Economia col·laboracionista
Amb mirada històrica, Xavier Garcia del Seminari d’Economia Crítica Taifa explica com la col·laboració és un tret fonamental del capitalisme, tal i com va exemplificar l’economista Milton Friedman, però amb l’objetiu de beneficiar la classe capitalista
El capitalisme ha desenvolupat, aparentment, la forma més exhaustiva que s’ha conegut fins ara d’economia col·laborativa. És cert que, ja des dels seus inicis, la humanitat ha col·laborat per subsistir; això no obstant, aquest fenomen pren una nova dimensió dins la fàbrica moderna, on difícilment un producte serà el resultat de la feina i dels coneixements d’una sola treballadora, sinó que cadascuna durà a terme una part molt específica de tot el procés de producció. Pura cooperació establerta amb precisió quirúrgica pels enginyers. La tasca de cada treballadora no té sentit si no és en connexió amb la de la resta de membres de la fàbrica, és per això que podem parlar d’un obrer col·lectiu, amb multitud d’ulls i mans que treballen alhora. Les capacitats del treballador individual es veuen incrementades exponencialment per aquesta cooperació, ensems amb l’ús de la tecnologia, de manera que la productivitat es multiplica. Aquest fabulós increment de la productivitat no ha redundat, però, en un guany col·lectiu, ja que el seu objectiu primordial no és la satisfacció de les necessitats socials o individuals. És aquest el motiu pel qual es malbaraten un munt de recursos i hores de treball, com succeeix amb els milions de pisos que continuen buits tot i els milers de persones sense llar, o amb les tones de menjar llençades anualment que no satisfan les necessitat d’aquelles que fan cua als bancs d’aliments, sense menystenir els importants perjudicis a nivell ecològic que aquesta sobreproducció genera. Per entendre com la col·laboració pot conduir a aquest brutal desajust cal veure la forma com es dóna de portesenfora de la fàbrica.
