Una característica del “felipismo”, aquesta ègida socialista de 14 anys de funambulisme democràtic, va ser el compromís amb la dreta per a no “remoure el passat”. Desallotjat del poder per mèrits propis (GAL, Fons Reservats, ofensiva antisindical, etc.) i aliens (frontisme fatxa polític, mediàtic i empresarial), Felipe González va reconèixer sotto voce que aquesta, la del silenci còmplice, va ser una de les promeses que li va arrancar el difunt general Manuel Gutiérrez Mellado. Una rara avis per als nostàlgics, perquè si la transició s’havia iniciat amb una amnistia general (no a la UMD, clar està, perquè recordava massa els capitans del 25 d’abril portuguès) que en realitat era un salconduit per al bàndol nacional, la seva ratificació per un dels partits víctima de la repressió significava de fet una autèntica llei de punt final per als que van col·laborar amb la dictadura. I això és el que va suposar en la pràctica la “modèlica” transició: que les víctimes demanaven perdó als botxins. Fotuts i agraïts.

L’anomenada Llei de la Memòria Històrica ha estat finalment aprovada pel Congrés dels Diputats, i també pel Senat el passat dia 10 de desembre. Amb aquest pacte entre els partits polítics (tret del PP i ERC, per motius radicalment distints), es pretén tancar el deute que la democràcia encara te pendent amb les víctimes del règim franquista. Però, realment ho fa?

Ens fixarem en tres aspectes d’importància. En primer lloc, la referència “a totes les víctimes”, com a punt de partida per aquesta llei, suposa una base falsa, des de la qual és molt difícil construir res de profit. Si parlam de “memòria històrica” no es de rebut l’equidistància, certament insultant, que es pretén entre defensors de la democràcia i defensors del feixisme, entre fidels a la legalitat republicana o els qui recolzaren el cop d’estat del 36. D’altra banda, i en referència al període de la Guerra Civil, els vencedors ja han reivindicat, homenatjat i reparat, amb més que suficiència al llarg de moltes dècades, la memòria dels seus morts, mentre que els cossos de moltes de les víctimes de la repressió del règim franquista, durant i després de la guerra, encara romanen en fossars comuns, o anònims a les voreres de les carreteres. Per cert, la localització, identificació i rehabilitació d’aquestes víctimes ni tan sols queda definida com a responsabilitat de les administracions públiques, en aquesta nova normativa.

En segon lloc, la llei es planteja eliminar la simbologia franquista, però ja s’han sentit veus que avisen que tot això serà, en el millor dels casos, un procés bastant llarg i complicat. Quan, per exemple i sense anar més enfora, es dubta en eliminar, en aplicació d’aquesta llei, el monument feixista de La Feixina, a Palma, “per la seva certa qualitat artística o monumental”, i fins i tot quan l’equip de govern municipal, de suposat “centre-esquerra”, està a una passa de donar el títol de fill il•lustre de Ciutat al promotor del referit monument (que, per cert, ja té un carrer a Palma), ens podem fer una idea d’en què quedarà tot això. Per una patètica manca de coratge polític, aquesta llei ni tan sols serà efectiva per eliminar els vestigis formals del passat tenebrós de la dictadura. És a dir, no servirà ni com a una rentada de cara.