Les tremendes mobilitzacions que van paralitzar a la península el 29 de març no van tenir com protagonistes exclusius als tradicionals sindicats; van irrompre joves, migrants, dones, majors i estudiantes, amb imaginació i accions que, encara que no uniformes, van collint èxits i obrint un camí al futur.

Estat Espanyol. Les vagues han estat un nou èxit de la política de moviment. Que els ajuntaments en mans dels conservadors hagin optat per encendre la llum durant el dia amb l’únic objecte d’intentar minvar les estadístiques que proven la paràlisi total del país és la millor prova. Manipulen de manera basta fins a les més elementals regles de joc.

Però si hem dit “vagues” i no “vaga”, en singular, és perquè, en realitat, aquesta vaga ha estat doble. D’una banda ha estat la vaga general convocada pels acovardits sindicats espanyols, sempre prudents a l’hora de convocar a la mobilització social i que durant les últimes dècades han deixat la iniciativa a successius governs i partits. Però, per altra banda, també ha estat una altra vaga; una forma emergent de repertori d’acció col·lectiva que tot just ha començat a donar els seus primers passos, però que com hem pogut veure des de l’anterior vaga del 29S madura a gran velocitat.

En efecte, la vaga general sindical està veient emergir un altre tipus de vaga: la vaga metropolitana del precariat, animada per xarxes d’activistes que no han cessat de formar-se, d’agregar-se, de recombinar-se en els últims mesos. Aquest altre tipus de vaga ha desbordat el vell repertori de la paràlisi del transport, de l’atur fabril, del col·lapse de la producció provocat des dels centres de treball i ha posat en relleu un altre repertori concurrencial, innovador, dinamitzador i capaç de projectar sinèrgicament la política de moviment més enllà de les seves formes tradicionals: centres universitaris ocupats des del dilluns, vagues de consum, piquets metropolitans de joves, migrants, dones o gent gran, la riquesa desplegada una vegada més per aquesta multitud no coneix les limitacions institucionals de l’acció social concertada que en el seu moment es va instituir amb els Pactes de la Moncloa.

El progrés del nou repertori no és fàcil, encara no està institucionalitzat i tot just arriba a a definir una estratègia comuna. Per si no fos poc, l’esquerra tradicional, després d’anys de resistencialisme i posicions defensives, no poques vegades ho ha atacat de manera visceral, ideològica, freturosa d’alternatives que oferir més enllà de l’hegemonia que ha mantingut sobre el treball representat en les negociacions (cada vegada més distant i menys representatiu del treball real). No importa, l’ona de mobilitzacions prossegueix amb èxit un camí que deixa ja un llistat d’èxits: el 29F, el 17N, el 15O, el 15M, el 29S…

Aquesta ona és imparable. No almenys mentre el règim polític no canviï de rumb. Res apunta que serà així. Ja a l’estiu el comandament va blindar el règim contra qualsevol possibilitat modificant la Constitució de 1978 per mitjà del pacte entre el partit socialista i el partit popular. A pesar de la persistent reivindicació del 15M per a modificar la llei electoral, els grans partits, obscens beneficiaris d’aquesta lògica, estan disposats a seguir mantenint aquesta pedra angular del comandament mentre sigui possible.

De fet, només la mobilització en el carrer, l’emergència de nous actors, la dissociació i el distanciament entre la constitució formal del govern i la constitució material de la societat, obren una possibilitat amb futur. La ruptura del règim i la instauració d’un règim alternatiu és cada dia menys el desig ideològic del revolucionari i més l’imperatiu de la situació quotidiana de la gent corrent. Qui vulgui treball haurà d’organitzar-se en una cooperativa, qui vulgui aprendre haurà d’organitzar-se la seva pròpia universitat alternativa, qui vulgui obtenir cultura haurà de compartir-la. Aquest és el règim polític del comú que progressa avui en els carrers.

* Raimundo Viejo Viñas és Llicenciat en Geografia i Història i Doctor en Ciència Política i de l’Administració, actualment professor a la UPF de Barcelona. Article publicat a http://desinformemonos.org/2012/04/huelga-general-29m-suma-sigue-espana/

Recull de fotografies d’algunes de les manifestacions convocades per la CGT en diverses ciutats de Catalunya dins la jornada de vaga general del 29 de març, en solitari, conjuntament amb altres col·lectius i organitzacions, com a blocs propis diferenciats dins manifestacions genèriques, o dins de blocs diferenciats dins manifestacions genèriques, amb un missatge clar contra la reforma laboral, les retallades i el pacte social.

Com a conseqüència de la Vaga General i la Vaga de Consum convocada el 29 de març, s’ha paralitzat el país i desplomat el consum. És absurd entrar en la guerra de xifres sobre seguiment de la vaga general, la paràlisi en els transports (excepte serveis mínims), grans empreses i polígons industrials gairebé deserts, demostren que la gran majoria de les persones amb feina que poden fer vaga (no comptem empresaris ni personal amenaçat amb l’acomiadament), han decidit secundar-la.