Associació de fabricants o patrons per a defensar llurs interessos econòmics i socials. Hom pot considerar el Cos de Fàbriques de Teixits i Filats de Cotó, creat el 1799, com la primera associació patronal sorgida al Principat. Procurà la defensa dels interessos econòmics propis, en especial el proteccionisme, i posteriorment, a més, la resistència a les demandes dels obrers.

Aquell organisme amplià el seu abast i adoptà diferents denominacions: Comissió de Fàbriques de Filats, Teixits i Estampats de cotó a partir del 1821, Junta de Fàbriques a partir del 1847, etc. Posteriorment, el 1889, hom fundà el Foment del Treball Nacional i, més especialment adreçada a combatre el moviment obrer, la Federació Patronal de Catalunya, creada el 1919 i que tingué una intervenció decisiva en la formació de la Confederació Patronal Espanyola. A partir del 1939, els empresaris foren inclosos en la secció econòmica de l’Organització Sindical, dissolta el 1977. L’organisme cúpula de la patronal a l’estat espanyol és, des del 1977, la Confederación Española de Organizaciones empresariales.

Tècnica de lluita del sindicalisme revolucionari basat en l’afrontament directe entre patrons i obrers, al marge del marc legal establert, i en la negativa a acceptar qualsevol mediació de persones o institucions no afectades pel conflicte, o bé organismes de conciliació. Les formes més freqüents de l’acció directa són: la vaga, el treball lent, el boicot dels productes o establiments industrials o comercials i el sabotatge.

Activitat terrorista pròpia dels pistolers. Fenomen propi dels anys 1919-23 a l’estat espanyol, tingué una importància especial a Catalunya, on es produí després de l’espectacular ascens numèric de la CNT en 1918-19. La Federació Patronal, a més d’intentar una política de total intransigència enfront de les demandes obreres, costejà una onada d’atemptats contra els quadres sindicals.

Les bandes de pistolers comptaren així mateix amb la protecció dels governadors civils del moment (sobretot el comte de Salvatierra, desembre del 1919 — maig del 1920, i el general Martínez Anido, novembre del 1920 — octubre del 1922) i del cap superior de policia Miguel Arlegui (setembre del 1919 — octubre del 1922). Fins el 1920 els pistolers, sota el comandament successiu de Bravo Portillo i el baró de König, actuaren de tota manera amb una relativa independència i intentaren en ocasions l’extorsió prop de la mateixa patronal. Després, l’aparició dels Sindicats Lliures significà, a part la prossecució del pistolerisme (amb noms com Antoni Soler, El Mallorquí, o Innocenci Feced, etc), un intent de dividir el moviment obrer. Foren morts, entre molts altres, els caps sindicalistesPau Sabater (1919), Evelino Boal (1921) i Salvador Seguí (1923).

Òrgan de premsa de la federació de societats obreres del mateix nom que aparegué a Barcelona com a setmanari el 19 d’octubre de 1907. Havia d’ésser fins el 1939 el més important periòdic del sindicalisme del Principat. Pogué aparèixer gràcies al suport financer de Francesc Ferrer i Guàrdia, i en la seva primera època, fins el 9 de juliol de 1909, hi col·laboraren anarquistes, sindicalistes i socialistes. Fou dirigit inicialment per Jaume Bisbe, i actuaren com a redactors Josep Cassasola, Antoni Colomé, Enric Ferrer, Tomàs Herreros, Miguel V.Moreno, Grau i Anselmo Lorenzo; Antoni Badia i Matamala n’era l’administrador.

A partir del setembre del 1908 passà de fet a ésser l’òrgan de la Confederació Regional de Solidaritat Obrera de Catalunya. La seva segona època (febrer del 1910 — setembre del 1911) acompanyà el procés de fundació de la CNT i el director fou Joaquim Bueso, que substituí Tomàs Herreros. Una tercera època s’inicià pel maig del 1913, i pogué prolongar-se fins al febrer del 1919, suspesa la seva publicació arran de la vaga de La Canadenca. Presidí la reorganització de la Confederació Regional Catalana i després, a partir del 1915, de la mateixa CNT. Passà a ésser diari al començament del 1916, i en el cos de redacció figuraren Andreu Cuadros, Manuel Andreu, Josep Negre, Josep Borobio, Agustí Castellà i Ángel Pestaña. Aquest, director després de la vaga revolucionària de l’agost del 1917, assolí un gran èxit professional en publicar una sèrie de documents que posaren de manifest la relació de Bravo Portillo amb l’espionatge alemany. Fou en aquest període que el periòdic assolí difusió a tot l’estat espanyol; era, a més d’òrgan de la Confederació Regional del Treball de Catalunya, el portaveu de la CNT, subtítol que no abandonà fins el 1939. No pogué reaparèixer fins el 5 de març de 1923, i aviat tornà a ésser dirigit per Pestaña, que retrobà la tirada anterior de 15 000-30 000 exemplars. La Dictadura de Primo de Rivera n’obligà de nou la suspensió, primer temporal (octubre-desembre del 1923) i després definitiva (maig del 1924). La reaparició no es produí fins el 31 d’agost de 1930, en temps del general Berenguer. Joan Peiró en fou el director i Sebastià Clara, Pere Foix, Ramon Magre i Eusebi C.Carbó els redactors.

El domini sindicalista sobre el periòdic —amb una tirada d’uns 50 000 exemplars— es mantingué sota la direcció de Clara (novembre del 1930 — juny del 1931), i de nou de Peiró, fins que per l’octubre del 1931 aquest provocà la dimissió de tota la redacció (amb Clara, Magre, Fornells, Gibanel, Alfaradre) davant les acusacions de conxorxa amb Esquerra Republicana fetes per la FAI. Es produí llavors un canvi d’orientació, amb l’ascens a la direcció de Felipe Alaiz, el qual es confirmà amb Llibert Callejas (juliol del 1932 — juliol del 1933), després d’un tímid intent de concòrdia envers els trentistes portat a terme per Josep Robusté (març-juliol del 1932). Succeí a Callejas Manuel Villar (juliol del 1933 — 1936), de nou Callejas (1936), i a partir del juliol del 1936 Jacinto Toryho; pel maig del 1938 se’n féu càrrec Josep Viadiu. Durant aquest període, les principals suspensions del diari es produïren arran dels putsche revolucionaris desencadenats en 1932-33 (així, en gener-febrer del 1932, gener del 1933, desembre del 1933-abril del 1934) i de la repressió que se seguí dels fets d’Octubre de 1934 (així, en octubre-desembre del 1934 i maig-juliol del 1935). “Solidaridad Obrera” es publicà a Barcelona fins el 24 de gener de 1939.

Després els seus tallers foren presos per editar “Solidaridad Nacional”. El seu prestigi, així com la repressió a Barcelona, provocà la multiplicació d’òrgans obrers arreu de l’estat espanyol amb la mateixa denominació: Gijón (1909-10, 1916, 1918-26), Bilbao (1919-20), València (1919-23), Sevilla (1920), Vigo (1920 i 1922), la Corunya (1920-25), Santiago de Compostel·la (1925), etc. A l’exili, i a partir de l’any 1944, la CNT “apolítica” féu aparèixer de nou “Solidaridad Obrera”, i posteriorment també, a París, Gómez Peláez i després Joan Ferrer publicaren un suplement literari (gener del 1954-desembre del 1961).

Finalment, hom féu aparèixer de nou a Barcelona, clandestinament, una publicació amb el mateix nom com a òrgan de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (1976), continuant altres moments anteriors de publicació clandestina a l’interior de l’estat espanyol. A partir de la legalització de la CNT, es publicà regularment, amb periodicitat quinzenal i tingué un tiratge de 20 000 exemplars i una difusió d’àmbit estatal. Arran de l’escissió cenetista del 1980, el sector “històric” n’ha continuat la publicació a Barcelona, bé que amb poca irradiació, mentre que els “renovadors” editen, des del 1981, una altra “Solidaridad obrera” a València, portaveu del Comitè Nacional de la Confederació.

Nom amb què era conegut popularment la publicació Solidaridad Obrera.

Denominació aplicada l’any 1907 a la unió local de societats obreres de Barcelona. Sembla haver estat una mena de resposta a la formació de la Solidaritat Catalana. En tot cas, en la seva organització prengueren part tant anarquistes com socialistes, nous sindicalistes i vells republicans. La reorganització de la Unió Local de Societats Obreres existent a Barcelona fou empresa pel juny del 1907, i el 25 de juliol hom publicà un manifest —programa signat per 36 societats que aviat havien d’ésser prop de 60—. Sobresortí especialment la proclamació d’una neutralitat envers les concepcions polítiques dels possibles adherents, per a possibilitar la unió de tots els treballadors i llur “acció econòmica”.

És obligat de veure-hi una relació amb el sindicalisme revolucionari francès i el seu caràcter economicista i pragmàtic. I cal afegir que tant els socialistes com els anarquistes que havien de col·laborar-hi eren en un cert sentit no ortodoxos, elements pro-sindicalistes d’ambdós corrents, cosa que es manifestà indirectament en els congressos internacionals respectius de Stuttgart i Amsterdam de l’agost del 1907. Per la part socialista cal destacar en aquest sentit Antoni Badia i Matemala i Antoni Fabra i Ribas; Josep Prat, Anselmo Lorenzo i, sobretot, Tomàs Herreros foren potser els dirigents anarquistes que més afavoriren l’aproximació al nou sindicalisme.

La federació local barcelonina assolí un desenvolupament segur i féu aparèixer com a òrgan de premsa “Solidaridad Obrera” (19 d’octubre de 1907). Actuaren com a secretaris Antoni Colomé, Badia i Matamala i Jaume Bisbe. Després, una assemblea celebrada a Badalona el 25 de març de 1908 decidí la convocatòria d’un Congrés Obrer de Catalunya, que efectivament se celebrà a Barcelona en 6-8 de setembre de 1908. Hom constituí llavors la Confederació Regional de Societats de Resistència Solidaritat Obrera, amb delegacions d’unes 110 societats obreres, la gran majoria de la província de Barcelona. Hi hagué una presència en massa dels caps socialistes catalans (Badia i Matamala, Fabra i Ribas, Josep Comaposada, Josep Floresví, etc) i es produí un equilibri de forces amb els anarquistes (Rossend Vidal, Tomàs Herreros, M.V.Moreno, Jeroni Farré, Josep Rodríguez i Romero), que es reflectí en uns acords ambigus: l’acceptació de la tàctica de l’acció directa no havia d’impedir l’adopció d’altres accions si ho determinaven les circumstàncies. En el consell directiu de la nova organització hi hagué també un cert equilibri entre socialistes (Badia i Matamala), sindicalistes (com Josep Roman, que fou elegit secretari general) i anarquistes (Tomàs Herreros).

Aquesta entesa permetria guanyar el combat contra la influència lerrouxista dins la Solidaritat Obrera (afer de La Neotipia) i assolir un ràpid desenvolupament numèric (15 000 adherents a mitjan 1909). D’altra banda, l’esclat dels fets de la Setmana Tràgica ajornaren els treballs ja iniciats pel juny del 1909 per preparar un segon congrés que hom volia d’àmbit estatal. Les creixents tensions entre socialistes i anarquistes acabaren amb la marginació dels primers vers l’estiu del 1910, en què accedí a la secretaria general Josep Negre. Finalment, el congrés d’octubre-novembre del 1910, celebrat a Barcelona, decidí la fundació de la Confederació Nacional del Treball.

Organisme encarregat de l’estudi dels problemes socials a Espanya i de la preparació de projectes legislatius per a regular el món del treball. Fou creat per Silvela per l’abril del 1903, després d’un projecte de Canalejas de l’any anterior. El seu antecedent principal fou la Comissió de Reformes Socials, creada per Moret el 1883. Era regit per 30 membres (posteriorment la xifra fou ampliada fins a arribar a 60 el 1919), els uns nomenats pel govern (sobretot el president) i els altres elegits per associacions de la Patronal i de la classe obrera. Constituïen l’aparell operatiu les seccions de preocupació legislativa, inspecció del treball i serveis jurídics, investigació sociològica (fins el 1919, que foren creades dues direccions generals: legislació i acció social, i treball i inspecció).

““Moviment”” polític republicà del País Valencià centrat en la figura de Vicent Blasco i Ibáñez i el seu diari “El Pueblo”, i individualitzat cap al 1896, arran de l’ensorrada definitiva del federalisme de Pi i Margall. El fort arrelament de moviments republicans al País Valencià contemporani ha estat una conseqüència de la manca d’industrialització, la qual ha dividit el país en dos blocs oposats: les classes dominants, integrades per la pseudo-burgesia agrícola (que potencià, des de la segona meitat del s XIX, l’expansió de la citricultura, i que en el terreny polític sostingué el règim de la Restauració) i el món de les classes populars (que abraçava des de determinats sectors de la burguesia laica i de la petita burgesia fins a nuclis del semiproletariat i dels jornalers). Atesa aquesta heterogènia composició social, el republicanisme valencià hagué d’establir unes bases ideològiques d’una gran flexibilitat que poden ésser reduïdes a la mitificació taumatúrgica de les institucions republicanes, a un violent anticlericalisme i a un temperat reformisme laboral.

Partidari, en principi, d’un republicanisme “revolucionari” —caracteritzat per la predicació de la violència i el rebuig dels mitjans legals—, de clara ascendència zorrillista, Blasco es relacionà ben d’hora amb Alejandro Lerroux, la influència del qual esdevingué decisiva en l’actuació i la significació del blasquisme. Un primer intent de col·laboració —la creació d’un partit denominat Unió Revolucionària (1895)— no reeixí, però marcà l’inici de les relacions entre ambdós polítics i els grups respectius, com s’evidencià en llur actitud davant la Solidaritat Catalana (1906-08), que fou boicotejada —en contra de les directrius de Nicolás Salmeron, cap del republicanisme espanyol— per Blasco i Lerroux, a València i a Barcelona, respectivament. La retirada de Blasco i Ibáñez de la política activa (1908) consagrà l’ascens al liderat del grup de Feliu Azzati i Descalci. Azzati —que mantingué l’ambigüitat doctrinal del seu grup, amenaçat cada cop més en els seus plantejaments polítics pel sorollós increment de l’anarcosindicalisme al País Valencià—, a partir del 1910 encetà una línia independent del lerrouxisme (des d’aquell moment el grup afegí al seu nom oficial de Partido de Unión Republicana la qualificació d’Autonomista), i, en definitiva, aconseguí, per mitjans dubtosos, de preservar la preeminent posició política del blasquisme a la vida pública valenciana, sostenint o combatent, segons que convingués, anarcosindicalistes, socialistes o conservadors.

Després del parèntesi de paralització que representà la dictadura del general Primo de Rivera i després de la mort d’Azzati (1929), el partit es reorganitzà sota la direcció de Sigfrid Blasco-Ibáñez, el fill petit del novel·lista, que accentuà el caràcter socialment conservador del grup i retornà altra vegada a una estretíssima convivència política amb el radicalisme lerrouxista.

La proclamació de la Segona República Espanyola inicià, de fet, la davallada del blasquisme. Bé que a les eleccions legislatives del novembre del 1933 aconseguí una victòria ressonant, el seu accentuat dretisme, la seva col·laboració amb la CEDA i la notòria corrupció de destacats dirigents —posada en evidència en el sorollós afer de l’estraperlo— separaren d’una manera ostensible les masses blasquistes del nucli dirigent. Sovintejaren les escissions (la primera, la radical-socialista del 1931) i bona part dels efectius del blasquisme engrossiren els partits d’esquerra burgesa o, fins i tot, les organitzacions obreres. La línia centrista de Sigfrid Blasco-Ibáñez —que adoptà finalment la posició de Portela Valladares— davant les eleccions del febrer del 1936, significà una estrepitosa derrota i pràcticament consumà la davallada definitiva del blasquisme.

Denominació aplicada especialment al confús ideari que presidí la reorganització del republicanisme empresa per Lerroux els anys 1901-09 des de Barcelona. Les seves principals característiques foren l’anticlericalisme, la propaganda antimonàrquica, l’espanyolisme i una peculiar demagògia obrerista, sovint enfrontada a l’anarquisme.

El lerrouxisme significà una superació de les antigues famílies republicanes i facilità, juntament amb la Lliga Regionalista —bé que des d’un angle diferent—, l’enfonsament del sistema polític dels partits dinàstics al Principat, després de desfer, el 1901, el caciquisme electoral de la Restauració. Aconseguí per al republicanisme una renovació del suport obrer i es fonamentà organitzativament en la multiplicació dels centres republicans (centres de fraternitat, en especial la casa del poble de Barcelona, inaugurada el 1906), en la celebració de multitudinàries meriendas fraternales i en la creació de grups de Jóvenes Bárbaros. El moviment de la Solidaritat Catalana (1906), a part que provocà indirectament l’exacerbació del seu espanyolisme, el dugué a la ruptura amb el republicanisme moderat que havia intentat incorporar anteriorment.

Paral·lelament, el moviment de la Solidaritat Obrera li restà una bona part del suport de la massa treballadora. Després de la seva participació en els fets de la Setmana Tràgica del juliol del 1909, Lerroux i el Partit Republicà Radical prengueren diferents característiques i, perduda l’embranzida obrerista anterior, intentaren de configurar-se com un partit de classe mitjana.

Sistema polític en què el dret de vot s’atorga a tots els ciutadans majors d’edat, sense distincions. Les dones van continuar excloses fins al segle XX. A l’estat espanyol, el sufragi universal masculí esva concedir l’any 1890.

Organisme governamental creat el 5 de desembre de 1883, de caràcter informatiu i consultiu, que es va encarregar d’estudiar els problemes socials. Els seus treballs havien de servir per preparar la legislació sobre protecció dels treballadors, però va anar caient en la burocratització, de manera que els grups obrers van acabar denunciant que l’esperit reformista del govern només estava al servei de la burgesia.

Doctrina de Bakunin. El bakuninisme exigeix la col·lectivització dels mitjans de producció, condemna tota mena d’estat, que considera instrument d’opressió social, i rebutja la idea marxista de construir un partit polític de la classe obrera.

Teoria politicosocial que preconitza la llibertat total de l’ésser humà, la desaparició de l’Estat i de la propietat privada i la creació d’una societat sense classes. Rebutja tota idea d’autoritat i afirma que la societat ha de basar-se en relacions jurídiques voluntàries convingudes lliurement entre les persones. Els partits polítics i els governs revolucionaris socialistes tampoc no són acceptats en el seu ideari.

Doctrina dels partidaris de la república com a forma de govern.
La primera formulació doctrinal acurada fou la de Pi i Margall, artífex principal del Partit Republicà Democràtic Federal (1868). Aprofitant el buit de poder ocasionat per l’abdicació d’Amadeu I, els republicans aconseguiren de proclamar la Primera República Espanyola (1873-74), de la qual foren presidents llurs dirigents principals: Figueras, Pi i Margall, Salmerón i Castelar. Deixat de banda pel sistema de la Restauració canovista, el republicanisme perdé eficàcia a causa de les múltiples divisions entre els federals i Pi i Margall, els possibilistes de Castelar, els progressistes de Ruiz Zorrilla, els radicals de Lerroux, els reformistes de Melquíades Álvarez, etc.

Organització sindical patronal creada el 1919 per a contrarestar la força creixent de la CNT. Presidida per Fèlix Graupera, reuní els sectors més intransigents de la burgesia industrial catalana, especialment de Barcelona. Després de participar en la Comissió Mixta de Treball (octubre de 1919), dictà el locaut de novembre del 1919 ­ gener del 1920 (que afectà uns 200 000 treballadors), impulsà la formació de la Unió de Sindicats Lliures i afavorí l’actuació del pistolerisme contra la CNT. Volgué una política per part del govern clarament repressiva envers el sindicalisme obrer i en especial l’empresonament dels principals caps cenatistes, i aconseguí en aquest sentit la col·laboració del governador Martínez Anido (1920-21). El 1923 féu costat al cop militar de Primo de Rivera. Pertangué a la Confederación Patronal Española, i contribuí a reorganitzar-la per l’octubre del 1919.

Teoria científico-filosòfica de Marx i Engels i de llurs seguidors que es fonamenta en el materialisme dialèctic i històric.

Fou el debat més fort i de més transcendència política de la Primera Internacional. Bakunin condemnava la participació en les eleccions i en les lluites polítiques per aconseguir reformes socials; propugnava l’abolició de l’Estat i no pas la seva conquesta i es mostrava hostil a qualsevol mena d’autoritat i combatia, per tant, l’autoritat del Consell General de l’AIT, el qual acusava de dictatorial; defensava el poder directe de les seccions nacionals i negava la necessitat d’un comitè permanent. Fruit d’aquest enfrontament, al Congrés de l’Haia (1872) els bakuninistes foren expulsats.

Federació Regional Espanyola de l’Associació Internacional del Treball. Sigla: FRE. Primera organització sindical obrera d’abast espanyol, creada pel Primer Congrés Obrer Espanyol, pel juny del 1870, després de la formació, el 1869, d’uns primers nuclis internacionalistes a Madrid (Lorenzo, Mora, González Morago, etc) i a Barcelona (Farga i Pellicer, García Viñas, Soriano, etc). Tingué inicialment, en 1870-71, uns 4 000 afiliats, però la seva força cresqué, fins a arribar a uns 60 000 el 1873, més de la meitat dels quals corresponien al Principat. Adherida a l’AIT, rebé els efectes de la repressió contra el moviment obrer desencadenada després dels fets de la Comuna parisenca (març-maig del 1871), i fou declarada il·legal pel gener del 1872.

La polèmica que enfrontà Marx i Bakunin dins aquell organisme internacional es reflectí, arran de la visita a Espanya de Paul Lafargue, en l’escissió d’un grup minoritari partidari de les tesis de Marx, a Madrid, el 1872 (la Nueva Federación Madrileña: F. Mora, P. Iglesias, J. Mesa), fet que no impedí, tanmateix, un ampli domini sobre la Federació Regional dels aliancistes bakuninistes espanyols, que dominaren la Comissió Federal (que el Congrés de Saragossa de l’abril del 1872 fixà a València, amb A. Lorenzo, F. Tomàs, S. Albarracín, etc; abans, des del 1870, havia residit a Madrid), així com les delegacions espanyoles a les reunions de l’AIT; finalment, el congrés de Còrdova (1872-73, amb 20 352 obrers representats) sancionà l’expulsió del grup marxista. La Federació s’alineà clarament amb la Internacional antiautoritària, als diferents congressos de la qual fou representada. Sota la Primera República, la Comissió Federal (que el 1873 passà a residir a Alcoi, amb F. Tomàs, S. Albarracín, V. Fombuena, etc) intentà la participació en la Insurrecció Cantonalista del juliol del 1873, però la seva intervenció només assolí una certa importància a Alcoi, per raó de l’actitud del sindicalisme a Catalunya, on, davant el perill carlí, un ampli sector no volgué anar contra els republicans federals.

Posteriorment, amb l’adveniment de la Restauració, la Federació Regional Espanyola hagué de passar a la clandestinitat, i això augmentà el paper de la Comissió Federal (un Quart Congrés a Madrid, pel juny del 1874, decidí de substituir els congressos per conferències comarcals), que acceptà majoritàriament tesis insurreccionalistes, de propaganda pel fet, i certes actuacions nihilistes. L’estiu del 1875 hom decidí de transformar pràcticament la Federació Regional en una organització secreta de comitès d’acció revolucionària. La Federació perdé efectius (passà de 270 federacions locals el 1873 a 112 el 1876 i a 48 el 1881), i els mateixos aliancistes es dividiren en partidaris de la clandestinitat (Lorenzo i García Viñas, a Barcelona; Soriano i González Morago, a Madrid) i partidaris d’intentar una tornada a la legalitat i a l’organització d’un moviment sindical de masses (especialment Farga i Pellicer i F. Tomàs).

O Aliança de la Democràcia Socialista. Aliança que fundà Bakunin el 1868 a Berna, on proposà el seu programa socialista. Els punts principals del programa foren: destrucció dels estats nacionals, substituïts per federacions de lliures associacions agrícoles i industrials, abolició de les classes, igualtat de sexes, abolició de l’herència i organització dels obrers fora dels partits polítics. Des del principi es declarà adherida a la Primera Internacional.

Assemblea que reuní per primera vegada delegats de societats obreres de tot Espanya, celebrada a Barcelona del 18 al 25 de juny de 1870, als locals del Teatre del Circ. La idea de la reunió fou llançada el febrer del 1870 pel setmanari internacionalista madrileny «La Solidaridad» i recollida per «La Federación» de Barcelona; el lloc fou fixat per un plebiscit efectuat entre la majoria de les societats obreres existents (149 societats i 15 216 obrers).

Hi assistiren 89 delegats amb dret a vot, dels quals 74 eren catalans (50 de Barcelona). Des d’un principi el congrés es presentà com a adherit a l’AIT. Les principals qüestions debatudes i aprovades foren: acció sindical, de resistència al capital; defensa del cooperativisme però no com a principal camí de l’emancipació obrera; organització social dels treballadors, basada en les seccions d’ofici que s’havien de reunir en federacions locals (i aquestes, en federacions regionals); finalment, actitud apolítica.

Els delegats bakuninistes (entre altres, Farga i Pellicer, González Morago, Francesc Tomàs, Garcia i Viñas) davant les tres primeres qüestions s’aliaren amb els delegats sindicalistes (especialment Bové, Balañà, Rovira) per vèncer fàcilment els cooperativistes (notablement Roca i Galès). En la qüestió de l’actitud política els sindicalistes es dividiren (així, els politicistes Rubaudonadeu i Rovira, i els apolítics Bové, Nuet i Balañà) i els bakuninistes hagueren de renunciar a l’antipoliticisme per aconseguir l’aprovació d’un apoliticisme que permetia als afiliats de practicar individualment qualsevol acció política. El congrés significà la constitució definitiva de la Federació Regional Espanyola de l’AIT; fixà, a més, la residència del consell federal a Madrid (A. Lorenzo, T. González Morago, E. Borrell, F. Mora i A. Mora).

Nom de l’Associació Internacional de Treballadors (AIT), fundada a Londres el 1864, amb l’objectiu de lluitar per la millora de la classe obrera a nivell mundial. Les disputes ideològiques (els marxistes imposaren llurs tesis, aconseguint l’expulsió dels anarquistes) i el ressò de la Comuna de París (1871) foren les causes del seu fracàs. Es va dissoldre l’any 1876 a Filadèlfia.

Organització de treballadors fundada a Londres el 1864, coneguda generalment per Primera Internacional.

Moviment proletari que propugna la unió internacional de totes les forces treballadores contra el capitalisme.