bretanya) establiren el primer magatzem cooperativista, que venia a preus de mercat normals i repartia els beneficis entre els seus membres. Cent anys després era el primer negoci de la ciutat, amb 90 000 membres.

Els principis i les normes establerts des de la seva fundació són la base de tota la formalització jurídica posterior: nombre il·limitat de membres, funcionament democràtic, limitació dels rendiments del capital i reembors al consumidor. Les cooperatives de consum s’estengueren ràpidament a tot Europa.

Moviment, ideologia i conjunt de teories relatives a les cooperatives.

Als Països Catalans, hom pot situar l’inici d’una lluita obrera amb característiques específiques a Barcelona cap al 1840, després d’uns antecedents més particulars de disputes amb la patronal del 1827, 1831 o 1834-35 (la denominada “qüestió de la llargada de les peces teixides”). La nova lluita obrera, diferenciada dels motins urbans o camperols anteriors, aparegué en estreta relació amb el procés de creixement de la indústria tèxtil cotonera al Principat, la qual ocupava uns 117 000 obrers el 1839, xifra que al compàs de la progressiva mecanització davallà fins a 75 000 el 1850, i tornà a créixer en la segona meitat del segle.

D’altra banda, havia de mantenir durant força temps unes fortes connexions amb el desenvolupament del republicanisme radical. Des d’un bon començament, temes centrals del moviment obrer foren l’associacionisme de resistència i la solidaritat i consciència de classe, però això no significà inicialment l’elaboració d’un programa propi coherent i menys socialista (malgrat la tímida presència d’algunes teories anivelladores). L’esforç i les primeres lluites sorgiren per a resistir un empitjorament de les condicions laborals (especialment contra la rebaixa de les retribucions o per a combatre la manca de feina) i alhora per a obtenir el reconeixement legal del dret d’associació.

La seva inserció i influència en la vida política fou real, però de fet, com a mínim fins el 1868, sempre es produí a remolc dels grups progressistes i en ocasions de la nova burgesia. La creació d’unes primeres estructures organitzatives fou difícil i aquestes només es pogueren desenvolupar en 1840-43 i en 1854-56. Amb una localització quasi exclusiva al Principat, en 1840-43, a l’empara del moment governamental progressista, l’Associació Mútua d’Obrers de la Indústria Cotonera impulsà la formació d’associacions semblants a Vic, Igualada, Olot, Mataró, Sabadell, etc, i a Barcelona dinamitzà un moviment, encapçalat per Joan Muns, que agrupà, juntament amb els teixidors, fusters, sabaters, clavetaires, etc.

Hom aconseguí la creació d’una primera cooperativa de producció, La Companyia Fabril (1842), i també l’establiment d’una comissió mixta amb la patronal. El fracàs del moviment de la Jamància del 1843, al qual se sumaren els obrers, i la posterior consolidació en el poder dels moderats provocà la quasi total desaparició de l’activitat de les societats obreres. La reorganització del moviment obrer en 1854-56 partí de la resistència dels filadors a la introducció de les màquines automàtiques de filar conegudes com a selfactines. Aquest antimaquinisme obrer pot ésser vist com a emparentat amb el fenomen ludista d’arreu d’Europa. Hi hagueren certament manifestacions de ludisme als Països Catalans abans del 1854; així, el 1821 a Alcoi o el 1823 a Camprodon contra la introducció de màquines de filar i cardar llana, o el 1835 quan la crema de conventsfou acompanyada a Barcelona de l’incendi de la fàbrica El Vapor, de Bonaplata, Vilaregut i Companyia.

Estadi del desenvolupament de la societat en el qual desapareixen les diferències entre els homes degudes a l’actual estructura sòcio-econòmica capitalista.

Conjunt de normes legals a favor dels treballadors. Comprèn l’assegurança social (de vellesa, invalidesa, accident de treball, malaltia, maternitat, viduïtat, orfenesa i atur forçós).

Conjunt de normes que regulen el treball.

Conjunt de normes de caràcter estatal o sectorial per a tutelar la integritat dels drets adquirits dels treballadors i per a promoure llur elevació econòmica i social. A nivell internacional hi ha la instància de l’Organització Internacional del Treball. Comprèn l’assegurança social, la normativa administrativa del treball (treball de les dones i dels menors, horari de treball, higiene del treball, vacances, repòs setmanal, etc) i l’assistència social.

Dit de qui és considerat políticament revolucionari i més específicament militant socialista o del moviment obrer. Expressió arrelada al s XIX, ha estat usada sovint com a sinònim de comunista, sobretot pels sectors conservadors o reaccionaris. Així, fou adoptada pels franquistes durant la guerra civil espanyola per designar el bàndol republicà.

Acció del qui no intervé en política o bé de qui no està polititzat.

Sindicalisme que reclama com a objectiu del sindicat la lluita per millorar les condicions de vida i de treball dels obrers i també proposa la necessitat d’emancipar la classe obrera mitjançant la destrucció del capitalisme. Molt més actiu i radical que el sindicalisme polític o socialista, es va mostrar més procliu a la vaga i a la mobilització. Defensaven la independència dels partits polítics i molts es van mostrar propers a les ideologies anarquistes. El seu origen està en la fundació, el 1895, de la Confédération Général du Travail (CGT) francesa. La Carta d’Amiens (1906) va perfilar els trets essencials del sindicalisme revolucionari: apoliticisme, defensa de l’acció directa dels treballadors, negociacions entre obrers i amos sense acceptar cap mediació i la vaga general revolucionària com a mitjà per aconseguir una societat sense classes.

Sindicalisme vinculat amb més o menys intensitat a les idees socialistes. Presenta sindicats forts i nombrosos que centren les seves actuacions en reivindicacions de caràcter estrictament laboral (salaris, horaris,condicions de treball…). Aquest sindicalisme és el que va consolidar la pràctica de les negociacions col.lectives entre obrers i amos. Recorren poc sovint a la vaga, encara que, quan ho fan, la seva força i capacitat de resistència són impressionants. Dins d’aquest sindicalisme es contraposen el model alemany (dependència del sindicat al partit) i el model britànic (subordinació del partit al sindicat).

Agrupació de sindicats horitzontals en el pla nacional o internacional.

Acord escrit entre associacions professionals d’obrers i empresaris, amb personalitat jurídica, per fixar les condicions laborals a què s’hauran d’ajustar els contractes individuals de treball. L’acord obliga les parts i té efectes sobre els representants i, àdhuc, sobre tercers. Nascut a Anglaterra, s’estengué per Europa al començament del s XX gràcies tant a les lluites obreres com al canvi de política social iniciada pels governs europeus i fou un dels instruments motors de l’estratègia sindical. Després ha restat institucionalitzada i integrada dins la dinàmica del desenvolupament econòmic.

Associació formada per a la defensa dels interessos econòmics i socials dels seus membres. Trobem sindicats obrers, sindicats camperols, sindicats agrícoles, etc.

Com arreu, els inicis del sindicalisme als Països Catalans es confonen amb una llarga etapa del moviment obrer i, en especial, amb l’esforç per veure reconegut legalment el dret d’associació. Així, les societats obreres de 1840-43, com l’Associació Mútua d’Obrers de la Indústria Cotonera, o de 1854-56, com la Comissió de la Classe de Filadors, foren sindicats embrionaris, organitzacions exclusivament de treballadors d’un mateix ofici que s’uniren per a la negociació col·lectiva amb la patronal i per a l’obtenció del propi dret a l’associació. Fins al començament del s XX el sindicalisme obrer es basà en aquestes societats d’ofici constituïdes a escala local, les quals procuraren una certa federació entre elles: la Junta Central del 1841, la Junta Central de Directors de la Classe Obrera del 1855 o la Direcció Central de Societats Obreres del 1868, totes organismes de Barcelona. Per a assolir una estructuració més àmplia calgué esperar el 1870, amb la formació de la Federació Regional Espanyola de l’Associació Internacional del Treball, basada organitzativament en la reunió de federacions locals de societats obreres.

A més, paral·lelament, hom impulsà la formació d’unes unions d’ofici d’abast estatal, com és ara la Unió de Constructors d’Edificis, la Unió Manufacturera, la Unió de Treballadors del Camp, etc. Aquestes unions recolliren l’experiència d’alguns intents anteriors, i molt en especial de la Federació de Les Tres Classes de Vapor o Unió de Teixidors Mecànics, Filadors i Jornalers.

L’esforç organitzatiu fou presidit per l’elaboració d’una estratègia sindical basada en la resistència al capital mitjançant l’ús de la vaga i la creació d’unes caixes de resistència alimentades amb la cotització dels afiliats; i això per més que la direcció bakuninista de la Federació Regional tendís posteriorment a minimitzar una acció sindical per impulsar una acció revolucionària. La Federació de Treballadors de la Regió Espanyola del 1881 no alterà pràcticament aquest model sindical. Per la seva banda, la Unió General de Treballadors, fundada el 1888, havia d’accentuar-ne el centralisme i la reglamentació de les condicions exigides per a la declaració d’una vaga.

Fou al començament del s XX que tornaren a desenvolupar-se amb força les unions d’ofici, les quals gradualment passaren a denominar-se federacions nacionals i, en general, s’adheriren a la UGT. Això no obstant, hi hagueren federacions d’un fort arrelament als Països Catalans o d’abast exclusiu del Principat: la Federació Espanyola de Vidriers i Cristallers, la Federació Nacional d’Obrers de la Mar i Transports Marítims, la Federació de Dependents de Catalunya, la Federació Espanyola de l’Art Fabril i Tèxtil, etc. La renovació important del sindicalisme partí tanmateix del Principat, amb la fundació de la Solidaritat Obrera el 1907 i la formulació d’un sindicalisme revolucionari, formalment apolític i extraparlamentari, amb una clara aspiració a dirigir la lluita per l’emancipació dels treballadors, amb independència de qualsevol partit polític.