Introducció

Estem en crisi i, com si d’una tautologia es tractés, no existeix altre discurs per a sortir d’ella que el de retallar i continuar retallant els pressupostos de l’Estat que estan dirigits a fins socials. El motiu de tal austeritat, segons apunta el discurs dominant, és l’alt nivell d’endeutament de l’Estat espanyol a causa d’un malversament llibertí dels serveis socials. Frases de l’estil: hem viscut per sobre de les nostres possibilitats, hem malbaratat molt, hem gastat més del que teníem, etc…, sintonitzen amb l’interès polític, però, són certes totes aquestes afirmacions?

Hem vist, durant aquests anys de crisis, com les agendes dels nostres polítics estaven repletes de reunions i més reunions; com els dirigents europeus declaraven la urgència de crear mesures d’estabilitat de l’euro; com es cridava a l’ordre a certs països i com la pressió político-mediàtica legitimava continus gestos antidemocràtics (imposició de governs, reformes constitucionals sense referèndums…). Però de tots aquests gestos, un ha estat clau per a entendre el perquè de totes aquestes retallades socials: la reforma exprés de la Constitució (sense referèndum) aprovada en 30 d’agost del 2011. Aquesta reforma exposa en el seu article 135.3: “Els crèdits per a satisfer els interessos i el capital del deute públic de les Administracions s’entendran sempre inclosos en l’estat de despeses dels seus pressupostos i el seu pagament gaudirà de prioritat absoluta”.