La Generalitat de Catalunya, a través del Departament de Salut, ha iniciat una campanya informativa als CAP per promoure el “bon ús” de les baixes laborals, davant l’increment de les incapacitats temporals. Ens preguntem, com a agents socials, si en són coneixedors de les causes.
Article publicat a la revista “Les utopiques” del company Jose Alberto Villaverde Garcia membre del SAPB
Català/Français
Els sindicats alternatius, actualment, tenen presència arreu del territori en tot tipus d’empreses. En quant a xifres, probablement estiguin en el millor moment després del trencament social que van suposar els pactes de la Moncloa com a part de la “transició” a la democràcia. Val a dir, que aquesta transició va tenir uns costos socials elevats amb gent empresonada, sindicalistes perseguits i una llarga llista de descrèdits que els van deixar sota mínims, dels quals s’han hagut de refer en tots aquests anys.
Fa poques hores s’ha aprovat la reforma laboral de la ministra Yolanda Diaz. EL govern més progressista de la galàxia, tira endavant la llei amb el suport de partits fortament progressistes com Ciutadans, PdCat o UPN.
CCOO i UGT aplaudeixen des de la grada i col·loquen l’etiqueta de “sindicats del no” a tot el que es mou a la seva esquerra.
En uns mesos faré 49 anys. D’aquí 18 anys i 5 mesos, si res no canvia, em tocarà jubilar-me amb 67 anys. Porto treballant ininterrompudament des dels 19 anys. Concretament des del mes de setembre de l’any 1991 quan feia la neteja i manteniment d’un poliesportiu a Sant Andreu, Barcelona. D’això en fa quasi 29 anys i mig. Però només tinc cotitzats a la Seguretat Social 14 anys i mig. O sigui, quinze anys sencers de la meva vida com a treballador s’han esvaït. Més ben dit, de cara l’administració no han existit mai. Alguns anys van ser per feines sense contracte i no per voluntat pròpia, perquè de contracte en vaig estar reclamant mesos i mesos. “La setmana vinent” em deien sovint. D’altres van ser falsos contractes a temps parcial, tant a fora com a dins de la universitat, malgrat que al final feia jornades complertes si és que no les superava. Finalment, també hi ha hagut beques per fer activitats que ara, després d’anys de lluita, es reconeixen com a tasques laborals i es cotitzen. En definitiva, malgrat haver treballat 29 anys i mig, quan em jubili d’aquí a 18 anys i pico no tindré dret a una pensió complerta. Em faltaran anys.
Jo dic prou.
Quan la meva vàlua laboral es veurà avaluada en un dia.
Quan jo he demostrat durant anys la meva professionalitat i la dedicació.
Quan hem estat tirant endavant malgrat les retallades…
Tècniques Especialistes en Educació Infantil
Porto 16 anys treballant a una escola, ja fa tants anys que hi treballo que me la sento una mica meva…
Vaig començar a treballar-hi embarassada del meu primer fill i ara ja en té quinze d’anys!
Vaig començar amb 1000 incerteses, nervis, ganes de treballar, energia i il·lusió d’anar aprenent dia a dia.
Ara que s’apropa la tornada a l’escola, l’obertura dels centres i tota la pesca, faig públic un recull que he anat fent aquests mesos, fins a l’1 d’agost, sobre casos positius i negatius de COVID-19 en escoles catalanes i en casals d’estiu.
És clar que una cosa i l’altra no es poden comparar, ja que en un casal, amb grups de 10, sense multituds de joves i espais oberts les condicions són radicalment diferents a les que trobarem en tornar a les aules amb alumnes la tercera setmana de setembre, tot i que nosaltres hi serem des de l’1. Però les he compilat així per tenir el llistat, com a mínim, a banda de conclusions extretes per l’administració de les investigacions fetes per encàrrec sobre la transmissió del virus concretament en casals d’estiu i que faran servir per explicar que les escoles són segures…
L’escriptor i jurista Josep Maria Loperena acusa la periodista i escriptora Pilar Rahola d’haver-se servit d’una novel·la escrita per ell a l’hora de construir la història del llibre L’espia del Ritz, que ha sortit al mercat aquest mes de juny. En concret, Loperena assegura que Rahola ha utilitzat part de l’argument, el personatge i la trama de la seva novel·la,
Quan fa gairebé quatre setmanes el govern espanyol va decretar l’Estat d’alarma, tot el sindicat es va posar en marxa. Vam sistematitzar el recull d’informació sobre la situació i en especial dels canvis normatius que anaven caient un darrera l’altre. Cada dia pàgines i pàgines de BOE i algunes de DOGC, junt a d’altres documents. Ho processàvem i ho explicàvem a la nostra gent i als centres de treball. Ens preparàvem per fer sindicalisme en una situació inèdita però que intuíem que no seria gens fàcil. De sobte, es va estendre un estat de pànic general a una malaltia sobre la que de cop vam prendre consciència de la seva proximitat. La por i un torrent de mesures dels diferents governs van començar a anar de la mà. Mentre, com qui pesca, els amos de les empreses van començar a maquinar quina era la millor forma de treure profit a la nova situació. O, com a mínim, de limitar-ne els costos.
Aquest dimarts fa quasi cent anys, concretament 97, que pistolers a sou de la patronal catalana van assassinar dos anarcosindicalistes. Un era el Francesc Comas (el Perones) i un altre en Salvador Seguí. El seu assassinat va ser un més de molts i molts d’altres a mans de grups parapolicials i, sovint, de la mateixa Guàrdia Civil. Eren temps de conflicte i la burgesia catalana i l’Estat no van tenir cap problema en imbricar-se en la repressió del moviment obrer. No era la primera vegada ni, de lluny, ha sigut la darrera.
Fa pocs dies va fer 30 anys del primer consell de guerra contra dos insubmisos. Va ser el 14 de novembre de 1989 i els companys jutjats en Carlos Hinojosa i en Josep Maria Moragriega. Des d’aquell, en van venir molts d’altres, primer per la jurisdicció militar i després per la civil. En els 8-9 anys següents ens van jutjar a milers d’insubmisos de tot l’estat. A molts ens van condemnar a penes de presó. A d’altres els van inhabilitar per anys. Centenars van entrar a la presó. Tot plegat passava en un estat que s’autoqualificava com a democràtic, com exemple de transició després d’una dictadura i durant molts d’anys d’un govern que es deia d’esquerres. Eren temps de proclames de pau social. Temps en que l’únic conflicte que es reconeixia en els mitjans de comunicació era entre “demòcrates” i “violents” i on s’intentava imposar un culte al consens com a única ideologia possible.
Des que dilluns dia 14 de setembre es va fer pública la sentència del Tribunal Suprem que condemna a presó a nou polítics institucionals i a dos activistes, els carrers s’han omplert de manifestacions liderades per les més joves que amb barricades s’han intentat protegir de la repressió policial. I dic les més joves i prou, perquè la veritat, aquest és el seu comú denominador, ser les més joves de la societat catalana. Els orígens, doncs molt diversos. I els missatges: que han perdut la por, que estan fartes de la repressió, de la manca de llibertats, que tot plegat va molt mésenllà de la independència.
Acabo de llegir en la revista “Catalunya” de la CGT del mes de novembre dos articles que encaixen bastant bé amb la tònica que manté aquest diari des que el Govern” va decidir convocar a l’octubre del 2017 el referèndum sobre la independència.
Aquests articles celebren l’espectacular i contundent resposta que s’ha donat al carrer a la sentència condemnatòria d’una part del Govern, de la Presidenta del Parlament, i dels dos màxims dirigents de les dues grans organitzacions nacionalistes catalanes.
Soc professor. Avui he anat a treballar, a fer classe d’arqueologia. En arribar a la facultat m’he trobat una barricada. L’han aixecat els i les estudiants i, entre elles, m’imagino que també hi havia una part dels meus alumnes. Així, que avui m’he quedat de nou sense poder explicar continguts que crec que són interessants i rellevants per a la formació d’un arqueòleg/a.
Haig de dir, no obstant, que trobo lògica la reacció de gran part dels estudiants de la facultat. Formen part d’aquesta generació que, farta de tot, han pres els carrers. No es resignen a observar quietes com cada dia ens retallen més llibertats ni com democràcia és una paraula buida i, fins i tot, cada dia encara més buidada. Que saben que el seu futur és tenir unes feines precàries amb sous de misèria totalment insuficients per pagar lloguers astronòmics. Que han vist que la policia atonyina tant a qui volia votar el dia 1 d’octubre com a qui intenta aturar un desnonament d’una família a mans d’un fonsvoltor.
Abans semblava que fos una paraula proscrita. En canvi ara, “presos polítics” (curiosament no es diu massa “preses polítiques”) ho sentim cada dia vàries vegades. A través d’alguns mitjans, tertúlia rere tertúlia, s’està creant un cert consens entorn la paraula i, ja sigui per simpatia o per antipatia, es vincula a 8 persones molt específiques. Ja sabeu de què parlo.
El dimarts 28 de maig hi ha vaga de personal docent i investigador a diverses universitats i centres de recerca de Catalunya. I on no hi hagi vaga, hi haurà mobilitzacions. Tot sembla indicar que aquesta primavera suposa un punt i apart en la dinàmica de resignació i pessimisme que fa anys que travessen les universitats. Un pessimisme que és la conseqüència directa d’unes retallades salvatges que va patir el sistema universitari públic de Catalunya des de l’any 2010 i que s’han anat consolidant. I de les privatitzacions.
Un tsunami recorre el mapa sindical de Catalunya. Una organització fins ara petita, la Intersindical CSC (I-CSC), està entrant amb força a moltes eleccions sindicals. Sovint, rebentant resultats. Tenen un missatge clar i senzill, el sindicalisme republicà, que enllaça directament amb el discurs d’una part dels mitjans de comunicació del Principat, del govern de la Generalitat i, en general, del processisme. I darrere, el poderós aparell propagandístic de la ANC. Tot plegat, un tsunami en un entorn, el sindical, on fa dècades que les coses es mouen poc i lentament. Però potser el tsunami no és tant tsunami. D’això vull parlar en aquest post. No per criticar la línia sindical de la I-CSC, tot i que qui em coneix sap que no és la meva, sinó per reflexionar sobre nosaltres i sobre el “sindicalisme” actual.
Fa ja algun temps vaig escriure que “no hi ha anarquisme més autèntic que el que és capaç de llançar cap a si mateix la més implacable de les mirades crítiques”. Les actituds dogmàtiques són tan alienes al pensament llibertari que lluny de considerar les seves formulacions com a veritats intocables, aquest manifesta més aviat una total obertura a la renovació. L’únic criteri al que ha d’obeir el seu indispensable i permanent posada al dia és el de la solidesa dels argumentsen favor de tal o com actualització.
De la repressió, darrerament, se’n parla molt. En sentim xerrar a la ràdio, en llegim pàgines als diaris i hi ha algunes imatges que es repeteixen un cop i un altre a algunes televisions. Fins i tot, alguns dels que parlen de repressió són els mateixos que fa uns anys alçaven les porres i dictaven denúncies. Ahir i, encara, avui.
[Fa més o menys un any que una companya de lluites, de moltes lluites, l’Anna Gabriel va haver de marxar. Fa més o menys un any vaig escriure aquest escrit per un llibre que es va editar sobre ella. En aquelles dates ambdós compartíem que sobre nosaltres penjava una ordre de detenció. M’ha vingut de gust compartir-lo]
Qui em coneix sap que no m’agrada gens parlar de noms propis. Que sempre he pensat que la lluita i la militància són realitats col·lectives. Que quan parlem en primera persona ho fem essencialment en plural, perquè som éssers socials, ens construïm i reconeixem el conflicte de la vida quotidiana també col·lectivament. De la mateixa manera que ens hi posicionem, prenem part i hi actuem, per transformar-la. Ho he defensat moltes vegades i ho seguiré fent. I potser per tot això, quan un company em va demanar si volia escriure quatre línies per aquest llibre sobre l’Anna, no vaig dubtar en acceptar. Sembla una contradicció però no ho és, en absolut.
Som antifeixistes, però no només. M’explico. Som radicalment antifeixistes. Pensem que, front el feixisme, no tenim cap altra opció que no sigui combatre’l. Però també sabem que no ens conformem a ser simplement antifeixistes. O que no som antifeixistes de qualsevol manera. Tot plegat, en els temps que corren i sobretot en els que possiblement vindran convé tenir-ho clar. És per això que faig aquest post, que no pretén ser massa llarg ni dir res de l’altre món. Però hi ha coses bàsiques que mai està de mésrepetir.
L’autor reflexiona sobre l’apropiació de la tecnologia per part del capitalisme i de la necessitat de recuperar-la des d’una perspectiva anticapitalista i subordinada a les necessitats humanes.
Des que fa uns 250 anys la Mule-Jenny va substituir la feina de milers de filadores, l’angoixa de les treballadores per les conseqüències de l’aplicació capitalista de la tecnologia no ha parat de créixer. En els darrers temps la més debatuda d’aquestes conseqüències, especialment a la superfície mediàtica, és la substitució de treballadores per robots, sovint exposada com una fatalitat dels temps moderns, l’enèsima versió del there is no alternative, que convertiria el futur laboral en una distòpia de la precarietat total, en comparació amb la qual, el moment actual podria arribar a semblar estable i, fins i tot, desitjable.
Aquesta lluita, és per “postureo” o és per a guanyar?
Aquesta pregunta hauria d’estar fora de lloc quan iniciem un conflicte sindical. Sobre el paper, tota lluita sindical, que és en si mateixa una expressió del conflicte social, la fem perquè l’entenem com a eina per aconseguir un seguit d’objectius. En els temps que corren, molt sovint es tracta d’aturar agressions que la patronal fa directament contra les nostres condicions de treball que són, també, les nostres condicions de vida. És a dir, contra nosaltres mateixos. Subcontracten part dels/les nostres companyes, acomiaden, ens canvien la jornada laboral, ens fan fer hores, ens baixen el salari i un llarg etcètera. Però de vegades també busquem avançar, millorar, conquerir part del pastís que actualment es queden els capitalistes. En definitiva, lluitem per guanyar, per a nosaltres mateixos/es, per la immensa majoria de la humanitat. Una lluita que es porta endavant fins i tot en la situació més concreta i particular, com pot ser en un piquet en el fred d’una matinada d’hivern en un polígon o enganxant un adhesiu sobre una mercaderia en un estant d’un supermercat.
A diferència del model de vaga general que estem acostumats a viure a l’estat espanyol (una jornada de 24 hores on tots els sectors són cridats a secundar-la), a França fan servir unes combinacions molt interessants que mantenen el funcionament del sistema gripat durant dies o setmanes: les vagues sectorials rotatives. Una setmana comencen els ferroviaris, la següent funcionariat i tal o qual indústria, després ensenyament, continuen els transports metropolitans, el sector serveis, etc. etc. Tot queda englobat dins una planificació estratègica de pressió creixent per mantenir, dia rere dia, les protestes al carrer. Turnant la presència per a fer-ho possible.
Acte de suport a la Lola, encausada per ajudar una persona migrant a Grècia
El dimecres 21 de novembre unes 150 persones van compartir l’acte de solidaritat amb la Lola i contra la criminalització del suport a les persones migrants, al local de CGT Catalunya al carrer Burgos de Sants, Barcelona.
