La memòria viva no va néixer per a ancora. Té, més aviat, vocació de catapulta”, diu Eduardo Galeano. No converteix el passat en un model que exigeix repetició, ni ens aixafa sota el pes de referències en les quals hem de reconèixer-nos obligadament, sinó que més aviat acompanya i inspira les recerques del present.
La vida de Tomás Ibáñez està marcada per l’anarquisme des de la seva infància: fill de l’exili llibertari a França, va participar en els anys 60 en els circuits estudiantils anarquistes quan encara gairebé ningú en el camp de l’antagonisme s’atrevia a qüestionar l’hegemonia del Partit Comunista. Al maig del 68, integrat en el Moviment 22 de Març al costat de companys anarquistes com Daniel Cohn-Bendit o Jean-Pierre Duteuil, se submergeix en la cotidianeitat dels esdeveniments fins que és detingut el 10 de juny i confinat en desterrament per la seva condició de refugiat polític.
El 1973 va tornar A Espanya i va participar en els fracassats intents de reconstrucció de la CNT. Ha estat catedràtic de Psicologia Social en el Departament de Psicologia Social de la Universitat Autònoma de Barcelona fins a la seva jubilació en l’any 2007. És autor de nombrosos llibres i textos sobre anarquisme, ciències humanes i, especialment, psicologia social.
Tomás Ibáñez treballa des de fa anys perquè la història d’anarquisme sigui memòria viva i no llengua morta, catapulta i no ancora. Autor de referència per als corrents llibertaris a Espanya i l’estranger, ha enriquit els plantejaments anarquistes bàsics amb les aportacions del post-estructuralisme francès i, molt en concret, de Michel Foucault (no sense escàndol dels “guardians del temple” anarquista). Co-fundador de la revista Archipiélago, en la qual treballem junts durant diversos anys, acaba de publicar en l’editorial Virus Anarquismo es movimiento, on s’explora la reactualització contemporània d’idees i pràctiques que alguns van relegar massa precipitadament al museu de la Història.
El virus anarquista
– Cites en el llibre a Christian Ferrer: “l’anarquisme no s’ensenya i tampoc s’aprèn pels llibres, sinó que es propaga per contagi, i el contagi les més de les vegades és irreversible”. En el teu cas ha estat així, és una història de fidelitat que dura ja mig segle. Quins van ser els teus primers contactes-contagis amb l’anarquisme? Crec recordar que hi ha històries familiars pel mig, és així?
Tomás Ibáñez. Sí, Amador, hi ha efectivament històries familiars pel mig i això explica que “els contactes” amb l’anarquisme fossin molt precoços. El 1947 la meva mare, activista de les Joventuts Llibertàries de Saragossa, va passar a França duent-me en braços per una ruta pirinenca, i això va fer que jo creixés en el càlid ambient de l’exili llibertari. Era un ambient per on circulava una multitud de nostàlgics, però esperançats, relats d’una lluita revolucionària encara propera, i on l’ajuda mútua mai es feia esperar. Òbviament, la sensibilitat d’un nen no podia captar que aquest ambient també albergava lluites fratricides, rancis dogmatismes i inevitables misèries, amb la qual cosa la petjada que em va deixar només podia ser positiva. Aquest va ser “el contacte”, no obstant això “el contagi” arribaria més tard.
– Quan, per on?
Tomás Ibáñez. El meu primerenc activisme anarquista hagués pogut esgotar-se i extingir-se sense més, de no haver estat perquè en l’estiu de 1963 vaig arrossegar el meu sac de dormir fins al campament que organitzava cada any la FIJL (Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries). Va ser una experiència inoblidable que va obrir de bat a bat les portes, ja definitivament, al virus de l’anarquisme. Autoorganització, vida en comuna, companyonia, debats, sentiment de viure en altre planeta on la igualtat i la llibertat s’havien fet realitat, però també ràbia i lluita. Perquè es donava la circumstància que la FIJL havia emprès recentment un línia de fustigació frontal al franquisme i l’execució a garrot vil de dos dels seus militants, Francisco Granado i Joaquín Delgado, que preparaven un atemptat contra Franco, va caure en el campament com una indignant i dolorosa notícia. Al recollir la meva motxilla i acomiadar-me dels meus companys, la idea de tornar “a la normalitat” se’m va fer insuportable, en el tren que em retornava a casa mirava als viatgers i em sentia com un absolut estrany en un món que ja no era el meu.
Per descomptat, vaig suportar aquesta “normalitat”, però el sentiment que era intolerable mai m’abandonaria. Des de llavors estic convençut que el que de debò deixa petjada en les persones i les transforma en profunditat és la seva immersió en un escenari de vida, d’experiències i de lluita que es construeix en comú i en uns espais arravassats a les regles de la societat instituïda.
La “A ” dintre d’un cercle: l’origen desconegut d’un símbol
– Després et vas moure en els circuits de l’anarquisme estudiantil previ a Maig del 68, quins records et vénen d’aquella època?
Tomás Ibáñez. El que evoca en mi, com un primer flash, és la imatge d’un inacabable desert. Durant el meu primer any d’universitat, el 1962 prop de Marsella, em movia en el potent sindicalisme estudiantil d’aquells anys sense aconseguir donar amb cap altre estudiant llibertari. A l’any següent em vaig traslladar a la universitat de París on, a l’inici del curs, uns estudiants trotskistes em van informar, entre riures, que coneixien “a l’altre” estudiant anarquista de la Sorbona i que podien posar-nos en contacte.
A partir d’aquí, pensant que sent dos ja érem invencibles vam remoure cel i terra fins a trobar un altre parell de companys… I així va néixer el 1963 una minsa coordinació d’estudiants anarquistes parisencs que tenia nom de dona, LEA, que va créixer a poc a poc i que atrauria, algun temps més tard, a estudiants de la recent creada universitat de Nanterre, com Daniel Cohn-Bendit o Jean-Pierre Duteuil, qui contribuirien a la creació del Moviment 22 de Març que va encendre la metxa de Maig del 68.
– I què hi ha d’aquesta història que et situa en l’origen del símbol anarquista per excel·lència, l’A dintre d’un cercle?
Tomás Ibáñez. És ben certa, i és una història molt senzilla. A l’arribar a París em vaig fer el propòsit d’ajudar a l’acostament entre els diversos grups i tendències en les quals es fragmentava el minvat moviment anarquista, el que em va dur a llançar iniciatives de coordinació en els sectors més joves. Se’m va ocórrer llavors que una forma de propiciar una confluència consistia a trobar un denominador comú que, al no pertànyer en exclusiva a cap de les organitzacions, pogués constituir un punt de coincidència. Es tractava també de multiplicar la presència percebuda del moviment anarquista pel simple fet de la repetida aparició d’aquest denominador comú en les expressions públiques (pasquins, pintades, etc.) dels diferents col·lectius anarquistes.
Vaig proposar aquesta idea en un dels grups als quals pertanyia, insistint que havia de ser un símbol que fos fàcil i ràpid de dibuixar, i que pogués evocar l’anarquisme de forma suficientment directa. La proposta va ser acceptada, ens llancem a una pluja d’idees i a altes hores de la nit convenim que una “A” en un cercle podia ser un bon logotip. Va ser així com, a l’abril de 1964, sortia a tota plana en el nº 48 del nostre butlletí “Jeunes Libertaires”, la primera “A” en un cercle. L’acompanyava un editorial on explicava el sentit de la proposta i en el qual es convidava a tots els grups anarquistes a apropiar-se aquest símbol.
Però ull, en realitat només havíem creat una imatge i formulat una proposta, no havíem creat un símbol. L’A en un cercle només es convertiria en un símbol de l’anarquisme mitjançant l’acció de milers i milers de mans que la van pintar en els carrers del món, es tracta doncs d’una creació col·lectiva multitudinària de la qual ningú té la paternitat.
Maig del 68: tecnologies, lideratges i assoliments
– I de sobte Maig del 68. Parles de Maig del 68 com “un regal”. Per què un “regal”? Quin va ser el contingut del regal?
