En el món del treball és habitual que, quan l’empresa enuncia una mesura, des del sindicalisme (em refereixo al que lluita) ens la mirem, l’analitzem i acabem preguntant-nos “Ho poden fer?”. Sovint truquem a un advocat o advocada o ens adrecem a un company/a que considerem que coneix la normativa laboral per a que ens la contestin. Si la resposta insinua o planteja que algun aspecte de la iniciativa empresarial pot contradir alguna normativa legal, anem a inspecció de treballo directament a un jutjat. Si participem en els comitès d’empresa o estem en espais de negociació amb la pròpia empresa podem fer servir el recurs de la interpretació de la norma per intentar, mitjançant l’amenaça de recórrer a accions judicials, que enretirin la mesura enunciada o que la modifiquin en un o un altre sentit. Però fins i tot si no participem del comitè d’empresa, és també força freqüent que una resposta d’aquest tipus ens porti a inspecció i al jutjat. Tot plegat, amb l’esperança de poder revertir l’actuació que vol dur a terme l’empresa i defensar així els nostres interessos. I dic “esperança” de manera plenament conscient.

No és cap secret que la consciència de classe està en crisi, almenys la que es refereix a la treballadora, doncs a la Bonanova, barri de Salamanca o Sarrià segueixen tenint molt clara la seva. No hi ha cap explicació única a aquest fet sinó que és la suma de diversos factors els que han anant modelant la dissolució del sentiment de formar part d’una comunitat explotada, l’escassa percepció de que la majoria dels problemes venen donats per la dominació que exerceix el segment social que té el poder real sobre la majoria de la població. Aquesta situació és principalment conseqüència d’una victòria cultural dels nostres enemics i no és exclusiva de l’entorn geogràfic més proper, sinó que s’estén de forma general per tot el planeta. Això explica com l’agenda neoliberal no està trobant gaire oposició a la seva implementació. Almenysde moment.