Remedios Varo Uranga Anglès (Girona), 1908 – Mèxic, 1963.
Pintora surrealista anarquista. Va crear el seu propi estil i va contribuir a una nova visió de la dona en l’art, entesa no com musa del geni masculí, sinó com subjecte de l’activitat creadora. La seva interesantísima obra no ha estat degudament reconeguda. Pot ser que per les seves idees anarquistes, la seva adscripció als moviments surrealistes, artista bohèmia i dona lliure, no fou bé vista en una societat patriarcal.
Remedios va néixer el 16 de desembre de 1908 a Anglès, província de Girona. Filla d’una argentina d’origen basc, Ignacia Uranga, i de l’andalús Rodrigo Varo, lliurepensador i esperantista, enginyer hidràulic, que per la seva professió va residir en diverses ciutats d’Espanya i el Marroc, del que va aprendre la perspectiva i el dibuix.
El 1924 ingressa a l’Acadèmia de San Fernando de Madrid, va ser una de les primeres dones estudiants d’aquesta acadèmia. Companya d’estudis de Salvador Dalí, Maruja Mallo i García Lorca, amb ells freqüenta els cercles avantguardistes de la Residència d’Estudiants i s’interessa pel surrealisme i la seva concepció onírica del procés creatiu, així com per la ruptura dels límits entre realitat i fantasia.
Acaba els seus estudis el 1930 i es casa amb l’anarquista Gerardo Lizarraga, dibuixant surrealista. Resideixen a París un any i el 1932 retornen a Espanya atrets per l’activisme insurreccional anarquista que alguns avantguardistes identificaven amb la revolució surrealista. S’estableixen a Barcelona, on treballen realitzant treballs publicitaris. Remedios es va integrar en l’avantguarda catalana, interès que comparteix amb el seu amic, el pintor Esteban Francès.
El 1935 se separa de Gerardo Lizarraga. Es relaciona amb altres artistes avantguardistes, amb qui integra el grup logicofobista, corrent contrari a la lògica, de la qual va arribar a ser la principal representant. Va participar en l’exposició d’aquest grup a Barcelona el 1936, juntament amb Leandro Cristòfol, Esteban Francès, Antonio García Lamolla, Maruja Mallo i altres.
El 1936 esclata la Guerra Civil espanyola, Remedios, encara que era pacifista, s’implica en la lluita opositora al cop d’estat militar. El poeta surrealista Benjamin Péret ve a Barcelona, pocs dies després de l’aixecament, per a ajudar als antifeixistes i s’incorpora a la columna Durruti. S’enamora de Remedios. Péret s’integra en el POUM i al juny de 1937, després de la il·legalització del partit, ha de marxar a l’exili francès; amb ell marxa també Remedios. S’estableixen a París, on Péret la introdueix en el cercle dels surrealistes, amb André Breton com a capdavanter. Es queden a París fins a la invasió nazi.
L’any 1940 és feta presonera pels alemanys i a l’any següent un americà, Varian Fry, els ajuda a escapar a Mèxic, on formaran part d’un grup d’artistes exiliats, entre els quals estaven Leonora Carrington, Gunther Gerzso i Estebán Francès. La política del president Lázaro Cárdenas va fer possible que els refugiats rebessin asil i permís per a treballar, però no era fàcil, Péret va aconseguir fer classes de francès en l’Escola de Pintura i Escultura de la Secretaria d’Educació Pública de Mèxic; però va ser sobretot per Remedios per qui van poder sobreviure. Ella va haver de guanyar els diners perquè la família tirés endavant, amb els seus coneixements i habilitats agafava tots els treballs que trobava.
Per mitjà de Gerzso va trobar treball en l’oficina britànica de propaganda antifeixista, feia diorames i petits muntatges escènics per a il·lustrar les victòries aliades, que s’exhibien en els aparadors a fi d’atreure al públic mexicà a la causa aliada a Europa; compartia aquest treball amb Lizarraga i Francès. En la seva casa es forma un cercle d’amics: Esteban Francès, Gerardo Lizarraga, Leonora Carrington, Gordon Onslow-Ford, César Moro, Eva Sulzer, Octavio Paz, Kati i José Horna, Gunther Gerzso i altres.
El 1947 se separa de Benjamin Péret. Va a Veneçuela on treballa en l’Institut de Malariología, fa dibuixos detalladíssims dels mosquits transmissors de la malària. El 1949 retorna a Mèxic i segueix realitzant treballs comercials. El 1952 es casa amb Walter Gruen, qui la convenç perquè deixi els treballs comercials i es dediqui a la pintura “de debò”. Fins a llavors sempre s’havia ocupat més dels seus companys artistes que de si mateixa i és a partir de no tenir aquesta càrrega quan pot dedicar-se a la seva obra i aconsegueix una rellevància extraordinària. En 1955 participa en una exposició col·lectiva. A l’any següent presenta la seva primera exposició individual. Després reuneix setze quadres per a la seva segona exposició individual a la Galeria Juan Martín en l’any 1962 .
Compagina el món interior de l’artista amb la ciència i l’art en una temptativa de revelar l’ordre intern del món de la fantasia, un món màgic que està constituït de colors, línies i textures, així com de paraules i somnis. La seva producció artística, un minuciós i ardu treball, crea sorprenents fabulacions poètiques i humorístiques, en la línia d’alguns surrealistes belgues com Magritte. Està conformada per més de 360 obres plàstiques, entre les quals es troben: olis, dibuixos, mobles, joguines, màscares, objectes i un volum de relats. La cura extrema lloc en el detall busca crear efectes de realisme.
Els temes de Varo són les seves pròpies experiències, exploració del racional en un món de fantasia, la naturalesa, la alquimia i la dona com una font de sensibilitat i poders regeneratius. En alguna de les seves obres dels últims anys de la seva vida, podem veure trets autobiogràfics, doncs no només plasma en elles l’ambient de la seva educació, petjades de la seva participació en certs contextos socioculturals, sinó també evocacions de fets biogràfics concrets, com en “La fugida” el personatge del seu oli, doncs Remedios Varo va escapar, sent molt jove, amb Gerardo Lizarraga.
El 1942 escriu la novel·la “Lady Milagra”. Les obres més difoses de la seva producció escrita són “De Homo Rodans” i “Consejos y recetas”. En alguna de les seves obres ha plasmat l’exili, aquest desdoblament que es produeix a l’haver de deixar el que ha estat la teva vida, sortir d’un país assetjat pel feixisme, un sòl en el qual els morts i l’èxode havien deixat petjades tangibles de les absències. Remedios moria a Mèxic el 8 d’octubre de 1963.
* Article de Pilar Molina publicat al núm. 282 del Rojo y Negro.
